En un moment de la pel·lícula, una de les filles del protagonista ressenya en veu alta Lolita de Nabokov, en termes molt encertats, quan es refereix a la novel·la dient que ens sentim obligats a simpatitzar amb el protagonista, perquè el seu amor és tan bonic (i tan extrem, possiblement), però que en realitat és un abusador i un violador, i som conscients com a lectors que això està malament. Em penso que aquesta escena és una crida d'atenció, no gaire subtil d'altra banda, respecte al contingut de Captain Fantastic (2016) de Matt Ross com a conjunt. Fàcilment es podria haver triat una altra novel·la per ressenyar si el propòsit hagués estat únicament fer crítica literària. Captain Fantastic ens presenta una relació abusiva, que frega el maltractament físic i psicològic en moltes ocasions del metratge, entre un pare i els seus sis fills, després de la mort de la mare. A més, tot i que queda només suggerit en el film, també se'ns donen motius per suposar que la malaltia mental de la mare va ser agreujada per l'actitud del pare. Però és clar, és un amor tan bonic i tan extrem i tan gran i tan visual i tan naturista, i tan ben encarnat i executat per la figura desarrapada i paternal de Viggo Mortensen, que la pel·lícula, com la novel·la de Nabokov, ens condueix a voler empatitzar amb el protagonista més del que potser faríem en la vida real amb un cas similar que trobéssim als diaris.
El film planteja el debat present als països anglosaxons (no en els nostres, on l'escolarització és obligatòria) sobre el home-schooling, o educació a casa a càrrec dels progenitors o de qualsevol altre professional qualificat. L'idealisme de la proposta queda reflectit en la pel·lícula des del primer moment: els sis fills de la família Cash són criats en ple contacte amb la natura, on se'ls ensenya a caçar i a sobreviure lluny de la civilització, on desenvolupen unes capacitats físiques d'atletes d'elit i un bagatge intel·lectual digne d'un professor d'universitat d'extracció russa als Estats Units dels anys 50 i 60. (El moment en què es posen a parlar en esperanto ja va ser la cirereta del pastís). I el debat queda obert precisament en el moment en què se'ns planteja l'educació dels infants com a repte polític, i la inevitable qüestió de si hem de preparar les noves generacions per al món real o per al millor dels móns possibles. L'elecció de Ben Cash, el protagonista, és la segona opció, tot i que quan els seus fills es vegin obligats a confrontar el món real començaran a fer-se palesos els dilemes intrínsecs d'aquesta proposta. Tot i que als Estats Units tot comença amb Walden de Thoreau, aquí les implicacions d'aquest idealisme originari es van fent cada cop més perilloses quan l'ideal inclou també la possessió de ganivets de caça, matxets, arcs i fletxes, i multiplicitat d'infraccions de la llei vigent i riscos per a la integritat física dels infants. La proposta política, basada en una crítica radical al capitalisme sense cap mena de matís, suposo que també es fa més fàcil de comprendre als Estats Units, on l'individualisme extrem predicat pel neoliberalisme també fa la injustícia fundacional molt més evident, que aquí a Europa, on possiblement estem més familiaritzats amb la tradició de l'estat del benestar.
En la profunditat dels boscos del nord-oest dels Estats Units, Ben Cash cria els seus sis fills en la comunió amb la natura i l'odi a la civilització americana, tal com està plantejada des del capitalisme com a sistema que converteix l'individu en consumidor. Tanmateix, aviat ens assabentem del suïcidi de l'esposa de Cash i mare de les criatures, que havia estat ingressada en un hospital quan les complicacions derivades de la seva bipolaritat s'havien fet insostenibles en l'entorn natural. A partir d'aquí, Ben i els seus fills decideixen viatjar fins a Nou Mèxic, on se celebrarà el funeral de la mare, decidits a alliberar el seu cos i donar-li el funeral que ella desitjava. Al llarg del viatge, els nens hauran de començar a afrontar les contradiccions entre l'estil de vida que han portat fins ara i el món al qual estan retornant, que inclou també els avis per part materna i els oncles i cosins per part del pare. En aquest viatge, potser la revelació principal per a l'espectador serà la de la figura paterna com a filòsof-rei molt més intransigent i tirànic que els propis feixistes a qui menysprea. Captain Fantastic és una crítica a la societat americana, tot i que no és una crítica gaire brillant. En aquesta direcció, Little miss Sunshine és una proposta molt més efectiva i menys pretenciosa. Tot i així, el film de Matt Ross és una bona proposta per tal de plantejar el debat, i també és positiu que el final tendeixi més al compromís i a la moderació de postures que no a atrinxerar els personatges en les seves posicions inicials. En aquest sentit és un film que planteja el seu propi relat a contrapèl: ens presenta el protagonista com una figura heroica, quan en realitat no ofereix cap motiu per veure'l així, i ens planteja la resta de personatges, tot i que antagònics, sota una llum positiva.
D'altra banda, després d'una forta arrencada la història es va desdibuixant a mesura que passa el metratge, i la majoria de vegades el guió s'esforça una mica massa a deixar clar el seu missatge i passa de puntetes pels temes més polèmics o per les conseqüències més negatives de les decisions del personatge principal. En determinades escenes, el sentimentalisme queda massa accentuat, i al llarg de tota la pel·lícula l'accent resideix més en la transmissió del saber i la cultura de pares a fills (en masculí) mentre que les dones queden reduïdes a figures subsidiàries, que la majoria de vegades tan sols fan bonic o proporcionen claus per entendre les postures dels homes. En aquest sentit, el seu pecat imperdonable consisteix a eliminar el relat i la perspectiva de la mare, figura que queda objectificada i mediatitzada en tot moment. Cal veure-la, doncs, per opinar. Potser cal agafar-la com el que és: un intent curiós i suggerent, però que no passa d'intent.
