Vídeo que va ser projectat al pregó de la Festa Major de 2014, a càrrec de Toni García. Va girar entorn a la creativitat com a valor que cal fomentar i promoure, i el vídeo va contribuir a una experiència emocionant i única.
28 de setembre 2014
25 de setembre 2014
18 de setembre 2014
La bellesa captiva
Selecció d'obres de petit format del Museo del Prado, que s'estarà al Caixafòrum fins al 5 de gener de l'any que ve. És una exposició que se centra en el preciosisme del detall, ja que la majoria d'obres són petites i requereixen ésser assaborides amb calma i temps. La mostra engloba un període molt ampli, des del segle XV quasi fins al tombant del segle XX, i la varietat de temes exposats també és molt àmplia, des d'art sagrat a profà i motius mitològics, al·legòrics o costumistes. Per això, en certa forma, és millor prendre-se-la de forma selectiva, i deixar-se cridar per les obres preferides, sense fer cas de prejudicis o concepcions prèvies. És una mostra que deixa parlar sobre tot els grans mestres i les seves escoles, sense pretendre en cap moment revelar cap misteri sinó al contrari, deixant vagar l'espectador entre secret i secret, i centrant-se especialment en el gaudi de la contemplació privada.
12 de setembre 2014
El nostre trosset d'història (2)
Celebrem una nova diada, sobre tot, per l'excel·lent mostra de civisme. El debat segueix obert. Com sempre, el ressò internacional de la notícia és més que benvingut.
Per cert, també un bon moment per recordar l'altre onze de setembre, i celebrar la decisió del govern xilè de seguir apostant per la veritat:
07 de setembre 2014
Goodbye, Scotland?
Documental que acabem de veure a 30 minuts de TV3, analitzant diferents arguments per al Sí o el No en el referèndum sobre la independència d'Escòcia del proper 18 de setembre. Interessant el retrat socio-econòmic de diferents àrees del país, i com els arguments canvien en funció d'aquests factors. Paga la pena veure'l com a resum brevíssim sobre l'estat de la qüestió. Si hi trobo a faltar alguna cosa, potser una mica d'història.
05 de setembre 2014
Qui polititza?
Algun erudit professor de lògica m'haurà d'aclarir la qüestió, que em desconcerta des que vaig sentir la notícia ahir a la nit. Com es pot evitar un acte cultural per prevenir que aquest "es polititzi", i pretendre que això no és una acció política? De fet, el gran problema de l'ambaixada espanyola, pel que sembla, no era tant amb l'acte en si mateix com amb què es realitzés tan a prop de la data de commemoració dels fets descrits a la novel·la. Gran visió estratègica: poso la mà al foc que ni ens haguéssim assabentat de la presentació del llibre a Utrecht, si no hagués estat per aquesta vergonyosa notícia. Una altra anècdota per al farcit carnet de batalletes de l'autor Sánchez Piñol. Sort que, almenys, la premsa holandesa comparteix la indignació (tot sigui pel ressò internacional). Potser l'ambaixada espanyola no estaria tan preocupada si el procés no tirés endavant contra pronòstics de desinflament. El despolititzador que ho despolititzi, això... rebrà la meva incondicional admiració.
02 de setembre 2014
Cor de gos (#56)
No fa falta aconseguir amb terror el que pots aconseguir donant-los un entrepà de salami: que t'adorin com a una divinitat. Un cop més, la corrosiva sàtira de Mikhail Bulgàkov (1891-1940) posa el dit a les nafres del règim soviètic amb l'enginy i l'extravagància que el caracteritzen. Cor de gos va ser escrita entre els anys 1924 i 1925, mentre el seu autor sobrevivia com podia, quasi en la indigència, de petites publicacions en diaris diversos. Tanmateix, la censura va impedir que l'obra veiés la llum, i la novel·la no va ser publicada fins el 1987. I és que Bulgàkov, tan incisiu com sempre, descriu el que un règim totalitari fa a les seves víctimes, els ciutadans corrents, i aprofita Cor de gos per satiritzar sobre com una criatura engendrada pel sistema s'arriba a revoltar contra el seu propi creador.
En aquesta breu novel·la, un senzill experiment dut a terme per un científic grillat i el seu devot becari demostra que la diferència entre un ésser humà i un animal pot dependre quasi exclusivament dels testicles i la hipòfisi. En implantar-los en un gos petaner recollit del carrer, el resultat acaba sent, per a sorpresa dels doctors, un nou ciutadà soviètic creat al laboratori. Tanmateix, l'adaptació del nou espècimen al seu entorn resultarà més difícil del que s'esperava, en intervenir-hi motivacions de classe: el camí del ciutadà Sharikov s'entrecreua amb els membres del Comitè de l'Habitatge, que li omplen el cap d'idees (i lectures) revolucionàries, i acaben desafiant l'acomodat estil de vida del professor Preobrazhenski. En Sharikov accepta amb relativa rapidesa la solidaritat universal dels treballadors i fins i tot aconsegueix convertir-se en funcionari però, al seu torn, no pot evitar seguir perseguint els gats i pessigant les senyores.
Sinopsi: La història és narrada des de diversos punts de vista, però el punt de partida és el del quisso protagonista que, amb l'esperança d'una vida millor, es deixa recollir del carrer pel professor Preobrazhenski, un reputat cirurgià moscovita especialitzat en trasplantaments, generalment dirigits a rejovenir els seus pacients. Després de restaurar la salut del gos, el professor el sotmet a una revolucionària operació de trasplantament que, inesperadament, el conduirà a la humanitat. Aquesta situació donarà peu a tot un seguit d'incidents imprevisibles i esbojarrats que, com és típic de Bulgakov, en cap moment no saps on poden acabar.
M'agrada: Sobre tot els seus diàlegs, marcats per una fina ironia, que constantment distingeixen la retòrica típica del buròcrata de base, del grandiloqüent discurs de la ciència del moment, que en aquest cas queda retratada en la forma d'un intel·lectual aburgesat.
No m'agrada: Potser perd en la comparació amb El mestre i Margarida. En aquest cas, Cor de gos és més lleugera (fa de molt bon llegir) i potser menys arrodonida.
27 d’agost 2014
El compromís (#55)
-Estaria bé escoltar-lo a ell, també.
-No se'l pot escoltar. Li dic: "Iura, per què em menysprees? Ho he aconseguit tot treballant de valent. No he tingut una vida fàcil. Ara ocupo una bona posició. Com és que un modest practicant com jo ha estat nomenat director mèdic? Què et sembla?". I ell respon: "Perquè han afusellat tots els teus col·legues intel·ligents". Com si els hagués afusellat jo...
Després de La maleta i La zona, de Serguei Dovlàtov (1941-1990), ara he llegit El compromís, la novel·la que va dedicar a les seves nombroses aventures com a periodista. I una autèntica reflexió sobre què significa el periodisme en un context totalitari, i potser fins i tot més enllà. A mi em sembla la més esbojarrada i hilarant de totes tres però, com sempre, l'equilibri entre el que resulta divertit i el que resulta grotesc, entre la farsa i la tragèdia, pot venir ben bé d'un pèl. I és que escriure en un règim com el soviètic, en què informació i propaganda es confonen quasi inextricablement, té molt a veure a arribar a un constant "compromís" entre els fets i la ideologia, entre la retòrica política i l'existència en la quotidianitat més banal. Enmig de la matèria primera i el refinat producte ideològic queda la realitat, que el lector haurà d'anar destriant entre el discurs oficial dels mediocres funcionaris soviètics i el relat descaradament cínic i desencantat que Dovlàtov ofereix.
Sinopsi: El compromís és un conjunt de relats curts, de llargades molt diferents, però tots amb una estructura comuna. Primer trobem la transcripció d'una notícia o article breu escrit per Dovlàtov a l'època en què treballava per a diaris estonians a principis dels 70. La retòrica concisa i altisonant del sistema soviètic caracteritza el to d'aquestes històries estranyament pintoresques. El relat que segueix a cada notícia és la sovint rocambolesca cadena d'esdeveniments que dóna peu a aquest text final.
M'agrada: Com sempre, l'estil mesurat i contingut de Dovlàtov, que aconsegueix passar per desídia, però que en realitat revela un amor insospitat (per contestatari) a la paraula escrita.
Sinopsi: El compromís és un conjunt de relats curts, de llargades molt diferents, però tots amb una estructura comuna. Primer trobem la transcripció d'una notícia o article breu escrit per Dovlàtov a l'època en què treballava per a diaris estonians a principis dels 70. La retòrica concisa i altisonant del sistema soviètic caracteritza el to d'aquestes històries estranyament pintoresques. El relat que segueix a cada notícia és la sovint rocambolesca cadena d'esdeveniments que dóna peu a aquest text final.
M'agrada: Com sempre, l'estil mesurat i contingut de Dovlàtov, que aconsegueix passar per desídia, però que en realitat revela un amor insospitat (per contestatari) a la paraula escrita.
21 d’agost 2014
Enterreu el meu cor a Wounded Knee (#54)
L'any 1970, es va publicar per primer cop aquest assaig, Bury my heart at Wounded Knee, on l'historiador Dee Brown (1908-2002) prenia la veu dels natius americans per donar una versió de la seva història des d'una òptica poc acostumada en aquell moment. El relat és molt aclaridor a nivell històric, perquè presenta els principals esdeveniments de la conquesta de l'oest com el que van ser en la majoria dels casos: un genocidi administrativament organitzat. En aquest sentit, conforma un contrapunt indispensable a la història dels Estats Units com és sovint explicada des del punt de vista dels blancs.
De fet, el to de la narració - que barreja l'estil de l'assaig històric amb un ritme que recorda l'estil oral - és obertament irònic, perquè procura en tot moment la complicitat dels lectors, que estaran cansats de veure westerns per televisió i coneixeran l'altra visió de la història: aquella que converteix els indis en un altre absolut, en el salvatge gratuït, en una amenaça velada i sense caràcter, sense sentiments ni filiacions comunitàries, col·locat simplement allí com a revulsiu de l'acció heroica dels protagonistes blancs. La ironia, però, és en tot moment tràgica, ja que el que trobem aquí és una història de joc brut sistemàtic, d'engany obert i de salvatgeria promoguda principalment per l'exèrcit dels Estats Units i una colla de colons disposats a qualsevol cosa per treure'n profit econòmic, sovint des de la ideologia racista del destí manifest. En aquest context, els caps de les principals tribus es trobaran atrapats en un dilema que els ve imposat de fora: lluitar per la llibertat o acceptar el règim de les reserves, tot i que en ambdós casos sortiran perdent.
Continguts: L'assaig se centra sobre tot en el període de 1860 a 1890, on l'ocupació dels territoris indis va ser més sagnant i que va acabar amb el confinament dels pocs supervivents en reserves aïllades i escampades pel territori dels Estats Units. Tot i que és un procés que havia començat ben bé des de l'arribada dels primers colonitzadors en territori americà els segles XVI i XVII, l'interès per delimitar les fronteres dels recentment fundats Estats Units comença a ser més clar a partir de principis del segle XIX. És curiós que les campanyes més organitzades comencessin precisament al mateix temps que la Guerra Civil Americana, perquè en moltes ocasions durant aquests primers anys, aquesta guerra va servir de pantalla per a la conquesta de l'oest i les campanyes sistemàtiques per expropiar les terres dels natius americans i traslladar-los forçosament a espais cada cop més estrets. El sistemàtic trencament de pactes i tractats per part de les administracions governamentals és una de les parts més fosques d'aquest relat, juntament amb les massacres a sang freda i les lluites desiguals amb els natius. Els trasllats forçosos són especialment traumàtics per a comunitats profundament lligades a la terra i als avantpassats, que en alguns casos no veuen com és possible comerciar amb el que és sagrat, i en d'altres comprenen amb gran agudesa l'estratègia dels blancs però es veuen obligats a jugar-hi en obert desavantatge. A mesura que passen els anys, el desavantatge es fa més ampli i les fugides endavant més desesperades, fins al punt que l'últim capítol narra la massacre de Wounded Knee com un dolorós i abrupte epíleg a tot aquest procés.
M'agrada: És un relat extraordinari, en la seva realitat i fidelitat als fets. Tots els episodis estan meticulosament registrats i testimoniats des de les veus dels protagonistes, i l'estil es fa fàcil de seguir, i sobre tot, promou una empatia profunda respecte als protagonistes de la història.
14 d’agost 2014
L'última gran decepció
A ningú l'hi va sorprendre que ho fes Bush fill: el seu projecte polític sencer es basava en aquesta campanya. A partir del seu mandat es va definir un "eix del mal" que s'havia de combatre, encara que fos a través de mitjans no precisament bons. A partir d'aquest moment es desenvolupa una nova cultura, la de la guerra contra el terrorisme, la de Guantánamo i d'altres espais de legalitat dubtosa, que empenyora la llibertat a costa de la seguretat i ens fa sentir feliços/segurs a través de vendre els drets dels altres. Feu un exercici de memòria, i el discurs cultural canvia a molts nivells, fins i tot en els seus productes més populars.
Compareu a tots els nivells el Batman de Tim Burton i el de Christopher Nolan. Què ha canviat entremig? S'ha engegat la croada contra el mal. En aquest context, qualsevol és terrorista si representa una amenaça. La policia pot confiar perfectament en els mètodes poc ortodoxos del justicier emmascarat de torn sense ni tan sols envermellir. Rere això, tanmateix, els interessos geopolítics per tal de superar les febleses energètiques en constituïen un factor rellevant. Ballant al so que Bush fill i el seu gabinet tocaven, els estats occidentals es van haver de convertir en "el cavaller obscur" per al món, l'heroi que Gotham necessitava, no el que mereixia. Des d'això, ja no m'ha abandonat la impressió que potser mereixíem una mica més. I fins i tot un pas més: amb l'explosió de la bombolla del crèdit (que als Estats Units no va ser menor que a Europa), la croada a seguir és conservar a qualsevol preu el capital en joc. Recordeu Bane, l'epítom del terrorista misteriós i fugisser, l'enemic en majúscules precisament perquè amb prou feines el podem definir, entrant a "ocupar Wall Street"? Recordeu com el cavaller obscur s'ha d'auto-immolar per acabar salvant els actius dels angoixats ciutadans de Gotham?
Pensàvem que això eren productes d'un malson projectat per Bush fill i que, un cop els ciutadans dels Estats Units van obrir la porta al canvi, s'inaugurava una nova etapa. Després d'una campanya d'eslògan enganxós i d'omnipresència mediàtica, era difícil no deixar-se dur per l'entusiasme, fins i tot a l'altra banda de l'Atlàntic. Recordo que aquí també estàvem superant l'etapa Aznar. L'únic que vull deixar clar és que va ser una època d'optimisme, i es feia difícil imaginar que les coses podien tornar a anar a pitjor. No podem deixar de defensar el dret a il·lusionar-se amb el futur.
Tornant a Obama: d'acord, la reforma sanitària pintava bé. D'altra banda, recordo que el seu mandat va començar amb bones notícies respecte al conflicte palestino-israelià, i sonaven idees que tot just el dia abans havien semblat impossibles: projectes en ferm per l'estat palestí. Quan les noticies són bones, no veus en perspectiva un estiu com el que estem passant ara, quan sembla que amuntegar barbàrie sobre barbàrie ja comença a ser el costum de cada informatiu... També recordo que la cosa ja va començar a anar pel pedregar amb la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2009 al mateix Obama a títol personal, que el va recollir recalcant "el poder de l'exèrcit dels EUA per fer el bé". Sí, sembla de nou el cavaller fosc que ara ja no sap com fer-s'ho per tornar a semblar resplendent i immaculat. De fet, potser la qüestió del Nobel de la Pau no té més importància, al capdavall. Recordem que el Mahatma Gandhi no el va aconseguir mai i que Henry Kissinger en té un. Bé, de fet, la Unió Europea en té un, també.
Són les decepcions excusa o justificació per deixar de creure en el canvi? Potser no, o no del tot. Tot i així, també és cert que ja estem una mica crescudets per a engrescaments transatlàntics. Seguirem creient en el canvi com a possibilitat oberta del futur, en el canvi a millor com a motor polític, és clar. Però ara ja desconfiem força de campanyes electorals, de messianismes, d'eslògans enganxosos i de solucions màgiques. Seguim il·lusionant-nos amb la possibilitat del canvi a millor, però conservem l'escepticisme millor que abans, aquella mena de distanciament malenconiós que constitueix la perspectiva filosòfica. Els ídols, a casa, ja feia temps que havien caigut, però sembla que l'herba del veí sempre rellueix una mica més que la nostra. Per això em penso que la d'Obama és l'última gran decepció. A partir d'ara la nostra capacitat de decepció es veurà preservada, perquè ja no gastem el temps lliure construint ídols i potser ja no ens queden gaires complexos respecte a observar el canvi polític com a possibilitat de futur.
Per cert, seguirà Dreams from my father essent el magnífic llibre que és? Seguirà el retrat de Frank Fairey per a la campanya essent la icona pop que va ser en el seu moment? Un altre cop el mateix: sí, si som capaços de congelar el moment en un present continu i abstreure'ls del seu context. En tot cas, queden per sempre tenyits d'un contrapunt irònic que potser no els fa pitjors, però els converteix en el que són.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)