Aquesta novel·la de l'autor argentí-estatunidenc Hernán Díaz es va publicar fa quatre anys, i ha gaudit de gran fama i reconeixement des de llavors. És una novel·la força curiosa, que manté el misteri i la tensió narrativa ben bé fins al final, i amb un ritme narratiu força àgil, construït a base de suspens i de contrastos entre diferents perspectives sobre els mateixos fets. Ara bé, una aposta formal agosarada i unes premisses força sòlides van quedant un punt desaprofitades a mesura que avancen cap a un final deslluït. La novel·la ens exposa l'auge i caiguda d'Andrew Bevel, un magnat de l'especulació financera a la borsa de Nova York, i la seva relació sempre elusiva i força misteriosa amb la seva dona, la Mildred Bevel. Els Bevel es casen tot just acabada la primera guerra mundial i adquireixen la seva fama com a filantrops i patrons de les arts durant els anys vint i trenta. La fama d'Andrew Bevel com a màgic de les finances va augmentant a mesura que remunta diverses crisis borsàries sempre amb guanys creixents, i adquireix una llegenda negra quan s'anticipa al crac del 29 i en surt encara més reforçat.
Tanmateix, més enllà de l'argument, el punt fort de la novel·la és la seva estructura i una audaç posada en escena: aquest relat aparentment senzill ens arriba a través de quatre textos diferenciats, que actuen com quatre versions diferents de la mateixa història, i la trama avança precisament a través dels canvis de perspectiva i les discrepàncies, força considerables en alguns casos, que es van establint entre els diversos narradors. Comencem amb una narració de ficció signada pel misteriós Harold Vanner, una novel·la breu de fet, sobre la vida del financer Benjamin Rask i la seva dona Helen. El segon text és un esborrany inacabat de les memòries del magnat financer Andrew Bevel, que pretén escriure la seva autobiografia per contrarestar el perjudici que ha causat la novel·la de Vanner sobre la seva reputació. És en aquests dos textos que les discrepàncies es fan més punyents, i que creen, al meu parer, el joc de miralls més interessant de la novel·la sencera. No cal endinsar-se gaire en la lectura d'aquest segon manuscrit per veure que Bevel ens està oferint una versió força ensucrada i plana de la figura enigmàtica de la seva dona, que havia mort als anys trenta en un balneari als Alps suïssos, i que contrasta fortament amb el retrat molt més impactant que n'havia donat la novel·la de Vanner.
No és fins que arribem al tercer text que se'ns començaran a oferir claus de lectura per a la novel·la sencera i que se'ns descobriran alguns dels seus misteris: es tracta de les memòries d'Ida Partenza, una secretària italoamericana de classe treballadora que Bevel contracta per ajudar-lo a redactar la seva autobiografia, i que ens resol, finalment, els enigmes sobre l'aparició dels primers dos textos. Aquí és quan la trama ens connecta totes les versions des d'un punt de vista completament nou. Ida és filla d'un immigrant italià anarquista, i des de ben petita ha après la lliçó de la consciència de classe; el seu punt de vista donarà matisos importants sobre la versió profundament ideologitzada que ens havia donat Bevel a l'esborrany de l'autobiografia. Aquí la trama ens portarà per camins creixentment metatextuals quan ens adonem que, en realitat, l'autobiografia autoritzada de Bevel i la seva veu en primera persona no són altra cosa que una ficció que va creixent en mans de l'Ida, a mesura que aquesta va assumint el control sobre la narració. A la vegada, l'argument es complica quan l'Ida es veu amenaçada per un extorsionador que l'obliga a crear una nova versió dels fets, igual de fictícia i elaborada que les altres. En aquest punt de la lectura, la trama em va recordar les anades i vingudes metatextuals d'algunes de les novel·les de Paul Auster, i em penso que va ser per això, precisament, que el desenllaç em va decebre força.
El problema que li he trobat a la novel·la és que els dos textos inicials plantegen un conflicte ideològic que no acaba de resoldre's en les dues seccions finals. Les dues últimes seccions de la novel·la resulten força anticlimàtiques perquè, en comptes d'aprofundir en el joc de miralls i oferir-nos pistes interpretatives, en realitat ens ofereixen una única solució tancada, força tòpica i simplista, com a clau de tots els misteris. Crec que la novel·la s'hauria beneficiat més d'un final obert o que, almenys, ens hagués deixat algunes possibilitats d'interpretació obertes: la resolució final arriba més com a cop d'efecte que com a solució plausible per als conflictes plantejats per a la trama. A la llum de les dues primeres seccions em pensava que em trobaria una novel·la més obertament política i simbòlica, i no una trama tan típicament convencional.
Entre els aspectes que em van semblar més interessants del conjunt, en termes literaris, hi ha la caracterització que fa Vanner dels dos personatges principals a la seva novel·la. D'una banda, la manca de vida interior de Benjamin Rask esdevé una metàfora de la seva activitat professional, potser fins i tot de la seva existència sencera: una especulació buida amb el valor numèric de les coses - el seu aspecte quantitatiu, per dir-ho així - que mai arriba a dotar-les de significació. La Helen esdevé un contrapunt molt interessant a la buidor essencial del seu marit, perquè en representa una imatge especular: es troba dotada d'una interioritat tan rica i tan profunda que l'arriba a aclaparar totalment, fins al límit de l'autodestrucció, en no poder trobar una manifestació exterior per canalitzar-la. El conflicte entre dues formes diferents de tractar l'afecció mental de la Helen porten la trama al terreny de la biopolítica: davant d'una via més humanística i holística, que dóna espai a la Helen per recuperar la pròpia veu, en Benjamin acaba escollint la forma de tractament que li obre una possibilitat de rendiment econòmic.
La gràcia de tot plegat és que sigui precisament aquesta primera secció del text la que ens doni la versió més punyent en termes simbòlics de la novel·la sencera, i això que deliberadament està redactada per sonar com un pastitx de la literatura impressionista del tombant de segle, a l'estil d'Edith Wharton o Henry James. La segona secció de la novel·la ens ofereix un contrast tan directe amb la primera versió del relat que de seguida planta la sospita que es tracta d'una versió falsa, censurada i ensucrada dels fets autèntics. Precisament aquí rau la tensió narrativa de la novel·la: en el fet que el relat obertament fictici sembli més autèntic en les seves implicacions que la versió autoritzada oficialment. La tercera i la quarta parts, però, no aconsegueixen resoldre aquest conflicte interpretatiu, ni tampoc ens donen cap altra versió alternativa que entri en contradicció amb aquestes dues primeres. Al contrari, ens revelen els protagonistes de la novel·la com a personatges totalment plans, que en cap moment canvien de posició respecte a com se'ns ofereixen al principi, ni descobreixen cap capa de profunditat oculta.
El que fa la novel·la, en canvi, és agafar una premissa argumental molt suggestiva i diluir-la en una trama força fulletonesca, que fins i tot acaba desafiant la plausibilitat històrica dels personatges i l'època que intenta retratar. El fet que l'Ida accepti sense cap mena de resistència la missió que se li encomana, que observi les opcions polítiques del seu pare des d'una distància condescendent, o que arribi a identificar-se emocionalment amb la Mildred sense reconèixer la contradicció de classe en què es veu immersa, podrien explicar-se fàcilment com a enlluernament a causa de la seva jovenesa i les privacions que ha hagut de passar en la seva infància. Hauria estat interessant fer-la evolucionar o fer que tragués alguna lliçó de la seva aventura com a subalterna d'Andrew Bevel, especialment tenint en compte que la seva narrativa ens arriba des de la perspectiva d'una Ida de setanta anys, que en cap moment no ofereix cap comentari sobre el seu jo de joventut ni intenta matisar les seves postures cinquanta anys després. Paral·lelament, passa el mateix amb la Mildred: com que és la figura més misteriosa de totes les versions del text, era d'esperar que l'última secció ens n'oferís un retrat més profund o matisat. En canvi, el que acaba revelant l'última secció és una heroïna novel·lesca, tota intel·ligència i tota virtuts, sense cap defecte que la humanitzi mínimament.
Trust m'ha semblat una bona mostra d'experimentació a nivell formal, però que s'acaba revelant com a força superficial i buida de contingut si s'analitza a la llum de les seves idees. La crítica al capitalisme especulatiu s'acaba fent força tènue perquè no arriba a desenvolupar una contranarrativa que sigui prou ferma per plantar cara a la retòrica grandiloqüent de l'Andrew Bevel. El potencial de l'Ida per sacsejar els fonaments de la narració es queda a mig camí i força desaprofitat, en part perquè redueix la lluita anarquista del pare a eslògans força buits de contingut, i la relació entre pare i filla, tensions de gènere i de classe incloses, a mer conflicte domèstic. El personatge de la Mildred Bevel m'ha semblat, possiblement, el més maltractat de la narració sencera, precisament perquè quan arriba el moment de revelar-lo totalment, el resultat decep. M'esperava una revelació del caràcter del personatge, més que no pas un gir tan instrumental per a l'argument, com acaba passant. Potser el problema rau en les meves expectatives en començar a llegir, però val a dir que l'aclamació crítica, premi Pulitzer inclòs, no em van ajudar a fer-me'n una idea adequada.
Sinopsi: La novel·la ens ofereix quatre versions sobre la mateixa història, la trajectòria d'un magnat de les finances novaiorquès, l'Andrew Bevel, que manté una imatge pública força misteriosa i elusiva i una aura d'especulador despietat per la seva capacitat d'enriquir-se obscenament a través de diversos cracs borsaris. La figura de la seva dona, la Mildred, esdevé igual d'enigmàtica, especialment pel que fa al seu autèntic caràcter, la relació amb el seu marit i les circumstàncies estranyes de la seva mort.
M'agrada: Sobretot m'han agradat els moments més metatextuals, especialment, i encara que sembli contraintuïtiu, a l'hora d'utilitzar el pastitx literari com a eina per retratar una època. Fins ben entrada la tercera secció, m'ha convençut força el joc de miralls que proposava entre les diverses versions del relat.
No m'agrada: M'ha semblat que la novel·la desaprofita una premissa narrativa força intel·ligent, i que el potencial que es revela al principi de la narració es dilueix finalment en un desenllaç decebedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada