El compromís (#55)

-Vaig fer de practicant a les illes durant un temps. Després vaig servir a l'exèrcit estonià. Vaig assolir una bona posició. No sé gens què va passar. Sa mare i jo som gent positiva, però el noi és negatiu... 

-Estaria bé escoltar-lo a ell, també. 

-No se'l pot escoltar. Li dic: "Iura, per què em menysprees? Ho he aconseguit tot treballant de valent. No he tingut una vida fàcil. Ara ocupo una bona posició. Com és que un modest practicant com jo ha estat nomenat director mèdic? Què et sembla?". I ell respon: "Perquè han afusellat tots els teus col·legues intel·ligents". Com si els hagués afusellat jo... 

Després de La maleta i La zona, de Serguei Dovlàtov (1941-1990), ara he llegit El compromís, la novel·la que va dedicar a les seves nombroses aventures com a periodista. I una autèntica reflexió sobre què significa el periodisme en un context totalitari, i potser fins i tot més enllà. A mi em sembla la més esbojarrada i hilarant de totes tres però, com sempre, l'equilibri entre el que resulta divertit i el que resulta grotesc, entre la farsa i la tragèdia, pot venir ben bé d'un pèl. I és que escriure en un règim com el soviètic, en què informació i propaganda es confonen quasi inextricablement, té molt a veure a arribar a un constant "compromís" entre els fets i la ideologia, entre la retòrica política i l'existència en la quotidianitat més banal. Enmig de la matèria primera i el refinat producte ideològic queda la realitat, que el lector haurà d'anar destriant entre el discurs oficial dels mediocres funcionaris soviètics i el relat descaradament cínic i desencantat que Dovlàtov ofereix.

Sinopsi: El compromís és un conjunt de relats curts, de llargades molt diferents, però tots amb una estructura comuna. Primer trobem la transcripció d'una notícia o article breu escrit per Dovlàtov a l'època en què treballava per a diaris estonians a principis dels 70. La retòrica concisa i altisonant del sistema soviètic caracteritza el to d'aquestes històries estranyament pintoresques. El relat que segueix a cada notícia és la sovint rocambolesca cadena d'esdeveniments que dóna peu a aquest text final.

M'agrada: Com sempre, l'estil mesurat i contingut de Dovlàtov, que aconsegueix passar per desídia, però que en realitat revela un amor insospitat (per contestatari) a la paraula escrita. 

Enterreu el meu cor a Wounded Knee (#54)

Els blancs només van explicar una versió. La van explicar per fer-se contents. Van dir moltes coses que no són veritat. Només les seves millors accions, només les pitjors accions dels indis, això és el que va explicar l'home blanc. -Yellow Wolf dels Nez Percés 

L'any 1970, es va publicar per primer cop aquest assaig, Bury my heart at Wounded Knee, on l'historiador Dee Brown (1908-2002) prenia la veu dels natius americans per donar una versió de la seva història des d'una òptica poc acostumada en aquell moment. El relat és molt aclaridor a nivell històric, perquè presenta els principals esdeveniments de la conquesta de l'oest com el que van ser en la majoria dels casos: un genocidi administrativament organitzat. En aquest sentit, conforma un contrapunt indispensable a la història dels Estats Units com és sovint explicada des del punt de vista dels blancs. 

De fet, el to de la narració - que barreja l'estil de l'assaig històric amb un ritme que recorda l'estil oral - és obertament irònic, perquè procura en tot moment la complicitat dels lectors, que estaran cansats de veure westerns per televisió i coneixeran l'altra visió de la història: aquella que converteix els indis en un altre absolut, en el salvatge gratuït, en una amenaça velada i sense caràcter, sense sentiments ni filiacions comunitàries, col·locat simplement allí com a revulsiu de l'acció heroica dels protagonistes blancs. La ironia, però, és en tot moment tràgica, ja que el que trobem aquí és una història de joc brut sistemàtic, d'engany obert i de salvatgeria promoguda principalment per l'exèrcit dels Estats Units i una colla de colons disposats a qualsevol cosa per treure'n profit econòmic, sovint des de la ideologia racista del destí manifest. En aquest context, els caps de les principals tribus es trobaran atrapats en un dilema que els ve imposat de fora: lluitar per la llibertat o acceptar el règim de les reserves, tot i que en ambdós casos sortiran perdent. 

