Purs homes de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, La memòria més secreta dels homes, que li va valdre el premi Goncourt. Purs homes és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de crescendo, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant.
La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa.
La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte.
Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.
Sinopsi: Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement.
M'agrada: És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com La memòria més secreta dels homes, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt.
El règim rus ha reconegut obertament la seva por i l'ha consumada en el cos d'Aleksei Navalni.
Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig.
Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. (20)
No sabia prou francès per llegir Cyrano, però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. (41)
Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. (42)
Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un lloc, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'El Senyor dels Anells, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. (141-142)
Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. (158)
La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. (253)
Al mercat, la paraula creativitat ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula creatiu no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la imaginació. (260)
Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen smaugofòbia. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. (329)
Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. (332)
La gent que escriu en les cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. (338)
La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. (347)
 |
| La gran onada de Kanagawa de Katsushika Hokusai (1831) |
Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia.
Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general.
La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts.
Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita.
Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'El Senyor dels Anells", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a Orgull i prejudici de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és Persuasió.
Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir.
Continguts: L'onada a la ment recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat.
M'agrada: És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells.
Podeu llegir-ne uns fragments aquí.
