Direm la veritat, sense repòs

XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens del poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

Salvador Espriu, La pell de brau

XXV

We'll speak the truth, without a moment's rest, 

for the honour of serving, under everyone's feet. 

We hate big bellies, big words, 

the indecent ostentation of gold, 

the badly dealt cards of luck, 

the thick incense smoke of the powerful. 

Now, this country of lords is vile, 

they stoop down in their hatred, like dogs, 

from a distance, they bark; at close range, they admit the cane; 

beyond the mud they follow paths of death. 

With our song, in the darkness, we build 

high walls of dreams, sheltered from this blizzard. 

In the night, rumour of fountains come to us: 

we are shutting the doors on our fear. 

Salvador Espriu, La pell de brau

Sempre puc guardar coses al teu armari

Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,
en la teva compassió a estones deso
la roba molt gastada del meu sofriment.

Has vist com surt del somni la carrossa,
o sempre llum de tarda a la muntanya,
o un vell record de menta als llavis morts?

Oh, els meus arbres, els meus ulls
parats en oració damunt les cimes
daurades, sense vent! Tot m'era
camí d'ample demà, i només veia
rostres dels ja damnats, però em sentia
segur senyor del temps. Els llibres
m'obrien una inútil saviesa
sense amor, i jo somreia,
cruel príncep, a la festa de la nit.

Escolta, compta ara els passos
d'un orb, el batec feble
del cor que m'he guanyat dintre la fosca.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

I CAN ALWAYS STORE THINGS IN YOUR WARDROBE

As I am tidy and keep some order,
in your pity I sometimes store
the so much worn-out clothes of my sufferings.

Have you seen the carriage from the dream departing,
or the evening light always on the mountain,
or an old remembrance of mint on dead lips?

O, my trees, my eyes
still in prayer on the golden
summits, with no wind! Everything was
a path of wide tomorrow to me, and I only saw
the faces of the already damned, but I felt
like the confident lord of time. Books
opened for me a worthless wisdom,
which was loveless, and I smiled,
cruel prince, to the feast of night.

Listen, count now the steps
of a blindman, the faint beat
of the heart I've earned in darkness.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

Plourà

VIII

Plourà. L'àvia Muntala
desa el sol a l'armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera.
Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llum. Contemplo
serens xiprers a l'ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d'aquesta mar antiga.

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

VIII

It will rain. Grandma Muntala

puts the sun away in the wardrobe 

of bad weather, among needle laces 

made by little 

fingers from Sinera. 

Some bird would like to

penetrate the difficult 

prisons of light. I behold 

serene cypress trees in the wide

garden of my silence. 

Dolphins pass by the limits 

of this ancient sea. 

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

L'altre i l'enemic

Van quedar arraconats l'última vegada que vaig fer endreça de prestatges. La cultura no pesa i el saber no ocupa lloc, però arriba un punt que els llibres se't mengen, literalment. Allà, entre segones i terceres files, entre amuntegaments impossibles (costa tant aconseguir horitzontals i verticals perfectes, que tot quedi en perpendicular!), allà van quedar, els últims a trobar lloc a causa del seu petit format. No tenen companys de grans col·leccions que els facin costat, únics en la seva espècie: són dos llibres pigmeus, esquifits, editats en rústica. Condemnats a fer-se companyia l'un a l'altre per condicionaments físics, però, els seus respectius discursos no poden ser més oposats. Es tracta de Derecho penal del enemigo de Günther Jakobs, que va ser un text que vam haver de llegir en una de les assignatures del màster; i Humanismo del otro hombre d'Emmanuel Lévinas, que no va ser mai prescripció acadèmica i va arribar a mi de forma fortuïta, com si el llibre m'hagués escollit a mi en comptes de ser a l'inrevés. 

Tots dos parlen, directa o indirectament, de les relacions humanes que la política condiciona, de com definim l'alteritat en funció de la identitat; però, com línies paral·leles, ambdós plantejaments no convergiran mai. Günther Jakobs, arrelant en el pensament de Carl Schmitt, busca una justificació jurídica per a la supressió de drets fonamentals als anomenats enemics. El ciutadà rep un tractament determinat dins del marc legal que li confereix aquesta ciutadania. L'enemic (qui atempta contra la seguretat) pot quedar fora d'aquest marc legal amb total impunitat per a les institucions que així ho determinen. Són aquest tipus de justificacions les que hi ha rere la "guerra contra el terrorisme", les que hi ha rere Guantánamo, establint que ens trobem en un estat de guerra, a-legal per naturalesa, que explica la supressió dels drets civils i jurídics dels així considerats enemics. Vegem un exemple del tipus d'arguments que es proposen: 

La situación es distinta en lo que se refiere a la vigencia global de los derechos humanos. No puede afirmarse de ningún modo que exista un estado real de vigencia del Derecho, sino tan sólo de un postulado de realización. (...) La situación previa a la creación del estado "comunitario-legal" es el estado de naturaleza, y en éste no hay personalidad, en todo caso, no existe una personalidad asegurada. Por ello, frente a los autores de vulneraciones de los derechos humanos, quienes por su parte tampoco ofrecen seguridad suficiente de ser personas, de por sí está permitido todo lo que sea necesario para asegurar el ámbito "comunitario-legal", (...). Por lo tanto, se declara al autor persona para poder mantener la ficción de la vigencia universal de los derechos humanos. Sería más sincero separar esta coacción en la creación de un orden del derecho a mantener un orden: (...). Como es evidente, no me dirijo contra los derechos humanos con vigencia universal, pero es que su establecimiento es algo distinto que su aseguramiento. (p 53-54).

Així és com es justifiquen les guerres i les execucions sumàries de dictadors en països llunyans, en nom d'uns drets humans que allà són inexistents però que, segons Jakobs suposa, nosaltres ens podem saltar a la valenta per tal de fer-los valer. Completament diferent és el plantejament de Lévinas, que tocant de vegades el llenguatge místic, reflexiona al voltant de la idea de l'altre. Els altres deixen petjada en nosaltres, vulguem o no, i una responsabilitat fonamental. Aquesta es perllonga en el temps fins i tot més enllà de la nostra pròpia existència. És així com el ser-per-a-la-mort heideggerià es transforma en un ser per a un temps després del meu propi temps. (p 48 i ss.). Això seria impossible sense l'altre que poblarà la meva no-existència. Es fa difícil seleccionar en uns textos tan complexos i a la vegada inconnexos els uns dels altres. Crec que parlen per ells mateixos: 

Ser Yo significa, por lo tanto, no poder sustraerse a la responsabilidad, como si todo el edificio de la creación reposara sobre mis espaldas. Pero la responsabilidad que vacía al Yo de su imperialismo y de su egoísmo -aunque se trate de egoísmo por la salvación- no lo transforma en un momento del orden universal, sino que lo confirma en su unicidad. La unicidad del Yo es el hecho de que nadie puede responder en mi lugar. (p 62). 

El Deseo de Otro (la socialidad) nace en un ser al que no le falta nada o, más exactamente, nace más allá de todo lo que puede faltarle o satisfacerle. En el Deseo, el Yo se dirige hacia el Otro, comprometiendo la soberana identificación del Yo consigo mismo, en la que su necesidad sólo es la nostalgia que la conciencia de la necesidad anticipa. El movimiento hacia el Otro, en lugar de completarme o contentarme, me pone en una situación que, por un lado, debiera dejarme indiferente y no concernirme: ¿qué he ido a buscar en este lío? ¿De dónde me viene ese choque cuando paso indiferente ante la mirada del Otro? La relación con el Otro me cuestiona, me vacía de mí mismo y no cesa de vaciarme al descubrirme recursos siempre nuevos. No me sabía tan rico, pero no tengo el derecho de guardarme nada. ¿El Deseo de Otro es un apetito o una generosidad?  (p 56). 

Les referències bibliogràfiques d'aquest article són les següents: 

• Günther Jakobs i Manuel Cancio Meliá, Derecho penal del enemigo. Cizur Menor: Aranzadi, 2006. 
• Emmanuel Lévinas, Humanismo del otro hombre. México DF: Siglo XXI, 2005.