L'art d'Ai Weiwei

Tradueixo al català tan sols uns pocs fragments - i m'ha costat seleccionar - de la versió anglesa del llibre, traduït del xinès per Allan H. Barr, i n'indico el número de pàgina:  

• Ai Weiwei, 1000 Years of Joys and Sorrows. London: The Bodley Head (2021).

"Sense democràcia política" argumentava, "és impossible parlar de democràcia artística. No podeu esperar que la democràcia se us ofereixi en safata - s'aconsegueix a través de la lluita." Per què feia tants anys que la gent no deia el que pensava? Perquè, assenyalava, la veritat ofenia el poder, i comportaria un càstig terrible, la ruïna personal i la de la família. Ara i en el futur, els poetes han de dir la veritat, plantejar qüestions, preguntar-se per què. (153) 

Hi havia desenes de milers d'artistes a Nova York, però tan sols unes poques dotzenes que estiguessin fent diners. Per a un cert sector, l'art s'havia convertit en objectiu d'especulació i part de la cursa per trobar la propera novetat. Feia molt temps que l'art era un producte de consum, un servei decoratiu segons els gustos dels rics, i sota la pressió comercial no podia fer altra cosa que degenerar. A mesura que les obres d'art augmenten en valor monetari, declina la seva dimensió espiritual, i l'art queda reduït a poc més que un actiu d'inversió, un producte financer. (176-178) 

L'art és sempre un esdeveniment - tant se val com t'ho miris, sempre té un principi i un final. (180) 

A la Xina, encara vivíem en una era culturalment empobrida, però l'art no ens havia abandonat - tenia arrels profundes plantades en un sòl erosionat. La supervivència tossuda d'aquesta tradició artística indígena demostrava que l'estretor de mires del nostre estat autoritari mai seria capaç de refer la nostra cultura a imatge seva. Aquests artefactes eren anteriors a l'ordre actual, i hi sobreviurien. (199) 

L'art hauria de ser reconegut, sí, però no en la forma de col·leccionables cars dipositats als magatzems del MoMA perquè hi facin verdet: això és un malbaratament. La meva visió de l'art contemporani va prendre una forma molt diferent. Per a mi, l'art és una relació dinàmica amb la realitat, amb la nostra forma de viure i la nostra actitud amb la vida, i no s'hauria de col·locar en un compartiment separat. No m'interessa un art que s'intenti distingir de la realitat. (234) 

No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. (245) 

La Herta em va preguntar: podia ser que sobreestimés el poder d'internet per canviar les coses? Dubtava que pogués tenir un gran impacte: és fàcil que els joves s'il·lusionin amb la presència a internet, ho reconeixia, i pot ser que sentin que poden fer grans canvis a la societat, però els dictadors estan plens d'arrogància i sempre detindran i assassinaran qui vulguin. Potser tenia raó, li vaig respondre: només denunciar el totalitarisme no aconsegueix transformar la societat completament; un canvi autèntic demana tota mena de condicions favorables. Però tot i així, vaig defensar la resistència. "Si dins d'una habitació a les fosques trobo una espelma" vaig dir, "l'encendré. No tinc cap altra opció." Tant se val com el govern provés de fer-me callar, sempre provaria de fer sentir la meva veu. (280) 

"Quan un estat restringeix els moviments dels ciutadans," vaig escriure, "significa que s'ha convertit en una presó. No estimeu mai una persona o un país que no tingueu la llibertat d'abandonar." (287) 

El meu art no es pot explicar plenament amb paraules, li vaig dir, perquè les obres estan en desenvolupament constant - igual que l'interrogatori, que no té per què conduir a una revelació sobtada. Tot art és una conspiració d'alguna mena, vaig dir. Vaig continuar parlant així durant una estona, fins que em va manar que callés. (306) 

"Critiques el govern," va dir, "i els teus atacs donen mala imatge al país. Mira aquest escriptori. És tot massís, té una superfície plana i unes potes fortes. Però tu t'agafes a qualsevol detallet i no el deixes anar, insistint constantment a veure-hi els defectes. Fas confondre l'opinió pública i fas que la gent pensi que realment hi ha un problema." L'escriptori en qüestió era una taula barata d'oficina, coberta amb un dit de pols i amb una mata de teranyines que hi penjaven a un costat. Li ho vaig dir, i ell s'hi va inclinar per mirar-se-la. "Oh, sí que està bruta. Hi haurien de passar un drap" va haver d'admetre. (307) 

Els drets que he lluitat per defensar haurien de ser perquè els gaudís tothom, però les conseqüències adverses em corresponen a mi tot sol. Saber-ho em dóna força mental. Em recorda els versos que va escriure el meu pare després de visitar les ruïnes d'una antiga ciutat de la ruta de la seda anomenada Xinjiang: De mil anys d'alegries i tristors / no en queda cap rastre / Vosaltres que viviu, viviu la millor vida que pugueu / No compteu que la terra en preservi la memòria. Els esforços que fem, els contratemps que trobem - tot això recompensa pel fet de viure. (363) 

Ai Weiwei

Des del front occidental

Memòries d'un oficial d'infanteria de Siegfried Sassoon es va publicar per primer cop l'any 1930 i és la segona part de la seva trilogia de novel·les sobre la Gran Guerra, en què l'autor ficciona les seves pròpies experiències al front. Tradueixo al català de l'original anglès: 

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. (Part 4 - Batalla) 

De seguida van desaparèixer i es van instal·lar a la falda del turó, i es van adormir a la llum del dia que feia que tot semblés ordinari. Tot i així aquella nit jo havia vist una cosa que em va aclaparar. No era res fora de la normalitat - una divisió exhausta que tornava de l'ofensiva del Somme - però per a mi va ser com si hagués vist un exèrcit de fantasmes. Va ser com si hagués vist la guerra com la podria haver concebut la ment d'algun poeta èpic d'aquí a cent anys. (Part 4 - Batalla) 

L'estiu passat el Primer Batalló havia estat part de la meva vida; a mitjans de setembre ja quasi no en quedava res. Jo sabia que un soldat renuncia a la seva independència per contracte; érem al front per lluitar, no per pensar. Però se'm feia una mica incòmode no poder mirar ni tan sols una setmana endavant. I ara hi havia un teló d'acer entre els mesos d'abril i maig. A l'altra banda del teló, si tenia sort, em retrobaria amb els supervivents, i començaríem a construir les nostres petites humanitats de bell nou. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Acabàvem un viatge que havia començat dotze dies abans, quan havíem sortit del Campament 13. Etapa rere etapa, havíem caminat fins a la regió que negava la vida, que ens havia amenaçat des de lluny amb el parpelleig i el gruny dels seus bombardejos. Ara avançàvem a palpentes i ensopecs al llarg d'una rasa profunda fins al punt que ens havien assignat en aquella zona de devastació inhumana. Hi devia haver una tènue llum de lluna, perquè recordo figures d'homes arraulides contra les parets de les trinxeres de comunicació; recordo veure'ls en una mena de resplendor esfereïdora - que potser era la blancor difusa d'una bengala que s'enfonsava més enllà de la carena? No sabia si eren morts o adormits, perquè molts feien posats com de mort, grotescos i distorsionats. Però això no és cap novetat, em direu, tan sols una companyia fatigada que s'esmuny per entre els morts o els dorments a tentines i xipollejos fins a la trinxera de la línia de front. Tanmateix el relleu d'aquella nit em va semblar significatiu, tot i que en experiència humana s'hagués multiplicat milions de vegades. Jo, un ésser humà únic amb el meu petit bagatge d'experiència a la terra dins del cap, tornava a entrar a la veritable tenebror i el desastre d'allò que s'anomena Harmagedon. I aleshores el vaig veure, com el veig ara mateix - un lloc terrible, un lloc d'horror i desolació que cap imaginació no podia haver inventat. També era un lloc on un home d'esperit fort es podia saber completament indefens contra la mort i la destrucció, i tot i així aixecar-se i desafiar la crua foscor i l'atuïdor foc d'artilleria, descobrint dins seu la resistència invencible d'un animal o un insecte, i una endurança que potser, en dies posteriors, oblidarà o posarà en dubte. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Em semblava, en el meu estat de confusió i fatiga, que em trobava en una crisi de la meva carrera militar; i, com era habitual, la meva por principal era la de fer el ridícul. La idea de fer el ridícul en aquell desgavell assassí ara em sembla de per riure; perquè ara m'hi veig simplement com un escarabat maldestre i atabalat; i si resulta que algú trepitja un escarabat, no és just acusar el dissortat insecte d'haver fet el ridícul. (Part 8 - El Segon Batalló) 

I així va acabar el meu gran gest. Hauria d'haver sabut que aquells carallots me la jugarien d'alguna forma, vaig pensar, mirant el mar amb posat sorrut. M'esqueia adoptar una actitud digna i entristida, però jo ja era conscient que m'havia tret un pes enorme de la ment. Al tren, en David va guardar un silenci discret. Va baixar a Clitherland. - Doncs diré a l'oficina que demà et poden revisar l'expedient - va comentar, incapaç d'amagar-se l'eufòria. - Els pots dir el que et doni la gana! - li vaig contestar, desagraït. Però així que em vaig quedar sol em vaig estintolar al seient i vaig tancar els ulls amb un sentiment d'alleujament exquisit. No era conscient que en David probablement m'havia salvat, amb una mentida molt efectiva, d'acabar a la presó. Sens dubte jo hauria fet el mateix per ell si s'hagués trobat en la meva situació. (Part 10 - Acció independent) 

Fragments de L'onada a la ment

Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig. 

• Ursula K. Le Guin, L'onada a la ment. Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig. 

Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. (20) 

No sabia prou francès per llegir Cyrano, però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. (41) 

Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. (42) 

Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un lloc, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'El Senyor dels Anells, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. (141-142) 

Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. (158) 

La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. (253) 

Al mercat, la paraula creativitat ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula creatiu no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la imaginació. (260) 

Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen smaugofòbia. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. (329) 

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. (332) 

La gent que escriu en les cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. (338) 

La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. (347) 

La gran onada de Kanagawa de Katsushika Hokusai (1831)

Fragments dels llibres de Jacob

Tradueixo uns fragments de l'edició anglesa de la novel·la d'Olga Tokarczuk, traduïda del polonès per Jennifer Croft. M'ha costat molt quedar-me'n només amb uns quants. 

• Olga Tokarczuk, The Books of Jacob. New York: Riverhead Books, 2022. 

De nit el rosega la por que la mort estigui esperant-lo en la foscor i el torni a atrapar - allà, en la foscor, hi ha el batec de la mort; hi ha les casernes dels seus exèrcits. Com que se'n va escapar d'una forma tan banal, com que la mort ni tan sols es va adonar com saltava de la pila de gent que ja posseïa, tindrà plans per a ell per sempre. (El llibre de la boira - Capítol 4) 

La tasca del Messies és terrible - el Messies és un xai portat a l'escorxador. Ha d'entrar al cor mateix del regne de les aparences, dins la foscor, i ha de portar a terme l'alliberament de les sagrades guspires d'aquella foscor. El Messies ha de davallar a l'abisme de tot tipus de maldat i destruir-lo des de dins. I ha d'infiltrar-s'hi com si hi pertanyés, un pecador entre els altres que no despertarà les sospites de les forces del mal que l'envoltin, per poder esdevenir la pólvora que dinamiti la fortalesa des de dins. (El llibre de la sorra - Capítol 5) 

Això té sentit: els profetes no venen mai de dins. Tots els profetes han de venir d'algun altre lloc, han d'aparèixer de sobte, semblar estranys, fora de mida. Estar envoltats de misteri, com el que tenen els goyim, nascut de mare verge. Un profeta ha de caminar de forma diferent, parlar de forma diferent. Idealment prové d'algun lloc inimaginable, font de paraules exòtiques i plats desconeguts i aromes ignotes - mirra, taronges, plàtans. Però un profeta també ha de ser un dels nostres. Almenys que tingui una gota de la nostra sang, que sigui un parent llunyà o algú que coneixem, fins i tot si potser hem oblidat el seu aspecte. Déu mai no ens parla a través del veí, a través del paio amb qui ens hem barallat pel pou, o el que té una dona que ens atrau amb els seus encants. (El llibre de la sorra - Capítol 6) 

Cada lloc té dues cares - cada lloc és doble. El que és sublim també ha caigut. El que és clement també es rebaixa. En la foscor més profunda rau la guspira de la llum més poderosa, i viceversa: on regna la claror omnipresent, un pou de foscor rau dins la llavor de la llum. El Messies és el nostre doble, una versió més perfecta de nosaltres mateixos - és el que seríem nosaltres, si no hagués estat per la caiguda. (El llibre de la sorra - Capítol 6) 

Entre el cor i la llengua hi ha un abisme. Recorda-ho. Els pensaments s'han d'amagar, en particular perquè vas néixer, per a la teva dissort, dona. Pensa perquè es pensin que no penses. Comporta't de manera que els entabanis. Tots ho hem de fer, però les dones més. Els talmudistes coneixen la força de les dones, però la temen, i per això els foraden les orelles, per afeblir-les. Però nosaltres no. No ho fem perquè nosaltres mateixos som com dones. Sobrevivim amagant-nos. Ens fem els enzes, fingim ser persones que no som. Arribem a casa, i ens traiem les màscares. (El llibre de la sorra - Capítol 7)

En acabat, un guarda turc amb un gran bigoti s'apropa a en Jacob. "Qui ets?" li pregunta en turc, en to d'amenaça. "Jueu? Musulmà? Rus?"

"Que no ho veus, estúpid? Sóc un dansaire." panteixa en Jacob. (El llibre de la sorra - Capítol 12) 

Els jueus de Lwów són rics, hostils, malcriats. Lwów no és tan receptiva a en Jacob com les viles i els pobles pobres. Els rics i els satisfets no tenen pressa per veure el Messies; el Messies és, al capdavall, el que el món ha d'esperar per sempre. El que arriba és un fals Messies. El Messies és el que no arriba mai. Si no, no tindria sentit. (El llibre del camí - Capítol 13)

Si creieu que sou capaços de destruir, penseu què no podríeu construir. (El llibre del camí - Capítol 17)

De bon grat es deixaria batejar de nou, i potser fins i tot retornaria a la fe per aquest altre camí, amb ells, des d'una direcció diferent, des de la porta de la cuina que no mena a salons encatifats, sinó més aviat on les patates mig podrides s'estan en caixes, on el terra queda enganxifós de greix, i on es fan les preguntes incòmodes i crues. Per exemple: qui és aquest Salvador que es va deixar matar d'una forma tan cruel, i qui l'enviava? I per què un món creat per Déu hauria de ser salvat, per començar? I "per què és tan dolent, quan podria ser tan bo?" es pregunta en Moliwda, citant per a si mateix el bo i innocent d'en Nahman, i somrient. (El llibre del camí - Capítol 18) 

Quan em demanaven per la Trinitat, em posava la mà al front i me'l tocava, dient: "El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob." (El llibre del cometa - Capítol 19)

En Moliwda deia que així que els estrangers, vivint entre estranys, ens acostumem i aprenguem a gaudir dels encants d'aquest món, ens oblidarem d'on veníem i de quina mena d'orígens són els nostres. Aleshores acabarà la nostra desgràcia, però al preu d'oblidar la nostra naturalesa, i aquest és el moment més dolorós del nostre destí, el destí de l'estranger. Per això hem de recordar-nos la nostra estrangeria i cuidar aquest record com cuidaríem la nostra possessió més preuada. Reconeixeu el món com el lloc del vostre exili, reconeixeu les seves lleis com a foranes, estranyes . . . (El llibre del cometa - Capítol 19)

Tan gran és el poder de la paraula que, quan no hi és, el món desapareix. (El llibre del cometa - Capítol 19) 

El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort durant molta estona, fins que començava a tossir amb el fum. (El llibre del cometa - Capítol 23) 

El Messies és quelcom més que una figura i una persona - és quelcom que et corre per la sang, que resideix al teu alè, és el més preuat i preciós dels pensaments humans: que existeix la salvació. I per això l'has de cultivar com la planta més delicada, bufar-hi a sobre, regar-la amb llàgrimes, posar-la al sol durant el dia, posar-la en un racó calent durant la nit. (El llibre de metall i sofre - Capítol 24) 

Només es posen d'acord en el fet que l'aspecte més important és la raó. Durant un vespre sencer juguen amb la metàfora de la llum de la raó que ho il·lumina tot de forma igualitària i desapassionada. La Gertruda observa immediatament i amb molta intel·ligència que sempre que es fa una llum molt intensa, també es fa una ombra, una foscor. Com més intensa és la llum, més profunda i intensa és l'ombra. És cert, i és una mica inquietant; es queden callats una estona. (El llibre del país llunyà - Capítol 28) 

No crec en els desastres que poden venir. Crec en aquells de què hem pogut fugir. (El llibre del país llunyà - Capítol 30)

Els avars tindran cura dels vius, però els morts són negligits fins i tot pels més generosos. La Yente sent una mena de tendresa per ells, quan la freguen com una brisa càlida - a ella, encallada aquí, al límit. Els permet aquesta confiança durant un instant, parant atenció a aquestes figures presents en vida seva, i que ara, havent-se retirat cap al fons amb les seves morts, són com aquells veterans de Częstochowa oblidats pel rei i l'exèrcit. I així, si la Yente mai havia professat una religió, després de totes les construccions que els seus avantpassats i contemporanis li havien erigit dins la ment, la seva religió ara és la fe en els Morts i els seus esforços frustrats, imperfectes, malaguanyats o avortats de reparar el món. (El llibre dels noms - Capítol 31)

Olga Tokarczuk

Fragments dels enfonsats i els salvats

Els tradueixo al català de l'edició anglesa del llibre. L'original en italià es va publicar el 1986. Les zones grises, les ambigüitats, la veu dels salvats, la ràbia i l'ofensa.  

• Primo Levi, The Drowned and the Saved. London: Abacus, 2013. 

No importava que poguessin morir pel camí, el que realment importava és que no arribessin a explicar la història. De fet, havent funcionat com a centres de terror polític, després com a fàbriques de la mort, i posteriorment (o simultàniament) com a reserves immenses de mà d'obra esclava constantment renovada, els Lagers havien esdevingut perillosos per a una Alemanya moribunda perquè contenien el secret mateix dels Lagers, el crim més gran de la història de la humanitat. L'exèrcit de fantasmes que encara hi vegetava es composava de Geheimnisträger, portadors de secrets que han de ser eliminats. (Prefaci) 

Totes les biografies de Hitler, malgrat no es posin d'acord en la interpretació de la vida d'aquest home tan difícil de classificar, coincideixen en la fugida de la realitat que va marcar els seus últims anys, que comença en particular amb el primer hivern rus. Havia prohibit i denegat als seus subjectes qualsevol accés a la veritat, els havia contaminat la moralitat i la memòria; però, en una mesura que va anar creixent gradualment i va arribar a la paranoia completa dins del búnquer, va barrar-se el pas de la veritat també a si mateix. Com tots els jugadors, va edificar al seu voltant un escenari fet de mentides supersticioses, que va acabar creient amb la mateixa fe fanàtica que exigia de tots els alemanys. El seu col·lapse no va suposar tan sols la salvació de la humanitat, sinó també una prova del preu que s'ha de pagar quan es desmembra la veritat. (Capítol 1 - La memòria de l'ofensa) 

Els joves especialment demanen claredat, una línia definida; com que la seva experiència del món és minsa, no els agrada l'ambigüitat. En tot cas, la seva expectativa reprodueix exactament la dels nouvinguts als Lagers, joves o no; tots ells, amb l'excepció dels que ja havien patit experiències similars, esperaven trobar un món terrible però desxifrable, que es conformés al senzill model que portem dins nostre de forma atàvica - "nosaltres" dins i l'enemic fora, separats per una frontera geogràfica clarament delimitada. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Abans de discutir els motius que van impulsar alguns presoners a col·laborar en diversos graus amb les autoritats del Lager, cal declarar tanmateix que davant d'aquests casos humans és imprudent precipitar-se amb els judicis morals. S'ha de deixar clar que la responsabilitat més gran està en el sistema, l'estructura mateixa de l'estat totalitari; la culpa afegida per part dels col·laboradors individuals petits o grans (mai agradosos, mai transparents!) sempre és difícil d'avaluar. És un judici que ens agradaria confiar només als que es van trobar en les mateixes circumstàncies, i van tenir la possibilitat de posar a prova en carn pròpia el que significa actuar sota coerció. Manzoni ho sabia molt bé: "Provocadors, opressors, tots aquells que fan mal als altres d'alguna forma, són culpables, no només del mal que cometen, sinó també de la perversió que causen en els esperits dels ofesos." La condició dels ofesos no els exclou de la culpabilitat, i aquesta tot sovint és objectivament seriosa, però no conec cap tribunal humà a qui es pogués delegar aquest judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. (Capítol 2 - La zona grisa) 

La compassió i la brutalitat poden coexistir en el mateix individu i en el mateix moment, en contra de tota lògica; i de fet, la compassió mateixa eludeix la lògica. No hi ha proporció entre la llàstima que sentim i l'abast del dolor que ens provoca aquesta llàstima: una sola Anna Frank ens provoca més emoció que les miríades que van patir el mateix que ella però la imatge dels quals ha quedat a l'ombra. Potser cal que sigui així; si haguéssim de patir els dolors de tothom i en fóssim capaços, no podríem viure. Potser el terrorífic do de la llàstima per a tothom només li és donat als sants, als Monatti, als membres dels Equips Especials, i a tots nosaltres ens queda, en el millor dels casos, tan sols la llàstima esporàdica que s'adreça a un sol individu, el Mitmensch, el co-home: l'ésser humà de carn i ossos que tenim al davant, a l'abast dels nostres sentits providencialment miops. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Fins i tot sense haver de recórrer al cas extrem dels Equips Especials, sovint ens passa als que hem tornat que quan descrivim les nostres vicissituds, el nostre interlocutor ens diu: "Al vostre lloc jo no hauria durat ni un sol dia." Aquesta afirmació no té cap significat precís: ningú no és mai al lloc d'algú altre. Cada individu és un objecte tan complex que no té sentit intentar preveure el seu comportament, encara menys en situacions extremes; ni tampoc és possible preveure el comportament propi. Per tant, demano que meditem sobre la història dels "corbs del crematori" amb llàstima i rigor, però que en suspenguem el judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Pocs supervivents se senten culpables d'haver fet mal, robat o colpejat un company deliberadament: els que ho van fer (els Kapos, però no només ells) en bloquegen el record; però, en canvi, quasi tothom se sent culpable de no haver ajudat. La presència al teu costat d'un company que és més feble, menys astut, o més gran, o massa jove, aclaparant-te amb les seves demandes d'ajut o quedant-se simplement allà, que en si mateix ja és una súplica, és una constant al món del Lager. La demanda de solidaritat, d'una paraula amable, un consell, o fins i tot tan sols d'una orella que escolti, era permanent i universal però rarament obtenia resposta. No hi havia temps, espai, intimitat, paciència, força; la majoria de vegades, la persona a qui se li demanava es trobava a la vegada en un estat de necessitat o en deute. (Capítol 3 - Vergonya) 

No és més que una suposició, de fet l'ombra d'una sospita; que tothom és el Caïm del seu germà, que tots nosaltres (però aquest cop dic "nosaltres" en un sentit molt més ampli, de fet universal) hem usurpat la posició del veí i vivim en lloc seu. És una suposició, però ens rosega; se'ns ha instal·lat a dins com un corc; no es veu des de fora però rosega i raspa. (Capítol 3 - Vergonya) 

Em sentia innocent, sí, però em trobava entre els salvats i per tant en recerca permanent d'una justificació davant dels meus ulls i els dels altres. Els pitjors van sobreviure - és a dir, els més aptes; els millors van morir tots. (Capítol 3 - Vergonya) 

Nosaltres, que vam ser afavorits pel destí intentàvem, amb més o menys seny, explicar no només el nostre destí, sinó també el dels altres, els submergits; però aquest era un discurs "en nom de terceres persones", la història de coses que havíem presenciat de prop, però no experimentat personalment. Quan va acabar la destrucció, el que s'havia acomplert no ho va explicar ningú, igual que no torna mai ningú a explicar la seva pròpia mort. Fins i tot si haguessin tingut paper i ploma, els submergits no haurien testificat perquè la seva mort ja havia començat abans que la del seu cos. Setmanes i mesos abans que els apaguessin, ja havien perdut la capacitat d'observar, de recordar, de comparar-se i expressar-se. Nosaltres parlem en lloc seu, per delegació. (Capítol 3 - Vergonya) 

L'oceà de dolor, passat i present, ens envoltava, i el seu nivell va anar pujant any rere any fins que quasi ens va submergir. Era inútil tancar els ulls i girar-li l'esquena, perquè era per tot arreu, en totes direccions, fins a l'horitzó. No ens era possible, ni volíem, convertir-nos en illes; els justos entre nosaltres, ni més ni menys nombrosos que en qualsevol altre grup humà, sentien remordiment, vergonya i dolor per les maldats que els altres i no ells havien comès, i en les quals se sentien involucrats, perquè sentien que el que havia passat al seu voltant en la seva presència, i dins seu, era irrevocable. Mai no es podria tornar a netejar; demostraria que l'home, l'espècie humana - nosaltres, en definitiva - érem potencialment capaços de construir una enormitat infinita de dolor; i aquest dolor és l'única força que es crea del no-res sense cost i sense esforç. N'hi ha prou amb no veure, no escoltar, no actuar. (Capítol 3 - Vergonya) 

Havien introduït dins dels caps dels joves nazis que al món només existia una civilització, l'alemanya; totes les altres, presents o passades, eren acceptables només en la mesura que continguessin elements alemanys. Així doncs, qui no entengués o parlés alemany era un bàrbar per definició; si insistia a expressar-se en la seva pròpia llengua, de fet, en la seva no-llengua, l'havien de colpejar fins que callés i tornar-lo al seu lloc, estrebant-lo, arrossegant-lo i empenyent-lo, perquè no era un Mensch, no era un ésser humà. (Capítol 4 - Comunicar) 

Mirant enrere amb la saviesa del pas del temps cap aquells anys que van devastar Europa i al final també Alemanya mateixa, et sents dividit entre dues opinions. Estàvem presenciant el desenvolupament racional d'un pla inhumà o una manifestació (fins llavors única en la història i encara no explicada amb satisfacció) de bogeria col·lectiva? Una lògica aplicada a fer el mal, o absència de lògica? Com passa tan sovint en els afers humans, les dues alternatives coexistien. (Capítol 5 - Violència inútil) 

L'operació no era gaire dolorosa i durava amb prou feines un minut, però era traumàtica. La seva càrrega simbòlica era clara per a tothom: això és una marca inesborrable, no sortiràs mai d'aquí; aquesta és la marca que es posa als esclaus i al bestiar que s'envia a l'escorxador, i en això us heu convertit. Ja no tens nom; això és el teu nom. La violència del tatuatge era gratuïta, un fi en si mateix, pura ofensa. No n'hi havia prou amb els tres números cosits als pantalons, la camisa i l'abric? No, no n'hi havia prou: calia quelcom més, un missatge no verbal, perquè els innocents poguessin sentir la seva sentència escrita a la carn. També era un retorn a la barbàrie, encara més pertorbadora per als jueus ortodoxos: de fet, precisament per distingir-se dels bàrbars, la llei mosaica prohibeix els tatuatges (Levític 19, 28). (Capítol 5 - Violència inútil) 

En altres paraules: abans de morir la víctima havia de ser degradada, per tal que l'assassí se sentís menys aclaparat per la culpa. Aquesta explicació té la seva lògica però clama al cel: és l'única utilitat de la violència inútil. (Capítol 5 - Violència inútil)

La cultura em va ser útil; no sempre, de vegades potser de forma subterrània i imprevista, però em va fer bon servei i potser em va salvar. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

La raó, l'art i la poesia no ajuden gens a desxifrar un lloc al qual tenen prohibida l'entrada. En la vida diària, formada d'avorriment i entreteixida amb l'horror, era saludable oblidar-les, igual que era saludable aprendre a oblidar la llar i la família; no em refereixo a un oblit definitiu que, d'altra banda, no hauria estat possible, sinó un arraconament a les golfes de la memòria on es depositen totes les andròmines que ja no són útils per a la vida diària. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Potser perquè era més jove, potser perquè era més ignorant que ell, o estava menys marcat, o era menys conscient, quasi mai vaig tenir temps per dedicar-li a la mort; tenia moltes altres coses que m'ocupaven - trobar un bocí de pa, evitar el treball extenuant, adobar-me les sabates, robar una escombra, o interpretar els signes i els rostres que m'envoltaven. Els objectius de la vida són la millor defensa contra la mort: i no tan sols al Lager. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Molts europeus d'aquella època, i no només europeus i no només d'aquella època, es comportaven i encara es comporten com en Palmström, que negava l'existència de les coses que no haurien d'existir. (Capítol 7 - Estereotips) 

Les pors d'avui són més o menys fundades que les pors d'aquell temps? Pel que fa al futur, som igual de cecs que els nostres pares. Els suïssos i els suecs tenen els seus refugis antinuclears, però què trobaran quan tornin a sortir a l'exterior? Hi ha Polinèsia, Nova Zelanda, la Terra del Foc, l'Antàrtida: potser en sortiran il·leses. Obtenir un passaport i un visat d'entrada és més fàcil que no pas ho era aleshores: per tant, per què no hi hem marxat, perquè no abandonem els nostres països, per què no fugim "quan encara hi som a temps"? (Capítol 7 - Estereotips) 

Una generació escèptica està a punt d'entrar a l'edat adulta, mancada no d'ideals però sí de certeses, desconfiada de la gran veritat revelada: disposada en canvi a acceptar veritats petites, que canvien amb el pas dels mesos o de l'onada convulsa de les modes culturals, ja siguin assenyades o forassenyades. (Conclusions) 

Hem de ser escoltats: per sobre i més enllà de les nostres experiències personals, hem estat el testimoni col·lectiu d'un esdeveniment fonamental i inesperat, fonamental precisament perquè era inesperat, que no va ser previst per ningú. Va tenir lloc malgrat totes les previsions; va passar a Europa. Increïblement, va passar que un poble sencer civilitzat, que acabava de sortir de la fervent primavera cultural de Weimar, va seguir un bufó la figura del qual avui dia fa riure, i tot i així Adolf Hitler va ser obeït i les lloances se li van cantar ben bé fins a la catàstrofe. Va passar, per tant, pot tornar a passar: aquest és el nucli del que hem de dir. (Conclusions) 

Des de la presó de Reading

He rellegit De Profundis d'Oscar Wilde, i n'he traduït uns fragments al català des de l'original en anglès. Els números de pàgina són els de l'edició que llegeixo: 

• Oscar Wilde. De Profundis, The Ballad of Reading Gaol & Other Writings. London: Wordsworth Editions, 2002.

Per si us animeu a llegir: què hi trobareu, a dins? 

• Un home empresonat injustament. 
• Un ex-amant silenciós. 
• Un Crist artista (romàntic, per si fos poc). 

"Quan no ets dalt del pedestal no ets interessant. La propera vegada que et posis malalt marxaré immediatament." Quantes vegades m'han tornat a la memòria aquestes paraules en les cel·les miserables de les diverses presons on m'han enviat. Me les he repetides una vegada i una altra, i hi he vist, espero que injustament, part del secret del teu silenci estrany. (22) 

L'Amor s'alimenta de la imaginació, a través de la qual ens fem més savis del que sabem, millors del que sentim, i més nobles del que som; a través de la qual veiem la Vida com un tot; a través de la qual, i només a través d'ella, podem entendre els altres en les seves relacions reals i ideals. Només el que és bell, i bellament concebut, pot alimentar l'Amor. Però l'Odi s'alimenta de qualsevol cosa. (30-31) 

Em consta que vas escriure altres cartes a altres diaris que no es van publicar. Però aquestes eren només per dir que odiaves el teu pare. A ningú li interessa si l'odiaves o no. L'Odi, encara ho has d'aprendre, és, considerat intel·lectualment, la Negació Eterna. Considerat des del punt de vista de les emocions és una forma d'Atròfia, i mata qualsevol cosa diferent d'ell mateix. Escriure cartes als diaris per dir que odies algú és com si algú escrivís als diaris per dir que té una malaltia secreta i vergonyosa: el fet que l'objecte d'odi fos el teu propi pare, i que el sentiment fos totalment recíproc, no feia el teu Odi noble ni bell de cap manera. Si revelava alguna cosa era simplement que és una malaltia hereditària . . . (35-36) 

El patiment és un moment únic. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar els seus humors, i fer la crònica del seu retorn. Amb nosaltres, el temps no progressa. Torna enrere. Sembla que doni voltes a un centre de dolor. La immobilitat paralitzadora d'una vida, cada circumstància de la qual es regula amb un patró inamovible, de forma que mengem i bevem i caminem i jaiem i preguem, o almenys ens agenollem a pregar, seguint les lleis inflexibles d'una fórmula de ferro - aquesta qualitat immòbil, que fa que cada dia terrible sigui igual a un altre fins al més mínim detall, sembla comunicar-se ella mateixa a aquestes forces externes l'essència autèntica de l'existència de les quals és el canvi incessant. Del moment de la sembra o de la collita, dels segadors que apleguen el blat, o els veremadors enfilant a través de les vinyes, o l'herba del jardí que s'ha tornat blanca amb l'esclat de la floració, o coberta de fruits caiguts, no en sabem res, no en podem saber res. Per a nosaltres només hi ha una estació, l'estació del Dolor. Sembla que ens hagin arrabassat el sol i la lluna mateixos. Fora, el dia pot ser blau i daurat, però la llum que s'escola a través del vidre espès i esmorteït de la finestreta barrada sota la qual m'assec és gris i minsa. Sempre és capvespre dins de la cel·la, i sempre és mitjanit dins del cor. I en l'esfera del pensament, no menys que en l'esfera del temps, no hi ha moviment. Això que personalment vas oblidar fa tant de temps, o pots oblidar fàcilment, m'està passant a mi ara, i em tornarà a passar demà. Recorda-te'n, i seràs capaç de comprendre una mica per què t'estic escrivint, i per què d'aquesta manera. (45) 

On hi ha Dolor, hi ha terra sagrada. Algun dia ho entendràs. Fins llavors no sabràs res de la vida. En Robbie, i caràcters com el seu, ho entenen. Quan em van portar de la presó al Jutjat d'Insolvents escortat per dos policies, en Robbie es va esperar al passadís llarg i lúgubre per poder, davant de tota la gentada, que es va quedar en silenci en veure un gest tan dolç i simple, alçar-se el barret quan vaig passar per davant seu, amb les manilles posades i el cap cot. Hi ha gent que ha anat al cel per coses més petites. Era amb aquest esperit, i amb aquesta forma d'estimar que els sants s'agenollaven per rentar els peus dels pobres, o s'ajupien a fer un petó a la galta d'un leprós. No li he parlat mai del que va fer. No sé si a hores d'ara és conscient que jo me'n vaig adonar. No és una cosa que es pugui agrair formalment amb paraules formals. Ho guardo a la cambra del tresor del meu cor. (47-48) 

Em trobo a la vegada burlat i amenaçat per la pobresa. Ho puc suportar. Em puc acostumar a coses pitjors. Però m'han tret els meus fills pel procediment legal. Això és i sempre serà una font d'angoixa infinita, de dolor infinit, d'aflicció sense límit ni final. Que la llei decideixi, i s'arrogui el poder de decidir, que no sóc apte per estar amb els meus propis fills és quelcom que se'm fa horrible. La desgràcia de la presó no és res comparat amb això. Envejo els altres homes que m'acompanyen al pati. Estic segur que els seus fills els esperen, es preparen per la seva arribada, i els rebran amb afecte. (54) 

I el propòsit de tot plegat és que t'he de perdonar. Ho he de fer. No t'escric aquesta carta per omplir-te el cor de rancúnia sinó per buidar-ne el meu. Pel meu propi bé t'he de perdonar. Una persona no pot quedar-se per sempre un escurçó al pit que se n'alimenti, ni despertar-se cada nit per plantar esbarzers al jardí de l'ànima. No em serà gens difícil de perdonar-te, només que m'hi ajudis una mica. (55) 

El desig, al final, es va fer malaltia, o bogeria, o les dues coses. Vaig deixar de preocupar-me per les vides dels altres. Prenia el plaer d'on jo volia i anava a una altra cosa. Vaig oblidar que cada petita acció de la vida diària fa o desfà el caràcter, i que per tant el que un ha fet a la cambra secreta un dia ho ha de cridar des de les teulades. Vaig deixar de ser el meu propi Senyor. Ja no era el Capità de la meva Ànima, i no ho sabia. Vaig permetre't dominar-me, i al teu pare espantar-me. Vaig acabar en una desgràcia horrible. Només em queda una cosa, ara: l'absoluta Humilitat: igual que a tu només et queda una cosa, també l'absoluta Humilitat. Faries bé de baixar a la pols i aprendre'n al meu costat. (56-57) 

La Raó no m'ajuda. Em diu que les lleis que m'han condemnat són equivocades i injustes, i el sistema que he hagut de patir és equivocat i injust. Però, d'alguna forma, he de fer que em siguin adequats i justos. I de la mateixa manera que en l'Art només ens preocupa el que una cosa en particular és per a un mateix en un moment particular, passa el mateix en la revolució ètica del caràcter de cadascú. He de fer que tot el que m'ha passat m'estigui bé. El llit dur, el menjar fastigós, les cordes gruixudes que s'han d'anar desfilant fins que les puntes dels dits se t'adormen del dolor, les petites feines amb què comença i acaba el dia, les dures ordres que la rutina sembla imposar, els uniformes espantosos que fan el dolor grotesc de mirar, el silenci, la solitud, la vergonya - totes i cadascuna d'aquestes coses les he de transformar en una experiència espiritual. (59) 

Rere la Joia i el Riure hi pot haver un temperament groller, dur o cruel. Però rere el Patiment sempre hi ha Patiment. El Dolor, a diferència del Plaer, no porta màscara. (65)

I, per més que en el moment present et costi de creure, tot i així és ben cert que per a tu, que vius en llibertat i ociositat i comoditat, t'és més fàcil aprendre les lliçons de la Humilitat que a mi, que començo el dia agenollant-me a fregar el terra de la meva cel·la. Perquè la vida a la presó, amb les seves inacabables privacions i restriccions, et fa rebel. El més terrible de tot no és que et trenqui el cor - els cors estan per ser trencats - sinó que te'l torna de pedra. (67) 

Quan diu: "Perdoneu els vostres enemics", no és pel bé de l'enemic sinó pel d'un mateix que ho diu, i perquè l'Amor és més bonic que l'Odi. Quan li demana al jove que el va estimar només de mirar-lo: "Ven tot el que tens i dona-ho als pobres", no està pensant en la condició dels pobres sinó en l'ànima del jove, la preciosa ànima que la riquesa desfigurava. En la seva forma de veure la vida coincideix amb l'artista que sap que per la llei inevitable de l'autoperfeccionament el poeta ha de cantar, i l'escultor ha de pensar en bronze, i el pintor ha de fer el món a la imatge del seu ànim, amb tanta certesa i seguretat com l'espinalb ha de florir a la primavera, i el blat ha de cobrir-se d'or a l'hora de la collita, i la Lluna en el seu vagar ordenat canvia d'escut a falç, i de falç a escut. (74)

La seva moral és tota empatia, just com hauria de ser la moral. Si l'única cosa que mai hagués dit fos "Se li perdonen els pecats perquè ha estimat molt", hauria valgut la pena morir per haver-ho dit. La seva justícia és tota justícia poètica, exactament com hauria de ser la justícia. El pidolaire va al cel perquè ha estat infeliç. No se m'acut una raó millor per enviar-l'hi. La gent que treballa una hora a la vinya amb la fresca del vespre reben la mateixa recompensa que els que hi han treballat tot el dia sota el sol. Per què no? Potser cap d'ells mereixia res. O potser eren persones d'una mena diferent. Crist perdia la paciència amb els sistemes mecànics, monòtons i sense vida que tracten la gent com si fossin coses, de forma que tracten tothom igual: com si tothom, o qualsevol cosa ja posats, fos com qualsevol altra cosa del món. Per a ell no hi havia lleis: només hi havia excepcions. (80-81) 

L'únic que ens diu Crist amb una petita advertència és que qualsevol moment hauria de ser preciós, que l'ànima sempre hauria d'estar preparada per l'arribada del Nuvi, sempre esperant la veu de l'Amant. (82) 

Les persones que només desitgen autorealitzar-se no saben mai cap on van. No poden. En un sentit de la paraula, és clar, és necessari, com va dir l'oracle grec, conèixer-se un mateix. És el primer objectiu del coneixement. Però admetre que l'ànima de la persona no es pot conèixer és l'objectiu últim de la Saviesa. El misteri últim és un mateix. Quan un ha pesat el sol en una balança, ha mesurat les fases de la lluna, i ha fet un mapa dels set firmaments estel a estel, encara li queda un mateix. Qui pot calcular l'òrbita de la seva pròpia ànima? Quan el fill de Kish va anar a buscar els ases del seu pare, no sabia que un home de Déu l'esperava amb el crisma de la coronació i que la seva ànima ja era l'Ànima d'un Rei. (84) 

Si quan sortís d'aquí un amic meu donés una festa i no m'hi convidés, no m'importaria gens. Puc ser perfectament feliç jo tot sol. Amb llibertat, llibres, flors i la lluna, qui no seria feliç? A més, jo ja no estic per festes. N'he celebrat massa perquè m'importin. Aquesta part de la meva vida s'ha acabat, molt afortunadament, m'atreviria a dir. Però si, quan sortís d'aquí, un amic meu tingués una pena, i no em permetés compartir-la amb ell, em faria molt de mal. (86) 

No vas entendre per què t'escrivia cartes boniques, com tampoc no vas entendre que et fes regals bonics. No vas saber veure que les cartes no eren per publicar, com tampoc no vas saber veure que els regals no eren per empenyorar. A més, pertanyen a una part de la vida que ja s'ha acabat, a una amistat que d'alguna forma no vas ser capaç d'apreciar amb el seu valor just. Ara et deus meravellar de recordar els dies en què tenies la meva vida sencera a les teves mans. Jo també me'n meravello, i també me'n recordo amb altres emocions molt diferents. (110) 

Tinc un desig estrany de les grans coses senzilles i atàviques, com el Mar, que per a mi no és menys Mare que la Terra. Em fa la impressió que mirem massa la Natura, i hi convivim massa poc. Veig molt de seny en l'actitud dels grecs. No xerrotejaven sobre postes de sol, ni discutien sobre si les ombres a l'herba són de color malva o no. Però veien que el mar és per al nedador i la sorra per als peus de l'atleta. Estimaven els arbres per l'ombra que donaven, i el bosc pel seu silenci al migdia. (110-111)

El que tinc davant meu és el meu passat. M'he d'obligar a mirar-lo amb uns ulls diferents, fer que el món el miri amb uns ulls diferents, fer que Déu el miri amb uns ulls diferents. Això no ho puc aconseguir ignorant-lo, o menyspreant-lo, o lloant-lo, o negant-lo. Només ho puc fer acceptant per complet que és una part inevitable de l'evolució de la meva vida i el meu caràcter: inclinant el cap davant de tot el que he patit. (114) 

Oscar Wilde

La saviesa del bruixot

He traduït aquests fragments al català des de la versió en anglès de la novel·la Wizard of the Crow (El Bruixot del Corb) feta pel mateix autor, Ngũgĩ wa Thiong'o, a partir de l'original en kikuiu. 

• Ngũgĩ wa Thiong'o, Wizard of the Crow. London: Vintage, 2018. 

Un agitador. Un home de Moscou. Educat a l'Institut de Periodisme Revolucionari Marxista d'Alemanya Oriental. Fins i tot hi va haver un temps en què alguns veïns nostres, embriagats amb la ximpleria del socialisme africà, van contractar els seus serveis per escriure articles radicals reclamant la lluita de classes a Àfrica. Tan bon punt va quedar clar que el comunisme estava esgotat, molt sàviament se'n va penedir i es va afanyar a eliminar la paraula revolució del seu nom. I què vaig fer, jo? Empresonar-lo? No. El vaig perdonar. I s'ha fet digne del meu perdó a través de la seva obra. A l'Etern Patriota, el pamflet clandestí que editava, em denunciava com a creador d'una nació d'ovelles. Avui, al Lloro Diari, m'ajuda a pasturar les ovelles amb les seves fuetades literàries. (Llibre 1: Dimonis amb poder - Capítol 6) 

En temps bíblics, eren les serps mosaiques les que s'empassaven les serps faraòniques. Avui dia a Aburĩria, són les serps faraòniques les que s'empassaran qualsevol de vosaltres que es pensi que és el nou Moisès. (Llibre 1: Dimonis amb poder - Capítol 8)

- És com va el món - va dir en Kamĩtĩ amb el mateix to indiferent, amb el desig que s'acabés la conversa i ella marxés.

- No ho entenc.

- El món no té ànima.

- Doncs canvia el món. Dona-li una ànima. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 3)

Era bo que pregar i pidolar encara no fossin crims contra l'estat. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 5)

Pel que fa a la història, li excitava la curiositat de la mateixa forma que l'escena del crim fa concentrar un detectiu. La història, i en particular la història africana, era l'escenari de molts crims amb molts testimonis contradictoris. Els historiadors eren detectius del temps, i li encantava el repte de fer encaixar diferents peces del trencaclosques per esbrinar les formes ocultes dels fets del passat. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 8)

Hi ha dos tipus de salvadors: els que volen alleugerir les ànimes dels qui pateixen i els que volen guarir les ferides de la carn dels qui pateixen. De vegades em pregunto quins tenen raó. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 10)

Alguns havien llegit sobre els bilions i bilions que el Banc havia prestat a Rússia com a suborn perquè abandonés el socialisme per sempre. Què no donaria a un país els líders del qual mai no havien somiat amb la democràcia ni havien experimentat mai amb la ximpleria del socialisme? No era d'estranyar que deixessin targetes de visita. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 13)

Des d'avui, mai més ataquis cap pidolaire, endeví, guaridor, bruixot o bruixa. Si mai fas mal als desvalguts, aquesta màgia es tornarà contra tu. Tot el que tinguis, inclosa la pau interior, se t'arrabassarà. Ara ves. Les teves accions seran el mirall de la teva ànima. Mira't en aquest mirall, sempre. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 15)

En Sikiokuu, el primer a respondre, va dir que, com que a tota Aburĩria era il·legal que es reunissin més de cinc persones sense permís de la policia, les cues sense permisos eren una violació clara de la llei i donaven a entendre al món sencer no només que l'atur havia arribat a un punt crític, sinó també que hi havia escassetat a les botigues. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció II - Capítol 8)

El desconcertava qualsevol que no estigués motivat per l'avarícia. No podia entendre les persones que parlen de la salvació col·lectiva en comptes de la supervivència personal. Com se suposava que havia de tractar aquests recalcitrants? Un pescador posa un cuc a la punta de l'ham, però si el peix l'ignora, com se suposa que l'ha de pescar? (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció III - Capítol 8)

A més, fins i tot el més ximple dels aburĩris sabia que somiar, desitjar o imaginar la mort del líder en qualsevol circumstància era un acte de traïció castigable amb la mort. (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 1)

No discuteixis amb un ximple, feia la dita, perquè la gent no notarà qui és qui. (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 13)

- Quan vaig sentir a parlar del Bruixot del Corb, vaig pensar en un ancià, de setanta anys o més gran, aguantant-se amb un bastó, amb un espantamosques a la mà, i una bosseta de tabac penjada al coll. I guaita, tu! Un jove amb un vestit de marca. Un bruixot modern, eh? O hauria de dir postmodern? 

- Postcolonial - va afegir el Bruixot del Corb. 

- Un bruixot postcolonial? - va afegir en Sikiokuu, rient en veu alta -. Un bruixot amb sentit de l'humor, també? (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 20)

Torna enrere en el temps. Alça't i ves a totes les cruïlles, tots els mercats i tots els temples, a totes les llars de tota la gent negra de tot el món, i troba la font del seu poder. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 15) 

Les vostres dones desafien l'ordre natural de les coses, arribant fins i tot a formar autoanomenats jurats populars; i la gent que fa cua desafia l'ordre social. No us hem de recordar el que és obvi: si les masses s'agafen la llei amb les seves pròpies mans, a vós a les vostres només us hi quedarà el caos. Democràcia extrema. Democràcia directa. Els antics grecs, a la ciutat-estat d'Atenes, em sembla, ho van provar, i què va passar? Va suposar la caiguda de la civilització grega. Senyor President, torneu a Aburĩria. Poseu ordre a casa vostra. Aleshores ens envieu un informe amb qualsevol altra consideració que ens vulgueu fer. El Banc se'l mirarà amb molta atenció . . . però ara excuseu-nos. Tenim un altre compromís. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 18) 

Va creuar l'Avinguda Global fent com si es dirigís a la mateixa adreça. El fascinava el poder encapsulat en tot aquell vidre i formigó. Totes les lleis i regulacions que governaven les polítiques monetàries i econòmiques de les nacions de la terra sortien d'aquest edifici: fos quina fos la melodia que toqués el Banc, els líders de la terra hi ballaven; fos quan fos que estornudés, el món sencer patia migranyes. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 21) 

No em deixen passar. Aneu amb compte. El país està prenyat. Què donarà a llum, no ho sap ningú. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 22) 

Va provar de controlar el seu enuig, genuïnament desconcertat per com s'havia arribat a enrarir la seva relació amb Washington, Londres, Berlín i París fins al punt de veure's obligats a enviar un delegat especial a renyar-lo davant del seu gabinet. En els dies de la guerra freda, el cobrien de lloances per despatxar milers dels seus propis súbdits al silenci etern. I ara, fins i tot després d'haver-los assegurat que estava disposat a tornar-ho a fer per ells, li venien amb lliçons sobre moderació i el nou ordre global! Tenia la dignitat ferida. Havia de mostrar als seus ministres que no tenia por d'un delegat especial, per més que fos un emissari d'Occident. (Llibre 4: Dimonis home - Secció II - Capítol 22)

Alguns juraven pel que els fos més sagrat que sabien del cert que el Bruixot del Corb havia estat detingut per les autoritats americanes d'immigració per no posseir un visat vàlid. L'havien posat en un avió i l'havien dut a Perú per error, i les autoritats peruanes li havien denegat l'entrada al país perquè no tenia visat, i al seu torn el van posar en un altre avió i el van enviar a Nova Zelanda, on va tenir la mateixa sort, i així successivament, d'un lloc a un altre, baixant d'un avió per pujar-ne a un altre, i per això va tornar-se tan viatjat, perquè tot i que no li deixaven posar un peu enlloc havia acabat veient tot el món, de Mozambic a Mongòlia, de Kazakhstan a Camerun, de Tanzània a Tasmània, de Hawaii a Hong Kong, de l'Índia a Islàndia, de Kenya a Corea; una persona sense llar, un ciutadà del món. Altres deien que no; que aquesta història no era veritat, i que les autoritats americanes d'immigració l'havien posat a la garjola per no tenir papers que diguessin qui era o d'on venia, i encara és allà fins a dia d'avui com a sospitós de terrorisme, o bé la màfia el va assassinar pels carrers de Nova York per negar-se a explicar-los el secret dels diners que creixen dels arbres. 

Sí, és cert que encara és a Amèrica, deien uns altres, però no és a la presó, si no és que considereu presons les escoles i facultats. Simplement es va matricular en una escola de bruixeria, i ara ja s'està traient el doctorat en bruixeria comparada, antiga i moderna, i en realitat, què hi ha, aquí, que el cridi a tornar? Aburĩria amb carreteres tortes, robatoris, virus de la mort fugitius, hospitals sense medicina, atur rampant sense pal·liatius, inseguretat diària, epidèmia d'alcoholisme? Sí, una Aburĩria amb uns líders que han mort l'esperança? Es quedaria a Amèrica i adquiriria la bruixeria que havia inventat el fax i internet i els emails i la visió nocturna i els laboratoris que cultiven òrgans humans i fins i tot clonen animals i humans, els objectes màgics que es propulsen ells mateixos a les guerres o a altres móns, la bruixeria que fa que el dòlar governi el món! Amén, contestaven alguns, i això fins i tot de vegades generava discussions entre ells: Què vols dir, amén? Amén a què? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 1)

Només hi ha un Déu. Però hi ha molts Senyors. Que hi has pensat mai? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 3)

El poble ha parlat

El poble ha parlat 

Torneu-me la meva veu 

El poble ha parlat 

Torneu-me la meva veu que em vàreu arrabassar (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 4)

L'A.G. explica una versió lleugerament diferent del que va passar en aquell bar que anomenaven Venc-la-Mort. Segons ell, el Bruixot del Corb no anava begut; simplement es trobava aclaparat per una visió de tots els mals que s'estenien per la terra; el fet de vomitar sobre l'herba de la cuneta era la seva forma d'expressar que a la terra li calia una purificació. A banda d'això, l'A.G. no dona gaires detalls en el seu relat, i hi ha coses que no és capaç d'explicar. Quan alguns esgarriacries que no reconeixen una bona història quan la senten volien saber què feia el Bruixot del Corb en un bar de mala mort que serveix verí als clients, ell contestava força crípticament: Recordeu Jesús? Mahoma? Vivien amb els pobres. (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 7)

A tota Aburĩria, la gent es preguntava: com pot desaparèixer un ministre del gabinet, com si fos una cabra o un infant, sense deixar rastre? Un Ministre d'Afers Exteriors, que havia representat el Líder tan eficientment a les corts dels més grans d'arreu del món - com podia esfumar-se d'aquella manera? Un ministre envoltat de guardaespatlles nit i dia - com és que no hi havia testimonis? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 10)

Mai no és massa lluny quan tornes a casa. (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 24)

Des que la banda patriòtica d'en Kaniũrũ havia apallissat periodistes estrangers a l'aeroport, cosa que havia provocat protestes a les ambaixades occidentals, el Líder havia ordenat a la policia, les unitats paramilitars i fins i tot els nois d'en Kaniũrũ que anessin amb compte, amb molt de compte, davant les càmeres estrangeres. Si els agafaven moltes ganes de rebentar caps, ho havien de fer en zones rurals o pobles petits. No s'havia enfadat amb els que havien ignorat la seva ordre d'autocontenció i havien fracturat uns quants ossos als que incitaven a assistir a l'anomenada Assemblea del Poble. Però no volia que fessin res que pogués donar a entendre que li feia por una concentració pacífica a les portes del Parlament i dels jutjats. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 1) 

I els meus ocells? Tenen un llenguatge propi. I pensar que la gent no em creu quan els dic que un colom m'ha fet arribar un missatge, que els humans ens hem de mantenir valents; que no hi ha cap nit tan llarga que no acabi a l'alba! (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 9) 

Pels volts del segle disset, Europa va fecundar alguns africans amb el seu mal. Aquests embarassos van donar a llum el conductor d'esclaus a la plantació d'esclaus, que va mutar en el conductor colonial de la plantació colonial, que anys després va mutar en els pilots neocolonials de la plantació neocolonial. Ara està mutant en un conductor i pilot modern de la plantació global? Però Àfrica va fecundar la seva pròpia gent, que fa cantar el nostre poble: Fins i tot si mateu els nostres herois, nosaltres les dones estem prenyades d'esperança i d'un destí nou. Per tant, no ploreu desesperats per aquells que se us han venut l'herència; somrieu també amb orgull per les victòries d'aquells que lluiten per rescatar la nostra herència. 

Així que em vaig dir: Igual que l'avui neix del ventre de l'ahir, l'avui està prenyat de demà. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 23) 

Aleshores el Líder va proclamar amb grandiloqüència l'adveniment de la democràcia de partits a Aburĩria, per a sorpresa de tothom. Però va afegir que el nou sistema aburĩri només feia explícit el que estava latent a totes les democràcies modernes, en les quals tots els partits són bàsicament variacions d'un de sol. Ell seria el cap nominal de tots els partits polítics, de forma que en les properes eleccions generals, tots els partits l'escollirien a ell, és clar, com a candidat a la presidència. La seva victòria seria la de tots els partits, i el que és més important per als aburĩris, la victòria d'un lideratge provat i assenyat. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció II - Capítol 4) 

No hi ha límits morals als mitjans que pot utilitzar un líder, de mentides a vides, de suborns a bastonades, per tal d'assegurar que el seu estat sigui estable i el seu poder segur. Però si podia mantenir l'estabilitat de l'estat sacrificant la veritat en comptes de vides, manipulant la llei en comptes de trencar-la, segellant els llavis dels descontents amb inesgotables subterfugis en comptes de destrossar-los amb filferro espinós i cera calenta, si podia comprar la pau a través d'un gran engany en comptes d'un gran desplegament de vehicles armats pels carrers, cosa que donava arguments als seus enemics per fer propaganda, seria la més dolça de les victòries. La teoria també deia que un líder pot fer coses inesperades, bones o dolentes, per tal d'enxampar amic o enemic d'improvís. El tercer axioma era el que anomenava el principi de donar sense donar. Treu-los-en deu, fes una declaració ferma que no els penses tornar res, i aleshores, sota pressió, cedeix i torna'ls-en un, i el resultat és l'aplaudiment generalitzat, la victòria sobre l'enemic i les felicitacions de l'amic. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció II - Capítol 6) 

Van explicar històries esfereïdores de persones fins i tot dels racons més remots del món que formaven cues i demanaven canvis. Avui, malgrat els anys de penúries en solitari, s'alegraven d'informar que el poble d'Aburĩria s'estava posant al dia amb la resta del món; i que des del nord, el sud, l'est i l'oest, és més, des dels poblets rurals més remots i des dels centres urbans, s'estaven formant cues que avançaven lentament cap a la capital, cantant sense parar les causes de tots els crits dels desposseïts. Volen una atmosfera neta perquè la gent pugui respirar aire net, aigua neta per beure, i espais nets on poder viure i gaudir. Rebutgen la llei de l'escurçó i l'ogre. Els seus càntics se sincronitzen amb els de les altres parts del món: No deixeu que ens matin el futur. (Llibre 6: Dimonis barbuts - Capítol 6) 

Potser el coneixement no era altra cosa que l'art de mirar el que ja sabem amb una mirada diferent, i fer-nos preguntes diferents. El coneixement és la descoberta de la màgia de les coses ordinàries. Com paraules que es fan melodia. (Llibre 6: Dimonis barbuts - Capítol 13) 

 

Bruixots de Lassa, Nigèria
(Font)

Fragments de Jo, Tituba

Més i de millors a l'edició catalana del llibre, publicada per Tigre de Paper. La traducció és d'Oriol Valls i Fornells: 

• Maryse Condé, Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem. Manresa: Tigre de Paper, 2021. Traducció d'Oriol Valls i Fornells. 

M'hauria agradat desfermar el vent, com un gos de la seva gossera, perquè s'emportés més enllà de l'horitzó les blanques grans cases dels amos, i governar el foc perquè alcés les flames i les fes cremar perquè tota l'illa fos purificada, consumida! Però no tenia aquest poder. Només sabia donar consol! (18) 

T'ho he dit sempre. L'univers té les seves regles, que jo no puc capgirar completament. Si no, destruiria aquest món i en construiria un altre en què els nostres fossin lliures. Lliures per subjugar al seu torn als blancs. Per desgràcia, no puc! (26) 

- Al Black Horse hi treballen dos indis. Si veiessis com els tracten. M'han explicat com els van desposseir de les seves terres, com els blancs van delmar els seus ramats i van escampar entre ells l'"aigua de foc", que en poc temps porta l'home a la tomba. Ah, els blancs! 

Aquestes històries em deixaven perplexa i intentava entendre-ho: - Potser és perquè han fet tant de mal als seus semblants, a aquests perquè tenen la pell negra, a aquells perquè la tenen roja, que tenen un sentiment tan fort d'estar condemnats? (62) 

Hi havia, però, una cosa que ignorava: la maldat és un do que es rep en néixer. No s'adquireix. Aquells d'entre nosaltres que no han vingut al món armats amb esperons i ullals resulten perdedors en tots els combats. (92) 

Tothom dona un significat diferent a aquesta paraula. Tothom creu que pot modelar la bruixa a la seva manera perquè satisfaci les seves ambicions, els seus somnis, els seus desitjos... (178) 

Pot sorprendre que en aquells temps en què el fuet espetegava alt i dur sobre les nostres espatlles jo aconseguís gaudir d'aquesta llibertat, d'aquesta pau. Això és perquè els nostres països tenen dues cares. Una, la que recorren les calesses dels amos i els cavalls dels seus policies, armats amb mosquets i seguits pels seus gossos de lladrucs furiosos. L'altra, misteriosa i secreta, feta de contrasenyes, de consells xiuxiuejats i de conspiració del silenci. Jo vivia en aquesta cara, protegida per la complicitat de tots. Man Yaya va fer créixer al voltant de la meva cabana una vegetació frondosa, i hi estava com en un castell fortificat. Un ull no atent només hi discernia un garbuix de guaiabers, de falgueres, de plumèries i d'acomats, clapejats aquí i allà per la flor malva de l'hibisc. (190) 

La nostra memòria estarà plena a vessar de sang. Els nostres records suraran en la seva superfície, com nenúfars. (203) 

Maryse Condé

Fragments de Somnis en temps de guerra

Els he extret de l'edició catalana del llibre i la traducció és de Josefina Caball: 

• Ngũgĩ wa Thiong'o, Somnis en temps de guerra. Barcelona: Raig Verd, 2017. Traducció de Josefina Caball. 

La nit em frustra perquè llegeixo a la claror d'un llum de querosè poc fiable i sense protecció. El querosè costa diners i hi ha dies que el llum no té combustible. La majoria de les vegades m'he de refiar de la claror del foc, que dura poc. Sempre agraeixo la llum diürna perquè permet que el llibre de màgia m'expliqui històries sense interrupció, tret de quan he de fer alguna feina. Anar a escola ha valgut la pena perquè ara puc evadir-me en un món de màgia. Gràcies, mare, gràcies. L'escola m'ha obert els ulls. Quan més endavant a l'església sento les paraules, "Era cec i ara hi veig", de l'himne Amazing Grace, em recordo de l'escola de Kamandũra i del dia que vaig aprendre a llegir. (73) 

Del senyor reverend Kahahu vaig aprendre a venerar la modernitat; de Baba Mũkũrũ, els valors de la tradició; i del pare, un escepticisme sa respecte de totes dues coses. Però sempre em vaig sentir atret pels aspectes rituals tant del cristianisme com de la tradició. (91) 

Si ara fossin els temps dels nostres ancestres Ndemi i Mathathi, / pare, et demanaria el banquet reservat per als iniciats, / i després, que m'armessis amb una llança i un escut; / però avui, pare, només et demano estudis. (125) 

Els residents d'Ole Ngurueni van plantar cara: no es mourien d'allà; ningú no els trauria de casa tres vegades. Quina força tenien? La solidaritat. Van jurar que es mantindrien units i que mai no es dividirien. La família d'un dels líders, Koina, prové de Limuru. Què va fer el Govern? Els va fer pujar a camions, com si fossin bestiar, i els va portar a Yatta, a l'est de Kenya. I ells van descriure amb una cançó el seu trasllat forçós d'Ole Ngurueni a Yatta, una regió anomenada "la terra dels rocs negres". (129) 

Els soldats anglesos van a la guerra i són recompensats amb terra robada als africans. Els africans van a la mateixa guerra formant part del Cos dels Portadors i com a recompensa els roben les terres. El mateix va passar a la Segona Guerra Mundial. A la tornada, feina per al soldat europeu; atur per al combatent africà. I el cas de Kanyawa. Les famílies africanes afectades van rebutjar els assentaments alternatius. Després de la declaració de Devonshire del 1923, Kenya era un país de l'home negre; en un conflicte per la terra entre els africans i altres races, els drets dels africans eren primordials. Les famílies sabien que els drets d'herència, la llei i la justícia estaven a favor seu. Van jurar que resistirien junts o que caurien junts. (180)

És un narrador que pren partit en la lluita entre els seus personatges. Sent menyspreu per Thacker, un vell colonitzador que han rescatat de l'abocador de la jubilació perquè, en nom de la comunitat de colonitzadors, jutgi un nacionalista. Havent pres ja una decisió, Thacker ni tan sols no fa veure que té en compte les proves. Per contra, s'entreté amb les ulleres, fa becaines i es desperta de tant en tant per rebutjar mocions presentades per la defensa i acceptar les presentades per la fiscalia. (188)  

Les coesposes de la meva mare no l'abandonen; encara troben temps per anar-la a veure a casa o als camps. Però suposo que no parlen d'en Kabae, d'en Tumbo ni del meu germà. O potser en el fons saben que aquells fills enfrontats sempre seran els seus fills i esperen que finalment tots tornin a casa sans i estalvis. Els kikuius tenen un refrany que diu que del mateix ventre surten un assassí i un remeier. (209) 

Ell trenca el silenci, però no parla del passat. Te n'has sortit, diu finalment. T'espera un camí llarg. Hi trobaràs sots i clots. De vegades cauràs. La qüestió és aixecar-se i continuar caminant. (242) 

Sortida de sol al mont Kenya. Font

Fragments de Si això és un home

de Primo Levi. La (meravellosa) traducció és de Francesc Miravitlles. 

• Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1998.

Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants. / O que se us ensorri la casa, / La malaltia us impossibiliti, / Els vostres fills us girin la cara. (11) 

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes que saben que han de morir. (18) 

En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (31-32)

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats. (52) 

Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home. (66) 

Em va explicar la seva història, i avui l'he oblidada, però era sens dubte una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d'històries, totes diferents i totes plenes d'una tràgica i sorprenent fatalitat. Ens les expliquem mútuament a la nit, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però que potser no són també històries d'una nova Bíblia? (78) 

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible en mig de la boira, l'hem construïda nosaltres. Els seus maons s'han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l'odi els ha cimentat; l'odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l'anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra. Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica. (87) 

Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d'empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d'aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants. (111) 

A poc a poc s'imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit. Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s'està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s'ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l'home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més? Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn. (154) 

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí. (158) 

Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria. (176) 

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel. Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se'ns acosta: vet aquí per què és no humana l'experiència de qui ha viscut dies en què l'home ha estat una cosa als ulls de l'home. (201-202) 

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d'entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d'un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d'homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n'hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d'un de sol de nosaltres. (202) 

No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic. (209) 

Primo Levi