Jamila (#40)

Vaig llegir aquest relat un parell o tres de vegades fa una pila d'anys i, més que els detalls, en recordava la impressió general. Ara l'he tornat a llegir per veure si havia estat una qüestió d'entusiasme adolescent o si realment és una lectura que sobreviu el pas del temps; i el que hi he trobat, sens dubte, és una història d'amor colpidora, profunda, i que tendeix a quedar en la memòria gràcies a la seva simplicitat i el poder evocador de les seves imatges. Podríem dir que el seu autor, Txinguiz Aitmatov (1928-2008), ha esdevingut la figura més coneguda de la república Kirguiz, que durant molts anys va formar part de la Unió Soviètica; i les vicissituds històriques del poble kirguiz es perceben al llarg de la novel·la, com petites pinzellades que en configuren el fons. 

Aitmatov va ser molt aclamat i reconegut a la Unió Soviètica, m'imagino que pel seu enaltiment implícit del paisatge natal - les muntanyes i l'estepa que tan evocadores resulten al llibre - i del treball col·lectiu per bé de la pàtria. Tanmateix, sembla també que la seva poesia vagi més enllà del que el realisme soviètic demanés a l'autor en determinat moment històric (el llibre va ser publicat l'any 1958). S'ha acusat aquesta novel·la de no ser més que un pastitx romàntic ambientat en un kolkhós, o explotació rural col·lectiva; de constar d'uns personatges plans que, simplement, s'enamoren. De fet, aquesta és la línia bàsica de l'argument. 

Però en el fons, la història esdevé molt més que això quan l'observem com a relat sobre una comunitat sencera. La història de Jamila i Daniyar queda emmarcada, al principi, pel relat de les complexes relacions familiars dels protagonistes i finalitza, no amb el futur d'aquests, simplement desapareguts de la seva pròpia història, sinó amb l'espectre de reaccions familiars que el desenllaç suscita en la petita comunitat a la qual pertanyen. És una història, per tant, de dos estranys que no encaixen dins les tradicions i les lleis d'una comunitat tancada, i que es veuen units en la seva pròpia solitud. Jamila, però, també és la història d'un amor que transcendeix els propis protagonistes i aconsegueix el seu propi reflex en la natura i en l'expressió artística, si la llegim més aviat com la història en primera persona del procés maduratiu de Seit. En tot cas, és un relat estranyament poètic i emocional, que deixa un regust agredolç després d'haver-lo llegit, però perdura en la memòria per la potència de la seva senzillesa. 

Sinopsi: En un petit poble al Kirguistan soviètic, durant la segona guerra mundial, l'explotació agrícola s'accelera davant la necessitat d'enviar provisions al front. Durant els viatges en carro d'anada i tornada entre l'era i l'estació de ferrocarril, l'adolescent Seit observa la turmentosa relació que s'estableix entre Jamila, la jove esposa del seu germanastre, que es troba lluitant al front, i Daniyar, un ferit de guerra, orfe i desarrelat. 

M'agrada: L'aparent senzillesa de la proposta, i la poesia implícita en les descripcions de l'ambient. 

Si una nit d'hivern un viatger (#39)

La novel·la que ara més desitjaria llegir hauria de tenir com a força motriu només les ganes de relatar, d'acumular una història rere l'altra, sense pretendre d'imposar-te una visió del món, sinó únicament de fer-te assistir a la pròpia creixença, com una planta, un progressiu embolcallament de branques i fulles... 

Aquesta és una de les novel·les més impactants i sorprenents que he llegit mai. Més que una novel·la sembla una mena d'exercici narratiu al voltant del fet de narrar i de llegir. Perquè, principalment, l'argument tracta de les vicissituds expermientades pel Lector al llarg de la lectura de Si una nit d'hivern un viatger. Amb aquesta premissa, Italo Calvino (1923-1985) desplega tot un seguit de narracions inacabades incloses dins del mateix marc d'aquesta lectura frustrada, i a la vegada, també tot un seguit de reflexions, d'un to quasi metafísic, sobre la forma com interpretem la lectura, i com interpretem el món i a nosaltres mateixos a través de la lectura. 

