Message in a bottle

Sempre hi ha espai per revisitar un clàssic. 

Jònica

Per bé que trossejàrem llurs estàtues, 

per bé que els bandejàrem de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh, terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu,

per la teva atmosfera

revé com una saba de llur vida;

i de vegades, una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Pel fet que en vam fer trossos les estàtues,

pel fet que els vam fer fora dels seus temples, 

en absolut no van morir per això els déus. 

Terra de Jònia, encara t'estimen,

de tu, les seves ànimes encara se'n recorden. 

Quan un matí d'agost s'aixeca damunt teu, 

és una ufana de la seva vida 

que pel teu aire passa; i, a voltes, una etèria

figura juvenil, indefinida, amb vol rabent, 

passa damunt dels teus turons. 

Konstandinos Kavafis, 1911 (traducció de Joan Ferraté)

Em semblen uns versos ideals per a començar l'estiu, és possible que sigui per la forma en què Kavafis posa en relació el natural i el sobrenatural, així de fàcil, com si no importés el més mínim. Dubto que els déus s'hagin enutjat, encara que les seves estàtues i els seus temples jaguin ruïnosos per més de mig Mediterrani... Al contrari, encara ens estimen.

Discurs de Jorge Semprún

Aquest és l'enllaç amb el discurs que Jorge Semprún va pronunciar l'abril de 2010 en l'acte de commemoració del tancament del camp de concentració de Buchenwald. Perquè quan les veus de la memòria s'apaguen, el nostre deure és recordar. 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/archipielago/horror/nazi/elpepicul/20110608elpepicul_5/Tes

Argenteuil i jo

Fa uns quants anys, una amiga em va regalar una làmina de Le pont d'Argenteuil de Monet i des de llavors sempre he pensat que és una obra meravellosa, d'aquelles que no et cansaries mai de mirar i mirar. A mi em va revelar una mirada nova sobre l'impressionisme, perquè no pensava que el detall es pogués plasmar d'una forma tan realista mitjançant les tècniques d'aquest estil. Suposo que això és el que distingeix els genis, que poden realitzar coses que a la resta de mortals ens semblen impossibles de fer a priori. Si la virtut de l'impressionisme és captar la llum natural sense recórrer a l'ombra, sinó a través del color, aquesta obra sembla que capti l'ànima de cada raig de sol. La realitat paral·lela que s'observa en els reflexos de l'aigua queda només suggerida, però és tan real com la que podries veure si anessis a Argenteuil en persona. Les barques beuen la llum que els arriba directament d'un autèntic dia d'estiu, la casa i els arbres del fons somriuen amb serenitat i, finalment, en una posició que pot semblar secundària a simple vista, el pont, majestuós, vigila l'escena de ben a prop. 

A mi sempre m'ha passat que els paisatges verges em semblen avorrits. Sempre els penso molt més interessants si s'hi observa un vestigi humà, ja sigui una casa o un poble, o elements encara més romàntics com podrien ser, per exemple, unes ruïnes romanes. Els ponts, però, semblen perfectes per als paisatges. Els ponts són línies que tracen direccions, marquen camins i, per tant, suggereixen expectatives. El pont d'Argenteuil no té la bellesa romàntica de les ruïnes antigues, sinó que és fruit del nou món industrial en què viuen els seus caminants. Tanmateix, la seva rectitud asserena l'espectador, contrasta inexplicablement amb el moviment del riu.

Quan l'octubre de 2007 uns brètols van agredir el quadre, deixant-li un trau just al bell mig de les ondes del riu, la notícia em va fer la impressió que era un afer personal. De cop i volta, aquell Monet, el que m'havia fet agafar afecte al colorisme impressionista, que m'havia fet estimar tots i cadascun dels seus matisos, apareixia a tots els diaris com a víctima muda de la idiotesa humana. Una altra vegada una colla de beguts fent de les seves. És cert que qualsevol cosa és millor que una agressió contra un ésser humà, però de totes formes no pots evitar quedar-te amb la pregunta dins el cor de què pot arribar a passar pel cap d'una persona que fa això... Les ondes, el pont, les barques, els arbres i els núvols de cotó fluix del cel eren perfectes en sí mateixos, tal com eren i com Claude Monet els havia pintat. Aquesta plenitud, ni tan sols tots els brètols del món podrien arribar a destruir-la. Però de totes formes hi ha una pregunta que segueix amenaçant-nos amb l'entrada a la metafísica de l'art: un Monet amb un trau segueix essent un Monet? Potser aquesta era una pregunta senzilla, i no ens complicaria tant l'existència com ho podria fer la història del Caravaggio que va ser destruït durant els bombardejos a Berlín a la 2a Guerra Mundial i del qual només en queden fotografies per tal de demostrar-nos que un dia va existir. Un Caravaggio que ja no existeix, segueix essent un Caravaggio?

Prayer for Messiah

His blood on my arm is warm as a bird
his heart in my hand is heavy as lead
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

His life in my mouth is less than a man
his death on my breath is harder than stone
his eyes through my eyes shine brighter than love
O send out the raven ahead of the dove

O send out the raven ahead of the dove
O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your blood in my ballad collapses the grave

O sing from your chains where you're chained in a cave
your eyes through my eyes shine brighter than love
your heart in my hand is heavy as lead
your blood in my arm is warm as a bird

O break from your branches a green branch of love
after the raven had died for the dove

Leonard Cohen

[Al meu braç, la seva sang és càlida com un ocell / dins la meva mà, el seu cor pesa com el plom / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom. 

A la meva boca, la seva vida és menys que la d'un home / en el meu bleix, la seva mort és més dura que la pedra / els seus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / Oh, envia'ns el corb abans que el colom.

Oh, envia'ns el corb abans que el colom / Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / a la meva balada, la teva sang derroca el sepulcre.

Oh, canta des de les cadenes que t'encadenen a una cova / els teus ulls, a través dels meus, brillen més que l'amor / dins la meva mà, el teu cor pesa com el plom / al meu braç, la teva sang és càlida com un ocell.  

Oh, de les teves branques, trenca una verda branca d'amor / després que el corb hagi mort pel colom.]