Capgirar les emocions

Fer-se gran és més difícil del que pot semblar vist des de fora, i de vegades els conflictes interns pesen tant com les condicions ambientals. A l'hora d'escriure Inside Out (2015), Pete Docter i el seu equip de Pixar van comprendre de seguida que per tractar aquest tema s'havia de posar aquesta complexitat sobre la taula i que, a l'hora de simplificar, s'ha de fer amb molt de compte perquè el resultat continuï semblant realista. Amb l'ajut de diversos neurocientífics, van esbrinar quines són les emocions més corrents i generalitzades, i els van donar el protagonisme d'aquesta història sobre fer-se gran i adaptar-se als canvis. Riley es una nena d'onze anys que està a punt de convertir-se en adolescent. Les seves emocions treballen plegades per al seu benestar, però això no evita que de tant en tant es contradiguin entre elles, o que tinguin problemes per comprendre's les unes a les altres. L'Alegria és una líder enèrgica i segura de si mateixa. L'Ira té un sentit de la justícia molt definit. La Por es desviu fins a l'ansietat per la seguretat de Riley. El Fàstic protegeix Riley de possibles amenaces. Tanmateix, la Tristesa és l'element que no encaixa dins l'equip. Quan Riley es trasllada amb els seus pares a la ciutat de San Francisco, es veu obligada a adaptar-se a noves situacions i a afrontar la seva frustració: per primer cop a la seva vida, la Tristesa adquireix un paper predominant en la seva consciència, tenyint d'enyorament els seus antics records feliços. Davant d'això, l'Alegria tracta de protegir Riley de la Tristesa relegant aquesta a un segon pla. Tanmateix, de seguida ens adonarem que la solució no funciona, i que, de fet, l'Alegria corre el perill de convertir-se en eufòria. Quan, a causa d'un accident, l'Alegria i la Tristesa es vegin expel·lides del quarter general i es perdin enmig de la memòria a llarg termini, hauran d'aprendre a col·laborar per tornar a la central i restaurar l'ordre dins la subjectivitat de la Riley. Mentrestant, la Por, l'Ira i el Fàstic ideen un pla per guarir la Riley que, tot i que no sembla brillant d'entrada, els obliga a sortir de la seva zona de confort. 

La fortalesa d'Inside Out acaba sent que aquest punt de partida, que d'entrada sembla confús i innecessàriament bigarrat, un cop a la pantalla es converteix en un treball magistral d'empatia i de maduresa respecte al tractament de les emocions. El més admirable de la pel·lícula és que el conjunt no sembla forçat, i cada nou concepte es presenta amb una fluïdesa que no trenca el ritme àgil, quasi frenètic, de la proposta. El subconscient: és on porten els qui causen problemes. El tren del pensament (un joc de paraules amb l'anglès train of thought) transporta a la central caixes de fets i caixes d'opinions, però no et preocupis si es barregen: la gent les barreja contínuament. Ara bé, la imatge central que dóna sentit a tot plegat és, em sembla, una pensada brillant: el fet que la memòria i, en particular, alguns records essencials, construeixen els trets principals de la nostra personalitat. Aquest és un procés dinàmic, no estàtic, i per això quan els records essencials de Riley comencin a canviar, marcats per la tristesa, la seva personalitat (representada per les illes de la personalitat) també haurà d'esdevenir diferent. Com ja passava amb Up o amb Toy Story, la lliçó final de l'aventura queda dirigida més aviat als adults, i és que créixer consisteix també en deixar anar, en un procés en què la infantesa necessàriament ha de quedar enrere. Ara bé, si a la vegada el missatge va carregat d'humor i d'energia positiva, el resultat acaba essent extraordinari.