Quan el futur és ara

El gènere de ciència-ficció sempre ha tingut una entitat pròpia dins del cinema, possiblement perquè obre moltes possibilitats al tractament dels recursos visuals i, d'altra banda, perquè les històries que ens permeten fantasiejar amb un futur no gaire remot ens apropen d'una forma especial al nostre present. Acostumen a remetre a un entorn urbà que ens és del tot familiar, i a estructures de dominació i repartiment del poder que podrien arribar a assemblar-se (en major o menor grau depenent de la pel·lícula) a les del moment present. A part d'això, però, hi ha un element que és quasi indispensable en el gènere: s'acostuma a posar un èmfasi especial en el desenvolupament de la tecnologia. Si la tecnologia ens aplana el pas per tal de construir un món autènticament humà o progressivament ens deshumanitza a base de subordinar-nos a les seves pròpies dinàmiques és un debat filosòfic obert des de ja fa unes quantes dècades. Crec que un dels punts fonamentals d'aquest debat és on queda el procés de decisió de la persona, i recordo haver llegit en Jacques Ellul una de les crítiques més radicals a aquest punt: l'aparent inevitabilitat de la tècnica, el fet que la mera possibilitat d'existència d'un avanç tecnològic ja n'imposi l'aplicació. Aquesta percepció que es dóna de vegades de no ser nosaltres qui escollim determinats avenços de la ciència i la tecnologia (quan la frontera entre aquestes és ja inexistent), sinó que és la tecnologia que ens escull a nosaltres, la podem trobar també al thriller d'acció The Island (2005), dirigit per Michael Bay. 

En un futur no gaire llunyà, la clonació d'éssers humans permet a la gent adinerada evitar l'envelliment mitjançant recanvis dels òrgans danyats. El que ningú sap és que els clons viuen tancats en un recinte en l'engany del seu veritable destí, sota la fantasia d'una contaminació global que els fa vulnerables al món exterior. Quan dos d'ells (interpretats per Ewan McGregor i Scarlett Johansson) escapen i descobreixen la veritat, s'inicia una persecució frenètica que es converteix per a ells en qüestió de vida o mort. És cert que el guió no és del tot rodó, tracta el tema de la clonació de forma superficial i queda subordinat a l'acció (val a dir que un pèl excessiva i extremada); però el tema és prou interessant i l'estètica de la posada en escena prou atractiva per mantenir l'interès al llarg de tot el metratge. L'ambientació de la història és prou realista, també, com per fer-nos jugar amb la frontera entre el que és purament especulatiu o imaginatiu, i el que és plausible o real. Per exemple, sabem que la clonació d'éssers humans de forma completa i conscient no deixa de ser encara un somni de científic boig; però els esquemes de control i de dominació de la població a través de patrons uniformadors, com la salut i la bellesa, la publicitat i el consum (no sols en la societat dels agnats, sinó també en el món exterior dels humans) ens interpel·len constantment al llarg de tot el film pels seus paral·lelismes amb la vida real. Amb certes reminiscències al mite de la caverna, la pel·lícula pot ser un bon pretext per reflexionar o iniciar el debat sobre les societats que construïm. Per irònic que pugui semblar en una de les pel·lícules que més product placement conté de tota la història del cinema, el retrat d'una societat atacada de pànic a la mort, i de la instrumentalització sense escrúpols d'aquesta por, també suggereix certa crítica al sistema capitalista de producció i consum que sovint aliena l'individu i el priva de la seva llibertat. 

Trobar la pròpia veu

La majoria de vegades els protagonistes es veuen obligats a trobar el seu lloc en el món, a descobrir el cop amagat o la fórmula secreta que els aplanarà el camí de la felicitat o simplement els conduirà a la sortida d'un laberint d'opcions, riscos i decisions. No és tan freqüent, però, o almenys en obres de ficció, que tota una trajectòria vital vingui preestablerta fins i tot abans del moment de néixer: que algú d'entrada ja estigui destinat a ser el centre de la constel·lació i no pugui prendre cap altra decisió que la d'estar a l'alçada de les expectatives. Si aquest ja és el cas dels hereus al tron, el dramatisme encara s'accentua més en el cas d'un tímid germà segon, destinat des de la infància a ser hereu de recanvi, que pateix fòbia a les aparicions en públic a causa de la seva tartamudesa. Obviant la més que evident adoració per la monarquia britànica que destil·len tot un seguit de produccions recents (entre les quals inclouria, per exemple, La Reina, La Reina Victòria o les dues entregues d'Elizabeth), El discurs del rei de Tom Hooper (2010) ens explica un conte de superació personal que atrapa l'espectador per la força psicològica dels personatges protagonistes i una exquisida posada en escena. El punt fort de la pel·lícula, al meu parer, és fer xocar dos caràcters completament divergents: la rigidesa formal del rei George VI, interpretat per Colin Firth, i els mètodes excèntrics de l'australià Lionel Logue, el seu peculiar professor de dicció, interpretat per Geoffrey Rush. 

L'argument, a hores d'ara, ja és molt conegut. L'any 1936, després de la mort del rei George V, el carismàtic però poc convencional Príncep de Gal·les accedeix al tron com a Edward VIII. La seva determinació de casar-se amb la divorciada americana Wallis Simpson l'obliga a abdicar en qüestió de pocs mesos, en un moment històric en què l'ombra del poder hitlerià ja representa una seriosa amenaça a l'estabilitat britànica. La corona, per tant, recau en el germà petit, Bertie, que ha de fer front a la seva tartamudesa si pretén inspirar la confiança i la fidelitat del seu poble en uns moments tan difícils. La necessitat de superar el defecte de parla es fa cada cop més imperativa a mesura que els discursos radiofònics d'abast internacional prenen una importància vital. Aquí és on intervé l'ajut prestat per Logue que, més que incidir en les arrels psicològiques del problema o buscar culpables, dotarà el seu pacient d'eines per augmentar la seva confiança en si mateix i trobar la pròpia veu. Cal tenir en compte que, històricament, la logopèdia té els seus orígens com a branca de l'oratòria més que no pas de la medicina. Tot i que el guió cinematogràfic adapta i interpreta els fets reals per augmentar-ne el dramatisme (la relació entre Logue i Bertie sempre va ser molt més cordial i fluïda a la vida real del que representa a la pel·lícula), El discurs del rei ens ofereix una commovedora aproximació a la superació personal en temps adversos que, en el seu hàbil equilibri entre dramatisme i humor, no sol deixar indiferents els espectadors. 

Estrany o només diferent?

Interessant (i breu) explicació sobre assumpcions culturals que, en molts casos, no sabíem que teníem.