Continguts: L'assaig se centra sobre tot en el període de 1860 a 1890, on l'ocupació dels territoris indis va ser més sagnant i que va acabar amb el confinament dels pocs supervivents en reserves aïllades i escampades pel territori dels Estats Units. Tot i que és un procés que havia començat ben bé des de l'arribada dels primers colonitzadors en territori americà els segles XVI i XVII, l'interès per delimitar les fronteres dels recentment fundats Estats Units comença a ser més clar a partir de principis del segle XIX. És curiós que les campanyes més organitzades comencessin precisament al mateix temps que la Guerra Civil Americana, perquè en moltes ocasions durant aquests primers anys, aquesta guerra va servir de pantalla per a la conquesta de l'oest i les campanyes sistemàtiques per expropiar les terres dels natius americans i traslladar-los forçosament a espais cada cop més estrets. El sistemàtic trencament de pactes i tractats per part de les administracions governamentals és una de les parts més fosques d'aquest relat, juntament amb les massacres a sang freda i les lluites desiguals amb els natius. Els trasllats forçosos són especialment traumàtics per a comunitats profundament lligades a la terra i als avantpassats, que en alguns casos no veuen com és possible comerciar amb el que és sagrat, i en d'altres comprenen amb gran agudesa l'estratègia dels blancs però es veuen obligats a jugar-hi en obert desavantatge. A mesura que passen els anys, el desavantatge es fa més ampli i les fugides endavant més desesperades, fins al punt que l'últim capítol narra la massacre de Wounded Knee com un dolorós i abrupte epíleg a tot aquest procés. 

M'agrada: És un relat extraordinari, en la seva realitat i fidelitat als fets. Tots els episodis estan meticulosament registrats i testimoniats des de les veus dels protagonistes, i l'estil es fa fàcil de seguir, i sobre tot, promou una empatia profunda respecte als protagonistes de la història. 

L'última gran decepció

Campanya militar per motius humanitaris... Duració i abast limitats... Ampliació d'objectius... Sona estranyament familiar. Sembla que Barack Obama va accedir al poder amb la promesa de finalitzar el conflicte d'Iraq, i ara mira de tornar a introduir les tropes per la porta del darrere. Sembla que tenia raó Marx i que, si t'esperes prou temps, la història es repetirà com a farsa. En un exercici de doble llenguatge digne de la pitjor fantasia distòpica d'Orwell, preferim dir "pau" i "campanya humanitària" quan volem dir "guerra". 

A ningú l'hi va sorprendre que ho fes Bush fill: el seu projecte polític sencer es basava en aquesta campanya. A partir del seu mandat es va definir un "eix del mal" que s'havia de combatre, encara que fos a través de mitjans no precisament bons. A partir d'aquest moment es desenvolupa una nova cultura, la de la guerra contra el terrorisme, la de Guantánamo i d'altres espais de legalitat dubtosa, que empenyora la llibertat a costa de la seguretat i ens fa sentir feliços/segurs a través de vendre els drets dels altres. Feu un exercici de memòria, i el discurs cultural canvia a molts nivells, fins i tot en els seus productes més populars. 

Compareu a tots els nivells el Batman de Tim Burton i el de Christopher Nolan. Què ha canviat entremig? S'ha engegat la croada contra el mal. En aquest context, qualsevol és terrorista si representa una amenaça. La policia pot confiar perfectament en els mètodes poc ortodoxos del justicier emmascarat de torn sense ni tan sols envermellir. Rere això, tanmateix, els interessos geopolítics per tal de superar les febleses energètiques en constituïen un factor rellevant. Ballant al so que Bush fill i el seu gabinet tocaven, els estats occidentals es van haver de convertir en "el cavaller obscur" per al món, l'heroi que Gotham necessitava, no el que mereixia. Des d'això, ja no m'ha abandonat la impressió que potser mereixíem una mica més. I fins i tot un pas més: amb l'explosió de la bombolla del crèdit (que als Estats Units no va ser menor que a Europa), la croada a seguir és conservar a qualsevol preu el capital en joc. Recordeu Bane, l'epítom del terrorista misteriós i fugisser, l'enemic en majúscules precisament perquè amb prou feines el podem definir, entrant a "ocupar Wall Street"? Recordeu com el cavaller obscur s'ha d'auto-immolar per acabar salvant els actius dels angoixats ciutadans de Gotham? 

