L'art d'examinar-se

El pas de l'oralitat a l'escriptura era un d'aquells temes marginals que, al llarg de la carrera, anava sortint, aquí i allà, de forma més o menys inconnexa. Filosofia antiga, Filosofia de la ciència, Estètica, i potser em deixo alguna altra assignatura en què, tard o d'hora, acabava sortint el tema. És aquesta qüestió de quan la musa aprende a escribir; és a dir, del fet que, en un moment determinat de la història grega, les grans epopeies són fixades per escrit i, per tant, l'evanescència de la paraula parlada, tot sovint acompanyada d'aquella aura de sacralitat o d'inspiració divina amb què l'aeda s'encomana a la deessa memòria, deixa pas a l'autoritat del que podríem anomenar el text canònic. De vegades s'ha apuntat a què la famosa expulsió dels poetes de la polis ideal per part de Plató respondria implícitament a aquest canvi fonamental de mentalitat: el saber passarà a ser un saber acadèmic, articulat fonamentalment per escrit.

Si torno a l'actualitat i, en concret, al món de l'ensenyament, una de les mancances més evidents que de vegades es constaten en els nois que arriben a Batxillerat són les habilitats de l'expressió escrita, sobre tot pel que respecta a la categorització de la realitat o l'explicació de relacions entre conceptes abstractes. No fa falta anar massa lluny per veure l'arrel del problema: la millor forma de cultivar l'escriptura és llegint i escrivint, és a dir, posant en pràctica les habilitats lingüístiques que, si bé pots aprendre de forma teòrica, al llarg de la teva vida trobaràs quasi exclusivament en el terreny de la pràctica. Doncs aquesta mancança arriba a la seva màxima expressió a l'hora de l'examen. És una de les coses més curioses que he pogut constatar en la meva curta experiència docent i, dit de passada, també una de les anècdotes més surrealistes. Suspens un examen en què has demanat que expliquin i relacionin una sèrie de conceptes filosòfics, és a dir, que en facin un comentari, perquè el que t'han posat és un esquema amb quatre guions i una ratlla per a cadascun. Després, quan retornes l'examen corregit i els estudiants et pregunten per què han suspès, tu retornes al text que (no) han escrit i els fas notar que les afirmacions que fan no tenen ni tan sols un sentit coherent, per no dir un mínim de relació entre elles. Aleshores, per al teu complet astorament, l'alumne t'explica i relaciona en veu alta, i de forma força correcta, el que hauria d'haver posat a la resposta. "Amb això jo volia dir que..." Aleshores tu respons: "I tot això que m'acabes de dir, per què no ho has escrit?" L'astorament, ara, passa a ser el de l'estudiant, i suposo que, mentrestant, la musa se'n riu de tot plegat per sota el nas.