Aquest assaig del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe és una crònica recomanable i realment molt ben escrita sobre l'època de conflicte sagnant a Irlanda del Nord durant els anys setanta, vuitanta i noranta, període que es coneix en anglès com els Troubles. El conflicte es va estendre a la República d'Irlanda i a la Gran Bretanya, però va tenir lloc sobretot a les principals ciutats nord-irlandeses. Aquestes van quedar dividides en zones catòliques i protestants, i els seus carrers es van convertir en escenari d'una veritable batalla campal entre diverses organitzacions terroristes que actuaven paramilitarment.
D'una banda hi havia l'IRA Provisonal, una escissió de l'IRA original, que recollia el sentiment majoritari entre els catòlics a favor de la reunificació de l'illa d'Irlanda i en contra del domini britànic. D'altra banda hi havia diversos grups organitzats de lleialistes, és a dir, protestants defensors de la pertinença al Regne Unit d'aquesta àrea, sovint mal anomenada l'Ulster, ja que Irlanda del Nord està formada, de fet, per sis dels nou comtats de la província irlandesa de l'Ulster. La via dels drets civils va fracassar durant els anys seixanta davant la força i la violència desplegada pels lleialistes, que actuaven impunement amb el suport del poder britànic, que de fet segregava i discriminava els catòlics sistemàticament en aquesta zona de majoria tradicionalment protestant.
El desplegament de l'exèrcit britànic a la zona, després de la suspensió de l'autonomia de la regió un cop va esclatar la violència, teòricament havia d'anar dirigit a la seva pacificació; a la pràctica, però, no va fer altra cosa que afegir llenya al foc un cop el conflicte es va convertir en una guerra bruta d'espionatge i contrainsurgència amb reminiscències a guerra colonial. A partir d'aquest moment s'inicia una brutal escalada dels segrestos i desaparicions, tortures, assassinats a sang freda i, més endavant, també una tensa i subtil batalla pel relat un cop el Sinn Féin, partit que es va considerar a partir de l'esclat dels Troubles com a branca política de l'IRA Provisional, va decidir emprendre la via de la resolució política del conflicte i es va anar distanciant - molt progressivament i a base de mitges tintes - de la lluita armada.
El relat es llegeix més com a thriller que com a assaig historiogràfic, en tant que parteix del segrest i desaparició de la vídua i mare de família Jean McConville el 1972, assassinada per una brigada especial de l'IRA que s'encarregava de fer desaparèixer persones que col·laboraven amb les autoritats britàniques com a informants. La història d'aquest cas s'entrecreua amb les trajectòries vitals de dos famosos combatents de l'IRA, Dolours Price i Brendan Hughes, i també amb la de Gerry Adams que, segons nombrosos testimonis de dins mateix de l'IRA, va ser qui va donar l'ordre de fer executar McConville i que era un dels dirigents de l'organització abans de fer el salt a la política.
El relat és força equilibrat a l'hora de presentar aquests personatges, sense diluir-ne la responsabilitat en les atrocitats que van arribar a cometre, però també fent-los un retrat psicològic profund i matisat i aturant-se especialment a ressaltar les seves pròpies reticències i ambigüitats. Tant Dolours Price com Brendan Hughes van ser famosos per les seves vagues de fam a la presó, però van quedar lligats a la culpabilitat del supervivent quan finalment van ser Bobby Sands i nou presos més els que van morir en vaga de fam l'any 1981, l'un rere l'altre, davant la mirada indiferent de Margaret Thatcher. A tot aquest pes es va sumar la responsabilitat pels assassinats que ells mateixos havien comès, que es van revelar com a inútils un cop es va encetar la via del procés de pau. D'aquí que els antics terroristes observessin la deriva de Gerry Adams cap a la política, així com la seva capitalització en termes electorals del sacrifici dels deu vaguistes, com una traïció oberta.
Però, és clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mirin les coses, i si una cosa deixa clara Keefe a No diguis res és precisament que en un món petit i tancat, on tothom es coneix de sempre i la norma és la llei del silenci perquè no saps qui pot estar escoltant rere la paret, la batalla més definitiva i dolorosa de totes pot esdevenir la lluita pel relat. Un cop engegat el procés de pau, un grup d'historiadors del Boston College van iniciar un projecte de testimoniatge oral del conflicte, sota unes estrictes clàusules de confidencialitat que asseguraven als entrevistats que el contingut de les seves declaracions no es faria públic fins després de la seva mort per evitar represàlies judicials i legals. De fet, gran part de la informació donada al llibre es basa en els testimonis de Dolours Price i Brendan Hughes per a aquest projecte.
Ara bé, en tant que l'Acord de Divendres Sant no establia una línia gaire clara de memorialització del conflicte o de reparació per a les víctimes, quan aquestes van començar a obrir processos judicials contra els terroristes, les gravacions del Boston College van convertir-se, inesperadament, en una font de maldecaps per als paramilitars excombatents i els historiadors que havien participat en el projecte. No diguis res és una lectura que mereix la popularitat que ha rebut des de la seva publicació, en part perquè la seva lectura es fa molt accessible i didàctica i relata un episodi de la història europea recent que tot sovint ens passa desapercebut o ens queda massa lluny. Ara bé, és una crònica força equilibrada que pretén donar espai a tots els bàndols implicats i oferir-nos-en el context més ampli possible.
Contingut: El llibre fa una crònica dels anys dels Troubles a Irlanda del Nord, des de finals dels anys seixanta a principis dels dos mil, en què la memòria de les víctimes va començar a ser reivindicada per part dels diferents bàndols implicats. La primera part del llibre cobreix de l'any 1969 al 1972, en què va tenir lloc la desaparició de Jean McConville. Aquesta part descriu l'escalada de la violència pels carrers de Belfast i retrata amb força precisió i cura l'ambient de paranoia creixent de tots els implicats dins el context de violència desfermada. La segona part del llibre arrenca amb els atemptats a Londres el 1973 i la campanya de resistència que els membres de l'IRA van iniciar dins les presons, amb vagues de fam i vagues d'higiene que acabarien popularitzant el moviment. L'enduriment de l'escalada violenta i la mort de deu presos per vaga de fam l'any 1981 comencen a plantejar la necessitat d'una sortida negociada per al conflicte, i es comencen a engegar les converses entre tots els bàndols implicats. La tercera part del llibre arrenca amb l'Acord de Divendres Sant el 1997, que posa fi a la lluita armada però que deixa les ferides obertes dels desapareguts en el conflicte i no dona una solució gaire definida a la reparació merescuda per les víctimes de tots els bàndols.
M'agrada: En realitat m'ha sorprès l'enfocament de la proposta, que combina tota una sèrie de relats interconnectats al voltant d'uns mateixos fets, i que presenta una visió força equilibrada i ponderada del context social i històric, i de les reivindicacions de cadascun dels bàndols implicats, així com de les víctimes del conflicte. M'ha agradat especialment el debat que enceta Keefe en els últims capítols sobre els defectes de la memorialització del conflicte a Irlanda del Nord, posant l'accent en els caps solts i les ferides no tancades.
No m'agrada: El sistema d'anotacions - absents del cos del text i, per tant, no referenciades en cap moment durant la lectura - no fa gens d'honor al rigor i a la serietat de la recerca duta a terme per Keefe. D'altra banda, i com el propi Keefe reconeix en la seva nota final al text, el llibre passa totalment per alt el terrorisme lleialista, ja que se centra exclusivament en la lluita entre els republicans i les institucions britàniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada