Digues, foll

- Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida. 

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat (62)

Podeu llegir-ne el text sencer aquí

Gira-sol (1888)
Font

Matar el marit (#640)

L'homicidi del marit per part de Chen Lin Shi va commocionar Lucheng durant molt de temps. Malgrat tots els esforços dels diaris i les autoritats encarregades del cas per insistir que la causa havia estat un adulteri, per tot el poble corrien rumors que la culpable era la mare de Lin Shi, que havia vingut a venjar-se d'una injustícia passada que hauria acabat en pecat. 

Aquesta novel·la de l'autora taiwanesa Li Ang es va publicar originalment l'any 1983 i, en una època d'auge del discurs feminista arreu del món, va suposar un impacte considerable dins les lletres xineses, en part també a través de la bona rebuda que va tenir al Japó. Ens ofereix el relat de les circumstàncies que porten a l'assassinat d'un escorxador de porcs, Chen Jiangshui, a mans de la seva dona, la Lin Shi, després d'anys d'aguantar maltractaments i violacions per part del marit. Aquests fets ja se'ns expliquen ben bé al principi de la narració, primer en una nota de premsa que ja ens dóna molta informació sobre les circumstàncies dels fets i el tipus de societat en què ens situarem; després, al primer capítol ja ens posen en antecedents sobre la protagonista i es comença a construir l'escalada de tensió que ens portarà a un desenllaç fatal. L'autora va adaptar uns fets reals que havien succeït als anys trenta a la ciutat de Shanghai, els trasllada una dècada endavant, després de la segona guerra mundial, i els situa a la seva Lukang natal, a l'illa de Taiwan, que rebateja amb el nom de Lucheng. 

La Lin Shi és la protagonista de la història, però amb prou feines se'ns ofereix la seva veu pròpia a través de la narració. Només aconseguim anar reconstruint els seus sentiments i pensaments a través d'una veu narradora omniscient, que ens va relatant tots els maltractaments, vexacions i abusos que pateix a mans del seu marit, sempre amb un to fred i distanciat, quasi periodístic, que ens va exposant fets i més fets perquè nosaltres n'anem traient conclusions. Des de la mort del seu pare quan ella és petita, ella i la seva mare han de provar de sobreviure quasi en la indigència. Després de la mort de la seva mare, també en circumstàncies violentes, la Lin Shi passa a dependre del seu oncle, que la casarà ben aviat amb Chen Jiangshui, un home molt més gran que ella que es dedica a matar porcs i escorxar-los a l'escorxador local. Chen Jiangshui és un home impulsiu i violent, que des del primer dia exercirà la violència sobre la seva dona com a forma de dominació: en la mentalitat de Jiangshui, la seva dona no és més que un objecte de la seva propietat, sobre el qual pot disposar com vulgui en qualsevol moment. Encara més, d'aquesta sensació de poder en treu una gratificació sexual que, quan comenci a perdre efecte, haurà d'intentar recuperar augmentant el nivell de violència, tant física com psicològica, sobre la seva dona. 

En aquest context, la violència que pateix la protagonista no és només en l'àmbit domèstic a mans del seu marit. La novel·la també ens retrata la violència que exerceix una comunitat sencera sobre l'individu feble i vulnerable a qui assenyala com a cap de turc. La comunitat de veïnes dels Chen, a través de l'anciana A-Wang, construeixen la narrativa que la Lin Shi és una nimfòmana, perquè d'aquesta manera interpreten els crits de dolor que emet durant les constants violacions. Fins i tot després de l'assassinat aquesta serà la versió dels fets que prevaldrà entre els habitants del poble, i la culpabilitat de la Lin Shi no serà qüestionada en cap moment. Aquest exercici de la violència col·lectiva encara té una dimensió més profunda, la religiosa i espiritual: dins d'aquesta societat extremadament tradicionalista, tota violència es veu com a manifestació d'algun greuge passat al món dels esperits, i els morts sempre retornen a reclamar el deute pendent, especialment si es produeix a través de la violència. Més que mera superstició o obscurantisme, el que revela aquesta forma de pensar és un control social que és omnipresent i del tot irresistible, i que aflora a la superfície de forma recurrent en una dinàmica freudiana: les morts per suïcidi, per exemple, són greuges que la comunitat ha d'apaivagar especialment perquè apunten precisament a una negligència fatal dins les xarxes d'assistència i cura que haurien d'haver funcionat. Passa el mateix amb la mort, en circumstàncies no aclarides, de la mare de la Lin Shi. 

En aquest context, els porcs de l'escorxador es converteixen en una presència inquietant al llarg de tot el relat com a víctimes sacrificials perfectes: el de mataporcs és un ofici maleït perquè s'exerceix de manera brutal contra éssers indefensos i innocents. Durant tot el relat se'ns va insistint en la necessitat d'apaivagar les ànimes dels morts per evitar que els porcs morts tornin a turmentar els vius i reclamar les ànimes de l'escorxador i la seva dona per a l'infern. És una metàfora que Li Ang aprofita constantment fins a fer-la quasi omnipresent dins del relat: el marit és descrit amb trets porcins, i s'aficiona a turmentar la seva dona amb el ganivet de matar els porcs, que finalment esdevindrà l'arma del crim. A partir de l'última secció del text, la davallada de la Lin Shi a la bogeria es va accentuant, però precisament perquè ve de la seva pròpia iniciativa de resistència: és quan ella comença a rebel·lar-se contra l'estat de coses vigent que el seu marit començarà a redoblar la violència amb què la maltracta. En són dos exemples força evidents l'episodi dels aneguets, que mostra la iniciativa de la Lin Shi per pensar una alternativa de subsistència que no passi pel marit, i l'episodi, ja cap al final de la novel·la, en què es nega a rebre menjar per part del seu marit a canvi de sexe, que esdevé especialment reconfortant de llegir a la llum de tota la novel·la precisament perquè evoca l'episodi similar de la mare de la Lin Shi amb el soldat al principi de la novel·la. 

Com veieu, és una novel·la que, tot i les aparences, està construïda amb molta cura i amb molta atenció pel món simbòlic que evoca i les seves implicacions polítiques a tots els nivells, tant personals com socials. A simple vista sembla senzilla, i només començar a llegir podem sentir-nos temptats de pensar que és tan sols una crònica de fets luctuosos que se'ns descriuen a la pàgina amb tota mena de detall, com si es tractés d'un reportatge. És cert que no és apte per a paladars sensibles, i que les descripcions dels abusos que pateix la protagonista són molt dures de llegir, però és a través de la descripció de la xarxa social més àmplia dels protagonistes que se'ns va oferint una imatge de conjunt més completa dels fets que descriu. En aquest sentit m'ha recordat força una obra posterior, La vegetariana de Han Kang, en el sentit que també la violència d'aquesta novel·la sembla massa gratuïta i massa gràfica al principi, com si la hi haguessin posat només per impactar els lectors, però a mesura que avança la lectura va rebent un retrat més complex i matisat i se'ns n'apunten explicacions possibles. Matar el marit és una lectura que m'ha agradat força; potser no la recomanaria a tothom, perquè cal avisar que la violència que s'hi retrata és molt gràfica, però ofereix un retrat social i col·lectiu de la societat taiwanesa tradicional molt interessant de llegir. 

Sinopsi: En una ciutat de Taiwan durant la postguerra, la jove òrfena Lin Shi és obligada a casar-se amb un escorxador de porcs, un home força més gran que ella i extremadament impulsiu i violent. Els maltractaments i abusos, especialment sexuals, comencen ben bé des del primer dia, i la vida de la Lin Shi es va sumint cada cop més en la desesperació i l'aïllament creixent per part de la seva comunitat, a mesura que les veïnes comencen a marginar-la culpabilitzant-la dels maltractaments i inventant calúmnies per poder justificar la situació. Els fets aniran escalant fins a un desenllaç fatídic que ja se'ns anuncia des del principi de la novel·la. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt interessant en la forma com retrata l'opressió patida per la protagonista a diversos nivells. La complexitat del retrat social passa per la forma com les dones perpetuen la mentalitat masclista com a via d'autodefensa respecte del patiment propi, i és una de les crítiques més punyents que dedica l'autora a la societat tradicional en què s'havia criat. 

Errant

Celebrem novament el Tolkien Reading Day, Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens ha proposat el tema "Unlikely heroes", "Herois improbables", com a centre d'interès de la lectura. Aquest any m'ha costat molt decidir-me per un text en concret i, després de canviar d'idea unes quantes vegades,  finalment rellegeixo "Errantry", un poema de la col·lecció Les aventures de Tom Bombadil de 1962, que ja s'havia publicat el 1933 a The Oxford Magazine. A part de ser un dels poemes més originals i més reconeguts de Tolkien, també té un paper destacat dins l'envitricollat procés de creació de la Terra Mitjana: Tolkien el va reelaborar posteriorment i es va convertir en "La cançó d'Eärendil", molt més èpica i solemne, que figura a El Senyor dels Anells. 

D'entrada traduir-lo a una altra llengua és directament un desafiament: el poema presenta un esquema rítmic molt peculiar, l'assonància trisil·làbica, que combina sèries d'una síl·laba tònica i dues d'àtones, el que en català equivaldria a repetir sèries de paraules esdrúixoles de quatre síl·labes. Tolkien es va basar en la melodia d'una coneguda cançó de Gilbert i Sullivan de 1876, "I am the Very Model of a Modern Major-General", pensada per ser cantada amb un ritme molt ràpid i provocar un efecte d'embarbussament. La complexitat no s'acaba aquí: la rima del poema es produeix al final de cada vers entre els versos parells, però també entre el final d'un vers imparell i el principi del següent. Vegem-ne un exemple: 

He SAT and SANG a MElody,
his ERrantry a-TARrying;
he BEGged a PRETty BUTterfly
that FLUTtered by to MARry him.

En majúscula hi ha les síl·labes tòniques. Els versos parells de la quarteta rimen entre ells: per exemple, tarrying rima amb marry him. D'altra banda, els versos imparells rimen amb l'inici del següent vers, és a dir: a melody rima amb his errantry i, butterfly rima amb fluttered by. Per si no n'hi ha prou, Tolkien recorre a paraules inventades quan li convé que encaixin dins d'aquest esquema rítmic, i així apareixen el riu Derrilyn (no el confongueu amb la localitat irlandesa de Derrylin) o els regnes màgics de Belmarie, Thellamie, Fantasie, Aerie i Faerie, que he traduït com bonament he pogut. 

No cal dir que conservar totes aquestes peculiaritats mètriques en una traducció que, a més, romangui fidel al contingut original està completament per sobre de les meves possibilitats. Per començar, em va semblar directament impossible construir el poema sencer a base de paraules esdrúixoles com góndola. Per sort, els dos primers versos de seguida em van donar la clau que havia de seguir: on Tolkien utilitza les esdrúixoles trisíl·labes, com PASsenger, MESsenger i MAriner, jo vaig optar per l'opció més evident, la traducció literal. Passatger, missatger i mariner passen a ser paraules agudes, així que vaig optar per mantenir una regularitat de versos octosíl·labs masculins. Per fer encaixar el contingut dins l'esquema mètric m'he hagut de prendre llibertats, i he lamentat algunes pèrdues pel camí, però he intentat mantenir-me fidel a l'original en la mesura que ha estat possible. 

Pel que fa al títol, no m'acaba de satisfer, perquè l'original és intraduïble: "Errantry" és a la vegada el nom abstracte sobre el fet d'errar (és a dir, equivaldria a la paraula "errància", si existís en català) i també es refereix al quest o missió que ha d'acomplir un cavaller errant, i que el protagonista del poema oblida constantment. Sense complicar-me gaire la vida, he optat per "Errant", que es pot interpretar simultàniament com a verb en gerundi, l'activitat que fa el protagonista, o com l'adjectiu que el qualifica, com en un "cavaller errant". No és gaire lluït, però haurà de fer el fet. 

I per acabar, un petit apunt sobre el contingut: possiblement, la connexió amb els herois té més a veure amb l'evolució posterior del poema i l'aparició d'Eärendil que no pas amb el divertiment primigeni, en què el protagonista és un cavaller errant, ardit i valerós, sí, però menut, fatxenda i força desmemoriat. L'obra de Tolkien està farcida d'herois improbables, i en gran part es basa a desconstruir una noció de l'heroïcitat heretada de l'èpica tradicional, i fer-la encaixar en una sensibilitat romàntica i psicològicament més propera als nostres dies, en què l'heroïcitat no consisteix a tenir unes qualitats sobrehumanes, sinó a sobreposar-se a les pròpies limitacions i arribar a donar-ho tot quan és necessari. Em fa l'efecte, però, que la improbabilitat és l'obra sencera de Tolkien: abans d'Eärendil, hi havia l'antífona d'Advent, la tradició de les fades menudes, i una cançó de Gilbert i Sullivan. 

Que passeu bon Dia de Llegir Tolkien! 

Coberta de Pauline Bayes (Font)

ERRANT 

Hi havia un xiroi passatger,
un missatger, un mariner:
va fer-se una góndola d'or
per viatjar i hi va posar
un sac de taronges lluents
i farinetes per berenar;
la perfumà amb flor de marduix,
espígol ver i cardamom.

Va cridar la flota dels vents 

per fer-se enllà tot carregat 

per travessar, de rius, disset 

que ferms li sortien al pas. 

Va tocar terra en solitud 

allà entre còdols i rocam 

on el riu Derrilyn fervent 

s'allunya sempre alegrement. 

Després es va endinsar pels prats 

fins a l'indret de l'Ombra trist,

per sobre i sota dels turons

va errar per un camí penós. 

