"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 d’abril 2010

En defensa del decreixement

Demà dimecres exposo a classe la meva ressenya del llibre de Carlos Taibo En defensa del decreixement. Aquí segueix l'article que vaig escriure sobre aquest llibre i que conformarà més o menys el cos de l'exposició. Aquí podeu trobar l'enllaç al power point que servirà per realitzar la presentació.




En defensa del decreixement
Carlos Taibo


Noemí Travé Allepuz
Màster en Ciutadania i Drets Humans
Filosofia i noves tecnologies

Aquesta obra de Carlos Taibo, En defensa del decrecimiento[1], planteja una reflexió crítica sobre l’escenari actual de les relacions socials, polítiques i econòmiques a nivell mundial. Aquest escenari ve marcat per una crisi no tan sols econòmica i financera, sinó també ecològica, energètica i demogràfica. Al llarg del llibre, queda justificat que la causa d’aquest col·lapse multidimensional rau en un model de creixement possibilitat pel capitalisme i que aquest ha justificat ideològicament. 

Dins d’aquest marc, les possibilitats cap al futur s’obren en dues direccions: per una banda, l’oportunitat per als moviments d’emancipació que busquen sortida al capitalisme a través de formes alternatives d’organització de l’economia. En aquesta direcció treballa la proposta de decreixement realitzada per Taibo en aquest llibre. Tanmateix, d’altra banda també s’obre la possibilitat de la imposició d’un darwinisme social militaritzat dirigit a preservar els privilegis d’una minoria amb accés als escassos recursos de què disposem, deixant fora del repartiment de béns i drets la part més gran de la població de la humanitat. Aquesta possibilitat també és analitzada al llibre, ja que s’han començat a observar clares manifestacions d’aquests plantejaments en les polítiques actuals del Nord ric i neoliberal en les seves relacions internes i externes.
Observant l’ordre que segueix Taibo en l’obra, analitzarem primer les amenaces descrites en el primer capítol; en segon lloc, la lògica ideològica del creixement juntament amb la seva contrapartida en forma de proposta alternativa (segon capítol), és a dir, el creixement com a discurs i el decreixement com a projecte. A continuació, observarem el capítol tercer, que analitza la possibilitat d’un horitzó de barbàrie oposat a l’horitzó d’emancipació i que de vegades resulta fins i tot més tangible en els nostres dies que aquest últim. Finalment, veurem les conclusions que exposa l’autor al quart capítol.
1. Amenaces
El present capítol es pot dividir en l’explicació de Quatre amenaces principals i un corol·lari sobre el concepte de petjada ecològica que actua com a conclusió i enllaç amb l’últim capítol.
1.1 La globalització capitalista
L’autor afirma que la crisi ha posat de manifest uns fenòmens característics del capitalisme que presenten una problematicitat que no s’aprecia en temps de bonança. En aquest sentit destaca els problemes derivats de la dimensió especulativa i financera de la circulació actual del capital i, d’altra banda, la desregulació, és a dir, la reducció al mínim de les restriccions polítiques a la circulació del capital. La combinació d’aquests factors porta als agents públics a interessar-se cada cop més per l’àmbit privat, de forma que la inversió pública en els capitals d’empreses i entitats financeres va desplaçant la destinada a la reducció de la desigualtat social. Aquest augment de les desigualtats socials es veu reforçat per l’actitud imperialista que ha acompanyat aquest procés des de sempre, així com l’etnocentrisme i la imposició de valors occidentals que sempre l’han caracteritzat. Simultàniament aquesta actitud també a agreujat els problemes mediambientals, a causa de les grans quantitats de recursos energètics i materials que ha requerit.
1.2 El canvi climàtic
Entre els símptomes que manifesten un canvi dràstic en els fenòmens mediambientals en el futur, es troben els canvis globals de temperatura causats per l’emissió en grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle, així com l’augment en la violència de catàstrofes naturals o la pujada del nivell del mar a causa d’aquest canvi en la temperatura. S’ha de destacar que aquest fenomen ja no es pot emmarcar en una explicació cíclica de l’evolució climàtica, sinó que és excepcional i causat directament per l’acció humana. En un futur, les conseqüències d’aquestes transformacions poden agreujar les desigualtats econòmiques existents de les quals hem parlat en l’apartat anterior, ja que la producció econòmica es podria desestabilitzar per causes climàtiques, i per tant portar a seriosos conflictes en l’accés als aliments i a l’aigua, així com conflictes derivats dels processos de migració donats per aquestes desigualtats.
Aquestes transformacions es troben directament relacionades amb les petjades del creixement capitalista. Per això es constata la urgència de la necessitat de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que passa per reduir el consum energètic. Aquesta reducció no pot venir donada per un model de creixement com el proposat pel capitalisme, ja que aquest problema exigeix en realitat un canvi radical en els costums de consum dels països del Nord. Les solucions que proposa el capitalisme de mercat respecte d’aquests problemes no faria més que agreujar-los, en no trencar l’espiral de creixement.
1.3 La crisi energètica
Una altra amenaça que té un paper important al panorama general és l’encariment de les matèries primeres energètiques davant del seu esgotament imminent, així com les relacions d’expansió imperialista que una potència com Estats Units estableix amb la resta del món arrel d’aquest problema, basades principalment en els interessos especulatius d’empreses privades i en la força militar. La forma capitalista de desenvolupament a través del creixement que caracteritza els països del Nord depèn quasi exclusivament del petroli per a totes les activitats que realitza (agrícoles, industrials i com a base del transport). A tot això se li sumen les creixents necessitats de països emergents com Índia i Xina. D’altra banda, sembla que ja s’ha assolit el pic del petroli (el punt a partir del qual la producció ja no pot sobrepassar el nivell de demanda).
Davant d’aquesta situació, l’energia nuclear, afavorida quasi exclusivament per la inversió pública, representa una sortida continuista del capitalisme que no canvia el model de creixement i esgotament de recursos. Pel que respecte a les energies renovables, convé destacar que el seu preu és molt alt, i que a més no arribarien a aportar la quantitat d’energia que avui dia es demanda. Això, tanmateix, pot ser una oportunitat, en platejar una forma de vida alternativa en què la màxima no sigui una espiral de consum. A més, el caràcter específic de les energies renovables, més descentralitzat respecte del poder d’explotació de les empreses, beneficiaria àmpliament els països del Sud. Per aquest motiu les empreses energètiques recelen d’aquesta mena d’alternatives.
1.4 La sobrepoblació
La crisi també mostra una dimensió demogràfica, en fer front en l’actualitat al creixement exponencial de la població i l’escassetat de recursos per tal de satisfer les seves necessitats. Les conseqüències dels riscos que el mateix ésser humà està desenvolupant en l’actualitat (armes de destrucció massiva, crisis alimentàries, pandèmies, selecció genètica en els estrats socials que puguin permetre-s’ho, etc.) podrien provocar un dràstic descens de la població. Tot i així, no ens trobem en condicions de poder garantir el que és necessari per viure a la creixent població, especialment en els països pobres, per la qual cosa la crisi demogràfica és encara una font important de riscos.
1.5 La petjada ecològica com a indicador
La petjada ecològica és un indicador que quantifica la dimensió global de l’agressió al medi ambient, ja que indica la superfície física necessària per a mantenir el nivell present de les activitats humanes. Segons aquest indicador, ja hem sobrepassat la biocapacitat del planeta des dels anys 80. Per tant, ens trobem vivint per sobre de les nostres possibilitats, és a dir, explotant més recursos dels que físicament ens podem permetre. Aquest excés només es pot explicar en tant que l’estaríem exercint a costa dels recursos que pertanyerien a las generacions futures.
2. Decreixement
2.1 El creixement com a discurs
En aquest segon capítol de l’obra, Taibo presenta les fal·làcies que es deriven de basar les solucions a aquestes amenaces amb un discurs de creixement que històricament han mantingut en la teoria tant el capitalisme com el socialisme. La principal d’elles és que aquests problemes són creats precisament per aquesta lògica del creixement. Per començar, podem destacar, en aquesta crítica al discurs del creixement, tres àrees principals en què l’exaltació de nocions com la producció, el progrés i el consum fracassen com a discurs de legitimació: en primer lloc, els límits mediambientals del planeta, no només pel que respecta a l’explotació de recursos sinó també a la generació de residus. Per tant, el creixement no pot ser en absolut la solució, ja que els problemes mediambientals han arribat als límits d’irreversibilitat.
En segon lloc, podem destacar les ingents desigualtats que aquest sistema crea, cada cop més importants i evidents en els entorns urbans dels països del Nord. A aquests problemes s’afegeixen com a arguments que la lògica del creixement ha resultat en la pèrdua del la cohesió social i que no necessàriament va lligada a la democratització de les poblacions. Discursos com el de “desenvolupament sostenible” són mers eufemismes per amagar aquesta mateixa dinàmica, per no dir que la noció de “desenvolupament” és etnocèntrica en tant que proposa uns objectius emmarcats en la mentalitat occidental. En aquesta direcció, l’autor analitza els motius per a qüestionar el suposat benestar que ha proporcionat aquest model de creixement sense fre. La determinació de l’abundància o el desenvolupament humà segons els occidentals, així doncs, es pot posar en dubte en tant que depèn d’uns determinats fins (materials i quantitatius) als quals s’apliquen uns mitjans que, com hem vist, estan resultant ser destructius dels recursos, i a més creen desigualtats cada cop més insalvables entre els qui (en quantitat) tenen més i tenen menys.
Finalment, un dels arguments més potents és l’anàlisi de la dinàmica de treball en les societats del Nord, destacant el dubtós qualificatiu de satisfacció o benestar que es pot donar actualment a l’alienació de l’individu pres en la dinàmica del consum i la negació de les possibilitats reals d’emancipació, sobre tot tenint en compte la poca qualitat del seu temps lliure i de les seves relacions socials. Vivim intentant ocupar tot el nostre temps en la lògica de la producció destinada al consum de béns materials. Aquest sistema dirigit a la producció material no se sostindria sense la lògica del consum reforçada per la publicitat, que alimenta en la població un desig de consumir que no dóna pas a la ponderació racional de les necessitats, alimentat a més pel sistema creditici i l’alt grau de caducitat dels productes. En vista de tots aquests factors, hi ha motius per qüestionar el benestar que aquest sistema reporta a l’individu: aquest queda aïllat respecte del grup (el consum és una activitat essencialment individual) i alienat pel treball.
2.2 El decreixement com a projecte
El projecte de decreixement que proposa el llibre parteix del supòsit que la reducció de l’espiral de producció i consum, necessària en tant que no disposem d’infinits recursos i matèries primeres, implica un canvi de mentalitat i estil de vida en les societats occidentals donats els plantejaments que hem vist de la cultura del creixement. El que es proposa, per tant, és un canvi no quantitatiu, sinó envers la qualitat, per tal de guanyar benestar i satisfacció redistribuint els recursos de forma que el repartiment no sigui desigual i potenciï el creixement relacional per sobre del material. Aquest tipus de projectes han estat acusats a vegades d’antidemocràtics pels defensors del sistema imperant; tanmateix, el que l’autor destaca és que el canvi s’ha de portar a terme de forma voluntària i racional, abans que l’escassetat general ens obligui a acceptar-lo violenta i forçosament.
La proposta es basa en els següents aspectes: (1) la simplicitat voluntària, la sobrietat en un realisme prudent i reflexiu donada l’actual situació dels recursos i relacions de mercat; (2) potenciar l’oci per davant del treball, de forma que es pugui construir una societat igualitària en què treballar no sigui un privilegi; (3) potenciar la vida social per davant de la dinàmica del consum i la propietat, en tant que davant la reducció del treball es dóna a la pràctica una reducció a nivell material; (4) la reducció d’infraestructures productives, administratives i de transport; (5) per tant, la primacia del local per sobre del global y, en darrer lloc, (6) presentar una resistència al capitalisme per tal que es pugui donar una veritable redistribució dels recursos.
Aquesta proposta articula finalment, i en conclusió, un tipus alternatiu de moral basada més en la qualitat que en la quantitat, i centrada principalment en l’expansió de les relacions socials, o el que l’autor anomena convivencialitat. Aquest projecte, per tant, no exigiria una major depauperació del Sud, al qual ja no es pot exigir des d’Occident, com es feia en el passat, un acompliment de l’ideal de progrés, sinó més aviat un decreixement en el Nord ric molt allunyat de la lògica colonitzadora.



