"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

22 de setembre de 2010

Política i poder en Hannah Arendt (II)

2. Formes de barbàrie

Aquesta obra de Hannah Arendt planteja la qüestió sobre el sentit de la política. Aquesta qüestió ve marcada per la casuística concreta del moment històric en què ens trobem ja que el pensament d'aquesta autora sempre és fruit de l'experiència humana i, com a tal, de la percepció concreta de la realitat davant dels ulls de l'ésser humà. En aquest context, la percepció que posa en marxa la reflexió és l'experiència de la barbàrie en els seus dos principals reflexos: pel que respecta al totalitarisme com a experiència política (o antipolítica, per dir-ho així, en relació a la concepció de política que té l'autora); i pel que respecta a l'aparició de la possibilitat moderna d'aniquilació de la humanitat, en tant que amenaça a la permanència en sí mateixa de la vida del planeta. Aquesta última possibilitat planteja la pregunta sobre el sentit de la política, ja que sembla ser la política mateixa la inductora d'aquesta amenaça en el món, de la mateixa manera que el totalitarisme amenaça l'existència de la llibertat en el món polític. 

Segons l'autora, el naixement d'aquest perill ve donat per una concepció determinada de la política que, com veurem en els capítols següents, deriva de l'evolució històrica d'aquesta noció de política de l'Antiguitat clàssica que hem vist: la concepció de la política com a espai d'acció del subjecte-ciutadà es perd a favor d'un esquema de política com a relació de dominació. Això és el que crea a la pràctica sistemes polítics que poden resultar efectius pel que respecta a salvaguardar la vida de l'espècie, però que anul·len la llibertat dels éssers humans.

Aquesta anul·lació de la llibertat i per tant de la capacitat d'acció de l'ésser humà, sobretot en els totalitarismes, es dóna per la immersió total de l'ésser humà en el món de l'anonimat. El totalitarisme és el sistema que anul·la l'espai entre persones, és a dir, l'espai de publicitat de l'acció i el discurs, i per tant, l'espai polític en què les persones apareixen les unes davant les altres. En aquesta situació no hi ha vertaderes relacions humanes, sinó només processos mecànics i automatitzats, perquè l'ésser humà no manifesta la seva identitat públicament, sinó que queda condemnat a l'anonimat del procés, com el que per exemple es pot observar en la relació burocràtica de l'individu i l'Estat, paradigmàtica en molts casos de sistemes totalitaris. 

El totalitarisme del segle XX, que ha assolit cotes extraordinàries d'horror a aquest respecte, és un paradigma de com l'espai públic se suprimeix i la dominació es torna radicalment palpable en la vida quotidiana de les societats. Arendt ha analitzat exhaustivament el fenomen totalitari en algunes de les seves obres més importants. Tanmateix, ens hem centrat aquí en una obra potser més periodística que filosòfica, la seva anàlisi de la banalitat del mal, Eichmann en Jerusalén,  ja que posa de manifest la vessant més pràctica i directa d'aquest estretament, fins a la supressió, de l'espai públic. El totalitarisme, tal com sorgeix a mitjans del segle XX, és a dir, en la seva versió més inèdita i emergent, es manifesta com la reducció a l'anonimat de tota relació humana, i és més, anul·la la dissidència (com veiem molt clarament en la falta de resistència contra el genocidi contra els jueus, un dels temes centrals d'Eichmann en Jerusalén) fent-la inútil, en retallar-li la possibilitat d'aparèixer en l'àmbit públic. 

Aquesta obra presenta un retrat molt interessant dels esquemes no només polítics i burocràtics del règim nazi, sinó també de la psicologia dels seus integrants, centrada en la seva forma de pensar, o més ben dit, en la seva incapacitat per a pensar. En ella veiem com la mentalitat essencialment pragmàtica i objectivista de la burocràcia nazi permet posar una distància insalvable entre el botxí (emocionalment fred i tranquil, com també intel·lectualment disfuncional) i les seves víctimes, que permet al primer quedar exempt de traduir el seu raonament a termes morals o abstractes. La responsabilitat moral es dilueix de forma aterridora, en aquest sentit, quan ningú és un botxí en el sentit directe, sinó que cadascú és un diminut engranatge en una cadena de destrucció d'escales abismals.

Aquests aspectes posen de manifest el caràcter principal del totalitarisme, és a dir, la reducció de la realitat a una sola dimensió de l'existència: aquella que plantegi el règim totalitari del moment. Per això observem com, per una part, es penalitza qualsevol iniciativa que doni mostres de llibertat, és a dir, de desviar-se del pla marcat i plantejar una novetat com a alternativa a l'estat de coses existent; i d'altra banda, se substitueix la capacitat humana de pensar, parlar i actuar per l'assimilació de la individualitat al "projecte" marcat per la ideologia concreta del règim. 

També hem d'afegir que no s'ha d'anar a buscar les tradicionals experiències despòtiques per tal de veure aquesta supressió de l'espai polític. Arendt també destaca les democràcies modernes com a llocs de desaparició de l'acció política, i per tant de la llibertat. Ho podem veure clarament en la impersonalitat del procés de consum (lligat indefectiblement al procés de producció i per tant al món material dels productes, i no al món intangible de la relació pública entre iguals) i la desaparició de la memòria humana, és a dir, l'espai on s'entreteixeixen les històries-interpretacions que donaven sentit a l'experiència humana. Per no mencionar el tret de passivitat absoluta (en oposició a l'acció en el sentit més arendtià) de la recepció que es realitza avui dia dels continguts prefabricats que ens ofereixen els mitjans de comunicació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons