Publicat originalment el 1957, aquest recull de sis contes de l'autor francès Albert Camus (1913-1960) és una bona mostra de l'estil i les inquietuds del seu autor, i una recomanació idònia per aproximar-se a Camus per primera vegada. Vaig llegir L'estrany i Calígula fa uns quants anys, temps abans de començar el blog, i ara he de dir que els contes compresos a L'exili i el regne m'han agradat molt més: el recull expressa de forma força planera i concentrada el seu pensament existencialista, més complex que el simple absurdisme aparent; i el seu estil sobri i fluït a l'hora de narrar fa de molt bon llegir.
El títol mateix del volum ens dóna algunes pistes del que hi trobarem, com ens van apuntant alguns dels personatges a través de les seves pàgines: al primer dels contes, "La dona adúltera", la protagonista es refereix al món dels àrabs algerians com a regne estrany d'homes que no posseeixen res, però no serveixen ningú, pobres però lliures; al darrer dels contes, "La pedra que creix", el protagonista es refereix a si mateix com a exiliat o solitari, a la selva brasilera, lluny de la vergonya i la ira d'Europa. Aquesta tensió entre l'exili i el regne es manté a través de tots els contes, per més ambigus que resultin ambdós conceptes al llarg de la lectura.
D'entrada, s'imposen dues lectures metafòriques que no s'exclouen l'una a l'altra. D'una banda, des del punt de vista de la filosofia existencialista de l'autor, es pot interpretar l'exili com la condició precària de l'existència humana; de forma que el regne seria el sentit o significat últim que resta amagat i és inaccessible als personatges. En el cas de "La dona adúltera", per exemple, aquest regne es tradueix en un irrealitzable anhel de llibertat. De la mateixa forma, els altres esdevenen aquest mateix regne inaccessible, ja que en tots els contes els personatges naveguen una solitud incommensurable que en cap moment no poden trencar per iniciativa pròpia. El penúltim dels contes, "L'artista treballant", apunta en aquesta direcció quan el personatge principal, Gilbert Jonas, conclou la seva recerca frustrada de sentit amb una única paraula: "solitari" o "solidari", això no ho sabem. L'únic dels personatges que prova de ser activament solidari, el mestre d'escola de "L'hoste", acull el presoner àrab amb una hospitalitat digna dels beduïns, però malauradament oblida que ningú altre no pot decidir per un mateix, i ha d'acabar pagant el preu de la seva desitjada neutralitat. Només al final de l'últim dels contes, "La pedra que creix", s'intueix una possibilitat de solidaritat, però el conte s'acaba aquí i la idea queda només apuntada.
D'altra banda, hi ha una altra lectura d'aquesta metàfora que és molt més política i històrica. Des de l'experiència de Camus com a francès nascut a Algèria, l'exili i el regne també apareixen en els relats com a imatge de la situació colonial: els colons francesos es descriuen com a exiliats, en al seva condició de desplaçats o desarrelats, mentre que el món dels natius la majoria de vegades es presenta com a innocent i pur, tot i que sempre inabastable des de la perspectiva dels europeus. El racisme, òbviament, és part d'aquesta imatge de conjunt: part de la soledat i de l'aïllament dels personatges protagonistes passa també per la seva incapacitat de representar els natius com a persones, o dirigir-los un mínim d'empatia. Aquest tancament o aïllament essencial dels personatges contrasta radicalment amb l'estil de Camus i l'experiència de la seva lectura: amb un llenguatge sobri i poètic, unes descripcions directes i detallades dels ambients que transiten els personatges i de les seves personalitats, és molt fàcil posar-se a la pell dels personatges i dels seus patiments, fins i tot quan a ells mateixos se'ls fan completament incomunicables. La dona adúltera, l'Yvars de "Els muts" i el Daru de "L'hoste" brillen especialment al meu parer: Camus no oblida la perspectiva de classe, i de vegades silenci, opressió i incapacitat d'actuar van agafats de la mà.
Sinopsi: La protagonista de "La dona adúltera", Janine, viu a Algèria amb el seu marit, on regenten un petit comerç. En un viatge de negocis, la parella visita una fortificació abandonada del desert, on Janine té una revelació sobre el món que l'envolta. "El renegat" és un conte molt enigmàtic i pertorbador sobre un missioner idealista que va a una ciutat de Mali, on és brutalment torturat i acaba convertit al culte pagà dels seus botxins. Tanmateix, queda en un pla d'ambigüitat quina és la seva autèntica fe i, per tant, de què ha renegat exactament. "Els muts" tracta d'un grup de treballadors d'una fàbrica de bótes que tornen a la feina després d'una vaga frustrada. Com a forma de protesta, decideixen no dirigir la paraula al propietari del taller, tot i que és una empresa petita i mantenen una relació personal amb ell, i aquest a més es troba enmig d'una emergència mèdica que afecta la seva filla petita. "L'hoste" és la història d'un mestre d'escola a les muntanyes algerianes que es troba atrapat entre dues alternatives: entregar a les autoritats un presoner àrab que li ha estat donat en custòdia, o deixar-lo escapar. La guerra de la independència ja s'està preparant, i ambdues opcions impliquen conseqüències perilloses. "L'artista treballant" se situa a París i és una sàtira de l'ambient artístic, intel·lectual i crític al qual pertanyia Albert Camus. Jonas és un pintor que gaudeix d'èxit i d'una vida familiar plena, i tanmateix, inicia una recerca de sentit constantment frustrada entre dos pols: els altres i ell mateix. "La pedra que creix" és un relat fascinant i enigmàtic sobre un enginyer francès, D'Arrast, que arriba a un poble enmig de la selva brasilera per tal de construir un dic. Per casualitat es troba enmig d'una celebració religiosa, que té un ritual cristià i un de pagà.
M'agrada: És una lectura increïblement profitosa, que regala moments memorables i s'entreté molt més en el poder suggestiu dels seus enigmes i les seves imatges que en provar de donar-los una explicació racional.