3. Barbàrie
La caracterització de la barbàrie que es realitza en aquest capítol del llibre es presenta com un horitzó que s’ha de considerar com a possibilitat real en un marc que, com hem vist, també contempla l’horitzó d’emancipació com a possible. En l’anàlisi que l’autor realitza del nazisme, s’observen amb especial atenció els trets que deriven de forma més directa o indirecta de la lògica occidental. El genocidi és una possibilitat que va néixer dins de la lògica de les expansions imperialistes del procés de colonització occidental, que va tenir en el racisme un dels seus valors fonamentals. D’altra banda, la lògica de producció i burocratització capitalista intervé de forma rellevant en l’organització de l’univers carcelari, un imaginari que va ser portat als seus últims extrems pels nazis a l’Holocaust, però que no deixa d’estar present en les actuals societats del Nord.
L’horitzó de barbàrie en el moment present es pot desenvolupar a partir d’una noció de darwinisme social, alimentada per fonamentalismes de tipus ideològic, que divideixi els éssers humans en vàlids o no vàlids (segons un criteri de solvència) i es basi en un sistema policial que preservi la integritat dels que es troben dins del sistema i impedeixi l’accés als de fora. Un altre factor és la por com a construcció social afavorida pel poder i dirigida a la servitud voluntària dels de dins. Aquests factors donen pas a una reducció de l’espai democràtic a favor d’una gobernabilitat pragmàtica que afavoreixi la gestió de recursos en aquest context d’escassetat que estem representant. El retrocés en drets i llibertats dels individus, així com la cancel·lació de l’status jurídic d’aquests ja s’està donant en l’actualitat als llimbs jurídics (llocs on s’ha cancel·lat el dret i el subjecte, més que haver transgredit la llei, es troba fora de la seva cobertura), és un factor dins d’aquest horitzó de barbàrie, pel que respecte a les mesures dirigides a la normalització de l’estat d’excepció. D’altra banda, també hem d’afegir la cancel·lació de la crítica als mecanismes de poder, a través de la propaganda del discurs hegemònic realitzada a través dels mitjans de comunicació.
Les condicions de desigualtat agreugen aquest problema, ja que provoquen guerres donades en la majoria dels casos per l’expansionisme dels estats rics que busquen la satisfacció de les seves necessitats vitals a costa dels recursos existents en els països pobres. Aquest comportament s’exemplifica en la política expansionista dels Estats Units a la recerca de recursos energètics fora de les seves fronteres, i amb l’augment de la repressió i les relacions autoritàries en l’interior de les seves fronteres.

