Desgràcia (#109)

La pregunta no és si ens sap greu. La pregunta és quina lliçó hem après. La pregunta és, què hem de fer, ara que ens sap greu? 

Aquesta novel·la del premi Nobel de Literatura sud-africà J. M. Coetzee és una lectura agredolça i molt impactant a la vegada. És una d'aquelles novel·les que fan pensar. La desgràcia referida en el títol és un motiu recurrent que s'aplica a la situació personal dels personatges principals. També es podria debatre si J. M. Coetzee tracta de treure conclusions, no gaire velades, sobre la societat sud-africana de després de l'Apartheid. I, en aquest sentit, és un llibre polèmic pel seu pessimisme al respecte. Les autoritats governamentals sud-africanes van titllar aquesta novel·la de racista en el moment de la seva aparició, el 1999. 

Tot i que Coetzee se'n guarda prou d'identificar o estereotipar els personatges racialment, al cap i a la fi la dicotomia entre civilització i barbàrie, entre la ciutat i el camp, es va fent problemàtica a mesura que avança el llibre. El sistema de reconciliació i perdó reclamat per gent com Mandela i Tutu ha quedat desautoritzat en una lluita per una terra i uns béns escassos que sembla reduir el país a la màxima de supervivència del més fort. Sembla ser que el projecte de la reconciliació per si sol no és res si no va acompanyat de la lluita per la redistribució dels béns i la justícia social. 

L'argument principal és el d'un gran arc narratiu: el protagonista, David Lurie, és un professor d'universitat de mitjana edat, egoista i desencantat, desagradable com a individu, almenys des del punt de vista del lector. El seu comportament sexual cap a les dones, que ell percep com  a normal, ratlla la línia de l'abús. Arriba el moment en què traspassa aquesta línia establint una relació amb una estudiant, que desemboca en un escàndol que afecta la seva carrera professional. Com que és incapaç d'expressar sentiments, la seva defensa comença a fer aigües, i finalment acaba perdent la seva feina i el seu estatus social. Es trasllada al camp, a la granja on viu la seva filla, amb qui no manté una relació gaire estreta. Allà, pare i filla són brutalment atacats per un grup d'homes negres, i a partir d'aquest moment Lurie comença a plantejar-se una relació diferent amb les seves emocions i amb l'existència en general. 

Seria una solució fàcil concloure que Lurie aprèn alguna lliçó o esdevé millor persona, però en realitat el seu arc narratiu és una mica més subtil que això. En un món on no hi ha esperança ni redempció possibles, on no es dóna la síntesi hegeliana, on els ciutadans que havien estat respectables es veuen abocats a conviure amb el caos, l'única forma d'existència viable és la subhumana. Una de les metàfores principals de la història compara els gossos, condemnats a una eutanàsia forçada i a una vergonya que imposa la pròpia naturalesa, amb l'existència buida i sense rumb del protagonista. En això es resumeix la situació que el personatge principal llegeix com a caiguda en desgràcia. Tanmateix, tot això seguiria essent força simple si en aquesta caiguda no fossin arrossegats també els innocents, o si no s'imposés la necessitat que algú pagui pels pecats dels altres. En un món on la innocència ha estat cancel·lada, el sacrifici últim o l'ofrena de bona voluntat no tenen sentit si no hi ha déus a l'altra banda que la recullin. 

Sinopsi: L'argument es basteix a partir de dos fils principals que actuen com a reflex l'un de l'altre. D'una banda, el comportament del professor d'universitat David Lurie provoca el seu acomiadament de la vida acadèmica i el seu trasllat al camp amb la seva filla. D'altra banda, l'abús a què és sotmesa la seva filla contrasta directament amb la seva pròpia actitud abusiva en el passat. La reconciliació amb si mateix, finalment, arriba amb prou feines en la forma de desencantament resignat. 

M'agrada: És una novel·la que planteja preguntes a molts nivells, i que deixa prou fronts oberts com per no obtenir-ne respostes definitives.