L'últim text que analitzarem del llibre planteja una distinció entre diferents nocions que pot resultar molt clarificadora per a aquest plantejament de la política. Aquestes distincions haurien estat més útils per a la comprensió de la teoria arendtiana si s'haguessin situat més al principi de l'obra, en comptes d'aparèixer al final. Tanmateix, hem de recordar que l'estructura del llibre Què és política?, fragmentària i sense un ordre determinat per cap criteri que ens resulti intuïtiu de bones a primeres, correspon a un llibre que la mateixa autora va deixar inacabat i que només va ser recuperat per a la seva publicació pòstumament. Per tant, el que ens trobem en aquest volum no és una obra amb una unitat interna determinada, sinó una sèrie de diferents materials i reflexions amb una unitat temàtica, però que encara no havien arribat a la seva unitat formal en el moment en què van ser escrits.
D'altra banda, no hem d'oblidar que és molt típic d'Arendt utilitzar un vocabulari molt intuïtiu i d'ús quotidià per a un lector mitjà amb la finalitat d'elucidar teories que en un principi poden semblar fàcils d'aprehendre, però que, rere la simplicitat dels termes usats, van revelant tota la seva complexitat. Per això és habitual en l'autora centrar-se en la definició dels termes i la clarificació del significat que aquests tenen en el marc de la seva teoria. Aquest progressiu deteniment en els significats resulta esclaridor a la llarga quan s'observa la teoria en el seu conjunt. Exemples d'això els podem trobar a La condició humana, per exemple, on l'autora combina la seva anàlisi des del punt de vista històric amb l'aclariment dels termes "labor", "treball" i "acció", i amb ells, la delimitació de les àrees de l'existència a què cada activitat concreta pertany, així com la separació entre tot aquest àmbit, la "vita activa", i la vida contemplativa, o l'esforç teòric fet pels filòsofs. La mateixa voluntat de clarificar termes la trobem en una obra com Sobre la violència que es basa en la distinció entre termes com "força", "potència", "violència", "poder" i "autoritat". Doncs bé, el que Arendt ofereix a continuació és una distinció terminològica de forma similar.
Arendt comença aquest fragment constatant les experiències polítiques del segle, que ja hem vist anteriorment, és a dir, la possibilitat de l'aniquilació de la humanitat mitjançant la guerra i la possibilitat del totalitarisme com a forma política (no política en el sentit arendtià, sinó en general; ja que hem vist com el totalitarisme seria una forma antipolítica en el sentit arendtià). Totes aquestes experiències venen donades per la violència, i la violència constitueix en aquest sentit l'aspecte fonamental de novetat de l'experiència política del segle XX (no perquè la violència sigui nova en sí mateixa, com hem vist, sinó més aviat pel seu caràcter instrumental i, per tant, per la novetat dels designis als quals ha servit d'instrument). Arendt ja havia plantejat també, durant tota l'obra, si el problema teòric fonamental que ha de plantejar-se en el nostre segle a propòsit de la política és la possibilitat de la seva eliminació o anul·lació abans que la politica pugui acabar amb la vida de la humanitat sencera. La pregunta és, doncs, quin és el sentit de la política?
Això dóna peu a la primera distinció terminològica entre finalitat, meta i sentit. La finalitat d'una acció és l'objectiu últim que aquesta persegueix. Per tant, la finalitat és extrínseca a l'acció, ja que aquesta esdevé un instrument al servei de la consecució d'una finalitat. Les metes, tanmateix, són quelcom diferent, en ser molt més difuses i indeterminades: són una orientació constantment variable per a l'acció i, per tant, no són primàries, sinó només una mena de direcció no estricta de l'acció. Aquesta seguiria sent en aquest cas el fet primordial i més important, és a dir, no subordinat a cap altre element, a cap finalitat, en tenir l'acció un valor intrínsec per sí mateixa. L'acció només perd aquesta riquesa del seu caràcter quan intervé la violència en l'exercici de la política, ja que, com hem vist,la violència instrumentalitza; i on abans hi havia metes, és a dir, orientacions no rígides per a l'acció, la violència fa que aquestes es converteixin en una finalitat rígida i inamovible i que determinin l'acció. També hem vist en capítols anteriors com per aquest motiu el totalitarisme ve en gran part caracteritzat per l'ús de la violència que, en inscriure l'acció humana en un procés de mitjans i fins, suprimeix l'espai d'interrelacions humanes i per tant, l'espai propi del que és polític i no simple dominació.
Així doncs veiem la caracterització que Arendt dóna al sentit de la política. Aquest es diferencia de la finalitat en tant que la finalitat, com hem vist, és extrínseca a l'acció que es dirigeix a ella i, per tant, només es realitza un cop l'acció s'ha dut a terme. En canvi, el sentit és el que dóna a l'acció el seu caràcter propi i la seva raó de ser, per tant, és intrínsec a l'acció mateixa i es troba present de forma subjacent a tot el desenvolupament d'aquesta (que, com hem vist, porta a la pluralitat humana, no a l'acompliment de quelcom previst, sinó a la constatació de l'aparició dels altres en l'espai públic on ens relacionem i, per tant, a tractar amb la novetat i l'imprevist). El sentit, així doncs, tindria més a veure amb l'origen que amb la finalitat de l'acció. De la mateixa forma, les metes marquen l'orientació o la direcció en què els éssers humans actuen: si el sentit és el significat general de l'acció humana (al meu parer es resumiria, potser simplificant massa, en estar junts), les metes li donen una concreció a l'acció humana. A més, ambdues nocions són inmanents a la pròpia acció.
