Les ales del desig

Hi ha un món en color i un en blanc i negre. Un món que mira al futur i un que mira al passat. No hi ha causalitat, destinació ni reconciliació possibles. La guerra és un estat mental, a banda de ser també present en els vestigis materials de la ciutat. L'ancià aede es lamenta invocant la musa: no hi ha èpica per a temps de pau i cal seguir buscant les paraules adequades. Com sempre passa, la musa tria revelar-se o amagar-se. A l'àngel de la història li agradaria tornar enrere i guarir, restaurar tot el que s'ha trencat, però no pot. En la llarga ruïna de què parlava Calvino, la població de Berlín viu en un estat de depressió permanent. Qui decidirà posar fi a la seva vida i qui decidirà seguir endavant no és res més que un misteri. A Berlín, l'any 1987, la població es veu obligada a viure amb els seus fantasmes, i els únics que poden passar a una banda i a l'altra del mur són éssers eteris, angèlics en el seu sentit més autèntic i original: estan fets de paraules. Com un ideal que dóna forma a un món sencer, com la paraula que ja hi era abans de ser pronunciada, ells ja hi eren abans dels éssers humans, esperant a ser consumats, per dir-ho així, esperant la realització de la seva potencialitat absoluta. En realitat, són els humans qui els donen sentit, en tant que receptors absoluts. Ells són els vidents i oients últims. No poden introduir canvis en la realitat. No són realitzadors d'un destí providencial, perquè l'Holocaust ha tancat qualsevol possibilitat de síntesi o reconciliació última. També sense cap mena de raó aparent, n'hi ha que decideixen deixar la seva forma present, i fer el gran pas cap a la vida humana. N'hi ha que decideixen renéixer, mentre que n'hi ha que prefereixen viure ancorats a l'eternitat, al món en ruïna. La banda sonora dels seus pensaments és de Nick Cave & the Bad Seeds. 

El 1987 s'estrena El cel sobre Berlín (Der Himmel über Berlin) de Wim Wenders, una reflexió poètica i intimista sobre Berlín com a lloc en l'espai i també en el temps, i a la vegada un retrat punyent del malestar de postguerra, una dilatada postguerra en aquest cas, i la partició de la ciutat. El fil conductor de la pel·lícula són els pensaments i sentiments de dos àngels, Damiel (Bruno Ganz) i Cassiel (Otto Sander). Com que són immaterials, poden travessar les barreres físiques, i escoltar els pensaments de la gent dins les seves pròpies cases, als transports públics, als parcs, pels carrers de la ciutat. Només els infants poden veure'ls. A Cassiel li agrada escoltar la lectura silent dels ocupants d'una biblioteca pública, passejar amb l'ancià poeta Homer (Curt Bois) per l'esplanada ruïnosa en què s'ha convertit la Potsdamer Platz, i dominar les vistes de la ciutat des de l'alçada de l'estàtua de la Victòria. Damiel prefereix passejar a peu de carrer pels voltants del mur, agafar el tramvia, i assistir a les actuacions d'un circ ambulant, on s'enamora de la trapezista Marion (Solveig Donmartin). Durant el rodatge d'una pel·lícula sobre el passat nazi de la ciutat també coneix l'actor Peter Falk (interpretant-se a si mateix), que l'encoratja a donar ales al desig. És així com Damiel, sota l'atenta observació del seu amic Cassiel, decideix accedir a la vida humana i emprendre la recerca de Marion.