Aquest breu assaig de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) es va publicar el 1970 i, de fet, es considera una de les seves obres menors. És un text que revela un arrelament molt gran en els fets històrics concrets en què s'emmarca, a finals dels anys seixanta, en ple moviment estudiantil tant als Estats Units com al continent europeu: als Estats Units, els estudiants universitaris es manifesten en contra de la guerra del Vietnam, i una part important del moviment afroamericà pels drets civils abraça obertament la violència com a mitjà per portar a terme les seves reivindicacions. D'altra banda, a Europa tot just s'acaba de produir el maig del 68 a París, mentre que la primavera de Praga ha resultat tot un desafiament obert a la repressió del govern soviètic. Tot i que és un text important per entendre part de la teoria política de l'autora, i la seva aportació més important és l'aclariment sobre la relació entre els conceptes de violència i poder, també cal reconèixer que certs aspectes del text han envellit malament, i revelen més dels biaixos interpretatius de l'autora davant la política del seu moment que no pas veritats suposadament neutres i intemporals.
Pel que fa a la teoria política, Arendt desafia obertament una concepció del poder com a dominació, que implícitament es redueix a imposició de la voluntat del governant per la força, tant si és de forma legítima com tirànica. Davant d'aquesta visió més estesa, Arendt proposa, per tal de poder entendre el funcionament de les relacions polítiques, un retorn a la idea clàssica de la res publica: és a dir, un conjunt de ciutadans que comparteixen un espai públic en què actuen de forma concertada. Aquesta és la font veritable del poder: la capacitat d'actuar que prové de decidir coses juntament amb els altres. Per tant, en comptes d'una visió vertical del poder, d'arrel judeocristiana, en què una part disposa i l'altra obeeix, el que Arendt proposa és una noció de poder que neix d'una relació horitzontal entre subjectes polítics que comparteixen un objectiu comú. A través d'aquest plantejament l'autora rebat, a la primera secció del text, els nous revolucionaris marxistes - sobretot es refereix a Sartre i a Frantz Fanon - que, segons ella, normalitzen la violència per aconseguir objectius polítics, i els acusa de no haver entès prou bé la teoria marxista en primer lloc. De la mateixa forma, a la secció tercera rebat les teories més psicologistes i biologistes del poder i la violència que, per dir-ho de forma breu, acusa de massa simplistes.
Aquesta complementarietat que proposa entre violència i poder és un dels punts més forts del raonament, al meu parer: mentre que la violència és fonamentalment instrumental, és a dir, un mitjà que pot servir per portar a terme determinades reformes o reivindicacions a curt termini, com a tal és contrària a la noció de poder en si mateixa, perquè es basa en la imposició per la força i no en l'acció conjunta. On l'exercici del poder és ferm, legítim i reconegut, la violència no fa cap falta. Així és com Arendt s'endinsa en l'anàlisi de les crisis polítiques, amb esclats de violència inclosos, i els veu com a afebliment d'una determinada institució política: quan esclata la revolució, vol dir que un nou centre de poder, el de l'acció conjunta dels ciutadans, està oposant-se a una institució obsoleta, que ja ha perdut la legitimitat i, per tant, només té com a mitjà de supervivència aferrar-se a la repressió violenta. A l'altre extrem de l'espectre s'hi trobarien els règims totalitaris, o règims del terror, que es basen en l'exercici extrem de la violència com a forma de dominació, on el poder ja ha desaparegut totalment: la forma d'anihilar l'acció conjunta de la ciutadania és crear una societat atomitzada, en què l'espai públic ha desaparegut totalment. És un procés que l'autora explica amb més detall a Els orígens del totalitarisme. Part d'aquest fenomen és la creixent burocratització de la vida pública, que Arendt reconeix com a símptoma de la imposició de processos cientificotècnics dins la vida humana. En aquest sentit, quan aquesta dinàmica de reproducció automàtica s'imposa a l'acció, ens trobem davant d'un perill, ben tangible i real a l'època en què Arendt escrivia, durant la guerra freda, per a la humanitat mateixa.
