Identidades asesinas (#9)

El que determina que una persona pertanyi a un grup és essencialment la influència dels altres: la influència de les persones que tenim a prop - familiars, compatriotes, etc. - que volen apropiar-se'n, i la influència dels contraris, que proven d'excloure-la. Tot ésser humà ha d'optar personalment entre uns camins pels quals se l'empeny a anar i altres que li estan vedats o sembrats de trampes. 

Aquest assaig d'Amin Maalouf és una lectura molt interessant perquè planteja una qüestió que resulta fonamental en les societats actuals a nivell mundial: la identitat. Tots els dies les notícies venen farcides de referències a enfrontaments entre diferents col·lectius que basen la definició de la seva pertinença en els criteris més variats. Rere tot això sempre trobem la vella pregunta de què fa que la definició que projectem sobre nosaltres mateixos ens distingeixi a través de la negació de la realitat dels altres. La pregunta constant per la identitat. Maalouf aporta en aquest llibre una reflexió molt honesta i acurada sobre causes i factors que contribueixen als enfrontaments més cruents dels darrers anys, sobre tot els que afecten el fanatisme islàmic, però presenta una visió prou àmplia com per no caure en els partidismes fàcils. I és que són sempre els éssers mestissos, fronterers, els que ens poden salvar de caure en la temptació dels extrems. 

Continguts: En la primera part, l'autor planteja la noció d'identitat amb què treballa a l'obra. La tesi principal és que la identitat no és monolítica, no es pot basar només en un sol tret (que és l'error en què cauen les identitats assassines), sinó que té múltiples perspectives i dimensions, molt sovint relacionades amb les experiències passades de l'individu i com aquest les categoritza. La segona part de l'assaig analitza més concretament la qüestió islàmica, centrant-se en la religió com a component de la identitat, i defensant que els problemes que s'associen de forma comuna a la religió islàmica solen ser causats per factors històrics, socioeconòmics i problemes derivats del colonialisme. La tercera part planteja la mundialització creixent, amb els seus aspectes positius i negatius, com a element que contribueix a agreujar els conflictes identitaris, donant una especial rellevància als problemes lingüístics. Finalment, la quarta part proposa sortides i respostes futures a la qüestió de la identitat de les minories davant la modernització com a fenomen mundial. 

M'agrada: La claredat expositiva de Maalouf. El to conciliador i el rerefons il·lustrat de les idees que exposa. 

No m'agrada: Comptant que el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1998, en determinats moments alguns elements queden una mica desfasats. Amb una mica de perspectiva històrica, veiem com el cristianisme, retratat d'una forma tan optimista en el llibre, és igualment susceptible d'una "regressió" a nivell cultural en els últims anys com la que Maalouf descriu per a l'Islam. L'assaig en determinats moments se centra en la religió com a element principalment definitori de la identitat, mentre que en les societats occidentals entren en joc altres elements que potser tenen fins i tot una rellevància més gran.

La gran evasió i un bonze occidental

Les dues són notícies que podem llegir als diaris d'avui. En totes dues, el que és rellevant són les xifres, que parlen per si soles. La primera és d'aquelles que no saps si riure o plorar. La segona, clarament és de plorar. Bon profit.

• Prop de 500 presos escapen en una nit d'una presó de Kandahar per un forat no molt més ample que un wàter. 

http://www.elpais.com/articulo/internacional/500/presos/escapan/prision/Kandahar/elpepuint/20110425elpepuint_8/Tes

• Un empleat de France Télécom s'autoimmola cremant-se viu al seu lloc de treball. En la mateixa empresa, ja se n'han suïcidat 44 abans que ell.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/empleado/France/Telecom/reabre/crisis/suicidios/quemarse/bonzo/elpepuint/20110426elpepuint_9/Tes

Llum embotellada

Se'm fa curiós que un dels trets més distintius de l'obra de Tolkien, la linealitat del temps adient a una història de salvació, i amb ella aquesta mena de flaire de providència que envolta tota l'obra i que, malgrat tot, no deixa mai de preservar la llibertat dels seus individus, quedi tan ben resumida en el que per a mi és un dels fragments centrals de l'obra. I central, mai millor dit, perquè es troba situat quasi al centre físic de l'obra, cap al final del segon volum. Em refereixo a la famosa conversa entre Frodo i Sam sobre "les grans històries" i el que les fa interessants, és a dir, els valors que mouen els seus protagonistes. De sobte, els dos hòbbits descobreixen que ells es troben immersos en la "gran història" dels silmarils (que podem trobar al Silmaríl·lion), o el que queda d'ella, després de tot. Només una ampolleta que conté llum. 

Així és com Frodo i Sam articulen la seva pròpia història, entroncant-la en un passat mític que acaba abocant en la seva pròpia aventura. I, de fet, molts dels personatges de l'obra ho fan, en una mesura o una altra. L'aventura d'Aragorn consisteix a completar la "gran història" de la corona de Gondor, i si ens remuntem a Elendil, la de Númenor i tot. La tristesa reflexiva dels elfs i la seva constant enyorança del mar forma part de les acaballes d'una altra gran història, la de l'estada dels elfs a la Terra Mitjana, on també intervenen els silmarils, però que potser és fins i tot més complexa que aquesta. Així és com la humilitat es transforma en una de les virtuts tolkinianes elementals: mai no seràs protagonista de la història, només en participaràs en una petita fase, i altres la continuaran quan ja no hi siguis. Així s'explica també el comentari de Gandalf sobre "els temps que ens ha tocat viure": 

'Desitjaria que no hagués passat en els meus temps', va dir Frodo. 'Jo també', va dir Gandalf, 'i tots els que viuen per veure temps com aquests. Però això ells no ho poden decidir. L'únic que podem decidir és què fer amb el temps que se'ns ha donat.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 50

Tanmateix, també se'm fa curiós que tot el que Frodo i Sam tenen al seu abast per tal d'entrar a la Terra de la Foscor (ja que aquesta és l'etimologia de la paraula èlfica Mor-dor) sigui una ampolleta de llum. Ni tan sols és un rival digne de la perversitat de l'Anell, i en cap moment no actua com un antídot efectiu contra els seus efectes. És un aliat tan feble com ho pot ser l'esperança. Un dels moments més bells de tota l'obra és quan Sam constata que hi ha una bellesa més enllà de l'abast de Sauron, i que ni tan sols el triomf de Sauron podria destruir. La llum d'Earendil, continguda a l'ampolla que Galadriel regala a Frodo, representa una part d'aquesta bellesa i de la diferència qualitativa que pot marcar la intervenció constant del valor dels febles (més que valor, aquesta tenacitat que els fa continuar quan preferirien rendir-se) contra la desmesura dels poderosos. 

El nostre granet de sorra, així doncs: allò insignificant que pot deixar-ho tot tal com estava o pot canviar destins: el què, no ho sabem ("això nosaltres no ho podem decidir"). L'ampolleta d'Earendil és decisiva, però no en el sentit que afegeixi alguna cosa de rellevància a la narració, de la mateixa manera que l'esperança no altera el producte, sinó que tan sols canvia l'ordre dels factors. L'esperança només actua com a remei contra la desesperació, i qualsevol intent d'explicar aquest fet o descriure'l amb més precisió ens portaria a un carreró sense sortida. Esperança-desesperació, igual que en el binomi llum-foscor que ens presenta aquí Tolkien. No llum i foscor en un sentit dualista, sinó la petita guspira de llum que encara guardem dins nostre en els moments més foscos.

'I de cap manera no ens trobaríem aquí, si n'haguéssim sabut més coses abans de començar. Però suposo que sovint passa d'aquesta manera. Les grans gestes dels contes i les cançons antigues, senyor Frodo: aventures, com jo solia dir-ne. Pensava que eren coses que els personatges meravellosos de les històries es buscaven ells mateixos, perquè les volien, perquè eren apassionants i la vida era una mica avorrida, una mena d'esbargiment, per dir-ho així. Però no és així com funciona amb les històries que realment importen, o les que se't graven a la memòria. La gent sembla que simplement hi hagi aterrat, normalment, sembla que els seus camins els hi portessin, d'alguna manera. Però m'imagino que van tenir un munt d'oportunitats, com nosaltres, de tornar-se'n, però no ho van fer. I si ho haguessin fet, no ho sabríem, perquè els hauríem oblidat. Només sentim a parlar dels que van seguir endavant, i no tots per acabar bé, fixi's; almenys no pel que la gent de dins de la història, i no els de fora, considerarien acabar bé. Ja sap, tornar a casa, trobar-ho tot en ordre, tot i que potser no igual que abans. Com el vell senyor Bilbo. Però aquestes no sempre són les millors històries per escoltar, tot i que podrien ser les millors on aterrar! Em pregunto en quina mena d'història hem anat a parar.' 'Jo també m'ho pregunto' va dir en Frodo, 'però no ho sé. I així és com funciona la història real. Agafa com a exemple qualsevol que t'agradi. Pots saber, o suposar, quina mena d'història és, amb final feliç o amb final dissortat, però els protagonistes no ho saben. I no volem que ho sàpiguen.' 'No, és clar que no. Per exemple en Beren, no es va pensar mai que arribaria a fer-se amb aquell Silmaril de la Corona de Ferro a Thangorodrim, però ho va fer, i això que era un lloc més fosc i pitjor que aquest on ens trobem. Però aquella és una llarga història, és clar, i passa per la felicitat i per la tristesa, i fins i tot més enllà d'aquestes -i el Silmaril va passar de mà en mà fins a Eärendil. I, guaita, senyor, no se m'havia acudit abans! Tenim -vostè té una part de la seva llum en l'ampolleta que la Senyora li va donar! Bé, si ho penses bé, encara ens trobem a la mateixa història! Encara continua. No acaben mai les grans històries?' 'No, no s'acaben mai com a històries,' va dir en Frodo. 'Però la gent que hi surt hi apareix, i es retiren quan acaba el seu paper. El nostre paper hi acabarà, en un moment o altre.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 696-697

