Small changes in History

"En tierra de hombres" is the needless translation given in Spanish to North Country, the title of a great film directed by Niki Caro and released in 2005. What I like most about this film, apart from the interesting story it tells, is the way in which it is made: the performances are convicing; the recreation of the space and time in which the story is set is excellent; the way in which the script is written and the story is told, with its comings and goings, is frankly remarkable. I haven't seen Whale rider, the former work by the director, so I cannot make a comparison; however I think, from what I've heard, that both films share an original approach to the issue of feminism or, better than this, to particular stories in which a woman has something to say or to add in a society planned and built according to men's designs. Among the strong points of North Country we can highlight Charlize Theron's performance. The actress demonstrated, as later she would do once again with In the valley of Elah, that she can play the role of a daily heroine in an absolutely convincing and realistic way. In this film she acts the part of a young mother who goes back to her hometown and starts working in the mine which is the main source of income for the inhabitants. However, this means almost exclusively the male inhabitants; and the minority of women who work there suffer mistreatments and verbal abuse from the part of a great majority of their work colleagues, day after day. 

The most striking thing of the film, in my opinion, is that this situation doesn't seem strange or wrong to the majority of the town-dwellers; it's just the perpetuation of what has always been, of roles established through centuries: it's the man who works in the mine, and the woman who stays at home and has to be sustained. That's why the first claim against the main character is that she's the one to be blamed, she's the provoker. And, of course, this has to do with the ancestral temptation of marking as a whore the woman who goes beyond her historical role, because we're talking about historical roles and also about fears and shamefaced silences in front of the unfair and embarrassing situations created by a particular way of building societies. This film contains many cruel, challenging images, but it also leaves a powerful, optimistic message in the end: the satisfaction of knowing that injustices can be brought to the public light, and the voice of the weak can finally be heard. North Country is inspired in the real story of one of the first successful trials against sexual harassment at work to set a precedent in the early nineties. We usually take for granted some rights and freedoms which were given to us through unnoticed struggles from the part of minorities which didn't give up. History sometimes moves on in this way, not with great revolutions, but with small changes: so small that we often get surprised when we are told their micro-history. 

El cosmos, els déus, els homes (#10)

Aquest llibre de Jean-Pierre Vernant (1914-2007) és una petita meravella que, en aquest cas, és difícil de classificar. En el moment que comences a llegir-lo la pregunta sorgeix de forma automàtica: és un assaig o és un recull de contes? No té un fil argumental prou definit com per dir que és una narració. Més aviat s'hauria de qualificar com a conjunt de narracions en to assagístic. Fins i tot en el cas que aquest to no fos l'objectiu principal de l'autor, aquest conjunt de narracions continuen aprofitant el lector pel seu rerefons didàctic. Concretament, estem parlant de relats de mites grecs. 

Suposo que és el que passa quan un acadèmic de la talla de Vernant es posa a narrar: com en la lliçó oral, com en el conte explicat de forma oral sense cap altre objectiu que el conte en sí mateix, el mite transforma l'oient o, en aquest cas, el lector. Si més no, a mi m'ha passat que totes les vegades que he llegit aquesta breu obra se m'han descobert coses diferents. Però lluny d'assemblar-se a aquell tipus de conferència o lliçó magistral que resulta del tot alliçonadora i admirable per la talla del conferenciant, però que al final acaba per fer-se un xic llarga, la lliçó de Vernant en aquest llibre resulta ser tot el contrari. La màgia del mite es desplega pàgina rere pàgina fins a constituir una obra del tot absorbent i d'una solidesa sorprenent. I és que l'explicació dels orígens del panteó olímpic amb les seves anades i vingudes entre el món diví i el dels éssers humans arriba finalment a adquirir unes implicacions antropològiques fonamentals. 

Vernant no explica mites per explicar: comença lentament a dilucidar les inquietuds i els límits existencials que tot sovint preocupen l'individu, tant antic com contemporani. El subtítol que Vernant dóna a l'obra és El relat dels mites grecs, i aquesta no deixa de ser la descripció més encertada dels continguts de l'obra. Tanmateix, aquest relat va més enllà dels propis contes per explicar el seu significat en un pla paral·lel, el del pensament. Així doncs, Vernant ens apropa a les grans qüestions fonamentals de la filosofia clàssica a través de la cosmovisió dels propis grecs: ens explica la noció de caos amb una claredat de mestre de primària, i poc a poc ens va passant davant dels ulls la successió d'esforços divins i humans per donar-li forma, estructura i ordre. I així successivament amb la resta de temes del llibre: el poder i la inquietud per perdurar, l'acceptació de l'estrany o de l'alteritat, la forma com construïm la nostra pròpia identitat davant dels altres, la nostra identitat política o la forma com construïm la ciutat, la mort com a últim pas de trobada amb un mateix, la imatge, la paraula i el símbol com a formes de representar-nos en tant que éssers humans. La lectura d'aquesta obra és un constant exercici de reflexió i d'experimentació sobre els límits de la nostra finitud.

Continguts: Gran part dels mites grecs, tornats a relatar d'una forma nova.

M'agrada: La forma clara i didàctica en què Vernant narra aquests mites, i les implicacions teòriques que els acompanyen.

