Botchan (#5)

Quan vaig veure l'edifici, el seu aspecte em va semblar imponent. De totes formes, vaig pensar que convertir la mansió d'un guerrer en un restaurant era com fer-se uns calçotets de cota de malla. 

Avui us ofereixo la ressenya d'un llibre de ficció que és una autèntica joia: Botchan, de l'autor japonès Natsume Sōseki (1867-1916). (Val a dir que se'l coneix normalment com a Sōseki, tot i que el seu nom real era Natsume Kinnosuke, i Natsume era el cognom.) D'aquest autor he llegit Kokoro i Botchan, i val a dir que entre elles no tenen gaire a veure. Botchan és una mena de sàtira humorística, amb un ritme frenètic, sobre la societat japonesa del moment (principis del segle vint), immersa en ingents esforços per conciliar tradició i modernitat. Kokoro, en canvi, és un drama intensíssim i tràgic el ritme del qual és molt més lent i pausat (hi ha moments en què et sembla estar veient caure les flors del cirerer a càmera lenta), i l'estil potser és més clàssic o més fidel, per dir-ho així, a les formes japoneses tradicionals, tot i que les inquietuds que s'hi presenten semblen ser també les de l'home modern. Malgrat tot, això no és ni una comparativa entre les dues novel·les, ni una ressenya de Kokoro, així que si en voleu saber més, us recomano que les llegiu totes dues. 

Botchan és la història del personatge principal, de qui no sabem ni tan sols el nom, però que arribem a conèixer, des del seu propi relat en primera persona, amb el sobrenom de "Botchan", que vol dir quelcom així com el "senyoret". Quan, després d'acabar els seus estudis, es trasllada a un poble remot de províncies a treballar com a professor de secundària, Botchan accedeix a un món que li és totalment desconegut i, a través de la seva tossuderia, no fa altra cosa que ficar-se en embolics des del principi. 

Part del problema rau en la seva falta de món i d'experiència, ja que la major part del temps el protagonista és incapaç d'interpretar la hipocresia i les enraonies que li arriben constantment, i la seva incapacitat per analitzar les veritables intencions dels que té el voltant el fan incapaç de distingir entre amics i enemics. De fet, el problema és que ell mateix veu el món en termes d'amics i enemics, i no dels interessos que té cadascú. La novel·la és una lectura molt divertida perquè les situacions en què Botchan acaba involucrat i les seves reaccions a les seves vicissituds tenen un punt surrealista i absurd; d'altra banda la lectura també és molt divertida perquè contrasta en tot moment els ideals honorables de la cultura japonesa amb el món modern que estava començant a prendre forma a partir de la segona meitat del segle dinou. Tot i que Sōseki mateix era força crític amb els valors occidentals, i va abraçar els valors de la cultura mil·lenària japonesa com a objectiu estètic en el seu projecte literari, a la vegada les seves experiències biogràfiques el van apropar a l'individualisme com a ideal de perfeccionament, i aquesta sensibilitat individualista connectava perfectament amb la novel·la de creixement occidental. Botchan és una lectura deliciosa perquè el seu protagonista se'ns presenta amb tots els seus defectes, fins i tot quan ens resulten més evidents a nosaltres que el llegim que a ell mateix, i és una lectura recomanable per a tothom. 

Sinopsi: Botchan és un jove de Tòkio acabat de llicenciar que és enviat a fer de professor a una escola de secundària d'un poble perdut de províncies. La seva percepció ingènua del món i la dificultat que troba per reconèixer el caràcter autèntic de la gent el faran involucrar-se en tota mena d'aventures normalment basades en els malentesos. 

M'agrada: El to irònic i humorístic del llibre, en la majoria dels casos irreverent, que satiritza certes tradicions japoneses. Aquesta combinació amb la fermesa de caràcter cent per cent japonesa del protagonista fa que el resultat sigui molt curiós. És un llibre molt divertit. 

Mooreeffoc

No volia abandonar el tema de Tolkien sense fer referència a un altre fragment que vaig trobar a l'assaig de Joseph Pearce (Minotauro, 2000, p 177-178). Aquest està extret d'un dels seus assajos, "Els monstres i els crítics" (més concretament a "Sobre els contes de fades" dins d'aquest volum) i és, al meu parer, més filosòfic i no tan teològic com l'anterior. S'hi exposa una part de la seva teoria del mite (o "conte de fades", en la terminologia tolkiniana), on veiem que les propietats catàrtiques del relat tenen molt a veure, de vegades, amb certa concepció de la comprensió i la interpretació, aquella que recupera el meravellament i l'admiració per les coses: què hi ha més humà que això?

... necesitamos renovarnos. Deberíamos volver nuestra mirada al verde y ser capaces de quedarnos de nuevo extasiados -pero no ciegos- ante el azul, el rojo y el amarillo ... Los cuentos de hadas nos ayudan a completar esta renovación ...

La Renovación (que incluye una mejoría y el retorno de la salud) es un volver a ganar: volver a ganar la visión prístina. No digo "ver las cosas tal cual son" para no enzarzarme con los filósofos, si bien podría aventurarme a decir "ver las cosas como se supone o se suponía que debíamos hacerlo", como objetos cercanos a nosotros. En cualquier caso, necesitamos limpiar los cristales de nuestras ventanas para que las cosas que alcanzamos a ver queden libres de la monotonía del empañado cotidiano o familiar, y de nuestro afán de posesión ... Esta cotidianedad es el castigo por la "apropiación": los objetos cotidianos o familiares (en el peor de los sentidos) son aquellos de los que nos hemos apropiado, legal o mentalmente. Decimos que los conocemos. Son como aquellas cosas que una vez llamaron nuestra atención por su brillo, su color o sus formas y que, ya en nuestras manos, encerramos con llave en el arca, las hacemos nuestras y, una vez poseídas, dejamos de prestarles atención. 

Los cuentos de hadas, naturalmente, no son el único medio de renovación o de profilaxis contra el extravío. Basta con la humildad. Y para ellos en especial, para los humildes, está Mooreeffoc, es decir, la fantasía de Chesterton. Mooreeffoc es una palabra imaginada, aunque se pueda ver escrita en todas las ciudades de este país. Se trata del rótulo "Coffee-room", pero visto en una puerta de cristal y desde el interior, como Dickens lo viera un oscuro día londinense. Chesterton lo usó para destacar la originalidad de las cosas cotidianas cuando se nos ocurre contemplarlas desde un punto de vista diferente del habitual.

Tolkien, "Els monstres i els crítics"

Lothlórien de Ted Nasmith

Tolkien i l'Àngel Guardià

Aquest és un fragment d'una carta de Tolkien al seu fill Christopher que vaig trobar al llibre Tolkien: hombre y mito (Minotauro, 2000, p 109-110). És molt dens i profundament teològic, tot i que potser valgui la pena mirar-se'l. A mi m'ha semblat, tot i que pugui diferir del sentit que li va donar Tolkien originalment, que es refereix suficientment al fet que l'àngel guardià de cadascú pot ser una altra persona, tangible i immanent, "que és al mateix temps amb nosaltres i al Cel" (és a dir, en la ment de D-, si se'm permet l'expressió, i amb això em refereixo a buscant permanència, és a dir, transcendint el simple moment cap a alguna cosa que no només és, sinó que també significa, i significa, òbviament, per a un subjecte, per als subjectes). És a dir, aquell, em penso, a qui María Zambrano es refereix quan diu: "És el germà", l'altre, l'alteritat.

Tu referencia al cuidado de tu ángel guardián me hace temer que tienes especial necesidad de "él". Me atrevo a decir que ello es así realmente... Me recuerda también una súbita visión (o quizás una apercepción que asumió de inmediato en mi mente una forma visual) que tuve no hace mucho cuando pasaba media hora en St. Gregory antes del Santo Sacramento ... Percibí o evoqué la Luz de Dios y, suspendida en ella, una pequeña mota (o millones de motas, a una de las cuales tan sólo se dirigía mi minúscula mente) que resplandecía blanca por acción del rayo individual venido de la Luz que a la vez la sostenía y la iluminaba ... Y el rayo era el Ángel Guardián de la mota: no una cosa que se interpusiera entre Dios y la criatura, sino la atención misma de Dios personalizada. Y no digo "personalizada" por una mera figura del lenguaje de acuerdo con las tendencias de la lengua humana, sino una verdadera (finita) persona. Pensando en ello desde entonces -porque toda la cuestión fue muy inmediata y no recuperable en torpes palabras, por cierto no la intensa sensación de alegría que la acompañaba y la advertencia de que la brillante mota en equilibrio era yo mismo (o cualquier otro ser humano en que yo pensara con amor)-, se me ocurrió que ... éste es un paralelo finito de lo Infinito. Así como el amor del Padre y el Hijo ... es una Persona, el amor y la intención que la Luz centra en la Mota también es una persona (que está a la vez con nosotros y en el Cielo): finita, pero divina, es decir, angélica. De cualquier modo, mi muy querido, recibí consuelo ... que (me temo) no he logrado transmitir; pero tengo ahora la definida convicción de que estás en equilibrio y resplandeciente en la Luz; aunque tu cara (como todas nuestras caras) está apartada de ella. Pero podríamos ver el resplandor de las caras (y las personas aprehendidas en el amor) de los demás.

 Tolkien, Cartes (Carta 89)

Els Argonath de Ted Nasmith

The Gypsy's Wife

Aquesta també és una de les meves cançons preferides. Espero que us agradi.

Tolkien: hombre y mito (#4)

Aquesta teologia catòlica, present explícitament al Silmaríl·lion i present implícitament a El Senyor dels Anells, és omnipresent en totes dues obres, infonent vida als seus relats de forma tan invisible però segura com l'oxigen. Si Tolkien ho sabia de forma conscient és una altra qüestió, però de forma subconscient estava tan saturat amb el concepte cristià de la realitat que aquest permea el seu mite profundament. 

Aprofitant que últimament vaig poder llegir El Señor de los Anillos y la filosofía, recentment editat en castellà, vaig arrodonir certes parts de la reflexió gràcies al llibre que avui us presento: Tolkien: hombre y mito. Aquest assaig de Joseph Pearce, editat a Minotauro, és una de les obres de referència més interessants que he trobat sobre la vida i l'obra de Tolkien. Se centra sobre tot en l'anàlisi de la personalitat de l'autor a través de les seves experiències biogràfiques, i en l'anàlisi d'alguns aspectes de la seva obra, especialment del Silmaríl·lion i del Senyor dels Anells a partir d'aquests trets de caràcter. A partir d'aquesta aproximació biogràfica, el llibre tracta principalment el plantejament teòric de Tolkien a l'hora d'enfocar aquestes obres, que gira especialment al voltant de la teologia catòlica i com aquesta queda profundament lligada a les seves obres. També hi figura la seva relació com a autor amb una cultura concreta, anglesa més que europea en la majoria dels casos. Crec que agradarà a fans de Tolkien que vulguin aprofundir en aquestes qüestions més aviat acadèmiques. 

Continguts: L'obra consta de diversos capítols temàtics, tot i que ordenats per la seva referència cronològica a la biografia de l'autor. Així doncs, podem trobar la infància i formació de Tolkien, Tolkien com a pare de família i creador (sovint són el mateix des del punt de vista de Pearce), Tolkien com a acadèmic i membre dels Inklings, Tolkien enfrontat als seus crítics, etc. L'anàlisi es fa especialment profunda sobre tot pel que respecta als temes teològics i metafísics: relacionats molt sovint amb la pròpia teoria de Tolkien sobre l'estructura narrativa dels relats mateixos. Trobo molt destacable, per exemple, l'anàlisi que fa cap al final del llibre d'algunes de les seves narracions curtes, com 'La fulla' d'en Niggle.

M'agrada: El constant recurs a la veu del propi Tolkien en el llibre a través de les nombroses citacions de les seves cartes i assajos, i el retrat que fa de l'home, amb les seves virtuts i defectes, la valoració dels quals queda més aviat a discreció del lector. També és un punt fort la justificació que fa Pearce de l'obra de Tolkien davant de les crítiques que ha anat rebent des de la publicació de El Senyor dels Anells. La principal d'aquestes crítiques, l'acusació de Tolkien d'oferir evasions de la realitat, es troba de cara amb el contrast que suposa la teoria del mite d'aquest autor: el mite com a inmersió directa i profunda en la realitat.

No m'agrada: La justificació teològica pot semblar un pèl massa forçada en alguns passatges, sobre tot els que tracten de defensar la teoria del mite de Tolkien més que limitar-se a descriure-la o explicar-la. Hi ha un altre detall, en què em penso que Pearce eleva l'anècdota a categoria, que és l'episodi de la guerra civil espanyola: Tolkien participava de la percepció estesa entre els catòlics britànics de l'època, influïda per la propaganda i la contaminació ideològica de la dreta espanyola a través de la diplomàcia, i que va desembocar en la demonització de la república espanyola i l'obstrucció a qualsevol suport internacional que pogués haver rebut. Pearce valora la guerra civil molt superficialment i sense cap coneixement del context històric que va portar al conflicte, i obvia directament el fet que tant l'Alemanya de Hitler com la Itàlia de Mussolini van donar un suport logístic crucial al bàndol franquista.