Es tracta, només, d'unes quantes recomanacions de lectures que he estat fent últimament. Al principi no va ser intencionat, però si les ordeno de determinada manera podem trobar relats de diverses experiències sobre el que va ser Espanya en els durs anys de la guerra civil i la dictadura franquista. Les generacions posteriors, que ja no hem tingut part en aquests esdeveniments i que pertanyem a un món completament diferent, que ha canviat tant per motius tan diversos, que som fills d'unes llibertats que els nostres avantpassats van lluitar tant per aconseguir: ens podem dir hereus dels nostres avis, besavis i rebesavis, o l'abisme que separa la nostra cultura de la seva s'ha convertit en definitivament insalvable? No vull alimentar romanticismes fàcils, però em sento en el deure de seguir parlant del que va passar i de per què va passar. És un deure, però no un deure de memòria respecte d'aquestes generacions que ens precedeixen (s'ho mereixen, sí, però la seva condició de víctimes en si mateixa els honora molt més del que poguem fer-ho nosaltres): sinó un deure de ciutadania envers la fràgil democràcia que construim avui dia en la nostra societat. Els riscos del totalitarisme i la barbàrie segueixen sent una amenaça real dins d'aquest món fet a la nostra mida. Potser nosaltres, és difícil de dir; però el que no es pot dubtar és que la nostra política i el seu exercici són plenament hereus d'un conflicte polític que marca generacions senceres i que deixa a les futures la tasca d'interpretar-les i d'autointerpretar-se. Suposo que no hi ha necessitat de buscar les arrels si no és per bastir un futur millor.
1. Retrat de família
Ian GIBSON, Ligero de equipaje.
Aquesta detalladíssima biografia del poeta de la generació del 98 Antonio Machado no sols ens ofereix això, sinó també un acurada descripció de context històric, ja que aquest llibre ens endinsa en la tradició de l'Espanya republicana ben bé quasi des de la revolució liberal del 68 a través dels ascendents familiars del poeta. Un cop arribats al segle XX, trobem també el drama continu d'una Espanya liberal i d'una conservadora que, en ocasions, sembla que no té gran cosa a conservar si no és els seus propis privilegis. Un relat fascinant d'una personalitat decimonònica en una Espanya que no comprèn que el futur, tard o d'hora, s'ha d'encarar. Un poeta compromès amb una de les dues Espanyes: la dels vençuts, la que seguirà plorant, per més anys que passin, la injustícia de l'assassinat de García Lorca. Els últims capítols ens submergeixen finalment en el patiment del periple que passa Machado un cop començada la guerra, i que el precipita a la mort, una mort que, tot i no ser violenta, esdevé en la impotència del lector tan injusta i injustificada com la de qualsevol víctima d'una guerra.
2. Espectres de la immediata postguerra
Carmen LAFORET, Nada.
L'acció d'aquesta magnífica novel·la ens situa a Barcelona just després de la guerra. És un retrat de la misèria de la guerra que acaba mostrant a tots dos bàndols com a vençuts. Perquè la misèria, a més de material, també pot ser moral. A través dels ulls de la protagonista, que d'alguna forma encarna l'observador innocent, el que passava per allà o és massa jove per entendre les implicacions últimes de tot el que succeeix al seu voltant, se'ns ofereix un mosaic de personatges de caràcters complexos que tracten de sobreviure al pes irremediable d'un passat que amenaça amb enterrar-los en vida. El que impacta més de tot plegat és que la novel·la fos publicada l'any 1944, amb una proximitat tan gran al temps dels fets que està narrant. El que és magistral per part de l'autora, crec, és aconseguir un treball d'una humanitat tan gran quasi sense distanciar-se en el temps de la realitat que està explicant. Posa la pell de gallina en aquest aspecte, i em fa la impressió que aquesta novel·la no ha estat suficientment valorada al costat d'altres obres de la literatura de postguerra en llengua espanyola.
3. Ironies de tot plegat
Juan MARSÉ, Últimas tardes con Teresa.
L'últim contrapunt és una novel·la que també es troba ambientada a Barcelona. Publicada als anys 60, però situada deu anys enrere, a mitjans 50, Marsé fa un retrat de les diferències de classe que es donen en una Barcelona pintada com a postguerrera en molts aspectes però que d'altra banda també dóna mostres de voler sortir endavant d'alguna manera. I aquesta tendència és la què encarnen a la pràctica les classes més desafavorides i marginals, mentre que els hereus dels burgesos somnien truites amb grandiloqüents formulacions teòriques d'aquesta realitat. El millor de la novel·la és la ironia implícita amb què es retrata l'emergent classe contestatària, ingènua de tan acomodada, a la qual pertany Teresa, i el xoc cultural que pateix aquesta quan pretén barrejar-se en el món de Manolo, el protagonista. Aquí em penso que cal deixar de banda el relat de les dues Espanyes per endinsar-se en les complexitats i els submóns de l'Espanya de la dictadura. L'impacte de la novel·la es construeix, en la meva opinió, a través del contrast entre uns joves mimats de classe acomodada que pretenen rebel·lar-se contra el règim establert, que no deixa de ser el dels seus pares, i una classe baixa, sense consciència ni orgull de classe pròpiament dits, que no pretenen que els salvi res més que els seus propis esforços de supervivència.
En definitiva, tres lectures francament recomanables.
