El passat 1 de juny es commemorava el centenari del naixement de l'estrella de cinema Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jeane Baker (1926-1962), i tot just va coincidir que a la tele van començar a reposar-ne les pel·lícules i que fa unes setmanes vaig trobar aquesta novel·la a la biblioteca, la biografia ficcionada de l'artista que Joyce Carol Oates va publicar l'any 2000. Oates és una autora que no conec gaire; l'únic que n'havia llegit abans era una novel·la juvenil, i d'entrada em va impressionar la llargada del llibre, més de set-centes pàgines amb lletra força petita a l'edició de butxaca que n'he llegit. És una lectura llarga i confusa en alguns passatges, que requereix molt de temps i atenció, i un cop he arribat al final, al cap de dues setmanes, puc dir que m'ha semblat una obra mestra de la narrativa postmoderna, tot i que potser no una lectura gaire còmoda o agradosa de fer.
No és una aproximació realista a la figura històrica: Oates elabora una ficció molt lliure tant amb la Marilyn com amb els altres personatges històrics. La trama de la novel·la segueix unes línies generals que s'ajusten força a la realitat, des de la infància de la Norma Jeane en un suburbi de Los Angeles marcat per les penúries de la Gran Depressió fins a la seva mort en estranyes circumstàncies als trenta-sis anys, quan ja havia esdevingut una estrella consagrada i una icona mundial. Ara bé, Oates agafa els detalls de la història i els utilitza molt hàbilment per posar-los al servei d'un relat que s'acaba desplegant com a tragèdia: el d'una identitat incompleta, el d'una existència real que queda aixafada irremeiablement pel pes de l'ideal i del somni, que sempre empetiteixen la realitat perquè hi imposen les seves pròpies constriccions. És així com l'autora utilitza la figura de l'estrella prefabricada com a personatge sense ànima, explotada pels grans estudis de cinema, com a emblema per dirigir una crítica demolidora a la societat i la política estatunidenques del moment, de manera que la novel·la ens revela, amb una lògica inexorable, i sense que puguem apartar els ulls del descarrilament que estem presenciant en directe, les lletjors i les corrupcions més profundes que s'entreveuen a través de l'aparença de glamur i esplendor que ofereix la indústria del cinema.
La novel·la fa molt, també, per situar-nos dins del context històric i de la societat estatunidenca de l'època i ajudar-nos a entendre l'auge i caiguda del fenomen del Hollywood daurat dels anys quaranta i cinquanta. Després de la segona guerra mundial l'economia torna a créixer, però la bonança econòmica ve acompanyada per una regressió sense precedents en les llibertats polítiques a l'interior del país en el context de la Guerra Freda: ens trobem a l'època de les caceres de bruixes del senador McCarthy, període que va venir acompanyat també per una regressió conservadora pel que fa a la percepció del rol social de les dones. Les starlets i les models pinup, que durant els anys de la depressió i la guerra havien venut un cert miratge d'alliberament sexual i d'independència econòmica per a les dones, començaran a anar de baixada quan quedin encasellades dins l'estereotip de la meuca, la dona explosiva i sexualment accessible que esdevindrà simultàniament la conquesta desitjable per a tots els homes, de totes les classes i extraccions socials, i una amenaça i un perill per a les dones casades i mestresses de casa. La Marilyn no sols quedarà encasellada dins l'estereotip, sinó que n'esdevindrà el model paradigmàtic, i gran part de la tragèdia que exposa la novel·la és que tots els seus intents d'escapar d'aquesta percepció nociva per a totes les dones quedaran abocats a la frustració de la necessitat econòmica.
Oates ens desplega el seu relat a través d'una narració molt dinàmica, entretallada i experimental, que barreja constantment diverses veus i punts de vista, i que sovint no ens marca una transició clara entre aquests canvis de perspectiva, de forma que de vegades estem assistint a una narració omniscient en tercera persona, que tot sovint s'alterna amb la veu posterior de la Marilyn mateixa, que comenta la jugada després de la seva mort, com si es tractés d'una veu en off. Altres vegades se'ns ofereixen punts de vista més limitats de personatges secundaris, que observen la Marilyn des de la distància de la tercera persona, però que la judiquen i la valoren, sempre subjectivament, des d'una primera persona del plural que, cada cop que reapareix, es fa una mica més sinistra i ominosa. D'altres vegades obtenim la perspectiva dels fragments de diaris i poemes que escriu la Norma mateixa, tot i que la subjectivitat de la protagonista, sempre canviant i contradictòria, se'ns va amagant a través del text.
La complexitat narrativa no s'acaba aquí, sinó que de vegades l'estil de la narració canvia deliberadament per crear una atmosfera determinada: és així que els passatges del matrimoni amb Arthur Miller adopten un estil narratiu molt diferenciat de la resta, més novel·lesc i romàntic, tot i que creixentment desolador, per accentuar el canvi d'ambient que ha tingut lloc a la vida de la protagonista; cap al principi de la novel·la, el brot psicòtic de la mare de la Norma se'ns descriu des d'un estil oníric i surrealista, proper a la narració gòtica o d'horror; d'altres passatges, sobretot cap al final de la novel·la, se'ns descriuen des del punt de vista del flux de consciència de la Marilyn mateixa, però amb la consciència enterbolida per la medicació, de forma que no sabem fins a quin punt el que està percebent a cada moment és real, deformat per la seva pròpia percepció de la realitat, o directament fruit de les al·lucinacions. En altres capítols, sobretot quan descriu i analitza les pel·lícules en què treballa l'actriu, el to es fa més objectiu, proper a l'assaig periodístic o la crítica literària, com en l'exemple que cito a l'inici d'aquesta ressenya sobre Vides rebels, però fins i tot en aquests casos es fa ben palesa la barreja d'estils i l'alternança fluida entre un punt de vista més objectiu i un de més subjectiu.
D'altra banda, una de les parts més qüestionables de l'obra sencera és la forma com Oates utilitza els fets reals per entreteixir-los dins del relat fictici: al cor de Blonde hi ha un dilema moral sobre la dissociació que es produeix entre la Marilyn personatge prefabricat i la Norma Jeane persona de carn i ossos, que al capdavall se'ns acaba amagant de la trama de la novel·la. La novel·la ens retrata, força fidelment, el fenomen de les grans estrelles que esdevenien peons de la indústria del cinema: com l'objectificació de la persona per fer-la encaixar dins l'estereotip de bellesa, glamur i feminitat idealitzada es construeix violentament, a través de les pressions sobre el cos, de l'abús i l'explotació sexuals, i també, en gran part, de l'explotació econòmica, que també és part d'aquest sistema en què el directiu de l'estudi manté tot el poder de decisió sobre la rossa ximpleta que no podia fer altra cosa que acceptar si volia continuar cobrant. La Norma Jeane va arribar a la indústria quan moltes de les grans estrelles estaven consolidades, i això la va deixar en un clar desavantatge a l'hora de negociar contractes amb els estudis; per no parlar de la clara discriminació de gènere entre els actors i les actrius, que sovint anava acompanyada de valoracions molt desiguals pel que fa al prestigi social.
La novel·la demostra a bastament com la Norma Jeane no va ser mai ximpleta, sinó una persona molt sensible i traumatitzada pel seu passat que es va veure atrapada en una cadena de decisions que de vegades controlava i de vegades no. Tanmateix, aquesta victimització que és indestriable de la seva història personal acaba fent-se un punt dolorosa de llegir sobre la pàgina, perquè en certs moments de la trama esdevé una victimització narrativa, també, o el que avui dia anomenaríem en termes jurídics "revictimització". Oates fa servir un llenguatge molt agressiu i extremadament sexualitzat per referir-se a la protagonista, en especial quan recrea els punts de vista dels homes que l'observen, la jutgen i la utilitzen constantment. La novel·la retrata amb molta precisió aquest món polític, social i econòmic que va portar la Marilyn a un final tràgic i prematur, i el seu creixent aïllament, el seu camí d'autodestrucció, i els esforços per demostrar el seu talent, que quasi sempre van acabar frustrats. Tot i així, la passivitat amb què la protagonista sovint es deixa arrossegar pels esdeveniments acaba sent un dels aspectes més dolorosos de la lectura sencera: hi ha quelcom de voyeurista, fins i tot un punt de sadisme, en el retrat que se'ns ofereix, com si la novel·la mateixa recreés l'exercici de l'operació comercial que va esdevenir la vida de la Marilyn: Oates ens la ven i nosaltres com a lectors la consumim, i aquesta experiència de lectura es va fent cada cop més incòmoda i pertorbadora.
És una novel·la molt complexa i molt ben pensada, que té moments de calidesa i d'intimisme que revelen la gran humanitat de la protagonista (em venen al cap, per exemple, els petits moments de connexió humana que la Norma estableix durant les breus trobades amb Marlon Brando i Ava Gardner, i la història de la seva identitat perduda a través de les figures del seu pare i la seva mare), però que en gran part se centra en l'abús i l'explotació que va patir per part d'una indústria totalment deshumanitzada i deshumanitzadora. Les referències a la realitat política mundial que es van desplegant als marges de la narració, com les guerres imperialistes promogudes pels Estats Units en el context de la guerra freda, la secció final amb la relació amb el president Kennedy, o les referències a l'impacte de la rebuda de l'Holocaust a la societat estatunidenca, crec que reflecteixen aquest accent en la pèrdua de la humanitat que és la constant de tot el llibre. L'altre fil conductor simbòlic és el del conte de fades, que crea una tensió constant al llarg de la novel·la entre la realitat desagraïda i quotidiana i un ideal de puresa intocable que, finalment, es mostra en el seu vessant més fosc i depredador. És una bona recomanació si us agraden les novel·les molt experimentals i complexes, i si us interessa la narrativa contemporània dels Estats Units. Ara bé, no la recomanaria si el que voleu és un relat fidedigne sobre la vida de la Marilyn basat en els fets reals: per a aquest propòsit un assaig biogràfic us anirà molt millor.
Sinopsi: La trama de la novel·la ressegueix les peripècies vitals de la Norma Jeane Baker, una òrfena a Los Angeles durant la Gran Depressió, a través de tots els seus patiments abans, durant i després de convertir-se en l'aclamada estrella de Hollywood Marilyn Monroe. La novel·la descriu la seva infància i joventut desgraciades i, posteriorment, la forma com els estudis la van objectificar i sexualitzar constantment per incrementar el benefici econòmic, i com la lluita de la Norma Jeane per distanciar-se del personatge la va portar a una sèrie de relacions tòxiques i abusives, i a un procés d'autodestrucció a través de l'addicció als medicaments. Marcada per l'abandonament del pare i la malaltia mental de la mare, la carrera professional de la Marilyn s'articula a través d'un desig de ser estimada i reconeguda que no acabarà mai de realitzar-se plenament.
M'agrada: M'ha semblat una novel·la impressionant pel que fa a la seva amplitud i ambició. La seva aposta per diferents estils narratius i punts de vista que es van alternant contínuament m'ha semblat un dels punts més forts, i la recreació de l'ambient social i cultural del moment que retrata també m'han semblat molt ben aconseguits.
No m'agrada: Sé que és part de la proposta, i que la narració pretén incomodar-nos posant-nos en la situació d'espectadors dels horrors comesos contra la protagonista, però a moments la violència que es retrata a la narració és tan explícita i directa que resulta un punt massa gratuïta i explotadora del personatge.