Va seure a cantar una cançó, 

deixant la tasca, romancer; 

a una voliana demanà,

tot encisat, en casament. 

Ella amb menyspreu el rebutjà

i se'n rigué sense pietat; 

llavors es va posar a estudiar 

les arts del mag i del ferrer. 

Va teixir un tel com l'aire fi

per atrapar-la i, per volar, 

es va fer una ala d'escarabat 

i una altra amb plomes de pardal. 

La va sorprendre d'improvís 

amb fil d'aranya llis i prim; 

li va fer dolços pavellons 

amb lliris per cambra nupcial, 

i amb flors i borrissol de card 

un tàlem on pogués niar; 

i amb sedes blanques com de tel 

la va vestir de llum d'argent. 

Va enfilar gemmes en collars, 

però ella els va malbaratar

i amargament s'hi barallà; 

llavors va marxar, desolat, 

i corsecant la va deixar, 

alçant el vol amb un calfred; 

una ventada rere seu 

com oreneta el va enlairar. 

Els arxipèlags va passar 

on creix calèndula brillant, 

on hi ha nombroses fonts d'argent

i hi ha muntanyes d'or dels elfs. 

Va aficionar-se a guerrejar 

i a fer saqueig enllà del mar, 

i anava errant per Bellmarí,

i Tel·lamí, i Fantasí. 

Es va fer un escut i un casquet

amb vori i amb coralls marins, 

i de maragda un espasí, 

i va lluitar terriblement 

amb els aeris guerrers elfs 

i amb fantasiaires paladins, 

de cabells rossos i ulls brillants,

que el provocaven en combat. 

De cristalls era el cosselet, 

i la beina de quars brillant; 

la llança tallada amb banús 

lluïa amb la punta d'argent. 

De malaquita eren els dards, 

i estalactita, que brandà 

contra espiadimonis nats 

al Paradís, i els derrotà. 

Es va enfrontar als grans Borinots, 

als Brunzidors, i als Abellots, 

i conquerí la Bresca d'Or; 

i amb un vaixell va retornar,

de teranyines i fullam

cobert per un dosser florit, 

on es va asseure per brunyir 

el seu arnès ben clar i brillant. 

Encara es va entretenir més 

a visitar remots illots, 

on no hi havia més que herbei; 

i així va desfer el seu camí 

per arribar fins a la llar,

amb bresca i mel, on recordà 

la tasca que havia acceptat! 

Amb tanta proesa i romanç, 

del cap li havia anat marxant,

vagant pel món amunt i avall. 

Així que avui se n'ha d'anar 

amb góndola a refer el camí, 

per sempre més un missatger, 

un passatger, un romancer, 

com una ploma voleiant, 

un mariner que porta el vent. 

Felicitat

No hi ha manera d'explicar la felicitat,
o la forma com t'apareix, com una perduda
que torna a la pols dels teus peus
havent malgastat una fortuna lluny d'aquí.

I com pots no perdonar-la? 

Li fas un banquet en honor al que 

es va perdre, i vas a buscar la túnica 

més delicada, que guardaves per a una ocasió 

que no et podies imaginar, i plores nit i dia 

de saber que no t'havia abandonat, 

que la felicitat guardava la seva forma més extrema 

només per a tu. 

No, la felicitat és l'oncle que mai 

no vas conèixer, que pilota una avioneta 

i aterra en una pista abandonada, arriba al poble

fent autoestop, i pregunta a cada porta 

fins que et troba fent la migdiada a mitja tarda,

com acostumes a fer durant les hores despietades 

de la teva desesperació. 

Li arriba al monjo a la seva cel·la. 

Li arriba a la dona que escombra el carrer 

amb una granera de bruc, a l'infant 

la mare del qual s'ha desmaiat de tant beure. 

Li arriba a l'amant, al gos que rosega 

un mitjó, al traficant, al cisteller, 

i al mosso que endreça llaunes de pastanaga 

durant la nit. 

                    Fins i tot li arriba a la roca 

a l'ombra perpètua de les pinedes, 

a la pluja que cau sobre mar obert, 

a la copa de vi, cansada de contenir vi. 

Jane Kenyon, Otherwise: New and Selected Poems (2005)

L'original es va publicar a la revista Poetry (febrer 1995) i el podeu llegir aquí.

La traducció al català és meva.

Jane Kenyon

Bon Dia Mundial de la Poesia! 

Tempestat de flama (#639)

Estic cansat de tu, domini fosc / i tempestat de flama. / M'exaltaré damunt els horitzons / i trauré les banderes al desert / de la darrera cavalcada. 

