Senyor de les mosques (#49)

- Les coses s'estan trencant. No entenc per què. Vam començar bé; érem feliços. I després . . . 

Va moure el caragol amb suavitat, mirant-los sense veure res, recordant la bestiola, la serp, el foc, els comentaris sobre la por. 

- Després la gent va començar a espantar-se. 

Publicada per primer cop l'any 1954, Senyor de les mosques és una obra clau de la narrativa en llengua anglesa, que li va valer el premi Nobel de Literatura al seu autor, William Golding (1911-1993). La història, marcada pel trauma de la Segona Guerra Mundial i pel patiment diari que els éssers humans som capaços d'infligir-nos els uns als altres, ens transporta a un espai remot i perdut en l'oceà: una illa deserta. Tot i així, és un lloc farcit tant de possibilitats com d'amenaces, i això ho constaten des del principi els protagonistes, una colla d'infants que han sobreviscut a un accident d'avió. 

L'argument està entrelligat al voltant de símbols i imatges evidents sobre el procés de construir una societat ordenada, però tot i ser un relat fins a cert punt al·legòric, al final queden oberts molts matisos i possibles interpretacions. Ja que Senyor de les mosques és un relat que parla del bullying tant com del lent i encobert ascens del totalitarisme en les societats democràtiques: és un relat que parla del mal latent en la condició humana i de la deshumanització a què sotmetem l'altre quan no estem disposats a acceptar la seva diferència. 

La tesi del llibre és que la pressió del grup ens pot portar a desencadenar aquests instints malignes fins a les últimes conseqüències, però també que nosaltres tenim la responsabilitat última sobre les nostres accions. El final, per abrupte i inesperat, apunta, em sembla, precisament en aquesta direcció, quan els protagonistes queden finalment obligats a enfrontar-se a la magnitud dels seus actes. Pel camí queden els justos i els coratjosos: precisament els que la societat acaba rebutjant en la seva follia. En tot aquest procés, és clar, hi juga un paper fonamental la por: que passa de ser un factor extern (els monstres, la bèstia, els fantasmes), a ser l'element constituent de la nova societat. En aquest camí, els infants han de passar pel procés d'esbrinar la veritat sobre la bèstia, tot i que aquest donarà fruits inesperats i reveladors. 

Sinopsi: Després d'un accident aeri, un grup d'escolars britànics queden abandonats en una illa deserta. En un primer moment escullen Ralph, el carismàtic, com a líder del grup, assessorat per l'assenyat Piggy. Entre els dos proven d'organitzar la comunitat al voltant de la paraula, i d'un foc que serà la seva única esperança de ser vistos en la distància i rescatats. Quasi des del primer moment queda clar l'antagonisme entre Ralph i Jack, l'altre líder potencial, que posa el pes de la supervivència més en la seva habilitat per caçar que no pas en el foc. D'altra banda, els nens més petits comencen a desaparèixer poc a poc des del primer dia, i això els fa sospitar de la presència d'una bèstia o un monstre a l'illa. Jack col·loca un cap de senglar en una pica com a ofrena per aplacar la bèstia, i aviat una gran part dels infants se separen del grup inicial per unir-se al grup dels caçadors. Tanmateix, l'únic convençut de la necessitat de descobrir la veritat sobre la bèstia és un altre dels nois, el malaltís Simon, que emprèn una expedició al cim de la muntanya per descobrir la veritat sobre la criatura que els amenaça. A partir d'aquest punt, l'acció es complica en un ritme frenètic fins a l'anticlímax que suposa el desenllaç. 

M'agrada: Les imatges que l'autor utilitza per transmetre una sensació d'inquietud i de malestar durant tota la novel·la, amb un suspens que s'intensifica com més ens apropem al final.