Camins de descens

(Avís per a navegants: aquest article conté informació sobre la saga de Harry Potter que pot esgarriar-ne moments de la trama. Com que no tinc esperit de spoiler, queda tothom avisat.)

Reconec que no sóc especialment fan de Harry Potter. M'agraden molt els tres primers volums de la saga i considero que, a la seva manera, esdevindran clàssics de la literatura fantàstica: referents que sempre hi seran, i que encara seguiran fent volar la imaginació dels lectors durant molt de temps. Tanmateix, no puc dir que guardi els mateixos sentiments respecte a la resta de la saga. Sobre tot, va ser la impressió que la història canviava, i que els elements que més m'havien atret de La pedra filosofal, La cambra dels secrets i El presoner d'Azkaban s'esvaïen de la trama principal: les entregues es feien més llargues i feixugues, i les aventures dels protagonistes començaven a barrejar-se enmig de munts de trames secundàries i personatges també secundaris. Harry, Ron i Hermione perdien els personatges guia, que penso que són un element principal del que entenem per sagues fantàstiques o èpiques, i cada cop anaven més perduts, i començaven a avançar a les palpentes, fins que a finals del sisè volum el fil argumental principal (la lluita contra Voldemort) tornava a definir-se i ja seguia fins al final de la sèrie. També val a dir que el negoci editorial no ens va afavorir gens, a la gent que llegíem les traduccions al català o al castellà. Les noves entregues ja trigaven prou a sortir a la llum en anglès, sense comptar que encara havíem d'esperar un any sencer per l'aparició de les traduccions. En definitiva, quan vaig llegir els tres primers volums tenia 12 o 13 anys, i em van entusiasmar, mentre que quan finalment vaig llegir l'últim ja estava acabant la universitat. Suposo que era demanar massa. De totes formes, em penso que puc donar un parell de pistes sobre com penso que hauria d'haver continuat el relat i, a més, crec que puc justificar per què em semblen punts importants. 

Té a veure amb estructures narratives però, sobre tot, amb personatges clau. Acabo d'apuntar que hi va haver un problema amb els personatges guia i això és el que m'agradaria aclarir. I és que em penso que hi ha dos personatges clau de la saga que originalment (als 3 primers volums) es van presentar a ulls dels lectors com a personatges guia, però que després van desaparèixer o perdre rellevància inexplicablement. 

1. El primer d'ells és Hagrid. Si ens remetem únicament a La pedra filosofal, ell és l'absolut protagonista del conte juntament amb els tres nens, però aquesta dinàmica es repeteix a La cambra dels secrets i, tot i que en menor grau, també a El presoner d'Azkaban. La seva vàlua ja queda remarcada per Dumbledore ben bé des del primer capítol del primer llibre, però el seu punt fort, en aquest sentit, es la seva heterodòxia: ell és un outsider en tots els sentits, per la qual cosa, qui millor per esdevenir l'heroi de la història? Desencaixa allà on va, i no només per les seves gegantines proporcions. Pertany al món de Hogwarts, però n'ha estat expulsat des de l'origen. De cara al viatge iniciàtic que emprenen els nens, és un guia antiheroic i gens convencional que estima Harry, Ron i Hermione amb un afecte pueril però incondicional. És dolç i entranyable tot i mantenir una obsessiva fixació pels monstres. 

2. El segon d'ells és Sirius Black. Si Hagrid perdia protagonisme en el tercer volum només era per cedir-lo a un altre personatge carismàtic. El gir final que pren El presoner d'Azkaban és inoblidable, i fa d'aquesta entrega la millor de tota la saga. A partir d'aquí, tot queda obert per tal que ell es converteixi en el guia de Harry Potter en la lluita contra Voldemort i, finalment, aconsegueixi demostrar la seva innocència. També és un personatge atractiu perquè, igual que Hagrid, és un element marginal: ha estat apartat del sistema oficial, i ha de viure amagat tant de bons com de dolents. Per això, també, és un bon guia: ensenya a Harry, Ron i Hermione que el bé i el mal són més complexos del que marquen les institucions, i que les conviccions pròpies i la confiança en els amics poden ser fins i tot més importants. Obre, a més, una porta al passat de Harry Potter, que ell desconeix, i per tant, d'alguna forma, la seva mort innecessària al cinquè volum trenca amb els esquemes del que anomenaríem justícia poètica. 

Ara bé: què tenen els subjectes 1 i 2 en comú? Aquí és quan arriba, em penso, la clau de la qüestió. Tots dos han estat injustament empresonats a Azkaban. Aquest és un lloc narrativament molt interessant, tot i que només el coneixem per referències. A la saga, podria haver acomplert la funció de "descens als inferns" per a aquests dos personatges, que és un patró fàcilment apreciable a moltes altres sagues èpiques. A l'Odissea en tenim l'exemple més evident. També Dante ha de baixar als inferns abans de poder arribar al paradís, i també va acompanyat de guies. A El Senyor dels Anells tots els personatges principals, en major o menor grau, passen una experiència de descens als inferns abans de poder vèncer la foscor (Frodo i Sam a Mordor, Gandalf descendint literalment al món del Balrog, i Aragorn, al més pur estil d'Odisseu, retrobant-se també amb les ànimes dels difunts). 

A Azkaban, els culpables pateixen molt. Però els innocents, tot i que pateixen, en surten reforçats, amb un coneixement més profund sobre si mateixos. És per això que Hagrid i Sirius Black són els adequats per prendre el rol de guia: essent dos personatges, a més, que guien sense pressionar, des de l'exterior de Hogwarts i, per tant, esdevenen una mena d'"educadors no institucionals" que connecten força amb aquesta sensibilitat transgressora que sovint té la literatura fantàstica. Em penso que la solució no era abocar els protagonistes a aquesta mena de croada a cegues en què el relat s'acaba convertint. Semblava que els tres nois cada cop escollien menys (on és el seu procés de maduració, si no guanyen llibertat?), perquè tenien el camí determinat d'entrada. Dumbledore va ser un guia inconsistent al llarg dels volums quart, cinquè i sisè, i per això Rowling en va haver de descobrir un passat tèrbol al setè volum, ja que aquesta era l'única manera de justificar totes aquestes incoherències prèvies. Em penso que Hagrid i Sirius, cadascun a la seva manera, potser, haguessin alimentat la llibertat dels nois d'una forma més efectiva, ja que hi mantenien d'entrada uns lligams més forts. En lloc de reforçar aquestes amistats, Harry, Ron i Hermione van esdevenir al final una mena de titelles d'un sistema tan totalitari com el del mateix Voldemort. 

I només un últim apunt. Cal recordar que Hagrid havia estat expulsat de Hogwarts a causa d'un delicte comès per Voldemort mateix: era d'esperar que, de la mateixa forma que s'esperava de Sirius, també ell aconseguís demostrar la seva innocència i ser compensat al final. És per això que penso que el paral·lelisme entre aquests dos personatges és molt més fort del que podria semblar a simple vista. El fil estava traçat des del principi. Llàstima que després quedés tallat.