D'altra banda, hi ha moments del text que resulten més febles pel que fa a l'argumentació, i que revelen uns biaixos, possiblement fruit del context polític de l'època, que Arendt ja deixava entreveure en altres obres seves. Com que el poder s'imposa a través de la força numèrica, com passa amb les revolucions, la raó de les reivindicacions de les minories no queda reconeguda dins del seu plantejament polític. Per a Arendt, els models són la revolució francesa i la revolució americana, de matriu il·lustrada, i per això, em penso, es mostra tan incapaç en aquest text en concret de reconèixer la legitimitat de les lluites anticolonials del moment, que Fanon articulava en la teoria. Segons la seva anàlisi, les reivindicacions dels universitaris afroamericans són poc més que capricis gratuïts que surten a la llum pública perquè la discriminació positiva en l'accés a les universitats els ha posat en un lloc que no mereixen: el racisme casual del text i la condescendència amb què mira les reivindicacions estudiantils són els defectes més flagrants d'aquest llibre.
Una altra prova d'aquesta desconfiança de base contra les minories és quan es mostra sorpresa per l'emergència del que ella anomena "un nou tipus curiós de nacionalisme" que identifica com a ètnic: els exemples que posa són l'escocès, el gal·lès, el bretó i el provençal, "grups ètnics l'assimilació exitosa dels quals havia estat prerequisit per a l'auge dels estats-nació", i que ara "s'inclinen cap al separatisme en rebel·lió contra els governs centralitzats de Londres i París" (tradueixo al català des de l'original anglès). Arendt utilitza aquest exemple per demostrar com el poder d'una entitat política s'afebleix a mesura que el seu aparell burocràtic-administratiu va creixent fora de mida i, per tant, es va fent cada cop més difícil de gestionar a la pràctica, però al capdavall a mi m'ha servit per entendre millor el tipus de crítica que dirigeix a les reivindicacions de les minories i el seu biaix cognitiu a favor dels estats centralitzats. Els nacionalismes sense estat europeus no són ni "nous" ni "curiosos", ni la seva assimilació als "estats-nació" centralistes devia ser tan exitosa com Arendt assumeix, pel que sembla, si la seva lluita encara continua avui dia. La seva assimilació no va ser prerequisit per a l'auge dels estats-nació: ans al contrari, va ser precisament la imposició d'aquests models d'estat centralitzat el que va portar a una assimilació forçosa a través de la repressió de la identitat minoritària.
Arendt pateix, al meu parer, d'un biaix habitual dins la història de la teoria marxista i socialista: la incapacitat de llegir altres motivacions polítiques per a l'acció conjunta o altres lluites identitàries que no siguin exclusivament les de la classe obrera. Val a dir, en descàrrec d'Arendt, que el discurs interseccional i el seu estudi no es posarien en marxa fins als anys vuitanta, i que l'autora no els va arribar a veure, però precisament per això aquests aspectes del text són els que es veuen més envellits. En conclusió, em sembla un assaig desigual, i no està a l'alçada dels textos més brillants de l'autora, tot i que venint d'Arendt, és clar, el llistó queda molt alt d'entrada. En la relectura hi he pogut descobrir matisos que se m'havien escapat quan el vaig llegir per primer cop, i dins dels seus punts més forts cal comptar-hi el capgirament que fa del concepte de poder respecte de les teories polítiques més clàssiques, incloses les contractualistes, i la seva aposta ferma per deslegitimar l'ús de la violència en el seu exercici.
Continguts: El text consta de tres seccions breus, en què Arendt exposa les seves reflexions sobre la naturalesa de la violència i el poder. A la primera secció, comença parlant de les amenaces que el desenvolupament armamentístic proposa per al futur de la humanitat, i critica les noves teories marxistes que es mostren obertes a l'acció violenta com a mitjà per a la revolució. A la segona secció, que és la més teòrica, aclareix els conceptes de Poder, Força, Potència, Autoritat i Violència, i en descobreix les relacions amb les fenòmens de la revolució com a motor de canvi polític i l'estat burocràtic repressiu com a extrem de l'imperi de la violència. Finalment, la tercera secció recull idees expressades anteriorment, i dedica una crítica a les teories psicologistes i biologistes sobre la violència.
M'agrada: L'originalitat del plantejament teòric pel que fa a la relació entre violència i poder: el fet de prioritzar les relacions horitzontals, la participació i l'acció conjunta amb els altres, per sobre dels esquemes verticals de poder-dominació és el moment més fort del raonament.
No m'agrada: Arendt hi revela un biaix racista i condescendent que es fa més patent precisament per gratuït i innecessari, ja que no aporta res de substància a la teoria política que exposa en aquest text.