Pensàvem que això eren productes d'un malson projectat per Bush fill i que, un cop els ciutadans dels Estats Units van obrir la porta al canvi, s'inaugurava una nova etapa. Després d'una campanya d'eslògan enganxós i d'omnipresència mediàtica, era difícil no deixar-se dur per l'entusiasme, fins i tot a l'altra banda de l'Atlàntic. Recordo que aquí també estàvem superant l'etapa Aznar. L'únic que vull deixar clar és que va ser una època d'optimisme, i es feia difícil imaginar que les coses podien tornar a anar a pitjor. No podem deixar de defensar el dret a il·lusionar-se amb el futur. 

Tornant a Obama: d'acord, la reforma sanitària pintava bé. D'altra banda, recordo que el seu mandat va començar amb bones notícies respecte al conflicte palestino-israelià, i sonaven idees que tot just el dia abans havien semblat impossibles: projectes en ferm per l'estat palestí. Quan les noticies són bones, no veus en perspectiva un estiu com el que estem passant ara, quan sembla que amuntegar barbàrie sobre barbàrie ja comença a ser el costum de cada informatiu... També recordo que la cosa ja va començar a anar pel pedregar amb la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2009 al mateix Obama a títol personal, que el va recollir recalcant "el poder de l'exèrcit dels EUA per fer el bé". Sí, sembla de nou el cavaller fosc que ara ja no sap com fer-s'ho per tornar a semblar resplendent i immaculat. De fet, potser la qüestió del Nobel de la Pau no té més importància, al capdavall. Recordem que el Mahatma Gandhi no el va aconseguir mai i que Henry Kissinger en té un. Bé, de fet, la Unió Europea en té un, també. 

Són les decepcions excusa o justificació per deixar de creure en el canvi? Potser no, o no del tot. Tot i així, també és cert que ja estem una mica crescudets per a engrescaments transatlàntics. Seguirem creient en el canvi com a possibilitat oberta del futur, en el canvi a millor com a motor polític, és clar. Però ara ja desconfiem força de campanyes electorals, de messianismes, d'eslògans enganxosos i de solucions màgiques. Seguim il·lusionant-nos amb la possibilitat del canvi a millor, però conservem l'escepticisme millor que abans, aquella mena de distanciament malenconiós que constitueix la perspectiva filosòfica. Els ídols, a casa, ja feia temps que havien caigut, però sembla que l'herba del veí sempre rellueix una mica més que la nostra. Per això em penso que la d'Obama és l'última gran decepció. A partir d'ara la nostra capacitat de decepció es veurà preservada, perquè ja no gastem el temps lliure construint ídols i potser ja no ens queden gaires complexos respecte a observar el canvi polític com a possibilitat de futur. 

http://internacional.elpais.com/internacional/2014/08/13/actualidad/1407952340_122067.htm

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140808/54413573523/obama-autoriza-la-intervencion-en-iraq.html

http://www.lavanguardia.com/politica/20140810/54412935408/cuarta-serie-de-bombardeos-selectivos-de-eeuu-cerca-de-la-capital-kurda.html

Per cert, seguirà Dreams from my father essent el magnífic llibre que és? Seguirà el retrat de Frank Fairey per a la campanya essent la icona pop que va ser en el seu moment? Un altre cop el mateix: sí, si som capaços de congelar el moment en un present continu i abstreure'ls del seu context. En tot cas, queden per sempre tenyits d'un contrapunt irònic que potser no els fa pitjors, però els converteix en el que són. 

Cercles

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
          Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
          -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-,
          assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n'estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

Joan Vinyoli, (1979)

CIRCLES

Once again you want to stir the waters 
of the lake. 
          It's alright, but bear in mind
that it's useless to throw in a single stone, 
that you have to stay here from early morning
until sunset, from the beginning of the night
until sunrise 
          -you'll have the company
of the stars, you'll be able to see the huge hen 
of black night incubating the egg of light 
of the new day-
          always sketching circles,
just in case it seems to you, many years, a whole life later,
-and maybe you'll never be certain-
that you reached the convicing circle. 

Joan Vinyoli, from Cercles (1979)

Maus (#53)

-La vida sempre és al costat de la vida, i d'alguna forma culpa les víctimes. Però els que van sobreviure no eren les MILLORS persones, ni tampoc no van morir els pitjors. Va ser pur ATZAR! (...) En tot cas, les víctimes que hi van morir mai no podran contar la SEVA part de la història, així doncs potser sigui millor que no hi hagi més històries. 

-Ahà. Samuel Beckett va dir: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res". 

-Sí.

-Així i tot, ho va DIR. 

Vaig emprar un dia de vacances a rellegir Maus, d'Art Spiegelman. D'acord, és un còmic, per tant la facilitat se li suposa. La facilitat de lectura sí, la de digestió és una altra cosa. La tempesta emocional que pot arribar a desencadenar és quelcom de què només poden parlar els qui l'han llegit. Maus és, sens dubte, un llibre de re-lectura obligatòria i, per cert, l'única novel·la gràfica que ha guanyat mai el premi Pulitzer. Potser és perquè és la novel·la gràfica per excel·lència, ja que fa gràfica una història quasi impossible de posar en imatges, i ho fa probablement millor del que qualsevol intent cinematogràfic hagi aconseguit mai. Maus. Relat d'un supervivent és la recopilació en un sol volum de les dues parts que van conformar en un principi l'obra mestra de l'artista gràfic underground Art Spiegelman. 

La història és la dels supervivents del camp d'extermini d'Auschwitz com mai no ha estat explicada, i la d'una família, els Spiegelman, que haurà de lluitar per salvar, contra tot pronòstic, els pocs bocins d'existència recuperats després de la tragèdia. Res de llàgrimes prefabricades, de banda sonora pujant progressivament de volum, de missatges esperançadors impresos sobre la imatge a mesura que s'arrosseguen lentament els primers títols de crèdit. Maus és així: realitat que parla a la realitat. La lliçó, si n'hi ha, l'haurà d'extreure cada lector. A través de les seves dues parts, El meu pare sagna història i I aquí van començar els meus problemes, la trama transcorre a un ritme lent però constant, amuntegant desgràcia sobre desgràcia i patiment sobre patiment, i fent ploure en tot moment sobre mullat, per conduir-nos fins a un final que representa tot un anticlímax. 

Tanmateix, Maus no és només el relat de les vicissituds del matrimoni Spiegelman a la Polònia ocupada pels nazis, que culmina a Auschwitz i més enllà a través d'un farcit inventari de misèries i mesquineses humanes, i constitueix la història d'una supervivència contra tota possible esperança; Maus és també el relat de l'existència americana del fill, Art, i del dolorós procés de gestació de l'obra mateixa que els lectors tindran a les mans. És una història de la culpabilitat del supervivent fins a la segona generació, i un relat cru que ens allunya dràsticament de qualsevol pretensió d'innocència o d'ignorància per part dels seus protagonistes, ja siguin víctimes o botxins.

Sinopsi: Maus narra la història de les vicissituds de guerra i empresonament de Vladek i Anja Spiegelman, un matrimoni acomodat, a l'oest de Polònia durant l'ocupació nazi. Des dels il·limitats esforços per salvar la família i eludir els registres de jueus, passant pel camp de concentració i totes les seves penalitats, fins a les dures marxes d'escapada amb les restes de l'exèrcit nazi un cop acabada la guerra, Maus representa un exhaustiu relat de l'existència del supervivent Vladek Spiegelman i una amarga reflexió sobre la culpabilitat i el fet mateix de sobreviure. Al mateix temps, Art Spiegelman explica el seu propi procés creatiu i emocional fins a arribar a (re-)crear el relat del seu pare.

M'agrada: Per damunt de tot, l'honestedat de la proposta, que no busca justificacions ni explicacions de context, ni tan sols l'objectivitat mateixa dels fets, sinó que roman profundament subjectiva i personal, per tal d'enfrontar-nos a l'inexplicable.

No m'agrada: Potser el fet mateix que una obra així hagi d'existir, és clar. L'alta càrrega emocional del relat arrossega el lector mateix en el sentiment de vergonya i culpabilitat de la humanitat sencera. Es fa impossible sentir-se indiferent o impassible davant d'una lectura així, i potser això és bo, en si mateix, però no deixa de ser una experiència agredolça. 

Sarabande

I ara, un silenci reverent, si us plau.

Víkings al Marítim

Una exposició interessant que s'estarà al Museu Marítim fins al 28 de setembre, recomanable per a tothom interessat en la història i en l'arqueologia. L'exposició ens proposa una explicació força global de la història i els costums dels pobles Norse, popularment anomenats "víkings", però que només utilitzaven aquesta denominació quan es referien a emprendre travessies en vaixell. Com a punts forts de l'exposició, destaquen el volum d'informació disponible per al visitant, que recull de forma força exhaustiva la seva història (entre els segles IX i XII) i les dimensions principals del seu estil de vida (vida quotidiana, artesania, usos funeraris, religió i mitologia, navegació, etc.). Les nombroses peces exposades són d'un gran interès com a il·lustració de les explicacions. Destaco, especialment, els apartats destinats a la mitologia, religió i rituals i narratives funeraris, que conformen una particular cosmovisió basada en la supervivència en climes hostils, per a la qual és necessària l'adquisició del coneixement. La divisió en classes de la seva societat, així doncs, es tradueix també al panteó dels deus, així com a la vida ultraterrenal. Si bé el seu interès rau, evidentment, en la seva especificitat, no és menys interessant l'eclecticisme amb què reben les influències del cristianisme i com en aquestes cultures el ritus cristià s'adapta amb flexibilitat a la mitologia preexistent. En els altres àmbits, per exemple en el de l'artesania orfebre i els objectes d'ús quotidià, la gran quantitat d'objectes exposats representen l'interès central de la proposta. La interactivitat de l'exposició queda a un nivell insuficient entre panells i més panells explicatius; la cronologia de les peces no queda justificada, i el recorregut dels visitants entre àmbit i àmbit resulta un pèl confús. Tot i així, és una exposició d'abast internacional, ideada des de Suècia, i és una oportunitat única de veure les peces que s'hi exposen. 

http://www.mmb.cat/exposicions.php?idm=1&pagina=21&codi_tipus_exp=37&codi_exp=699&estic=1

But is it art? (#52)

Aquest llibre de Cynthia Freeland és una obra introductòria a la teoria de l'art. És força breu i amè, en el sentit que no tracta les diferents teories d'interpretació de l'art sistemàticament, sinó que les introdueix a través de diversos eixos temàtics sense seguir un ordre preestablert. Aquests eixos temàtics són la relació de l'art amb la bellesa/lletjor, els diferents plantejaments de l'art al llarg de la història, els valors que pot adquirir en diferents cultures, la seva relació amb el valor monetari i amb la indústria museística, les qüestions de gènere, els temes relacionats amb la interpretació de l'art al voltant de les teories expressiva i cognitiva i, finalment, el tema de la relació de l'art amb les nous suports i mitjans tecnològics. 

L'explicació és clara i entenedora en tot moment, ja que els conceptes introduïts pels diferents autors queden il·lustrats per molts exemples diferents. La virtut de la proposta és que no pretén respondre la pregunta Què és l'art? d'una forma unívoca o definitiva, sinó que n'explica diferents respostes i les problematitza. Així, a través de problemes i dificultats que sorgeixen en provar diferents teories o explicacions l'autora ens apropa d'una forma força didàctica al concepte general d'art. És cert que la proposta és força introductòria, però la claredat explicativa s'agraeix, i pot ser una primera aproximació al món de l'art i els seus problemes de delimitació molt interessant. 

Continguts: El primer capítol problematitza les teories de l'art ritual i formalista des de propostes més aviat contemporànies. El segon capítol fa una breu presentació de diversos paradigmes sobre la finalitat de l'art que s'han donat a través de la història. El tercer capítol presenta enfocaments més antropològics, des de la pregunta sobre si l'art pot esdevenir un llenguatge universal que plantegi una comunicació efectiva entre cultures, o hi ha un element intraduïble o irreductible pertanyent a cada cultura. El capítol quart parla del debat sobre el valor monetari de l'art, i explora la gestió que en fan diferents institucions, públiques i privades. El capítol cinquè tracta les perspectives de gènere, i il·lustra dues perspectives diferents respecte al feminisme al món de l'art: propostes que pretenen incloure més dones artistes al cànon existent, i altres que pretenen revisar el cànon i concepte d'art existent per denunciar-ne la ideologia implícita. El sisè capítol és un enfocament més hermenèutic, sobre dues teories de l'art com a llenguatge i comunicació (la teoria de l'expressió i la cognitiva). Finalment, el setè i últim capítol presenta noves perspectives artístiques des de nous mitjans d'expressió, especialment relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació. 

M'agrada: És un llibre molt amè i fàcil de llegir, i és útil perquè resumeix molts conceptes i teories en poc espai, i mostra com estan relacionats entre ells. Tot i que a un nivell molt introductori, és un bon resum del tema de la teoria de l'art i, en la seva simplicitat, ajuda a clarificar certs aspectes de les teories filosòfiques descrites. 

No m'agrada: Potser per la intenció de fer la lectura més amena, l'enfocament filosòfic queda subordinat a un de més sociològic. En la majoria d'ocasions les teories estan explicades només superficialment, i els eixos temàtics de vegades fan perdre una mica el fil de l'enfocament més teòric. Potser hagués estat més efectiu plantejar cada teoria per separat, i dins de cada teoria explicar-ne diferents contextos culturals i socials en què poden sortir problemes. 

Re-reading Harry Potter (#51)

Aquest llibre, del professor Suman Gupta de l'Open University, és un estudi literari força interessant sobre la saga Harry Potter. De fet, va ser publicat el 2002 (quan només havien vist la llum els primers quatre volums de la sèrie), però el 2008 en va afegir una nova secció revisant les seves opinions i responent a les crítiques que se li havien fet després de la primera edició a la llum dels tres últims volums de la saga. El plantejament parteix de distingir dos tipus d'anàlisis: l'anàlisi interna del text, d'una banda, i el conjunt de factors externs que poden determinar-ne la recepció fins a constituir un fenomen de les característiques que l'èxit internacional de Harry Potter ha tingut. 

Tot i així, només l'última part del llibre, afegida el 2008, pren aquest últim punt de vista. L'anàlisi se centra més aviat en els aspectes interns que deriven del text, i es porta a terme bàsicament des de la lectura reflexiva del text. Per a l'autor, el fenomen en general té més a veure amb els adults que amb els infants des de la premissa que es fa extremadament difícil categoritzar la literatura infantil com a tal, i també des de l'observació que els adults han derivat una noció abstracta d'"infant" per fer-lo objecte del conjunt d'una indústria al voltant de Harry Potter. 

De la mateixa manera que l'autoria es pot llegir com una noció abstracta, com han fet els estudis literaris en les últimes dècades, la noció de "públic" a qui apunta el mercat també es pot construir socialment d'aquesta forma. La noció de literatura fantàstica també pot ser problemàtica des d'un punt de vista de lectura social i política del text. I passa exactament el mateix amb les lectures i interpretacions religioses que se n'han fet. A partir de totes aquestes consideracions preliminars, que tenen més a veure amb qüestions hermenèutiques, l'autor passa a analitzar pròpiament el contingut dels textos de la saga: aquesta és potser la part central del llibre i on les revelacions poden ser més impactants, especialment per a fans de la saga. La conclusió general de l'anàlisi és que el text de la saga de Harry Potter amaga una ideologia conservadora (especialment en qüestions de classe i gènere) sota una aparença i un to lleugerament liberals. 

Continguts: El conjunt de la segona edició consta de tres parts: la primera és una sèrie de justificacions preliminars respecte al camp d'estudi i a la metodologia emprada. La segona és la que pròpiament estudia el text des de diferents perspectives, centrant-se sobre tot en la seva càrrega ideològica i les contradiccions que el plantejament dels seus móns (màgic i muggle, en relació amb el món real dels lectors) poden presentar des dels punts de vista, principalment, de classe i gènere. La tercera part passa a destacar la revisió respecte a l'edició de 2002 i, seguidament, aprofundeix en l'estudi de l'èxit de la saga com a fenomen global. 

M'agrada: En general, l'argumentació és molt sòlida pel que fa a l'anàlisi del text, on la relació entre els móns descrits per Rowling i el del propi lector posa sobre la taula conclusions força convincents respecte a la ideologia implícita en la història. Potser per motius de deformació professional, m'ha agradat fins i tot més la primera part, en què l'autor delimita molt clarament i explica les línies d'anàlisi literari existents, per exemple, en la delimitació de gèneres, o la distinció entre diferents tipus de lectures, el procés hermenèutic en general, etc. 

No m'agrada: Sí que és cert que, en determinats moments de la lectura, l'anàlisi se centra en explorar especialment els aspectes negatius del text, mentre que conseqüències positives que el fenomen pot haver tingut (fomentar la lectura entre els més joves, qüestions educatives, per exemple) queden reconegudes però no desenvolupades. En determinats moments, l'anàlisi em sembla molt propera a la distinció que feia Eco entre apocalíptics i integrats i, en aquest sentit, el to de la proposta es decanta inevitablement pel cantó apocalíptic. 

L'ampla mar dels Sargassos (#50)

En girar la cantonada he vist una noia que sortia de la seva cambra. Portava un vestit blanc i cantava una melodia. M'he aplanat contra la paret perquè no volia que em veiés, però s'ha aturat i ha mirat al voltant. He procurat que no veiés res més que ombres, però no ha caminat fins al capdamunt de les escales. Hi ha anat corrent. S'ha trobat una altra noia i l'altra noia ha dit: "Que has vist un fantasma?"

Qui era la boja amagada a les golfes? Qui era Bertha Mason, el fantasma que rondava Thornfield? Quina història ens explicaria si se li oferís la veu que se li denega a Jane Eyre? L'ampla mar dels Sargassos (1966), obra mestra escrita per Jean Rhys (1890-1979), pretén donar resposta a aquestes preguntes, i a la vegada oferir una visió alternativa sobre el món de les colònies del Carib, que a la novel·la de Charlotte Brontë se'ns descriu de forma esbiaixada, a través dels prejudicis de l'època i de la mentalitat victoriana. 

La primera senyora Rochester, que a la novel·la original és una dona exuberant i seductora, carnal i animalitzada en contraposició amb l'espiritual Jane Eyre, aquí és una dona amenaçada des de la infància amb els horrors d'una societat en decadència i en crisi econòmica, que assenyala de per vida aquells que en queden al marge. Ja que la mare d'Antoinette, ella i el seu germà, en ser mestissos, queden marcats i exclosos tant per blancs com per negres. Així, el relat sencer adquireix un color de paradís perdut, de serp i d'arbre de la vida en flames, d'heretats perdudes, i Antoinette pren un caràcter propi des que es veu obligada a adaptar-se a un món que d'alguna forma la rebutja. 

El victimitzat Mr Rochester de la novel·la original no en surt gaire ben parat quan, en la segona part, pren la veu narrativa. És cert que tampoc s'emporta tota la responsabilitat del cas, que Jean Rhys és més que benèvola amb ell i intenta ser fidel als arguments que Charlotte Brontë construeix al seu favor: inconsciència, víctima de la seva pròpia família i dels Mason, un jove completament perdut dins d'un món estrany i desconegut; però d'altra banda, acaba fent-se més antipàtic que a Jane Eyre, amb la seva incapacitat per comprendre qualsevol realitat cultural que no encaixi en les seves concepcions prèvies, la seva prepotència en esperar comprar amb diners el que des d'un principi no és per a ell, i la disposició a titllar de bogeria qualsevol actitud que s'escapi dels seus rígids estàndards de comportament social. Així l'argument es desenvolupa fins al tràgic i conegut final, però en aquest cas el veiem des d'un punt de vista que posa a prova els valors patriarcals per demostrar que hi ha possibilitat de relats alternatius.

Sinopsi: En la primera part de la novel·la, Antoinette Mason explica en primera persona els seus records d'infantesa i adolescència a la propietat de la seva mare a Jamaica. A la segona part hi trobem la relació entre Antoinette i Rochester, que es desenvolupa amb la creixent desconfiança d'aquest últim envers la seva dona. A la tercera part més breu, Antoinette ja es troba reclosa a Thornfield, i s'estableix el nexe d'unió amb la novel·la de Charlotte Brontë.

M'agrada: En realitat m'agrada tota la novel·la en conjunt, amb la seva ambientació, la complexitat dels personatges i les imatges que et van portant d'un lloc a l'altre de la narració. La història conté bàsicament dos punts de vista diferents, el d'Antoinette i el de Rochester, que entren en tensió i es van complementant l'un a l'altre, en tant que cadascun té només una versió dels fets o una part del panorama de conjunt. En especial la tercera part, on l'autora aconsegueix una curiosa quadratura del cercle, perquè Antoinette acaba assemblant-se sospitosament a una versió en negatiu (fotogràfic) de la mateixa Jane Eyre.