L'últim concepte que queda per introduir és el de principi de l'acció, noció del pensament polític que Arendt extreu de Montesquieu. Es pot definir com una orientació directa i més concreta de l'acció dels homes en un context més determinat. Per exemple, el principi de l'acció pot ser l'honor en una monarquia, la virtut en una república, i la por en la tirania; de la mateixa forma en què podien ser-ho la glòria en el context homèric o la llibertat (entesa en el sentit en què Arendt la caracteritza) en l'Atenes clàssica. Tanmateix, en ser les més concretes, aquestes nocions també són les més variables i inestables. És a dir, van canviant a mesura que van canviant els subjectes i les circumstàncies que els lliguen a la seva realitat contextual. D'aquesta manera principis del passat poden esdevenir metes en un determinat moment o, en el pitjor dels casos, finalitats que eliminin la versatilitat de la política humana.
Havent vist aquestes distincions, Arendt clarifica les preguntes que han servit com a motiu de tot el llibre: podríem dir que la pregunta pel sentit, en la reflexió que Arendt realitza en aquest llibre, s'ha comportat com una meta o orientació de la reflexió, de la forma que acabem de definir.
Per tant, la pregunta pel sentit de la política queda desglossada en els següents termes: (1) la pregunta per la finalitat de la política, i si aquesta és legítima o no en el nostre context, és a dir, si pot arribar a justificar els mitjans que avui dia estem veient que s'utilitzen (Arendt suggereix que no, pel caràcter negatiu de la finalitat); (2) la pregunta per les metes de l'acció humana, per si encara existeixen i per si són o no són excessivament ideals o utòpiques; i finalment, (3) la pregunta pels principis de la política, per si han fallat tots els principis polítics experimentats fins ara i si podem seguir parlant d'ells, és a dir, la pregunta per si l'acció segueix tenint sentit o ha passat a ser absurda.
Totes aquestes preguntes delimiten la problemàtica amb la qual ens enfrontem, és a dir, quin paper ha de jugar la política d'ara endavant pel que respecta a l'organització dels afers humans i la decisió sobre ells, i quin paper juguen els individus en aquest context. Les respostes a les preguntes es fan evidents en tant que l'autora les ha plantejades com a preguntes exclamatives o retòriques: la finalitat no justifica els mitjans; les metes han fallat en el moment en què l'acció política ha adquirit finalitat; i el sentit de la política en general ha passat a ser qüestionat en tant que la reflexió ha abandonat la pregunta pels principis de l'acció humana. És a dir, la pregunta pel sentit deixa de tenir raó de ser quan la política deixa de ser forma de relació entre éssers humans i de realització de l'acció humana i per tant del sentit intrínsec de l'existència dels éssers humans; per a passar a un pla completament diferent d'aquell que li correspon i ser tractada com a instrument per a unes finalitats concretes que no tenen res a veure amb relacions humanes, sinó més aviat amb la perpetuació material de la vida a la terra d'uns quants privilegiats. És per això que perd força la pregunta pel sentit quan la política perd el seu caràcter propi.
En conclusió, l'únic sentit que té la violència, així doncs, és manifestar coacció, força, diferència de potencials, és a dir, una relació jeràrquica i desigual. El que és instrínsec de la política, tanmateix, no és això sinó la llibertat, és a dir, relació horitzontal entre iguals. En això rau tota l'originalitat del pensament d'Arendt: en què les nocions de poder i política que planteja connoten relacions molt diferents de les del pensament polític tradicional i, a més, aquestes connotacions queden justificades per una radical tornada als orígens i per una explicació teòrica força exhaustiva de l'evolució històrica que hauria donat lloc a aquesta desviació respecte a aquests.
Per això el pensament d'Arendt és un pensament en la cruïlla: de plantejar dilemes i fer un diagnòstic de la situació explicant els motius que han portat al context polític actual. Això no vol dir que sigui un pensament que no proposi sortida, ja que la caracterització conceptual de les nocions que fa l'autora ens fa veure de seguida la direcció que ella proposa: l'aposta directa i radical per l'acció en el seu sentit primigeni i la recuperació de les metes de l'acció. En aquest sentit destaca l'autora que les metes pertanyen al present: ja que la direcció a evitar és la de la política que es projecta cap al futur, pròxima al totalitarisme que marca prèviament el camí a seguir anul·lant la llibertat d'acció i discurs dels ciutadans. El que té veritable sentit en política és allò que encara no s'ha realitzat i que, per tant, obre a l'ésser humà al caràcter propi de la seva acció: és a dir, la imprevisibilitat unida indissociablement a la llibertat humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada