Japonisme al Caixafòrum

Sembla que els dies daurats d'entrada gratuïta al Caixafòrum han passat a la història (a partir d'ara, gratuïta per a clients de la Caixa, i assequible per a la resta de mortals), però l'interès i la qualitat de les exposicions no ha disminuït. Fins al 15 de setembre hi podrem trobar Japonisme: La fascinació per l'art japonès. El terme Japonisme, encunyat a París, defineix un corrent estètic que, durant les últimes dècades del segle XIX, pren influències de l'estil i els motius japonesos per passar-los pel filtre de les inquietuds occidentals. Des de l'obertura dels ports japonesos el 1860, l'intercanvi entre orient i occident es va normalitzant cada cop més fins a fer-nos difícil de distingir quins elements són originaris de cada lloc, en un moviment que esdevé completament transversal: pintura, escultura, mobles, il·lustració, fotografia, literatura, decoració, peces de vestir, i tota mena d'objectes per a la llar. Gràcies a l'interès dels artistes i col·leccionistes autòctons, la mostra ens dóna per primera vegada una visió força completa de la repercussió d'aquest fenomen a Catalunya, i ens apropa a obres de Marià Fortuny, Ramon Casas, Rusiñol, Picasso, Joan Miró i Francesc Masriera, entre molts d'altres. També hi trobarem uns quants exemples de gravat i pintura japonesa del moment, especialment de les escoles d'Hiroshige i de Hokusai, i objectes històrics, com armadures i katanes autèntiques, que arriben a Catalunya en mans de col·leccionistes. Com a últim apunt interessant, també hi trobarem una obra de Keiichiro Kume, pintor japonès que descobreix Barcelona gràcies a l'exposició universal de 1888, i que rep una influència de l'art occidental paral·lela al procés que hem estat descrivint. 

Santiago Russiñol, La Butte. 1892

Francesc Masriera, Jove descansant. 1894

Violència (#34)

Parlem aquí de la violència inherent al sistema: no tan sols la violència física directa, sinó també de les formes de coerció més subtils que imposen relacions de dominació i explotació, inclosa l'amenaça de la violència. 

Aquest assaig del filòsof eslovè Slavoj Žižek recull sis reflexions al voltant del tema de la violència. Com ell mateix explica a la introducció del llibre, al tema de la violència li convé més una mirada de reüll, de cantó, una mirada teòrica i reflexiva, que no pas una mirada apassionada, des del punt de vista humanitari o de l'acció directa. És només a partir d'aquesta mirada desapassionada i crítica, quan deixem reposar el tema, que poden aparèixer les contradiccions en què cauen sovint les nostres reflexions sobre la qüestió de la violència. 

Des del punt de vista psicoanalític i amb multitud d'exemples il·lustratius de la cultura popular, el que d'una altra forma seria un assaig feixuc sobre estructures implícites en el discurs i en les relacions socials, es converteix aquí en una interessant reflexió sobre els aspectes que queden als marges de la nostra cultura i que, per massa implícits, sovint ens passen desapercebuts. No deixa de ser un text provocador, que qüestiona amb lucidesa les estructures més profundes del sistema en què vivim, i posa de manifest les paradoxes en què aquest cau pels seus propis pressupòsits. El llibre tendeix a defensar cert tipus de violència com a autèntica acció política. La millor forma d'actuar, sembla dir la conclusió del llibre, pot ser una passivitat subversiva. 

Continguts: La reflexió parteix de la distinció bàsica entre 3 tipus de violència: la violència subjectiva, és a dir, la que exerceixen els subjectes en casos puntuals; la violència simbòlica, és a dir, la del llenguatge o les estructures simbòliques que utilitzem per explicar la nostra realitat; i la sistèmica, és a dir, la violència que ens imposa el propi sistema econòmic i polític en què ens trobem immersos. La primera de les reflexions posa sobre la taula la violència sistèmica. Segons Žižek, les apostes liberals per la no violència no deixen de ser un revers de la violència operada pel propi sistema econòmic defensat pel liberalisme. La segona reflexió posa al descobert la política de la por, que seria aquest mateix revers del sistema liberal-capitalista, una ideologia que es presenta a si mateixa com a no ideològica. L'anàlisi ens porta a observar frontalment la violència simbòlica, sovint encoberta en les nostres pròpies concepcions de la realitat. La tercera reflexió analitza la violència subjectiva com a revers sense significat de la violència sistèmica, i analitza el fonamentalisme com a violència reactiva, ressentida. La quarta reflexió, en la meva opinió la més problemàtica, però a la vegada el nucli de la qüestió, analitza les "antinòmies de la raó tolerant", és a dir, posa de manifest els límits de la pròpia tolerància. La noció clàssica liberal de tolerància entra en contradicció, segons Žižek, amb l'exigència de ser tolerants respecte als intolerants. La cinquena reflexió aprofundeix en aquest tema a partir de la oposició entre individu i comunitat, i el fet que és precisament en el cantó de l'individu, que tracta de desvincular-se de les imposicions de la comunitat, on es troba la universalitat. El capítol acaba analitzant el rerefons obscè, barbàric, del que entenem per civilització. La reflexió sisena enfoca el tema de la violència divina enunciada per Benjamin des del punt de vista d'una violència no simbòlica, que actua com una mena de resposta visceral a la violència sistèmica. 

M'agrada: L'argumentació de les tesis que defensa és molt forta en el sentit que està molt ben lligada. Les constants referències a elements de la cultura popular (ja siguin pel·lícules, novel·les, sèries de televisió o símbols de la cultura religiosa) ajuden a entendre millor els raonaments abstractes i fan el llibre molt interessant. 

No m'agrada: Les opcions per la no-violència queden molt desdibuixades, sota l'acusació d'estar amagant una violència implícita o un assentiment tàcit a les violències del sistema, i crec que aquest aspecte s'hauria de matisar molt més. D'altra banda, crec que Žižek cau en la mateixa forma de simplificació que està criticant quan defensa la "religió anònima de l'ateisme", identificant els valors il·lustrats i liberals com a "autèntic" ateisme. L'argument resulta circular quan acusa els ateus que cauen en la barbàrie de no ser autènticament ateus o ser ateus patològics. Se suposaria, seguint el seu mateix raonament, que un creient no fanàtic seria un creient anòmal o "patològic". 

El món no se'n surt (#33)

Tony Judt (1948-2010), un dels historiadors contemporanis més prestigiosos i reconeguts del moment, va escriure aquest llibre com una mena de testament intel·lectual poc abans de morir: pretenia que fos un llegat a les noves generacions sobre com encarar un futur ara més incert que mai. Traduït al castellà com a Algo va mal i al català com a El món no se'n surt; Ill Fares the Land ens ofereix una defensa, més optimista que una altra cosa, de la socialdemocràcia com a alternativa i oportunitat per aprendre dels errors passats, des d'una crítica minuciosament contextualitzada a la deriva neocapitalista dels últims 20 anys. Això sí: el llibre està escrit des del punt de vista del món anglosaxó, en què socialisme i socialdemocràcia sovint han tingut connotacions que no hem vist a l'Europa continental. 

Continguts: El primer capítol analitza la situació de creixent desigualtat en les societats del primer món a dia d'avui. La desarticulació de les polítiques socials en les últimes dècades a través de la dinàmica dels mercats no ha fet una altra cosa que empitjorar els problemes socials i econòmics derivats d'aquesta desigualtat. Aquí comença la denúncia al retrocés de la política davant de l'economia. El segon capítol exposa el desenvolupament històric i la justificació teòrica de la socialdemocràcia tal com es va conèixer en les dècades de postguerra. El tercer capítol explica com es va començar a desmuntar la teoria socialdemòcrata a partir dels anys 70. D'una banda, s'explica l'implícit accent individualista de les lluites socials de finals dels anys 60 i, d'altra banda, l'auge dels teòrics conservadors austríacs, que van mostrar les amenaces d'un mercat regulat. Tanmateix, el procés de privatització sense aturador que s'inicia a partir d'aquest moment acaba mostrant també la seva faceta més fosca: la tesi principal de Judt en aquest llibre és que hi ha serveis que no són privatitzables perquè són d'interès públic encara que generin pèrdues segons el punt de vista del mercat. Aquest capítol acaba amb una crítica punyent als polítics actuals, que representarien la segona generació de polítics després dels de postguerra. El quart capítol observa la caiguda del comunisme com a punt d'inflexió històric també per a la socialdemocràcia: la desaparició de la narrativa marxista tal com s'havia entès al llarg del segle XX, porta com a conseqüència el desmembrament de les esquerres. Els interrogants vers el futur queden oberts quan el que pretén Judt és assenyalar la necessitat d'un Estat regulador, però encara per davant d'aquest la necessitat de protegir la democràcia com a valor en si mateix. El cinquè capítol proposa, com a línia d'acció més directa, la resistència de l'opinió dissident davant de les tendències ideològiques actuals, cada cop més homogeneïtzadores. La defensa de la democràcia és més important que mai en aquest tipus de context, i l'autor acaba el capítol apel·lant a una nova narrativa moral per tal de trobar uns valors que fomentin la participació cívica més enllà del mer càlcul de costos i eficàcia que imposen els mercats. El capítol sisè s'obre al futur amb la necessitat de repensar el paper de l'Estat, des d'una crítica escèptica de la globalització. El llibre finalitza amb una crida a aprendre de la història els èxits passats per tal de poder reestablir un càlcul racional del que són les prioritats per a la ciutadania. 

M'agrada: L'acurada anàlisi històrica, un llenguatge planer; la magnífica defensa de la cultura del ferrocarril que trobem al capítol sisè. 

No m'agrada: El multiculturalisme i el debat sobre la identitat són vistos de forma negativa en diverses parts del llibre, més com a amenaça a una seguretat o estabilitat econòmica del passat que com a oportunitat real de futur. 

House of Sand and Fog (#32)

House of Sand and Fog, d'Andre Dubus III, és una novel·la, en cert sentit, sorprenent i poc convencional. Ens ofereix una immersió en la realitat que resulta xocant i fins i tot un punt desagradable en la seva fredor. El relat és simple i els fets narrats senzills, però la multiplicitat de detalls, descripcions i matisos psicològics dels personatges fa que en determinats moments ens perdem en el món interior dels protagonistes, en la seva desolació, com en un laberint de causes i justificacions que al final ens aboca sense remei a l'inexplicable. 

Tot i que la premissa argumental és simple (una ciutadana és desnonada injustament i la casa és venuda en subhasta a una família de refugiats iranians), el que ens ofereix la novel·la és un retrat quasi microscòpic d'una societat burocratitzada i deshumanitzada, en què els personatges despullen l'enemic de la seva humanitat, atrapats en la irresoluble contradicció entre la identitat i l'alteritat. La desesperació que va tancant portes i no ofereix sortides aboca els personatges a un final tràgic i impactant, tot i que la tragèdia acabi sent potser un pèl forçada. Tot i així, la trama està ben conduïda en tant que els detalls més insignificants cobren rellevància només a la llum del desenllaç. La tragèdia, com sol passar, queda desencadenada per un seguit de decisions errònies que només al final es mostren com a errors. El fet, però, que el desenllaç sigui un pèl inconsistent no deixa de ser, al meu parer, una qüestió d'extrems: l'autor pren la pitjor possibilitat imaginable, la pitjor conseqüència possible de les decisions del personatge, i la realitza. 

Sinopsi: En un poble de California, una dona ex-toxicòmana és desallotjada de casa seva per la policia, a causa d'un error burocràtic. La casa és comprada per un coronel iranià que s'hi instal·la amb la seva família i es nega a abandonar la propietat un cop s'ha descobert l'error. Per la seva part, la protagonista inicia una aventura amorosa amb un dels policies encarregats del cas, que sembla disposat a qualsevol cosa per tal que s'acabi fent justícia. 

M'agrada: Els personatges queden tan ben caracteritzats i explicats que finalment és molt difícil emetre judicis o buscar culpables. La novel·la està escrita des de dos punts de vista molt diferents, de forma que les motivacions que tots dos personatges troben en els seus respectius passats queden molt clares fins a cert punt de la novel·la. El relat està molt ben escrit i conté un element de crítica social que resulta molt interessant. 

No m'agrada: El comportament dels personatges acaba perdent consistència, ja que van perdent capacitat de decisió i de control sobre els seus propis actes a mesura que es desencadena el final. L'acció és lenta i les descripcions feixugues fins a un punt exasperant, tot i que valgui la pena aguantar fins al final. 

Ho voldria dir amb els meus llavis de vell

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Camino l'últim solc, després vindrà el desert.
Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú."
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d'un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Salvador Espriu, Les hores

I'D LIKE TO SAY IT WITH MY OLD MAN'S LIPS

In suffering, I have seen. I no longer remember the sea. 

I walk along the last furrow; later I'll reach the desert. 

Under the clearest skies, I hear how the wind

tells me the name I have achieved, my own name: "No one."

There will be a season to rest, and I lean forward, for the last time, 

to look at the light of a long sunset. 

Now, with no trace of fear, all alone, I'll go away, 

into the night, into God, through sand and thirst. 

Salvador Espriu, Les hores

L'inici de la barbàrie (2)

Com si fos una continuació al post de l'altre dia, aquesta notícia que observàvem ara fa una setmana. Ismail Diadié Haidara, que es declara a si mateix "guardià" del fons documental conservat durant segles per la seva família, demana que la crema de llibres sigui considerada un crim contra la humanitat i encunya una nova paraula per referir-s'hi: memoricidi. 

http://www.324.cat/noticia/2143774/societat/El-guardia-duna-biblioteca-de-Mali-enceta-una-campanya-perque-es-consideri-la-crema-de-llibres-un-crim-contra-la-humanitat

Camins de descens

(Avís per a navegants: aquest article conté informació sobre la saga de Harry Potter que pot esgarriar-ne moments de la trama. Com que no tinc esperit de spoiler, queda tothom avisat.)

Reconec que no sóc especialment fan de Harry Potter. M'agraden molt els tres primers volums de la saga i considero que, a la seva manera, esdevindran clàssics de la literatura fantàstica: referents que sempre hi seran, i que encara seguiran fent volar la imaginació dels lectors durant molt de temps. Tanmateix, no puc dir que guardi els mateixos sentiments respecte a la resta de la saga. Sobre tot, va ser la impressió que la història canviava, i que els elements que més m'havien atret de La pedra filosofal, La cambra dels secrets i El presoner d'Azkaban s'esvaïen de la trama principal: les entregues es feien més llargues i feixugues, i les aventures dels protagonistes començaven a barrejar-se enmig de munts de trames secundàries i personatges també secundaris. Harry, Ron i Hermione perdien els personatges guia, que penso que són un element principal del que entenem per sagues fantàstiques o èpiques, i cada cop anaven més perduts, i començaven a avançar a les palpentes, fins que a finals del sisè volum el fil argumental principal (la lluita contra Voldemort) tornava a definir-se i ja seguia fins al final de la sèrie. També val a dir que el negoci editorial no ens va afavorir gens, a la gent que llegíem les traduccions al català o al castellà. Les noves entregues ja trigaven prou a sortir a la llum en anglès, sense comptar que encara havíem d'esperar un any sencer per l'aparició de les traduccions. En definitiva, quan vaig llegir els tres primers volums tenia 12 o 13 anys, i em van entusiasmar, mentre que quan finalment vaig llegir l'últim ja estava acabant la universitat. Suposo que era demanar massa. De totes formes, em penso que puc donar un parell de pistes sobre com penso que hauria d'haver continuat el relat i, a més, crec que puc justificar per què em semblen punts importants. 

Té a veure amb estructures narratives però, sobre tot, amb personatges clau. Acabo d'apuntar que hi va haver un problema amb els personatges guia i això és el que m'agradaria aclarir. I és que em penso que hi ha dos personatges clau de la saga que originalment (als 3 primers volums) es van presentar a ulls dels lectors com a personatges guia, però que després van desaparèixer o perdre rellevància inexplicablement. 

1. El primer d'ells és Hagrid. Si ens remetem únicament a La pedra filosofal, ell és l'absolut protagonista del conte juntament amb els tres nens, però aquesta dinàmica es repeteix a La cambra dels secrets i, tot i que en menor grau, també a El presoner d'Azkaban. La seva vàlua ja queda remarcada per Dumbledore ben bé des del primer capítol del primer llibre, però el seu punt fort, en aquest sentit, es la seva heterodòxia: ell és un outsider en tots els sentits, per la qual cosa, qui millor per esdevenir l'heroi de la història? Desencaixa allà on va, i no només per les seves gegantines proporcions. Pertany al món de Hogwarts, però n'ha estat expulsat des de l'origen. De cara al viatge iniciàtic que emprenen els nens, és un guia antiheroic i gens convencional que estima Harry, Ron i Hermione amb un afecte pueril però incondicional. És dolç i entranyable tot i mantenir una obsessiva fixació pels monstres. 

