Danse Macabre

Com escau per aquestes dates, avui escolto la Danse Macabre, una extravagància simfònica de Camille Saint-Saëns: aviam si hi podeu identificar la mort tocant el violí, els esquelets, les bruixes i els fantasmes (a mi, a estones, fins i tot em sembla sentir els homes llops). Tot just començar la peça, el piano marca les dotze campanades de la mitjanit i, si pareu atenció, al final de la peça sentireu el cant del gall. La Danse Macabre descriu aquella nit de l'any en què els habitants del cementiri surten a ballar amb els habitants del món dels vius. El noi Ningú mai no ha vist un espectacle similar, i fins i tot ballarà amb la Dama Blanca. Que passeu bona castanyada! 

Keeping an Eye Open (#112)

L'artista com a 'voyeur'? Però això és exactament el que ha de ser l'artista: aquell que veu (i 'voyeur' també pot transmetre el sentit de visionari al·lucinatori). 

De fet, vaig adquirir aquest llibre el curs passat, perquè havia d'escriure un essay sobre James Joyce i vaig contrastar la seva aproximació a la creació artística amb la de Lucian Freud. Keeping an Eye Open de Julian Barnes, és una col·lecció d'assajos sobre pintura i art: tots temàticament diferents, i amb poca connexió entre ells més enllà de l'ordre cronològic en què s'organitzen. Cadascun dels assajos està centrat en un artista, tret d'un que està dedicat a l'art contemporani en general. 

En començar a llegir, Barnes confirma una de les lliçons fonamentals que es poden extreure de la història de l'art en general: que els moviments artístics evolucionen per assentiment i per rebel·lió, i que per tant, com passa també amb la filosofia, per entendre bé un artista ens hem de preguntar a favor o en contra de qui està pintant. Això ens obriria un camí relativament planer si l'art es pogués simplificar a aquestes línies generals: el problema és que cada individu subordina el seu art a una experiència vital i creativa que no té per què ser necessàriament lineal. Així és com trobem un Bonnard fidel als nabis, un Bonnard que tira a Munch i un altre que acaba esdevenint impossible d'etiquetar. I així successivament. 

De la mateixa forma, Barnes també planta un avís per navegants en els primers capítols: per als que s'obsessionin amb explicar una obra artística a partir de detalls biogràfics del seu autor, quedem avisats des del principi que cada obra d'art és un enigma irreductible a anècdotes prosaiques. Només així s'explica que Delacroix, el pintor romàntic per excel·lència, s'aproximés a la vida d'una forma de tot menys romàntica, i Courbet, la figura central del realisme, esdevingués l'irredimible egòlatra il·luminat. Posar els detalls biogràfics en la seva perspectiva adequada, sense forçar-los, però seleccionant l'anècdota que es pugui elevar a categoria, és més difícil del que pot semblar en un principi, i aquesta és l'habilitat de selecció i de narració que ens mostra Barnes. Així doncs, a mesura que avança el llibre, l'autor revela poc a poc la seva forma de mirar un quadre que, lluny de l'objectivitat de manual, és altament subjectiva i basada en l'experiència de primera mà. 

És un llibre que us podeu estalviar si busqueu respostes directes més que un catàleg nou de trinca de preguntes noves i quasi totes inesperades. Entre línies observem la inclinació de Barnes per l'art de tall intimista i burgès, i acabem preguntant-nos si no acaba essent una característica fonamental de l'art modern en general. Tot i així, Barnes selecciona, retalla i reordena sense repòs: el resultat és una aproximació fresca i original, a moments reveladora i a moments frívola, de l'escriptor que s'embarca en una aberració que ja Flaubert va definir en el seu moment: la de provar d'explicar la pintura amb paraules. 

Continguts: El llibre està format per disset assajos que inclouen treballs monogràfics sobre els següents artistes: Géricault, Delacroix, Courbet, Manet, Fantin-Latour, Cézanne, Degas, Redon, Bonnard, Vuillard, Vallotton, Braque, Magritte, Oldenburg, Freud i Hodgkin. 

M'agrada: L'aproximació de Barnes és planera i clara, sense que això li resti complexitat teòrica a la proposta. És la visió d'un artista aproximant-se a una altra forma d'art que no és la seva. En aquest sentit, l'única forma d'aproximar-se a les arts plàstiques és entrenar l'ull per tal de mirar més i millor. 

No m'agrada: És cert que sol passar en aquest tipus d'obres, i no és un demèrit del llibre en si mateix, però de vegades he trobat a faltar més il·lustracions de les obres esmentades en el text, que haurien fet la lectura una mica més fàcil. 

Des del meu cel (#111)

Aquests eren els ossos preciosos que havien crescut al voltant de la meva absència: les connexions, de vegades tènues i de vegades establertes a un preu massa elevat, però sovint magnificents, que van tenir lloc quan jo ja no hi era. 

Des del meu cel és la traducció al català de The Lovely Bones (2002) d'Alice Sebold. És cert que una traducció literal del títol hagués sonat força estranya, sobre tot perquè és un títol que adquireix el seu significat dins del context de la novel·la. Els ossos preciosos són els de la protagonista, el cadàver de la qual no arriba a aparèixer mai, fet que afegeix dificultat al procés de dol de la família, i d'altra banda, també són una metàfora per l'entramat de relacions humanes que s'estableixen al voltant de la pèrdua. 

La novel·la enfoca com a tema principal el procés de dol i d'afrontament de la pèrdua que passa la família de la protagonista després del crim, amb un seguit de reaccions diferents, però totes força realistes. Quan vaig començar a llegir la novel·la, ho vaig fer des del prejudici de la pel·lícula de Peter Jackson, que no m'havia agradat gaire. Mentre llegia, vaig experimentar una sorpresa agradable en començar a comprendre totes les coses que Peter Jackson havia entès malament o no havia entès en absolut d'aquesta complexa i apassionant novel·la. O potser és que simplement està tan ben escrita i fa un ús tan intel·ligent i reflexionat dels detalls que es fa impossible d'adaptar amb èxit. 

Per començar, hi ha un fet fonamental, i és que no és cap mena de thriller o ficció de misteri. El crim té lloc en el primer capítol; la seva narració és molt directa en tot el seu horror; i l'únic que queda a partir d'aquí és una línia truncada, una història interrompuda, i la necessitat de seguir endavant amb la vida, de tenir cura dels altres nens que també mereixen atenció. La història del criminal és només una minúscula part del mapa de relacions establert a partir del crim i, de fet, no la principal ni la més interessant. 

D'altra banda, un altre aspecte que es perd en l'adaptació cinematogràfica d'aquesta obra és la duplicitat de nivells de lectura. A cada pàgina de la novel·la trobem l'experiència vital d'Alice Sebold, que és difícil de passar per alt. Alice Sebold va patir una violació durant el seu primer any d'universitat, i aquest fet traumàtic va marcar la seva vida a partir d'aquell moment, les seves relacions familiars, i també la seva escriptura. De fet, l'escriptura creativa va esdevenir una forma d'articular aquella experiència més que d'escapar-ne, i per això en aquesta novel·la trobem gran part d'aquest procés creatiu. Completament alienada de la realitat després del crim, la protagonista accedeix a una dimensió diferent de l'existència, en què ella és morta i només li queda observar les vides dels altres i narrar-les en tercera persona. El seu arc narratiu va del xoc inicial a la progressiva acceptació de la incapacitat absoluta de tornar enrere o d'esborrar el que s'ha esdevingut. L'enveja inicial de la normalitat que percep en les vides dels altres comparada amb la seva terrible experiència cedeix pas, poc a poc, a la comprensió de les motivacions que els mouen i del dolor subsidiari que experimenten. Per això, el procés de deixar anar és tan important com el de tornar a la terra dels vius a recuperar de nou l'experiència del cos. Al contrari del que diuen els seus detractors, aquesta novel·la no és un relat d'optimisme i esperança respecte del futur, sinó més aviat una recreació poètica i profunda de la necessitat de viure amb la ferida oberta. 

Sinopsi: Susie Salmon, la protagonista, és violada i assassinada als catorze anys d'edat, i aquest fet és relatat al primer capítol del llibre. A partir de la seva mort, accedeix a una regió del cel anomenada l'Entremig, des de la qual observa la vida de la seva família i la narra en tercera persona. La novel·la cobreix els anys posteriors al crim, seguint els esforços de tota la comunitat per superar la pèrdua. La narració sencera queda coberta per la metàfora de la incapacitat de Susie de seguir vivint entre ells. 

M'agrada: És una experiència de lectura molt intensa i directa. La narració es recrea en els detalls, pocs dels quals es fan sobrers. 

El districte de Sinistra (#110)

Així doncs, aquest any van anunciar que no es produiria l'epidèmia, de forma que no feia falta cap mena de vacuna, i que tothom podia marxar a casa tranquil·lament. 

El districte de Sinistra (1992) és una novel·la breu i molt interessant, tot i que potser no per a tots els públics. El seu autor, Ádám Bodor, pertany a la minoria hongaresa de Romania i, per aquest motiu, aquesta enigmàtica novel·la esdevé tot un relat de frontera en molts sentits. A més, si alguna vegada us heu preguntat com sona el realisme màgic hongarès, aquest podria ser el vostre llibre. 

El to de la narració és impersonal, fred, intencionadament mandrós en determinats moments, com correspon a la distància emocional, la fredor distant i apàtica, quasi descuidada, que acompanya l'assentiment social en els habitants d'un règim totalitari. En part per això el relat esdevé profundament polític en el seu desenvolupament, ja que l'ombra del domini soviètic, tot i que en estat de decadència incipient, hi apareix a cada pàgina. 

A la vegada, el to poètic de les seves imatges i la lluminositat de les descripcions presenta un contrapunt molt curiós a la novel·la sencera. El relat esdevé pertorbador, opressiu i asfixiant com les distòpies kafkianes, i punyent i absurd com l'imaginari de Samuel Beckett. Així doncs, podríem sospitar a priori que transitem camins coneguts, si no fos perquè El districte de Sinistra aporta quelcom d'original i fantasiós a la literatura distòpica. Tot i que narra el clima polític asfixiant i l'esclavitud social del règim soviètic des del punt de vista subjectiu de les víctimes, en un poble proper a un pas fronterer al districte de Sinistra, a estones la natura, salvatge i exuberant, esdevé la protagonista absoluta de la novel·la, amb la seva amenaça implícita d'acabar devorant l'ésser humà. 

Potser al capdavall aquesta és la principal metàfora, per què no, d'un règim polític que tenalla els éssers humans que hi habiten. De fet, la societat està dividida entre els treballadors, a qui es registra amb una xapa d'identitat, i els caçadors de muntanya, que controlen el pas de frontera i fan les funcions d'autoritat militar. En aquest context, l'estat de quasi-animalitat en què subsisteixen els treballadors queda retratat a través de les múltiples imatges corporals que recorren la novel·la, i també a través d'unes subjectivitats inevitablement obsessionades amb el sexe i la mort. En aquest sentit les imatges esdevenen progressivament pertorbadores, fins que l'espectre de motivacions que podrien moure les accions dels personatges es fa cada cop més confús i indefinible. Una experiència angoixant i pertorbadora, que es gaudeix per la seva prosa exuberant i poètica i pel mapa d'intertextualitats que se li podrien trobar. 

Sinopsi: El protagonista, Andrei Bodor, arriba al districte de Sinistra i s'hi queda a treballar amb l'esperança de trobar el seu fill adoptiu, l'única persona que li queda en el món. Mentre assistim a l'entramat de relacions que s'estableixen entre els veïns i les autoritats, l'amenaça d'una epidèmia mortal es comença a estendre pel districte de Sinistra. 

M'agrada: És un llibre únic en la seva espècie. 

No m'agrada: Algunes de les imatges i accions dels personatges són francament pertorbadores i desagradables. De vegades això s'entén com a part del rerefons polític del llibre, d'altres vegades queda en un pla més poètic i metafísic, i en ocasions esdevé completament impossible d'interpretar. 

Desgràcia (#109)

La pregunta no és si ens sap greu. La pregunta és quina lliçó hem après. La pregunta és, què hem de fer, ara que ens sap greu? 

Aquesta novel·la del premi Nobel de Literatura sud-africà J. M. Coetzee és una lectura agredolça i molt impactant a la vegada. És una d'aquelles novel·les que fan pensar. La desgràcia referida en el títol és un motiu recurrent que s'aplica a la situació personal dels personatges principals. També es podria debatre si J. M. Coetzee tracta de treure conclusions, no gaire velades, sobre la societat sud-africana de després de l'Apartheid. I, en aquest sentit, és un llibre polèmic pel seu pessimisme al respecte. Les autoritats governamentals sud-africanes van titllar aquesta novel·la de racista en el moment de la seva aparició, el 1999. 

Tot i que Coetzee se'n guarda prou d'identificar o estereotipar els personatges racialment, al cap i a la fi la dicotomia entre civilització i barbàrie, entre la ciutat i el camp, es va fent problemàtica a mesura que avança el llibre. El sistema de reconciliació i perdó reclamat per gent com Mandela i Tutu ha quedat desautoritzat en una lluita per una terra i uns béns escassos que sembla reduir el país a la màxima de supervivència del més fort. Sembla ser que el projecte de la reconciliació per si sol no és res si no va acompanyat de la lluita per la redistribució dels béns i la justícia social. 

L'argument principal és el d'un gran arc narratiu: el protagonista, David Lurie, és un professor d'universitat de mitjana edat, egoista i desencantat, desagradable com a individu, almenys des del punt de vista del lector. El seu comportament sexual cap a les dones, que ell percep com  a normal, ratlla la línia de l'abús. Arriba el moment en què traspassa aquesta línia establint una relació amb una estudiant, que desemboca en un escàndol que afecta la seva carrera professional. Com que és incapaç d'expressar sentiments, la seva defensa comença a fer aigües, i finalment acaba perdent la seva feina i el seu estatus social. Es trasllada al camp, a la granja on viu la seva filla, amb qui no manté una relació gaire estreta. Allà, pare i filla són brutalment atacats per un grup d'homes negres, i a partir d'aquest moment Lurie comença a plantejar-se una relació diferent amb les seves emocions i amb l'existència en general. 

Seria una solució fàcil concloure que Lurie aprèn alguna lliçó o esdevé millor persona, però en realitat el seu arc narratiu és una mica més subtil que això. En un món on no hi ha esperança ni redempció possibles, on no es dóna la síntesi hegeliana, on els ciutadans que havien estat respectables es veuen abocats a conviure amb el caos, l'única forma d'existència viable és la subhumana. Una de les metàfores principals de la història compara els gossos, condemnats a una eutanàsia forçada i a una vergonya que imposa la pròpia naturalesa, amb l'existència buida i sense rumb del protagonista. En això es resumeix la situació que el personatge principal llegeix com a caiguda en desgràcia. Tanmateix, tot això seguiria essent força simple si en aquesta caiguda no fossin arrossegats també els innocents, o si no s'imposés la necessitat que algú pagui pels pecats dels altres. En un món on la innocència ha estat cancel·lada, el sacrifici últim o l'ofrena de bona voluntat no tenen sentit si no hi ha déus a l'altra banda que la recullin. 

Sinopsi: L'argument es basteix a partir de dos fils principals que actuen com a reflex l'un de l'altre. D'una banda, el comportament del professor d'universitat David Lurie provoca el seu acomiadament de la vida acadèmica i el seu trasllat al camp amb la seva filla. D'altra banda, l'abús a què és sotmesa la seva filla contrasta directament amb la seva pròpia actitud abusiva en el passat. La reconciliació amb si mateix, finalment, arriba amb prou feines en la forma de desencantament resignat. 

M'agrada: És una novel·la que planteja preguntes a molts nivells, i que deixa prou fronts oberts com per no obtenir-ne respostes definitives.