Manifestació del 10 de juliol

Margarit reivindica aquí la identitat catalana des d'una preciosa metàfora amb ressonàncies clàssiques.

Joan Margarit al Cèntric

Ahir a la tarda vam tenir una oportunitat única de celebrar el Dia Internacional de la Poesia: la trobada amb el poeta Joan Margarit a la sala d'actes de la Biblioteca Antonio Martín del Prat de Llobregat. A partir de la presentació audiovisual i els treballs sobre aquest autor que han realitzat un grup d'alumnes de l'IES Estany de la Ricarda, es va cedir la paraula al poeta, que ens va anar comentant amb claredat i una gran lucidesa què entén ell per poesia. El poeta composa el poema com si fos una partitura, que després el lector haurà d'interpretar amb els seus propis mitjans: els instruments que tingui a mà, la seva pròpia vivència, el que cadascú bonament pugui i sàpiga tocar. No podrà escoltar-lo passivament, com si fos un concert. En últim terme, el que el poeta extreu de sí mateix és quelcom que té dins, però que qualsevol altra persona també pot extreure de dins de sí mateixa. Ens va fer il·lusió, si més no, com a lectors, que se'ns reconegui aquest esforç de llegir i interpretar poesia. Una altra part del seu testimoni va dirigir-se a les seves arrels i al seu passat, part fonamental de l'experiència que nodreix la seva obra, i a la relació fonamental entre poeta i llengua materna. La barbàrie del passat desafia la pròpia identitat, quan aquesta es veu reprimida pel germà, pel veí, pel conciutadà més proper. El futur, d'altra banda, sempre obert a la creativitat i l'originalitat; com bé ens van demostrar els treballs dels alumnes. L'acte va finalitzar amb la lectura per part de Margarit d'alguns poemes del seu últim recull, No era lluny ni difícil. Va ser un moment de profunda emotivitat, que va resultar un autèntic privilegi per als oients.

Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. 

A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. 

La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorbent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.

Breu història del món (#14)

¿Què hi veus, en el corrent del temps? Hi reconeixeràs alguna cosa. Prop de l'horitzó la gran piràmide d'Egipte, construïda fa gairebé cinc mil anys; la torre de Babel, l'acròpolis d'Atenes, la muralla xinesa, un arc de triomf romà, un burg medieval, un canó, Viena assetjada pels turcs, el castell de Frederic el Gran a Potsdam, el primer ferrocarril i gratacels moderns. 

Aquesta breu novel·la d'Ernst Hans Gombrich (1909-2001) pretén relatar la història universal de forma concisa i entenedora. Potser es troba a mig camí entre la novel·la i l'assaig, però en tot cas seria un assaig ben peculiar. Originalment titulada Breu història universal per a joves, la novel·la ens explica els principals fets de la història universal en un llenguatge senzill i planer, especialment adequat perquè els joves es puguin familiaritzar amb els esdeveniments més significatius de la història universal d'una forma molt amena. 

Amb aquestes premisses es podria sospitar a priori d'una simplificació dels esdeveniments històrics, però s'ha de reconèixer que Gombrich aconsegueix captar la complexitat de causes i efectes dels principals conflictes i problemàtiques de la història amb una lucidesa que soprèn per la claredat de l'estil expositiu. Bàsicament, es tracta de com explicaries la història universal a un nen. Durant el seu desenvolupament els protagonistes són els principals pobles i civilitzacions i els grans personatges històrics, tant els grans estadistes com els conqueridors i també els dèspotes i tirans. Al llarg del seu relat, anem veient com les petites idees i l'esperit d'innovació i de descoberta van vencent poc a poc els grans imperis de dogmes i tradicions inamovibles. També hi veurem com prendrà forma el complex mapa europeu de les edats mitjana i moderna, que més directa o indirectament ens anirà portant a la situació dels nostres dies. L'últim capítol, en què Gombrich revisa amb una nova perspectiva certes dades que havia donat en capítols anteriors, mereix una recomanació especial. Des de la crítica als grans desastres del segle XX i la reivindicació dels valors il·lustrats, l'autor acaba el llibre amb una inoblidable crida a la tolerància.

Continguts: Des de les vicissituds dels primers pobladors de la terra fins a la bomba atòmica, passant per les aventures colonials de nombrosos imperis i conqueridors i el naixement d'una nova mentalitat mercantil i burgesa; des dels descobriments i invencions més importants per a la cultura humana fins als desastres i catàstrofes més terribles, Breu història del món ens ofereix un relat emocionant dels principals fets que han marcat la història de la humanitat.

M'agrada: La senzillesa i la claredat del relat, la forma com Gombrich elucida no sols els principals esdeveniments de la història de la humanitat, sinó com també fa una reflexió metahistòrica sobre què és la historiografia i quina importància té la vivència personal de la història. El llenguatge planer fa el relat entretingut i proper als nens i joves. Els relats de l'antiguitat són apassionants en la seva senzillesa, i els de la modernitat i contemporaneïtat sorprenen en positiu pel seu to crític i la seva voluntat de contribuir a un futur millor.

No m'agrada: No sé fins a quin punt aquestes qüestions es van modificar a l'última revisió que en va fer l'autor, perquè l'edició que jo he llegit és la primera que va aparèixer en català i que encara no havia estat revisada, però en l'últim capítol es troben a faltar certs esdeveniments, precisament per ser el que més s'apropa a l'actualitat. Per exemple, es mencionen els grans desastres del segle XX, però no hi ha cap referència a Gandhi i la independència de l'Índia per vies pacífiques, que hagués estat un bon contrapunt.