Feliçment, jo sóc una dona (#517)

A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure. 

Aquesta novel·la de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) es va publicar el 1969, quan l'autora ja era una escriptora consagrada en el panorama literari català, i les inquietuds del feminisme de segona onada començaven a quallar com a discurs emergent en la vida cultural catalana. Capmany fa una crònica de la primera meitat del segle vint a Barcelona, des del punt de vista d'una protagonista, la Carola Milà, que es caracteritza per ser principalment una supervivent. La seva condició de dona i de subalterna serà el que caracteritzarà totes les seves decisions i fugides endavant, i en aquest sentit és un relat que gira al voltant, principalment, dels conflictes de gènere i de classe. El relat es va desenvolupant a través de la tensió entre el seu anhel de llibertat i l'obligació que se li imposa de conformar-se al que s'espera d'ella en cada moment de la seva vida, de forma que, amb una flexibilitat quasi proteica, la Carola anirà canviant de forma i d'identitat a mesura que hagi d'anar adaptant-se a noves situacions, sempre en un equilibri molt precari entre les seves decisions conscients i les circumstàncies de l'entorn que condicionen el seu marge d'acció. 

Nascuda amb el tombant del segle vint, i filla il·legítima d'un hereu de casa burgesa, la Carola creix sota l'autoritat sinistra del seu avi, informador de l'amo, després de la fugida de la seva mare. Ens trobem en l'època del pistolerisme, i els industrials de la ciutat es defensen dels agitadors sindicals amb totes les armes que tenen al seu abast. El relat s'inicia com si es tractés d'un drama costumista, però Capmany de seguida deixa clar, de fet ben bé des del pròleg del relat abans de començar, que ens trobem davant d'una novel·la d'aventures, i que, a més, és la pròpia protagonista la que explica la seva narració en primera persona. Així doncs, a cada nova fugida la Carola assumirà una nova identitat i s'adaptarà a un nou estadi del seu aprenentatge, que significarà, finalment, també una cursa d'ascens social. Però per arribar a la fortuna i l'estabilitat d'una família burgesa, haurà de passar primer per certs traumes educatius que forjaran el seu caràcter, i que aniran mostrant la seva capacitat d'adaptar-se a noves situacions: primer, en un internat de monges com a alumna becada; més tard, com a protegida d'una filantropa adinerada, Paquita Reinal, que encarna els valors d'un feminisme conservador que acaben fent-se desagradosos sobre la pàgina pel despotisme aparentment benevolent amb què s'imposen. 

Serà a través d'aquestes aventures educatives que descobrirem, també, els riscos a què s'exposa: un pas en fals pot significar perdre-ho tot en qualsevol moment. L'episodi de les monges és significatiu, en aquest sentit, em penso. La Carola no és expulsada del paradís de les nenes riques per rebel o inadaptada, com podríem esperar per exemple d'un drama social, sinó més aviat per adaptar-s'hi massa bé. I el pecat més durament penat en aquesta societat que ens descriu la novel·la és sortir del camí marcat o demostrar el mínim residu d'individualitat. La seva etapa educativa amb la senyora Reinal ens mostra el creixement de la protagonista en aquesta direcció: la Carola fa un treball de mimesi tan exhaustiu i aprofundit que fins i tot acaba interioritzant el discurs de la seva patrona com a propi. La seva fugida en aquest cas, però, ja serà autènticament lliure, i una escapada en tota regla d'un altre món opressiu. Quan finalment aconsegueixi deixar la senyora Reinal i buscar-se la vida com a prostituta, haurà de jugar bé les seves cartes per poder ser de les poques privilegiades que acabin col·locades com a amant estable; ara bé, la Carola sempre ho arrisca tot a la carta més alta, i la jugada li sortirà millor fins i tot del que podria haver suposat. A través d'aquest viatge per tots els estrats de la societat barcelonina, la Carola haurà d'anar avaluant la seva condició de dona i les expectatives socials que se'n deriven, a mesura que es vagi adonant que cadascuna de les seves posicions socials anirà lligada a una actitud de submissió i obediència que els altres esperen d'ella com un fet donat. 

De fet, la novel·la no sols brilla per la veu desenfadada i sempre lúcida de la seva protagonista, sinó també per una galeria de personatges secundaris, tots amb una veu pròpia i una psicologia molt ben dibuixada. Els homes, en especial, van imposant la seva presència a la protagonista a través dels seus prejudicis i de les expectatives que tenen sobre el que hauria de ser la feminitat. Aquí és, especialment, on es fa més patent el discurs feminista de la novel·la: com li passa a la protagonista, l'opressió que pateix la dona passa per no tenir una identitat pròpia que es pugui donar a si mateixa, ja que és constantment definida des de fora i per contrast amb els homes. Així és com tots els seus amants la intenten emmotllar a expectatives i definicions prèvies sobre el que és ser una dona, des dels més possessius fins als més liberals, quan no intenten directament educar-la. La veu del seu editor, que emmarca la novel·la i ens va fent comentaris sobre el manuscrit en procés, és un exemple molt representatiu d'aquest fenomen, però aquest cop aplicat als productes culturals i a les expectatives que té el públic sobre les ficcions que consumeix. El desenllaç, en aquest sentit, és una resposta molt intel·ligent a aquest discurs dominant que dona forma a la narració: la veu de la Carola reivindica els marges del manuscrit, els trossos de la novel·la que han quedat suprimits de la versió definitiva i que, com a lectors, no hem arribat a conèixer, i s'inicia en una nova fugida endavant, però aquest cop a través de la paraula. 

Sinopsi: Nascuda amb el tombant del segle vint, la Carola Milà és filla il·legítima del fill de l'hereu d'una fàbrica i la filla del porter. Abandonada per la seva mare, es cria sota el domini violent del seu avi i, després de ser expulsada d'un col·legi de monges per a noies de classe alta, comença a treballar de dependenta en una de les botigues propietat de la família. Després d'una aventura frustrada amb un jove anarquista, emprèn una fugida endavant que la porta a casa d'una senyora adinerada que l'educa per ser la seva secretària. L'aventura tampoc no acabarà bé, i acabarà treballant en una casa de barrets. Allà descobrirà que pot fer una maniobra definitiva per canviar la seva sort. 

M'agrada: M'ha sorprès molt en positiu perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar, i les lectures obligatòries sempre em fan recelar d'una manera o una altra. És un joc molt intel·ligent per part de l'autora amb la veu de la protagonista i les expectatives socials que podem tenir sobre el rol de les dones i sobre la ficció que es fa sobre elles. També és una ficció que, tot i la seva aposta conscient i explícita per l'experimentació i la barreja de gèneres, es fa plausible en termes històrics, i en aquest aspecte està molt ben contextualitzada.