Neguit permanent, de l'escriptora zimbabuesa Tsitsi Dangarembga, es va publicar per primer cop el 1988, i es considera una de les novel·les africanes més influents del segle vint. La seva protagonista, la Tambudzai, és una adolescent que creix a pagès en un poblat amb els seus pares i els seus germans. Ens trobem als anys seixanta, durant els primers anys de la Rhodèsia independent. Com que són molt pobres, la família depèn del treball al camp de cadascun dels fills. Des de molt petita, la Tambu aprèn a fer tant les feines domèstiques com les feines al camp. Quan el seu oncle s'emporta el seu germà gran a viure amb ell per educar-lo en una escola missional, la Tambu no pot evitar sentir-se gelosa, encara amb més motiu quan és obligada a deixar l'escola per ajudar a la granja. El pare no veu la necessitat que una noia, destinada a casar-se i a tenir cura d'una família, hagi de continuar els estudis, mentre que la mare es mostra més ambivalent respecte a la força de voluntat i les ganes de prosperar de la seva filla. Quan el seu germà mor sobtadament, i en absència de germans mascles, l'oncle de la Tambu decideix que sigui ella qui aprofiti la plaça a l'escola missional. Un cop vagi a viure amb els seus oncles i la seva cosina Nyasha, en un entorn molt més privilegiat, i accedeixi als estudis somiats, la Tambu s'haurà d'adaptar a una nova vida que marcarà per sempre més la seva identitat.
Neguit permanent és la primera entrega d'una trilogia sobre la vida i el desenvolupament de la protagonista, que explora les ferides heretades que el masclisme i el colonialisme deixen en la ment dels africans. La novel·la descriu, d'una banda, el procés d'adoctrinament que reben els africans, no sols ella mateixa, sinó la generació anterior, educada a Anglaterra, per tal de deixar les seves arrels familiars i lingüístiques i adoptar la cultura i la forma de vida angleses com a "superiors" i "més avançades". Es tracta d'un paternalisme que es basa en la jerarquia dels blancs sobre els negres però que, després, els subjectes negres occidentalitzats reprodueixen amb la seva pròpia gent. Les beques per estudiar en escoles secundàries són un bé preuadíssim que els blancs atorguen només a uns pocs privilegiats, i això crea una barrera de rivalitat i desconfiança que mina qualsevol relació cooperativa entre membres de la mateixa comunitat o fins i tot de la mateixa família. Així és com se'ns planteja la relació de vassallatge i adoració que s'estableix entre l'oncle de la protagonista, el Babamukuru, que actua com a cap de família en ser el germà gran, i la resta de germans i cosins, que depenen de la seva caritat i queden enrere subsistint en la pobresa, però a la vegada són culpabilitzats constantment per no haver fet més per millorar la seva situació. D'aquesta forma, els cosins anglicitzats abandonen la llengua shona en tant que deixen de necessitar-la per als seus estudis, i aquesta bretxa entre els membres de la família que han adoptat l'estil de vida occidental, associat al progrés econòmic, i els que queden en la pobresa i aferrats a la llengua i les tradicions africanes, és una font de conflictes permanents dins del clan.
D'altra banda, les dones de la família pateixen una opressió afegida pel fet de ser dones. D'entrada, no es veu amb mals ulls que estudiïn, tot i que la protagonista només rep aquesta oportunitat a causa de la mort del seu germà i com a substitutori d'aquest rol de futur proveïdor dins la família. Tanmateix, és un pas que només es percep com a necessari mentre no aconsegueixin casar-se i deixin el seu lloc de feina per exercir de mestresses de casa. A través de la novel·la, anirem veient com aquesta condició de servitud davant les estructures patriarcals que els imposa la família anirà tenint diferents conseqüències per a totes les dones de la família. Totes elles exerciran les seves pròpies rebel·lions de les formes que tinguin al seu abast, tot i que en la majoria de casos des de la impotència. La novel·la anirà presentant l'evolució dels personatges femenins des d'una posició d'obediència i silenci fins arribar a fer valer la seva veu davant d'aquestes injustícies quotidianes, però les seves victòries sempre tindran un valor relatiu i només a curt termini. Així doncs, assistirem a la batalla pel relat dins la família mateixa: mentre que la tieta de la Tambu, la Maiguru, opta per la submissió i l'obediència davant del seu marit, la seva filla, la Nyasha, es rebel·la molt més obertament i entra en un conflicte directe amb el seu pare. La novel·la confronta aquesta estratègia d'apaivagament subtil i de victòries soterrades i la guerra de desgast obert que proposa la Nyasha des del punt de vista de la Tambudzai, que intenta comprendre totes les postures del conflicte des de la seva ingenuïtat i sense acabar de prendre partit. Tanmateix, totes dues estratègies tenen les de perdre a mesura que la masculinitat fràgil del patriarca es vegi cada cop més acorralada per les seves pròpies contradiccions.
La Tambu és testimoni directe d'aquestes tensions, i els conflictes familiars es convertiran poc a poc en camp de batalla sobre el qual haurà de prendre decisions determinants per a la seva vida futura. Ella mateixa experimentarà el seu propi procés de creixement i presa de consciència a mesura que aquestes dinàmiques familiars la vagin afectant cada cop de més a prop. La protagonista ens anirà relatant les seves confusions i la seva pròpia negociació dels termes en les relacions familiars des del punt de vista del seu present adolescent, però en algunes ocasions també des de l'òptica de la Tambu adulta, que tot sovint s'escola a través de la narració per contrastar aquesta visió més innocent. És així que la protagonista anirà fent-se conscient de la doble opressió que pateix com a dona africana i ens anirà descrivint de primera mà en què consisteix l'estat de "neguit permanent" en què la submergeixen les estructures colonials. El desenllaç de la novel·la queda lleugerament obert i ens emplaça a la següent entrega de la trilogia, de forma que l'ambivalència de les decisions de la protagonista queda encara molt més palesa: d'una banda, la Tambu aconsegueix deixar enrere el món del seu oncle, per veure les conseqüències devastadores que això acaba tenint en el camí de rebel·lió de la seva cosina; d'altra banda, com si es tractés d'un conte de fades, el relat acaba amb l'advertència de la seva mare contra els perills de l'educació blanca. La Tambudzai s'endinsa en un nou món inhòspit amb una consciència molt més clara, possiblement, de les seves arrels. El seu futur se'ns retrata com a més incert que mai.
Sinopsi: A Zimbabwe a finals dels anys seixanta, i després de la mort del seu germà gran, la Tambu, una adolescent de catorze anys, deixa els seus pares i germans per anar a viure amb els seus oncles, que li donen l'oportunitat d'estudiar en una escola missional per tal de poder fer prosperar la família en un futur. A través de les relacions de dependència i els conflictes que es comencen a establir entre la part de la família que ha quedat al món rural i la part de la família que s'ha occidentalitzat, la Tambu anirà prenent consciència de la seva situació com a dona africana dins del règim colonial establert pels blancs, i anirà observant com l'aparent unitat de la família es va desintegrant davant dels seus ulls.
M'agrada: És un text molt colpidor i profund sobre la història colonial africana. Tot i que no entra en detalls sobre el context polític més ampli del país, la seva aposta per la història domèstica i quotidiana, especialment pel que fa a l'opressió que afecta les dones, és el gran punt fort de la proposta, des del moment que comença a traçar connexions molt clares entre la dominació patriarcal i la colonial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada