Suite Française (#45)

Aquest és un clàssic de la literatura del segle XX, i l'obra pòstuma de la seva autora, Irène Némirovsky (1903-1942), que va morir a Auschwitz víctima de l'Holocaust. És una obra complexa, dura i colpidora: d'acord amb la seva intenció musical, manté un ritme constant que avança pausadament sense aturar-se, per endinsar-se en passatges commovedors que s'obren inesperadament durant la lectura. Pretén ser una obra mosaic, farcida de personatges de diferents estrats socials, amb subtrames i escenaris diversos; però d'aquest potencial mosaic n'entreveiem només una petita porció, les dues primeres parts, en versió esborrany, que l'autora va deixar entre els seus manuscrits quan va ser detinguda. 

Némirovsky emprèn així un retrat social del salvatge èxode a províncies dels habitants de París, en la primera part, en què tothom hi té alguna cosa a perdre i el pitjor enemic pot resultar el ciutadà respectable. En la segona part, l'acció es fa més dilatada i se centra en l'ocupació d'un poblet francès per part d'una companyia de l'exèrcit alemany. En aquest context, la línia entre amics i enemics es va fent cada cop més fina a mesura que s'imposa la necessitat de conviure amb el conqueridor. En el seu rerefons es troba la idea que no és fins que ens trobem encarats amb l'experiència límit que la realitat adquireix la seva vessant més autèntica, que ens trobem enfrontats amb qui som de debò. El descobriment, però, acostuma a ser insòlit i pertorbador. La descripció sobre les diferències de classe i sobre el caràcter i defectes de cada estrat social és molt acurada, tot i que el fet que la novel·la quedi inacabada fa que aquests detalls es vagin dissolent en el conjunt. 

Sinopsi: En la primera part trobem un conjunt d'històries paral·leles sobre la fugida dels habitants de París al camp per evitar els bombardeigs alemanys. Durant aquest viatge, els personatges aniran demostrant les seves veritables personalitats, amb les seves mesquineses i heroïcitats, entre les quals acaben pesant més les primeres inevitablement. La segona part és la història de l'ocupació alemanya d'un poblet de províncies, alguns dels personatges de la qual ja havien estat presentats a la primera. Les ambigües tensions entre els habitants del poble i els ocupants són més subtils del que pot semblar en un principi, mentre la línia argumental principal és la història d'amor que es comença a dibuixar entre una dona de la classe mitjana acomodada i un oficial alemany. 

M'agrada: L'atenció que l'autora guarda pels detalls, amb la seva descripció minuciosa dels objectes decoratius i d'ús quotidià que, especialment en la primera part, adquireixen un protagonisme ambivalent. És també a la primera part on es produeixen impactes en l'acció totalment inesperats i colpidors.  

No m'agrada: La segona part surt perdent en comparació amb la primera, i la trama em sembla un pèl més lenta i forçada en determinats moments, sobre tot pel que fa a la idealització dels militars alemanys que, almenys a mi, m'ha acabat semblant exasperant.