Tuor de Luca Michelucci
Font

Minúsculs canvis en la història

En tierra de hombres és la innecessària traducció que es va donar al títol original d'aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Niki Caro l'any 2005: North Country.  El que m'agrada d'aquesta pel·lícula, independentment de la història tant interessant que explica, és la forma com està elaborada: les interpretacions són creïbles, l'ambientació de l'espai i l'època en què transcorren els fets és excel·lent, la forma en què el guió està escrit i com s'explica la història, amb les seves anades i vingudes, és francament interessant. No he vist l'anterior treball de la directora, Whale rider, així que no puc jutjar per contrast, tot i que em penso que ambdues pel·lícules comparteixen un plantejament original de la qüestió feminista, o possiblement seria millor dir d'històries concretes i particulars en què una dona té quelcom a dir o a aportar en una societat planejada i construïda a la mida dels homes. Entre els punts forts de North Country destaca, per començar, la interpretació d'una ja oscaritzada Charlize Theron, que com tornaria a fer posteriorment amb En el valle de Elah, demostra un cop més que pot donar la talla de papers d'heroïna quotidiana d'una forma completament convincent i realista. Aquí interpreta una jove mare de família que torna al poble de la seva infància i comença a treballar a la mina que és la principal font d'ingressos dels habitants del poble. Tanmateix, parlem quasi exclusivament dels habitants masculins, i la minoria de dones que hi treballa pateixen dia rere dia els abusos verbals i físics per part d'una gran majoria dels seus companys de feina. 

El més impactant de la pel·lícula, al meu parer, és que per a la majoria de gent del poble no hi ha res d'estrany ni de mal fet en aquesta situació, és simplement la perpetuació del que sempre ha estat, dels rols establerts amb els segles: l'home és qui treballa a la mina, la dona és qui s'ha d'estar a casa esperant a ser mantinguda. Per això la primera acusació contra la protagonista és que ella en té la culpa, és ella qui és la provocadora. I és clar, surt a la llum l'ancestral temptació de qualificar de puta la dona que se surt del seu rol històric, perquè de rols històrics estem parlant, i també de pors i de silencis còmplices davant les situacions incòmodes i injustes que provoca una forma determinada d'estructurar la societat. Aquesta és una pel·lícula amb imatges sovint dures i cruels, però que també deixa un bon regust de boca al final, la satisfacció que les injustícies es poden posar sobre la taula, que la veu dels històricament febles pot ser escoltada. North Country està basada en la història real d'un dels primers casos guanyats contra l'assetjament sexual al món laboral que crea un precedent en la jurisprudència mundial a principis dels 90. I és que, normalment, donem per garantits drets i llibertats que ens han vingut donats per lluites sense ressò mediàtic per part de minories que en el seu moment no van tirar la tovallola. La història de vegades també avança d'aquesta forma, no amb grans revolucions, sinó amb canvis minúsculs. Tan minúsculs, que quan ens n'expliquen la microhistòria, quedem sorpresos de descobrir-los.

Confucian quotes

These are my favourite fragments of Confucius' Analects according to the 19th-Century translation by James Legge. Hope you enjoy them. 

"I will not be afflicted at men's not knowing me; I will be afflicted that I do not know men." (I, 16)

"I have talked with Hui for a whole day, and he has not made any objection to anything I said, as if he were stupid. He has retired and I have examined his conduct when away from me, and found him able to illustrate my teachings. Hui! He's not stupid." (II, 9)

"Learning without thought is labour lost. Thought without learning is perilous." (II, 15)

"I consider my not being present at the sacrifice, as if I did not sacrifice." (III, 12)

"When we see men of worth, we should think of equalling them. When we see men of a contrary character, we should turn inwards and examine ourselves." (IV, 17)

Ji Wen thought thrice, and then acted. When the Master was informed of it, he said: "Twice may do." (V, 19)

"I am not one who was born in the possession of knowledge; I am one who is fond of antiquity, and earnest in seeking it there." (VII, 19)

"A good man is not mine to see; could I see a man possessed of constancy, that would satisfy me. Having not and yet affecting to have, empty and yet affecting to be full, straitened and yet affecting  to be at ease: it is difficult with such characteristics to have constancy." (VII, 25)

"Learn as if you could not reach your object, and were always fearing also lest you should lose it." (VIII, 17)

"The commander of the forces of a large state may be carried off, but the will of even a common man cannot be taken from him." (IX, 25)

Zilu happening to pass the night in Shimen, the gatekeeper said to him: "Whom do you come from?" Zilu said, "From Mr. Kong [Confucius].""It is he, is it not?" said the other, "who knows the impracticable nature of the times and yet will be doing in them." (XIV, 41)

"He, who from day to day recognises what he has not yet, and from month to month does not forget what he has attained to, may be said indeed to love to learn." (XIX, 5)