Critical thinking

Una explicació concisa i entenedora del que s'entén per pensament crític. (Tot i ser un anglès força ràpid, els esquemes de suport ajuden molt). Atenció a les falses dicotomies i el pensament blanc-negre, força més estesos del que ens agradaria pensar.

Dedicat a tots els teistes que accepten l'evolució.

Un dia normal

És de nit, i recorres la línia quasi recta que va des de l'estació a casa teva. No és que sigui gaire tard, però és de nit. Quan els carrers es van despoblant, t'agafa aquella angoixa de sospitar de tothom. No t'és desconeguda: intentes no tenir prejudicis i, fins a cert punt, sempre ho has aconseguit. Et consideres una persona civilitzada i un membre de la societat com qualsevol altre, però no ho pots evitar des que et van atracar en un carrer despoblat per robar-te la bossa. Se t'ho van endur tot, i et vas sentir petita en un món massa gran. Quan vas fer la denúncia, et van demanar que descrivissis l'agressor i, per posar-te les coses més fàcils, et van preguntar si tenia aspecte àrab, llatí, gitano, i així successivament. En aquell moment et vas adonar que no hi havia cap tret sospitós que tu poguessis marcar com a significatiu; que el lladre era més semblant a tu mateixa que a ningú altre a qui poguessis categoritzar amb els termes que t'oferien, i et fa la impressió que va ser en aquell precís instant quan vas començar a sospitar de tothom. Poc a poc has anat superant la por, però de tant en tant no pots evitar aquesta mena d'angoixa. Enfiles un carrer pobrement il·luminat. Hi ha fanals a una vorera, però a l'altra no. Et dirigeixes al pas de vianants més proper, en direcció precisament al costat fosc. De cop i volta, apareixen dues bicicletes del no res. Per un moment, penses: ja està, hi has caigut de quatre grapes. Engrapes la corretja de la bossa amb força, com si hagués de servir d'alguna cosa, com si haguessis de sortir guanyant en un estira i arronsa. La primera bicicleta passa per darrere teu com un llamp. En apropar-se on ets tu, la segona, que et passa per davant, maniobra ràpidament per esquivar-te. La roda de davant es balanceja per uns segons a dreta i esquerra. Veus l'expressió de sorpresa a la cara del noi magrebí: "Perdone, señora", et crida mentre s'allunya a tota velocitat. I arribes a l'altra vorera sana i salva. Ara et sorprèn tot el que t'ha passat pel cap en tan poc temps, una fracció de segon. S'ha produït un anticlímax digne d'un guió de Paul Haggis. Individu magrebí armat amb una bicicleta: 1 - la teva por: 0.

Impressionistes

Aquesta mostra de pintura francesa de la col·lecció Clark s'estarà al Caixafòrum fins al 12 de febrer. El matrimoni Sterling i Francine Clark van dedicar-se durant més de quaranta anys a adquirir joies de la pintura francesa de finals del XIX i principis del XX, especialment obres de Renoir, però també de  l'escola de Barbizon, que va constituir el precedent de l'impressionisme (Corot, Millet, Rousseau); l'impressionisme primerenc de Pissarro, Sisley o Monet; els interiors i bodegons de Renoir i d'altres autors del seu període, com Manet, per exemple; i, cap al final de l'exposició, els post-impressionistes (Toulouse-Lautrec, Degas, Bonnard o Gauguin). En aquest cas, qualsevol explicació és sobrera, i l'únic que en podem oferir és la recomanació més entusiasta. 

Els Ballets Russos de Diaghilev

Aprofiteu els últims dies d'aquesta exposició (s'acaba el 15 de gener) del Caixafòrum, perquè realment val la pena. I especialment perquè no s'acostumen a dedicar exposicions a la dansa. Aquesta mostra ens ofereix un recorregut per la història de la companyia dels Ballets Russos fundada per Serge Diaghilev, un empresari artístic amb la visió de futur necessària per envoltar-se dels millors artistes del seu moment (tant plàstics com musicals) i provocar en la dansa clàssica i tradicional una ruptura en direcció a les avantguardes. La companyia, que va durar de 1909 a 1929, any de la mort de Diaghilev, va viatjar per tota Europa presentant els seus espectacles, i a partir de 1917 ja no va tornar a Rússia. Va passar la Primera Guerra Mundial entre Suïssa i Espanya, on entraria en contacte i popularitzaria la música de Falla. L'exposició ens mostra fotografies, vestits, dibuixos i dissenys de vestuari i atrezzo (entre els artistes plàstics que en algun moment van col·laborar amb la companyia podem trobar Picasso, Cocteau, Matisse o Miró, entre d'altres), així com nombrosos records de les representacions, programes de mà o estampes i records pintats, que esdevenen en si mateixos petites obres d'art. És curiós observar les vívides imatges d'una estètica i una forma de fer art que no tardarien gaire a esvaïr-se, però que aplegarien tants professionals de tants camps artístics diferents. El protagonisme l'adquireixen especialment Diaghilev i Nijinski, que esdevenen suggerents testimonis d'una època que obre les portes a la contemporaneïtat.