Com en el plantejament de Les mil i una nits, la conclusió del relat sempre queda posposada indefinidament, i en l'aventura del Lector per tal d'aconseguir finalitzar la lectura sempre s'inicia un relat nou. A través d'aquests diversos inicis de novel·les, Calvino va parodiant o homenatjant diferents estils novel·lístics del segle vint. El llibre, per tant, és molt més que un conjunt de narracions i reflexions soltes: la trama, per absurda que pugui semblar, és del tot consistent en les seves anades i vingudes. A mi se m'ha fet impossible de deixar, per més densitat conceptual que presenti la prosa de Calvino; ja que, de fet, cap a la meitat del llibre, tot el joc dialèctic i les divagacions metafísiques es transformen en una aventura deliciosa per a ments despertes. Els protagonistes que, sense anar més lluny, al principi de tot del relat són entitats abstractes, van adquirint poc a poc una humanitat i una tendresa que fan del llibre una experiència del tot única i recomanable. 

Sinopsi: A través de la lectura frustrada (aparentment per motius editorials) de Si una nit d'hivern un viatger, el Lector entra en relació amb la Lectora (Ludmilla), l'Autor (Silas Flannery) i una conspiració d'abast internacional orquestrada pel Traductor (Ermes Marana), que té com a objectiu privar d'autenticitat l'experiència de la lectura. El seu viatge per tal de trobar la continuació de l'obra que ha començat a llegir el porta per diferents àmbits relacionats amb el món de l'escriptura i la lectura d'obres: de la llibreria a l'editorial, passant pel món acadèmic, el propi autor, la biblioteca, els mecanismes de censura de règims policials, el mercat clandestí de llibres i, és clar, la casa de Ludmilla. En cada nivell, el Lector, que havia començat a llegir com a subjecte acomodatiu, descobreix noves implicacions cada cop més profundes en el fet de llegir, fins a un punt en què cada cop es fa més difícil suposar com acabarà la seva aventura. A la vegada, les diverses relacions que es van establint entre els personatges es van complicant en la incertesa per saber com acabarà la particular història d'amor que s'estableix entre Lector i Lectora.

M'agrada: La seva originalitat en conjunt. L'esforç que requereix la proposta, amb la seva crida des del principi a fer-ne una lectura tranquil·la i recollida, però que implica de seguida els cinc sentits. De la mateixa forma en què li passa al protagonista de la història, es fa quasi impossible fer-ne una lectura acomodatícia, ja que quasi cada línia de la narració convida a una reflexió més enllà del text. Tot i que no tinguin gaire a veure, alguns passatges m'han recordat a la Trilogia de Nova York de Paul Auster, en el sentit que les diferents parts de l'obra s'interconnecten o s'inclouen les unes amb les altres.

Apocalípticos e integrados (#38)

Es tracta d'un conjunt d'assajos que avui dia ja han esdevingut clàssics (el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1964), del filòsof italià Umberto Eco. Tot i que part de les visions exposades en aquest llibre han quedat superades pels actuals avenços tecnològics, la seva percepció lúcida i crítica de la situació cultural dels anys 60 ens dóna pistes sobre com interpretar a nivell sociològic qüestions que segueixen interpel·lant-nos avui dia pel que fa a l'anomenada "cultura de masses". 

La denúncia, en certs passatges, és força explícita i contundent: la cultura de masses tendeix a uniformitzar i adoctrinar un públic acrític en favor del sistema, fins i tot quan a aquest públic se li fa pensar que està escollint. D'altra banda, hem d'anar amb compte quan decidim caracteritzar aquest públic acrític: l'intel·lectual crític, el filòsof o el sociòleg mai no s'ho podran arribar a mirar a un nivell absolutament objectiu, des de l'exterior, perquè ells mateixos s'han d'apropar com a públic a les obres de consum massiu que pretenen analitzar. 

D'aquí el plantejament del títol sobre aquestes dues postures bàsiques que el crític pot adoptar. Des d'un prejudici que pot esdevenir discriminatori i aristocràtic, l'apocalíptic acusa la cultura de masses de difondre una cultura homogènia i emotivitzada a un públic no conscient d'aquest fet, de plegar-se a les exigències dels mercats des d'una perspectiva passiva que universalitza una visió superficial de la realitat i que, per tant, acaba estenent una cosmovisió bàsicament conservadora. En cavi, l'integrat defensa l'element democratitzador i formador de la cultura de masses, el seu potencial emancipador; defensa també el rol divulgador d'aquest tipus d'obres i, en general, observa el fenomen com a símptoma de normalitat. El que Eco pretén en els assajos que formen el llibre és apropar les dues posicions, des d'una postura que pretén ser intermèdia, tot i que no sempre ho aconsegueixi. La majoria de vegades no arriba a conclusions definitives, sinó que deixa camins oberts a la reflexió; però, en tot cas, les anàlisis que realitza de certs productes del moment i les tendències que descriu resulten del tot interessants des de la perspectiva actual. 

Continguts: La primera part del llibre observa la qüestió sobre "nivells de cultura", intentant establir la diferència (molt més ambigua del que pot semblar) entre massa i elit cultural. Aquí és on es plantegen direccions per a l'anàlisi i es descriuen les postures apocalíptiques i les integrades. Aquest plantejament continua amb un assaig sobre el mal gust i el concepte de Kitsch que planteja constants diàlegs i intercanvis entre la cultura de consum i l'avatguarda cultural. A mig camí, l'esnobisme com a vici de la classe mitjana també queda plantejat. L'anàlisi del còmic "Steve Canyon" tanca aquesta secció com a reflexió sobre els tipus i estereotips que transmet cert tipus de cultura popular. La segona part del llibre, titulada "Personatges", analitza la creació d'estereotips i tipus universals en la narració, i analitza el fenomen en dos casos pràctics extrets del món del còmic: Superman com a mite conservador i el món dels Peanuts com a imaginari de la condició humana. L'última part del llibre analitza la cultura audiovisual, amb diversos assajos dedicats a la música de consum, a la ràdio i a la televisió. 

M'agrada: L'optimisme i la profunditat reflexiva de la proposta en conjunt. Més en concret, la seva exposició sobre el món de Charlie Brown, les virtuts del qual queden fins i tot més destacades en contraposició als mites de superheroi. L'últim dels assajos, Los nihilistas flamantes, que esdevé una miscel·lània altament original i imaginativa de diversos temes i reflexions tractats en el llibre. 

No m'agrada: Algunes parts de l'assaig no suporten gaire bé el pas del temps, per exemple en la seva anàlisi d'obres com les pintures de Boldini o Il Gatopardo de Lampedusa que, al meu parer, cal redescobrir i revalorar a mesura que ens en distanciem cronològicament. En aquest tipus de passatges, Eco s'alinea implícitament amb el to dels crítics highbrow que ell acusa d'apocalíptics. 

Darrer pas de dansa

Estic segur que moriré un capvespre,
hivern enllà, davant mateix de casa,
no d'una mort ostentosa i terrible,
ans d'una mort quotidiana i tendra:
una mena de mort subsidiària,
de pòtol, o de gos de casa rica.
No cauré fulminat, m'aclofaré
tan lentament i dignament com pugui,
per preservar tant el cos com la roba
del fang que hi ha al carrer i de la mullena.
Estic segur de no decebre els qui
en vida m'atorgaren confiança
i sé que esperen que la meva mort
sigui tan presentable com la vida.
N'estic segur, i sé que l'endemà,
pels patis de la fàbrica, la gent
em mirarà amb orgull i alguns tal volta
s'aproparan per estrènye'm la mà,
o em tustaran amicalment l'espatlla.
I tots, fins sense dir-ho, ens sentirem
més units; és a dir, més solidaris.

Miquel Martí i Pol, 1977

S'acompleixen avui 10 anys de la mort del poeta de Roda. Seguirem estimant-lo en aquesta mateixa solidaritat.

LAST DANCE STEP

I am certain I'll die one evening,
deep into winter, at my front door,
not a terrible, ostentatious death,
but a tender, daily death:
a sort of subsidiary death,
like an idler, or a dog in a well-off household.
I won't fall dead; I'll just nod off
with as much peace and dignity as I can,
to save both body and clothes
from the mud and wetness on the street.
I am certain I won't disappoint
those who gave me their trust in life
and are expecting my death, I know,
to be as presentable as my life.
I am certain of that, and I know that the day after,
on the factory yard, people
will look at me with pride and some of them maybe
will come and shake hands with me,
or will kindly pat me on the back.
And all of us, even without saying, will feel
more united; that is to say, more solidary.