2. El segon d'ells és Sirius Black. Si Hagrid perdia protagonisme en el tercer volum només era per cedir-lo a un altre personatge carismàtic. El gir final que pren El presoner d'Azkaban és inoblidable, i fa d'aquesta entrega la millor de tota la saga. A partir d'aquí, tot queda obert per tal que ell es converteixi en el guia de Harry Potter en la lluita contra Voldemort i, finalment, aconsegueixi demostrar la seva innocència. També és un personatge atractiu perquè, igual que Hagrid, és un element marginal: ha estat apartat del sistema oficial, i ha de viure amagat tant de bons com de dolents. Per això, també, és un bon guia: ensenya a Harry, Ron i Hermione que el bé i el mal són més complexos del que marquen les institucions, i que les conviccions pròpies i la confiança en els amics poden ser fins i tot més importants. Obre, a més, una porta al passat de Harry Potter, que ell desconeix, i per tant, d'alguna forma, la seva mort innecessària al cinquè volum trenca amb els esquemes del que anomenaríem justícia poètica. 

Ara bé: què tenen els subjectes 1 i 2 en comú? Aquí és quan arriba, em penso, la clau de la qüestió. Tots dos han estat injustament empresonats a Azkaban. Aquest és un lloc narrativament molt interessant, tot i que només el coneixem per referències. A la saga, podria haver acomplert la funció de "descens als inferns" per a aquests dos personatges, que és un patró fàcilment apreciable a moltes altres sagues èpiques. A l'Odissea en tenim l'exemple més evident. També Dante ha de baixar als inferns abans de poder arribar al paradís, i també va acompanyat de guies. A El Senyor dels Anells tots els personatges principals, en major o menor grau, passen una experiència de descens als inferns abans de poder vèncer la foscor (Frodo i Sam a Mordor, Gandalf descendint literalment al món del Balrog, i Aragorn, al més pur estil d'Odisseu, retrobant-se també amb les ànimes dels difunts). 

A Azkaban, els culpables pateixen molt. Però els innocents, tot i que pateixen, en surten reforçats, amb un coneixement més profund sobre si mateixos. És per això que Hagrid i Sirius Black són els adequats per prendre el rol de guia: essent dos personatges, a més, que guien sense pressionar, des de l'exterior de Hogwarts i, per tant, esdevenen una mena d'"educadors no institucionals" que connecten força amb aquesta sensibilitat transgressora que sovint té la literatura fantàstica. Em penso que la solució no era abocar els protagonistes a aquesta mena de croada a cegues en què el relat s'acaba convertint. Semblava que els tres nois cada cop escollien menys (on és el seu procés de maduració, si no guanyen llibertat?), perquè tenien el camí determinat d'entrada. Dumbledore va ser un guia inconsistent al llarg dels volums quart, cinquè i sisè, i per això Rowling en va haver de descobrir un passat tèrbol al setè volum, ja que aquesta era l'única manera de justificar totes aquestes incoherències prèvies. Em penso que Hagrid i Sirius, cadascun a la seva manera, potser, haguessin alimentat la llibertat dels nois d'una forma més efectiva, ja que hi mantenien d'entrada uns lligams més forts. En lloc de reforçar aquestes amistats, Harry, Ron i Hermione van esdevenir al final una mena de titelles d'un sistema tan totalitari com el del mateix Voldemort. 

I només un últim apunt. Cal recordar que Hagrid havia estat expulsat de Hogwarts a causa d'un delicte comès per Voldemort mateix: era d'esperar que, de la mateixa forma que s'esperava de Sirius, també ell aconseguís demostrar la seva innocència i ser compensat al final. És per això que penso que el paral·lelisme entre aquests dos personatges és molt més fort del que podria semblar a simple vista. El fil estava traçat des del principi. Llàstima que després quedés tallat.