Perquè la qüestió és aquesta: No vaig aprendre absolutament res de la leucèmia de la Rachel. De fet, probablement ara sóc més estúpid amb les coses de la vida per culpa de tot plegat.
Aquesta novel·la de Jesse Andrews, de 2012, és la meva última incursió en el young adult, almenys durant un temps. En una altra ocasió explicaré les motivacions que han donat peu a aquesta deriva durant l'últim curs, i que podríem anomenar acadèmiques, per dir alguna cosa, però de moment tinc ganes de passar una temporada llarga llegint clàssics, per anomenar una zona de confort. Me and Earl and the Dying Girl ha estat una experiència de lectura molt divertida, i a la vegada també molt profunda i significativa, per més que el narrador de la història s'esforci a afirmar el contrari una vegada i una altra.
Greg Gaines, un adolescent al seu últim any d'institut, és obligat per la seva mare a passar temps amb una noia del seu curs que ha estat diagnosticada de leucèmia. Tot i que Greg no en té gens de ganes, acaba acceptant aquesta missió sense fer-se massa preguntes. De fet, el que Jesse Andrews es proposa amb aquesta novel·la és desafiar les convencions de la sick lit (narrativa de malaltia terminal) tan popular entre els adolescents els últims temps, especialment gràcies a l'obra de John Green o a sèries com Polseres vermelles. El seu humor disfuncional, no del tot efectiu la majoria de vegades, és un dels vehicles principals a partir del qual Andrews comença aquesta subversió, però no l'únic ni el més rellevant.
De fet, un dels més grans atractius d'aquesta lectura és que el relat esdevé doble en el sentit que té dues lectures que es van superposant en tot moment: el que el protagonista diu sobre la història i la història mateixa. Aquí trobem una altra veu adolescent inconnexa, poc articulada i confusa, però que requereix esforç d'interpretació més enllà de la lletra escrita. El protagonista, Greg Gaines, es dedica a desacreditar contínuament la seva narració i la seva pròpia veu narradora, a amagar la seva vulnerabilitat rere una façana de distanciament cínic i nihilista, i a negar contínuament qualsevol motivació altruista a través d'accions i decisions profundament mesquines. No sé si té molt de sentit, però per a mi l'experiència de lectura va ser com un exercici de psicoanàlisi contínua en què no podia abaixar la guàrdia en cap moment: el personatge moltes vegades s'expressa amb mesquinesa i acaba donant a entendre el missatge contrari.
Això no és del tot evident en començar a llegir, però es va fent cada cop més palès a mesura que ens apropem al final de la novel·la, quan veiem com Greg utilitzava el seu egoisme i el seu distanciament emocional com a instrument d'autodefensa. El que descobrim al final és un noi egoista i totalment centrat en si mateix que acaba obrint-se als altres molt més del que esperava, principalment a través d'una experiència traumàtica que no és res més per al relat que el que és: dolor i angoixa pures i simples, sense cap catarsi emocional final ni cap racionalització possible que expliqui la mort d'un ésser estimat. Rachel, la noia que es mor de leucèmia, no és extraordinària en cap sentit, almenys pel que ens n'arriba des de la visió sesgada i simplista de Greg, però no per això la seva mort deixa de ser la tragèdia autèntica que és.
Precisament el llibre és una joia en la seva apel·lació al realisme sense pal·liatius més que a la dulcificació d'aquesta experiència. El tercer vèrtex del triangle és Earl, un noi de barri amb una saviesa de carrer que el fa més madur, més comprensiu i empàtic del que Greg es permet reconèixer en cap moment, i que potser per això serà el transmissor de les lliçons més importants. Però les lliçons, si realment n'hi arriba a haver, acaben quedant en el pla de la irrellevància, en tant que perdudes, finalment, dins el conjunt d'innumerables experiències que esdevé la vida mateixa. La pèrdua de Rachel és la primera de les que vindran, possiblement, però això no vol dir que no sigui una tragèdia tan colpidora com totes les altres.
Sinopsi: En un institut de Pittsburgh, Greg Gaines intenta estar a bones amb tots els grups socials de l'institut sense fer-se amic de ningú. La seva única afició és l'elaboració de pel·lícules amateur amb Earl, el seu millor amic de tota la vida. Sembla una bona estratègia per enfocar l'últim any d'institut, però tot comença a canviar quan la seva mare l'obliga a fer companyia a Rachel, una noia del seu curs que té leucèmia.
M'agrada: Sobre tot, les figures de Rachel i Earl als marges de la narració, que acaben brillant per si mateixos tot i que el relat que Greg fa d'ells els vagi en contra en tot moment. També m'agrada el seu homenatge a algunes de les pel·lícules més rellevants de la història del cinema.
No m'agrada: És cert que és una novel·la complexa i problemàtica en la seva incorrecció política, on l'humor de vegades desvirtua els temes més seriosos del llibre, i on tota la informació ens arriba a través del biaix dels prejudicis de Greg més que des d'una òptica del tot realista o plausible. #LlibertatJordis
