Política i poder en Hannah Arendt (IV)

4. Antiguitat i Modernitat en política

Abans d'aprofundir en el sentit de la política, Arendt desmenteix les justificacions clàssiques de les teories polítiques. D'una banda, la política no és una necessitat, inherent per naturalesa a l'ésser humà, i poden existir societats sense política; no és necessari en aquest sentit que l'organització social sigui política. Per tant, tal com concep la política aquesta autora, no és un objectiu polític assegurar la convivència humana o preservar la vida de l'espècie, ja que això es pot dur a terme també sense que hi hagi llibertat, i per tant sense que hi hagi política. Quin paper juga la llibertat en tot això, per tant? Es podria pensar aleshores que l'objectiu de la política és la llibertat dels ciutadans. Tanmateix, com ja vam veure, la idea de la polis clàssica no és que la política hagués de garantir la llibertat, sinó més aviat que la política no es pot donar on no hi ha llibertat d'entrada. La llibertat és una condició de possibilitat de la política i no a l'inrevés. Per tal que hi hagi política primer s'ha de donar l'espai entre iguals on els participants es puguin representar mitjançant la paraula. Aquest espai de la polis, a més, planteja per al ciutadà un vincle territorial. 

L'experiència de la tirania en l'Antiguitat, com hem vist de la mateixa forma en el cas del totalitarisme contemporani, consisteix precisament en l'anul·lació de l'espai de llibertat, encara que aquest no necessàriament hagi de representar una diferència significativa pel que respecta a les condicions de vida materials o a la subsistència econòmica. De la mateixa forma, l'àmbit de la llibertat (públic) és independent de l'àmbit de la vida (privat), i qui no pot desvincular-se completament de la seva existència privada (qui no està disposat a arriscar la seva vida, la seva existència material) no és veritablement lliure. Aquesta és la forma com s'articula la vida familiar i política a la polis de l'Atenes clàssica i, com vam veure en el capítol anterior, és un dels trets essencials del totalitarisme modern lligar els seus habitants a l'esfera de l'existència privada. 

La primera experiència que els grecs clàssics coneixien d'aquest tipus de participació pública als assumptes col·lectius és l'experiència homèrica. És el primer lloc on es dóna l'experiència d'isonomia: quan els participants en la guerra de Troia són tots posats en pla d'igualtat i cadascun dels reis pot donar un pas endavant, entrar dins del cercle i prendre el ceptre per tal de parlar i ser escoltat, és on es dóna l'espai de llibertat clàssic del qual parlava Hannah Arendt. I aquesta experiència els atenesos la fan perdurar en el temps, ancorant-la al territori de la ciutat com a lloc en el temps un cop finalitzades les campanyes bèl·liques. 

Aquest espai per a parlar en públic és, per tant, l'espai per aparèixer davant dels altres: parlar i actuar no eren coses diferents. Parlar era més aviat una mena d'acció en què el subjecte es posa a la vista de tothom, i actuar no deixava de tenir en comú amb parlar que de la mateixa manera exposava el subjecte a la mirada pública. L'esdeveniment, és a dir, l'acte, el succés, mereix ser objecte del discurs humà (i així mateix perpetuat i elaborat en història per tal que quedi en la memòria); i d'altra banda el discurs humà, en tenir per objectiu que el subjecte aparegui davant dels altres, és d'alguna manera un esdeveniment, allò nou i inesperat que entra, com a punt d'inflexió fortuït, en la cadena de fenòmens físics de la natura, gràcies al món humà. I en la Grècia homèrica, i després en l'Atenes clàssica pre-platònica, aquest plantejament de l'espai públic implica una premissa epistemològica a partir de la qual s'entendrà tota la deriva posterior de la política cap el que després seran els plantejaments moderns.

Aquesta premissa epistemològica consisteix en el fet que quan la realitat que veritablement transcendeix la vida humana s'ha de donar entre d'altres, això significa que res no és vertader si no és intersubjectiu, és a dir, que ningú té la veritat completa sinó que tothom guarda relació amb una perspectiva d'ella, en veure'n tan sols una part, i la reunió política es pot donar precisament per tal de trobar una referència comuna a tothom a partir d'aquesta multiplicitat inicial. La realitat en si mateixa, segons aquest plantejament, no és quelcom que es trobi allà per tal de ser descobert o desvelat, sinó que és una construcció que es va fent a mesura que es desenvolupa el món humà i l'activitat que aquest comprèn. Això crea en els primers filòsofs la inquietud que el que veritablement compti en l'ambit públic sigui aparèixer, la mera aparença més enllà de la veritat en sentit absolut i que, per tant, es deixi de banda la tasca purament teorètica, és a dir, la de descobrir la realitat en els seus primers principis, tal com és (partint del supòsit que això és possible, i deixant a part la qüestió de si és realment possible).

A partir de Plató el paradigma de llibertat el donarà la vida acadèmica i no la política, és a dir, que la teoria política passarà a buscar el model en la vida contemplativa, i no com fins llavors en la vida activa caracteritzada pel seu moviment entre labor, treball i acció.

Si l'espai entre lliures i iguals que entraven en relació a través de la parla ara es troba en l'Acadèmia, un espai que es troba dins d'aquell que abans acomplia aquesta funció, és a dir, la polis; aleshores el centre de gravetat de la política es desplaça i aquesta passa a trobar-se al servei d'un fi més alt: el pensament i l'esfera de llibertat que els pensadors requereixen per tal de dur a terme aquesta activitat, que no se centra en els mateixos afers pràctics de què s'ocupava la polis. La política, per tant, passa a formar part del món de la necessitat, en tant que és necessària (subordinada) per tal de garantir el món de la veritable llibertat, de la mateixa manera que la cobertura de les activitats domèstiques alliberava el ciutadà de les obligacions físiques per tal de participar en l'ambit de llibertat de la polis. El veritable fi de la vida humana, la seva veritable realització, passa a ser apolític, i la política passa a ser un tràmit necessari per tal de poder aconseguir aquesta realització.

El tret més important d'aquest canvi de plantejament, per tant, és que política i llibertat deixen de ser sinònims i es perd el caràcter originari que havia tingut la política: ara passa a ser un mitjà dirigit a la preservació de la llibertat d'uns pocs, els que participen del debat acadèmic. Aquest gir adquireix una continuitat més gran, a més, amb l'adveniment del cristianisme. El punt d'inflexió que marca el cristianisme consisteix en la seva pretensió d'acabar amb l'espai públic com a espai de l'aparença. D'una banda, l'autenticitat que el cristianisme planteja té més a veure amb la dignitat intrínseca de l'espai privat. Tota acció de bondat requereix ser privada o anònima per tal que sigui autènticament de bondat, segons el pensament cristià, ja que perd aquesta autenticitat quan és representada davant d'altres. L'espai de llibertat, per tant, passa a ser privat. A més, d'altra banda, els postulats teòrics del cristianisme superen aquesta distinció clàssica entre molts i pocs, és a dir, els que tenien llibertat de participar en l'esfera pública, ja fos del món acadèmic o polític, i els que quedaven subjectes al món privat i d'anonimat de satisfacció de les necessitats econòmiques. L'esfera pública tal com havia estat concebuda perd el seu sentit a causa de la importància que pren l'anonimat en vistes a la santedat, però també perd el seu sentit la distinció entre esfera pública i esfera privada sota el supòsit que tota la humanitat forma part d'un mateix conjunt.

D'aquí a l'organització política de la Modernitat només hi va un pas; ja que la llibertat passa a ser essencialment un afer privat, fins i tot més encara a partir de la Reforma protestant. El motiu d'això no és que se suprimeixi l'espai entre home i home, sinó que aquest es desplaci de l'espai públic a l'espai privat de la comunitat cristiana. Sota aquests supòsits, la polìtica passa a representar el mitjà per tal de garantir aquesta llibertat privada i seguretat material que els ciutadans necessiten per tal de ser bons cristians, és a dir, passa a encarregar-se que l'economia funcioni, mentre que el que faci l'individu amb la seva llibertat no incumbeix l'Estat mentre no interfereixi amb la llibertat dels altres individus. En això es basa el marc de pensament del liberalisme; i amb això la política també perd el seu caràcter primigeni d'espai de la pluralitat. Segons aquest marc, cada Estat traça les fronteres polítiques, dins les quals es pot ser lliure i trobar-se segur; per tant la política passa a ser condició de possibilitat de la llibertat (ja no entesa en el sentit antic), i no a l'inrevés com era originàriament.