No m'agrada: En un llibre tan interessant, l'únic que decep és que es fa curt i, en determinats moments, no pots evitar el sentiment de curiositat de saber com hagués quedat, en mans de Vernant, el mite d'Ariadna, el minotaure i el laberint que jo, personalment, he trobat a faltar.

Una traducció memorable

Fa poc que vaig acabar de llegir la traducció de El hòbbit a càrrec de Francesc Parcerisas, una experiència del tot recomanable. Si bé és cert això que diuen els italians de "traduttore, traditore", no he trobat un exemple en què la màxima es pogués aplicar menys. La virtut d'aquesta traducció al català és que, si la compares amb l'original anglès, Parcerisas sembla haver captat l'essència de la forma en què el llibre va ser escrit, donant per descomptat també que el trasllat del contingut d'una llengua a l'altra és altament fidel. Quan ens referim a Tolkien, les traduccions al castellà solen ser molt acurades i, en aquest sentit, efectives, tot i que no deixen de ser més aviat prosaiques. Les traduccions de Parcerisas solen respectar més la poesia original del text. He sentit a dir en alguna ocasió que el vers només es pot traduir a prosa, perquè traduir de vers a vers és trair el poema, tot i que jo no crec que aquest sigui el cas quan es tracta de Parcerisas. 

Tanmateix, en El Senyor dels Anells, els fragments poètics originals en anglès són tan elaborats i preciosistes que la traducció de Parcerisas, tot i ser excel·lent, no deixava de quedar-se, simplement, en traducció i, de vegades, la versió castellana podia resultar un punt més efectiva per a la comoditat del lector. Això no és el que passa amb El hòbbit. Possiblement no és un problema del traductor sinó de l'original, ja que quan van ser publicades, les obres responien a processos creatius molt diferents del seu autor. El hòbbit va ser la plasmació per escrit d'un dels molts contes d'entreteniment que se li acudien al pare de família; un conte que, de totes formes, va acabar fent les delícies de nens i adults des del moment mateix de ser publicat fins als nostres dies. El Senyor dels Anells, en canvi, va ser l'obra magna de l'acadèmic i del mag de les paraules: tant l'extensió com les pretensions en són ben diferents. I és que, em penso, la diferència més evident entre ambdues obres és en el to i en les seves implicacions, un to més lleuger en El hòbbit, unes implicacions més profundes en El Senyor dels Anells.

I és aquest to el que tan destrament capta la traducció al català: més lleuger no significa menys interessant. Efectivament, el to col·loquial i fins i tot de vegades irreverent (inscrits en un llenguatge dels anys 30, és clar) de El hòbbit ens desafia constantment amb l'estètica del divertimento i la fantasia en estat pur i, com va notar en el seu moment C. S. Lewis, ens retorna a la nostra infància amb l'enjogassament del conte explicat pel mitjà oral i, abans que res, més escoltat que no pas llegit. A això apunten les nombroses intervencions d'un narrador omniscient i indiscret, que ens va interpel·lant al llarg de tota l'aventura, avançant-se a l'acció en determinades ocasions i creant d'aquesta forma un saludable suspens. Mentre que El Senyor dels Anells ens planteja un viatge cap a la maduresa, tornar a ser nen és possible amb El hòbbit que, com tot viatge iniciàtic, sempre dóna alguna cosa més del que promet al principi.

I per acabar, una petita mostra (valgui com a tast), perquè realment no me n'he pogut estar:

-Què! ¿Un espellussador, un home que dels conills en diu catxaps, quan no fa que les seves pells siguin d'esquirol? -preguntà en Bilbo. 

-Àngela Maria! No, no, no i NO! -replicà en Gandalf-. Senyor Baggins, mentre pogueu evitar-ho no feu l'enze, i pel que més volgueu, no mencioneu el mot espellussador altra vegada mentre ens trobem a menys de cent milles de la seva casa! Ni catifa, ni capa, ni estola, ni maneguí, ni qualsevol altre desencertat mot del mateix gènere! En Beorn és un canviador de pell. Canvia de pell: de vegades és un enorme ós negre, d'altres és un home fortíssim de cabell negre amb braons herculis i una gran barbassa. No us en puc dir molt més encara que amb això n'hauríeu de tenir prou. 

J. R. R. Tolkien, El hòbbit. Barcelona: La Magrana, 2006 (Traducció de Francesc Parcerisas)

"Això és el que he après"

Opinions per a tots els gustos, com sempre, però el que no es pot negar és que no deu ser gens fàcil investigar el passat de la teva família i del teu país i trobar-hi que els teus avis eren els botxins. I no sols això, sinó reconèixer-ho públicament. Em permeto de recordar que abunden més els néts que justifiquen ideològicament els crims dels avis o pretenen tergiversar els fets reals que no a l'inrevés. Correcció política? Rentat de cara? La senyora Katrin Himmler està parlant aquí de complicitats i col·laboració amb els botxins. Jo sempre he cregut en la pressumpció d'innocència dels descendents respecte dels crims dels pares o dels avis. La senyora Katrin Himmler ens demostra aquí que es pot dur aquest cognom i pensar independentment i amb honestedat. I a més ens dóna una lliçó d'història.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110701/54179045150/los-alemanes-mas-cultos-ordenaban-las-ejecuciones.html