Miquel Martí i Pol, 1977

El impresionismo (#37)

El llibre El impresionismo, editat a Taschen per Ingo F. Walther, recull en un sol volum i en rústica el que en el seu moment es va editar per separat en dues parts: la història de l'impressionisme francès, d'una banda, i el desenvolupament d'aquest moviment a la resta d'Europa i als Estats Units. En un període de temps que s'estén entre 1860 i 1920, i que pren com a fites històriques la guerra franco-prussiana i la Comuna de París (1870-71) com a empenta inicial i la Gran Guerra (1914-19) com a epíleg, la pintura es va desenvolupar d'una forma innovadora i combativa, obrint una sèrie de possibilitats tècniques i estètiques que conduirien a les avantguardes del segle XX. 

Sintetitzar un moviment tan ampli i complex en unes poques paraules no és fàcil, però, i la guia Taschen ens en fa un resum tan il·lustratiu com complet. Ens ocupem, per tant, d'una multiplicitat d'autors de paletes, caràcters i intencions sovint molt diferents, i que fluctuen entre la transgressió i la conformitat, entre la crítica social i el dolç escapisme de les classes burgeses; però que en tot moment proven d'encaixar en una nova concepció mercantil de l'art, que els procurarà l'estabilitat econòmica en el millor dels casos, en tot cas si aconsegueixen congraciar-se amb els marxants i col·leccionistes del moment. Això, tanmateix, no exclou la recerca del públic dels salons tradicionals, a la vegada que es crea un nou clima d'opinió i els gustos del gran públic es van adaptant gradualment a la novetat. Amb reproduccions en color que il·lustren la lectura, El impresionismo és un manual que resulta amè i informatiu a la vegada. 

Continguts: El capítol 1 és una breu introducció al tema. El capítol 2 ens inicia als precedents històrics del moviment en el classicisme, el romanticisme, el realisme i el paisatgisme anglès; i a l'escola de Barbizon com a precedent més immediat de l'impressionisme. El capítol 3 ens presenta els inicis de la primera generació d'impressionistes com a grup unitari, i que defineix el moviment de forma programàtica en les seves primeres confrontacions amb l'art oficial. Principalment Pissarro, Manet, Degas i Monet, als quals de seguida s'uneix Renoir. El capítol 4 ens introdueix a la dispersió que experimenta el grup a partir de la dècada de 1870 amb les divergències més destacades de Degas i Cézanne, i l'evolució que experimenta el grup a partir d'aquest moment. El capítol 5 ens presenta l'inici de la consolidació del grup a través de la primera exposició col·lectiva del moviment, així com la consolidació del nom del corrent a partir del títol de la famosa obra de Monet. El capítol 6 ens porta d'aquesta consolidació a una divergència més gran dels estils dels diferents autors que, a la vegada, creen escoles pròpies. A través de les següents exposicions col·lectives, es van afegint nous autors que segueixen els grans mestres, mentre que d'altres es desmarquen del corrent principal. El capítol 7 exposa els principals representants del post-impressionisme, amb Seurat, Gauguin, Van Gogh i Tolouse-Lautrec com a figures més destacades. El capítol 8 observa les etapes més tardanes dels autors, ja madurs. El tombant de segle oficialitza el que trenta anys enrere havia estat transgressió, i comencen a obrir-se pas intents més arriscats. El capítol 9 actua com a breu conclusió de la primera part. El capítol 10 segueix el desenvolupament del període als Països Baixos i Bèlgica. El capítol 11 tracta d'Alemanya. El 12 s'ocupa dels països nòrdics; el capítol 13 tracta dels països eslaus, l'Europa central i els Balcans; el capítol 14 s'ocupa d'Itàlia; el 15 d'Espanya; el 16 del desenvolupament del moviment a Gran Bretanya i, finalment, el capítol 17 fa un recorregut pels artistes més importants d'aquest període als Estats Units. 

M'agrada: La gran quantitat d'il·lustracions que ajuden a seguir la lectura. L'enorme quantitat d'informació que conté, especialment en la segona part, que tendeix a ser més desconeguda. 

No m'agrada: No totes les obres reproduïdes en el llibre queden referides dins del text, i això fa la lectura un pèl confosa. Per això, es troben a faltar comentaris més exhaustius de les obres reproduïdes.