Lawrence com a humanista

En un camp de presoners de guerra durant la invasió japonesa de Java (1942), el temps s'atura de sobte en l'apatia imposada per la rutina i l'espera. En aquest espai, quasi impersonal, s'entrecreuen tràgicament les vides dels quatre personatges principals, que a la seva manera proven d'entendre el punt de vista de l'enemic sense deixar-se colonitzar per ell. Merry Christmas, mr. Lawrence (1983), dirigida per Nagisa Oshima i basada en una novel·la de Laurens van der Post, conforma d'aquesta manera un film completament original i suggeridor, que posa sobre la taula l'absurditat de la guerra a través d'una història d'imatges inesborrables que s'acaben convertint en metàfora. Per exemple, el paper jugat per les flors en el funeral clandestí del soldat holandès, o l'atac dels infants en el flashback cap al passat de Celliers, apunten en la direcció que la violència esclata de forma absurda, però que és el nostre deure mantenir la integritat i resistir la injustícia. Tanmateix, com s'anirà mostrant al llarg del metratge, quan la justícia que preval és la del vencedor, les categories culturals no serveixen com a referència, i la resistència es fa més difícil que mai. Els problemes que articulen l'argument de la pel·lícula són els derivats del xoc de cultures (el temor supersticiós al desconegut, o les assumpcions culturals al voltant de l'homosexualitat com a tabú), que es veu especialment agreujat en temps de guerra. Així, aquest xoc cultural entre japonesos i occidentals es fa evident a través de la tensió psicològica que s'estableix entre captors i captius. Els japonesos consideren els occidentals covards per no suïcidar-se en el seu deshonor, mentre que els occidentals es consideren plenament honorats en la seva capacitat de resistir. 

Tot i ser un film bèl·lic, Merry Christmas, mr. Lawrence no és una pel·lícula d'acció. L'estructura del film s'articula al voltant dels diàlegs dels personatges, amb l'acció concentrada en determinats moments clau en què s'allibera tota la tensió acumulada. En aquest camp de presoners a l'illa de Java durant la segona guerra mundial, coincideixen els quatre personatges que porten el pes de la cinta: el comandant Celliers (David Bowie), el capità Yonoi (Ryuichi Sakamoto, que també és l'autor de la banda sonora), el sergent Hara (Takeshi Kitano) i el coronel Lawrence (Tom Conti). Mentre que Celliers encarna un esperit rebel i transgressor, però turmentat pel sentiment de culpa, Lawrence s'adapta als costums dels japonesos i prova de conèixer-los, en el paper d'intèrpret o intermediari. Lawrence sap que l'odi és l'opció fàcil i la temptació que ha de resistir, i és en aquest sentit que l'humanista que porta dins es manifesta fins i tot en els moments de patiment més cruel. En canvi, el capità Yonoi, que pretén regir el camp sota l'antic codi d'honor del samurai, insisteix en el manteniment d'un ordre que passa per sobre de la persona; però, malgrat tot, queda atrapat en la contradicció entre l'atracció que sent per Celliers i la incapacitat d'acceptar aquests sentiments com a propis. La seva intransigència queda, per tant, contrastada amb la personalitat afable de Hara, que comprèn la psicologia dels enemics, tot i que resisteix a la temptació de convertir-se en màrtir o heroi. És en aquest sentit que aquest últim arriba a encarnar una bondat que es fa essencial en la seva senzillesa. Enmig de tota aquesta tensió, Lawrence i Hara desenvolupen una simpatia mútua que sobreviu al fet mateix de la guerra: l'un com a pacificador i intermediari, l'altre com a insospitat redemptor.