Enrenou a la xarxa aquests últims dies amb els resultats fets públics per la Universitat de Reading al voltant d'un programa de conversa que aparentment hauria superat el test de Turing. Una bona oportunitat per tornar-se a plantejar les qüestions de filosofia de la ment que tenen a veure amb la intel·ligència artificial. No me'n recordava de Searle i la "cambra xinesa", però de cop i volta, tot va tornar a quedar sobre de la taula. La notícia:
Ara, l'altra cara de la notícia. Interpretacions (humorístiques) en contra de la validesa del test. [Respecte a la primera: sí, Kevin Warwick es defineix a si mateix com a cyborg, en haver-se implantat un xip al braç. Respecte a la segona: un brillant exercici de sàtira.]
I per cert, a aquestes alçades, els optimistes respecte a la intel·ligència artificial encara no han explicat com gestionar els falsos positius (persones a qui els jutges declaren màquines). Sortosament, el Voight-Kampff encara no ha estat inventat! Tampoc no han explicat el caràcter purament estadístic de la proposta (podem considerar científica una prova que es basa en la subjectivitat de l'avaluació d'un jutge, i que defineix un percentatge determinat del total de valoracions de tots els jutges com a determinant de si una màquina és intel·ligent o no?)
Un article força aclaridor que explica l'estat de la qüestió:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada