Nosaltres no naixem; no creixem; en lloc de morir de malaltia o per l'edat ens marcim com les formigues. Altre cop les formigues; això és el que som. Tu no; em refereixo a mi.
Aquesta és l'única novel·la de Dick que ja havia llegit prèviament fa uns quants anys. És una de les millors, és clar, però potser aquesta opinió sempre ve marcada per la comparativa amb la pel·lícula de Ridley Scott. De fet, en algunes edicions, fins i tot es va rebatejar el llibre amb el títol de la pel·lícula, Blade Runner. Tanmateix, les històries que expliquen són diferents; ja que l'adaptació cinematogràfica del llibre és molt lliure, fins al punt que, amb alguns personatges en comú (ni tan sols tots), els arguments resultants no tenen res a veure entre ells.
El títol de la novel·la, Somien els androides amb ovelles elèctriques? ja és indicatiu del tipus de reflexió que hi trobarem. La història retrata els androides com a éssers conscients, pensants (de fet, amb una intel·ligència i astúcia molt superior a la nostra), quasi indistingibles dels humans en tots els aspectes; tot i així, hi ha un detall que els fa completament diferents: estan mancats de la qualitat humana de l'empatia. De fet, l'empatia és la idea que articula tota la novel·la perquè, tot i que queda clar que els androides no en tenen, el que suposa aquesta en els humans tampoc no queda gaire clar. Té a veure amb certa capacitat de ruboritzar-se en aspectes morals, amb sentir veritable amor i necessitat de cuidar els animals (ja que la majoria s'han extingit a causa d'un cataclisme a escala global) i amb ser partícips de les emocions dels altres a través d'una mena de pràctica religiosa anomenada mercerisme.
Tanmateix, totes aquestes expressions empàtiques en els humans queden mercantilitzades per un sistema socioeconòmic totalitzant i alienador, i els interrogants queden oberts sobre si els éssers humans són capaços de sentir empatia a altres nivells, o fins i tot entre ells mateixos. És per això que, en la complexitat del tractament dels personatges i en el seu pessimisme intrínsec envers la condició humana, la novel·la em sembla clarament superior a la pel·lícula: Rick Deckard, que a la pel·li és l'heroi americà solitari i turmentat, aquí és un ésser egoista i mesquí fins a extrems força insospitats; a la novel·la, Rachel és el personatge més complex i intel·ligent, perfectament conscient del seu destí, i no l'heroïna indefensa de la pel·lícula. A la vegada, la Pris de la novel·la correspon al mateix model de Nexus-6 que la Rachel i, per tant, comparteixen aparença física i personalitat, cosa que afegeix complexitat als dilemes de Deckard. A més, com que els androides estan realment mancats d'empatia, són incapaços de protegir-se entre ells o de sentir qualsevol lligam comunitari amb els seus semblants, a diferència del que passa en el film.
Sinopsi: En el món que ens proposa Dick en aquesta novel·la, els humans han emigrat a Mart de forma massiva per gaudir d'una vida millor, i els androides són fabricats per tal de servir de mà d'obra a les colònies d'aquest planeta. Per a ells, l'única forma de llibertat és escapar a la Terra i viure-hi clandestinament. Per això, el govern contracta caçadors de recompenses per tal de "retirar-los". El protagonista, Rick Deckard, és un d'aquests últims. La seva única preocupació és reunir prou diners com per a permetre's un animal de debò en lloc d'una reproducció elèctrica. Tanmateix, quan coneix Rachel Rosen, un androide propietat de la companyia Rosen, es comença a replantejar les seves concepcions prèvies sobre els androides i els humans.
M'agrada: El test Voigt-Kampff, una mena de polígraf infal·lible que determina si ets androide o humà fins i tot quan tu mateix en tens dubtes.
No m'agrada: L'únic que he trobat a faltar en el llibre és el memorable Roy Baty de la pel·lícula, és clar, al costat del qual el de la novel·la és un antagonista força pla i inconsistent. Mentre que al principi és descrit com una mena de màquina de matar superintel·ligent, cosa que és realment a la pel·lícula, en conjunt a la novel·la queda relegat a un pla molt secundari i desdibuixat. Sobre tot he trobat a faltar la imatge de l'androide existencialista demanant explicacions al seu creador, que era un dels punts més visuals i originals de la pel·lícula. Em sembla que, en conjunt, la pel·lícula va traslladar a Roy la complexitat psicològica que Rachel mostra a la novel·la.
