Aquest assaig del filòsof francès Jean-Pierre Vernant (1914-2007) es va publicar per primer cop el 1989, i és una mostra, un cop més, de la magnífica capacitat d'anàlisi d'aquest autor. El fil conductor d'aquest volum és la idea de la individualitat, de com es conforma aquest concepte - si és que realment existeix - durant la Grècia arcaica i com evoluciona posteriorment en el període clàssic.
El volum és una compilació de diferents textos i conferències que havien anat apareixent per separat, de forma que cada capítol és un assaig amb una temàtica i un fil conductor diferenciat. Per aquest motiu, es produeixen algunes repeticions i solapaments en alguns moments de l'exposició, però d'altra banda això no obstaculitza la lectura sinó que ajuda a seguir millor el fil conductor del raonament. La tesi principal del llibre és força senzilla, de fet: el concepte d'individualitat a la Grècia antiga és radicalment diferent de com el concebem nosaltres en la modernitat, ja que de fet els grecs no tenien una noció de "jo" introspectiu, reflexiu i autoconscient. La subjectivitat humana, per als antics grecs, es projecta cap enfora, de forma que l'individu només s'acaba reconeixent o definint a si mateix a través de l'experiència de contacte amb un altre que l'emmiralla i el revela. És a dir, és en l'altre, i a través de la mirada de l'altre, que un aconsegueix realitzar el seu propi jo, no ara i aquí, per a si mateix, sinó per a la posteritat.
Com a exemples límit d'aquesta alteritat radical, Vernant analitza tres conceptes bàsics i les seves representacions culturals en la Grècia antiga: la figura dels déus individualitzats del panteó politeista i la seva relació amb els mortals, la mort amb les seves dues cares i les seves respectives interpretacions i, en darrer lloc, l'amor com a espai de trobada i emmirallament entre amants. D'aquests tres eixos temàtics, és el de la mort el que ocupa la major part del llibre, amb el desglossament de les seves dues facetes primordials a la Grècia antiga i la interpretació del significat associat a cadascuna d'aquestes representacions. Ens hem de situar en un esquema mental que encara no fa una separació dualista de la realitat entre cos i ànima, com farà la filosofia posterior, ni distingeix un món natural i un món sobrenatural. Cada individu és tan sols un cos, entès com a multiplicitat de propietats, potències, energies, reaccions i emocions, algunes de les quals poden ser sobrenaturals, de la mateixa manera que els déus es defineixen com a cossos perfectes, és a dir, per oposició directa a les mancances i limitacions del cos humà. La gràcia o energia vital, tot allò que està relacionat amb la potència, la vigoria, o la intel·ligència es revela com a potència del cos oposada a la mort, i d'aquesta forma la mort tan sols es pot definir com a negació de la vida, o el seu altre radical.
És així com es contraposen l'ideal de la "bella mort", és a dir, el renom o la glòria eterna que ha de conquerir el guerrer a través de l'excel·lència i la singularitat en el combat, i l'altre rostre bestial i terrorífic de la mort, la seva part inefable i inexplicablement violenta, anihiladora de la vida i de la identitat. Aquesta aparent contradicció s'explica quan acceptem la mort com a autèntic llindar de l'existència, i veiem que, en realitat, les representacions de la mort com a Thànatos, com a guerrer mort en la flor de la vida i, per tant, mirall d'excel·lència per a la comunitat, són precisament això, una forma de domesticar o civilitzar la mort com a experiència límit que se'ns escapa totalment. De fet, aquesta mort idealitzada representa els valors que tenen importància en el món dels vius, i que es perpetuen en la comunitat a través de la memòria col·lectiva, més que no pas descriu un suposat més enllà que no podem abastar. És per això que l'Hades se'ns descriu com un món de les ombres, anònimes, sense nom i sense rostre. És així com s'expliquen les aparents contradiccions que trobem als textos homèrics sobre aquestes dues imatges contraposades, com evidencia, per exemple, el contrast entre l'Aquil·les guerrer que trobem a la Ilíada i l'Aquil·les espectre que trobarem posteriorment a l'Odissea.
D'altra banda, en tant que en l'època arcaica la distinció entre cos i ànima no s'ha produït encara, el que trobarem precisament a la Ilíada és una brutal batalla pels cossos: la lluita pel cadàver dels guerrers caiguts, que els amics han de preservar i els enemics han d'ultratjar, és una part important de la guerra mateixa, en tant que es lliura sobre la pervivència de la memòria i el llegat futur - és a dir, la identitat - del guerrer caigut. En aquest sentit, aquí es produeixen interseccions veritablement reveladores entre les representacions literàries de la mort i de l'amor, i Vernant presenta paral·lelismes certament sorprenents entre el llenguatge de la dominació i el de la seducció en els guerrers que s'enfronten a la Ilíada. En aquest sentit, l'anàlisi que Vernant fa d'alguns passatges d'aquest poema èpic m'ha semblat un dels punts més forts de la proposta. En els darrers capítols del llibre, l'autor se centra a analitzar més aviat les transicions i salts que es produeixen a l'hora de representar aquests conceptes entre el període arcaic i el període clàssic. Una lectura molt recomanable, sens dubte, per a interessats en el tema.
Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 se centra en l'anàlisi de les semblances i diferències entre el cos diví i el cos humà, i presenta l'aparició dels déus davant dels humans com una d'aquestes experiències límit que revelen allò completament altre. El capítol 2 desenvolupa el concepte de la "bella mort" i l'aparent paradoxa al cor de la Ilíada, és a dir, el fet que Aquil·les i Agamèmnon utilitzin els mateixos mots per referir-se a concepcions radicalment oposades de l'honor i la glòria. El capítol introdueix també el fenomen de l'ultratge del cos i la batalla sobre el cadàver del guerrer per introduir la dimensió social i comunitària de la identitat, basada en la memòria col·lectiva en oposició a l'oblit de l'anonimat. El capítol 3 desenvolupa el contrast entre aquestes dues facetes diferenciades de la mort a través del dilema entre l'Aquil·les de la Ilíada i el de l'Odissea. El capítol 4 continua analitzant aquestes imatges i contraposa aquest ideal heroic amb la seva evolució a l'etapa clàssica. El capítol 5 contraposa diferents concepcions de la mort a les civilitzacions índia, mesopotàmica i grega, per tal de destacar en concret els trets diferencials de l'antiga Grècia. El capítol 6 se centra en el concepte de mirall i el mite de Perseu i la Medusa, per analitzar l'ambigüitat intrínseca en el reflex d'un mateix. El capítol 7 analitza diferents divinitats que representen la mort en la Grècia antiga, i explora la relació entre Thànatos i Eros, a través de diversos exemples del llenguatge utilitzat a la Ilíada i d'alguns episodis crucials de l'Odissea. El capítol 8 contraposa dos conceptes diferenciats d'amor en la cultura arcaica i en la filosofia platònica, i n'observa els contrastos i les interseccions. El capítol 9 analitza el procés educatiu dels joves espartans per tal d'aclarir com es formava la seva identitat, i contrasta la seva lectura arqueològica i antropològica amb la versió més idealitzada que en presenta Plató. El capítol 10 analitza diversos exemples d'evolució en el concepte d'individualitat, per tal de remarcar-ne el caràcter d'exterioritat i obertura al món que té aquest concepte en l'antiga Grècia, per oposició al que després serà el concepte de "jo" modern, basat en l'autoconsciència i la introspecció.
M'agrada: La seva lectura dels textos homèrics, molt reveladora, sens dubte.