4. Conclusions
La reflexió en l’últim capítol recull la crítica al capitalisme desenvolupada en el llibre, així com algunes conclusions respecte del projecte de futur plantejat en el capítol segon. Segons l’autor, l’aposta per una noció forta d’ecologisme que proposa ha d’anar de la mà d’un plantejament igual de ferm de les lluites socials per l’emancipació de l’individu. En aquesta direcció realitza una crítica a Marx en el sentit que aquest no planteja mai una alternativa al projecte industrial i de progrés delineat en un principi pel capitalisme. Es destaca el caràcter múltiple de la crisi, que la fa completament inèdita després de la desaparició dels mecanismes històrics de fre tant keynesians com neoliberals, i que pot portar com a conseqüència la ruptura del caràcter cíclic de l’economia. Els dirigents polítics, tanmateix, no semblen disposats a sortir de la lògica de creixement ininterromput, més interessats en els curts terminis pels quals es regeix la dinàmica electoral.
Davant d’això i com a conclusió, el que s’exposa és una defensa de la sensatesa des d’un realisme que pot trobar solucions en la simplificació, reducció, ordenament i redistribució dels béns i recursos avui existents. En aquest sentit convindria seguir l’exemple de societats menys complexes que les nostres, però amb una percepció molt més nítida de la importància dels valors relacionals i de la cohesió social. Finalment, l’autor també defensa la no intervenció dels països del Nord en els països pobres, en tant que no han buscat la superació real de les desigualtats sinó només l’assimilació d’aquests últims a les formes occidentals. Com hem vist, la fórmula del creixement no pot donar-se indefinidament ni fins a l’infinit en vistes de l’escassetat de recursos, per la qual cosa s’haurien de redefinir i aclarir nocions com “desenvolupament” o “pobresa”, en lloc d’imposar els mateixos errors que han portat al Nord ric a aquesta situació.

[1] Taibo, Carlos. En defensa del decrecimiento: sobre capitalismo, crisis y barbarie. Madrid: Catarata, 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada