Trouble in Paradise (#118)

L'autèntic triomf no és la victòria sobre l'enemic, sinó que té lloc quan l'enemic mateix comença a utilitzar el teu propi llenguatge, de forma que les teves idees formen els fonaments del camp de batalla sencer. 

Així analitza Žižek, per exemple, el triomf de Margaret Thatcher sobre el laborisme clàssic, i la necessitat d'aquest de refundar-se en el nou laborisme: un nou laborisme que parla ja en termes neoliberals. De la mateixa forma, a Trouble in Paradise, el filòsof eslovè aclareix alguns malentesos que havien aparegut a propòsit de Violència i altres de les seves obres. Per exemple, la violència subjectiva, que esclata en moments puntuals com a esdeveniment sobtat, caigut del cel, és més aviat reactiva, una resposta a una violència de nivell més profund, d'un nivell fundacional: una violència que basteix el sistema i que també pot residir en el llenguatge. 

Aquesta és una obra més aviat aplicada a la política i la història contemporànies, i que té com a centre la crisi econòmica que esclata al voltant de 2008 i que posa de manifest les contradiccions inherents al sistema capitalista. Aquest és precisament el trouble in paradise al qual refereix el títol: amb la caiguda del comunisme a finals dels 80 entrem al final de la història segons el pensament neoliberal, en què la ideologia del paradís capitalista s'imposa com a única forma d'organitzar -i de pensar- la realitat. Quan els problemes comencen a tenir lloc al paradís, la necessitat de repensar tot plegat és fa més urgent que mai. L'exercici de diagnosi que Žižek fa en aquest llibre és força sucosa en aquest sentit. No és que les respostes vinguin donades, tampoc: Žižek és radical i cínic a parts iguals, de forma que quan resol el que ell entén com a malentesos, no deixen d'obrir-se altres preguntes igual de profundes i arrelades en la realitat. 

En aquest sentit, valorar els crítics de Žižek és un exercici de perspectiva interessant, i aquest llibre està més obert al diàleg i a la varietat de perspectives i discursos que no pas Violència, que en aquest sentit semblava més programàtic. Per això, si no heu llegit mai Žižek, potser seria una mica més fàcil començar el camí pel llibre anterior. Aquest però, es basa en exemples de la política més recent, i posa en perspectiva molts aspectes de la crisi econòmica dels últims anys, així que també us pot interessar més en aquest altre sentit. Hi ha part del material i del rerefons teòric que és compartit en els dos llibres, així que en el fons Trouble in Paradise recicla temes antics i els aplica a l'anàlisi del moment present amb molta efectivitat. 

Continguts: Després d'una introducció força clara sobre l'abast de la proposta, la primera de les reflexions presenta un diagnosi de la situació actual, des del punt de vista del capitalisme com a sistema econòmic. La segona part, la cardiognosi, o informe sobre el cor, es dedica a retratar el neoliberalisme com a constructe ideològic que fonamenta el capitalisme. La tercera part, la prognosi, comença a encarar el futur des de l'anàlisi dels esdeveniments polítics més recents: les primaveres àrabs i els factors del seu fracàs, o el paper d'Ucraïna en les tensions polítiques entre Rússia i l'Europa occidental. La quarta part planteja l'epignosi, o l'anàlisi de les opcions de sortida cap a un horitzó emancipatori. Finalment, l'apèndix és un contrapunt més aviat pessimista que valora la dimensió utòpica de la proposta en general, i on Žižek ofereix, entre altres coses, una anàlisi brillant del tall ideològic de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Finalment, l'edició de Penguin en tapa tova consta d'un epíleg en què Žižek afegeix reflexions sobre la violència islamista, els nous canvis geopolítics en l'equilibri global de poders, i la situació de Grècia com a epítom del que ha fallat en el capitalisme com a sistema globalitzat. 

M'agrada: Potser no és un text gaire unitari, més aviat va tocant diferents temes i exemples sense que hi hagi una prioritat clara entre els uns i els altres, però a estones Žižek fa interpretacions brillants de fenomens aparentment més anecdòtics. Per exemple, la valoració que fa del funeral de Nelson Mandela i del que allí s'hi va escaure, o la interpretació que dóna sobre la trilogia de Batman de Christopher Nolan, que només va fer que confirmar-me en el que jo ja havia pensat en veure les pel·lícules. 

No m'agrada: És cert que la dimensió més utòpica de la proposta queda en un pla força hipotètic, i difícilment traduïble a la realitat, per tant, de vegades la proposta més radical pot resultar també la més irrealitzable.