Aquesta antologia del poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) es va publicar el 2013, coincidint tot just amb el centenari de l'autor. Rosselló va ser una veu indispensable de la generació de poetes catalans dels anys trenta que es van educar durant la República, una generació que esdevindria extremadament prolífica, però que es veuria tràgicament trasbalsada per l'esclat de la guerra civil espanyola. En aquest cas, la lectura dels poemes queda marcada per la mort de l'autor per tuberculosi als vint-i-quatre anys, que va posar fi a una carrera poètica extraordinàriament prometedora: la qualitat dels poemes no fa altra cosa que assenyalar múltiples possibilitats i direccions variades que podria haver pres la seva producció poètica si hagués pogut allargar-se uns anys. La mort és una presència constant en els poemes, especialment els darrers de la col·lecció, que va compondre havent esclatat ja la guerra, però el que sobta més de la poesia de Rosselló-Pòrcel és precisament la seva aposta per un vitalisme enèrgic, fruit d'una consciència profunda de l'existència com a tensió entre pols contraris. Aquesta visió heraclitiana de la realitat fa del foc vital la imatge central dels seus poemes, especialment a partir de la seva tercera i última obra, Imitació del foc, que es va publicar pòstumament el 1938. 

L'antologia ens presenta una selecció dels poemes de l'autor, que van veure la llum en tres obres diferents: Nou poemes (1933), amb un estil temptatiu i deutor en part de la influència de l'Escola Mallorquina; Quadern de sonets (1934), més agosarat formalment i en què l'autor comença a explorar una varietat més àmplia de temes; i, finalment, Imitació del foc (1938), que esdevindria un autèntic testament vital en vistes de la mort de l'autor, amb poemes tan representatius com "Sóller", "Auca", "A Mallorca, durant la guerra civil", "El captiu" o "En la meva mort". Els primers poemes de la seva carrera mostren la influència de l'Escola Mallorquina i el simbolisme francès, però després anirà fusionant aquests referents amb noves influències, com la del gongorisme i el neopopularisme lligats a la generació del 27 espanyola, amb la qual entrarà en contacte durant la seva estada a Madrid. Un dels poemes d'Imitació del foc, "Noça", m'ha recordat molt l'imaginari de Lorca. La grandesa de Rosselló-Pòrcel, de fet, rau en el fet d'aconseguir una veu pròpia i original sense necessitat de renunciar a cap d'aquestes fonts literàries. 

Pel que fa al contingut, cada poema aconsegueix transmetre un meravellament per la vida que la consciència de la mort no fa sinó accentuar, i les imatges vitals i les connexions amb el paisatge i la natura arriben a transmetre aquesta profunda sintonia del jo poètic amb un univers sempre bategant i desbordant, i la impossibilitat d'arribar a abastar-lo o a copsar-lo del tot. La violència, la foscor, i els aspectes més desoladors de l'existència també hi són presents, així com una fascinació pels detalls més prosaics i aparentment banals de la vida quotidiana, sempre evidents a la mirada atenta de l'autor, i que contrasten des del principi amb l'ideal de puresa noucentista : "Quin mot és el mot més impur / per empresonar-lo en el vers?" D'altra banda, el poeta no arriba a desvincular-se ni a aïllar-se de la realitat política, social i cultural més àmplia que l'envolta, fins i tot quan la connexió no sigui del tot aparent: en són exemples "A Mallorca, durant la guerra civil", en què el títol del poema actua de senyal per a interpretar els vagarejos paisatgístics de la veu poètica, així com les seves angoixes existencials; o, d'altra banda, la retrospectiva sobre la ciutat de Palma que ens ofereix a "Auca", en què l'experiència individual i personal de l'autor i la seva trajectòria vital des de la infància resulten indestriables de la història de l'illa a través dels segles. 

La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és una recomanació fantàstica per entendre una mica millor la poesia catalana del segle vint i el trauma fundacional en què entraria després de la guerra: ben arrelada a la tradició poètica mallorquina, però a la vegada prou experimental i agosarada per adoptar altres influències poètiques contemporànies, com l'avantguardisme, i el neobarroquisme propi de la poesia castellana del moment i, a la vegada, igualment, prou original i personal com per fer valdre el seu propi imaginari poètic sense haver de deure'l a ningú. Alguns dels poemes mostren ben clarament l'empremta que Rosselló-Pòrcel deixaria a la poesia de Salvador Espriu, i "les bruixes i les branques" i tot el que s'esdevé al primer dels poemes de Nou poemes m'ha recordat inevitablement la vitalitat combativa d'una autora molt posterior, Maria-Mercè Marçal. Tempestat de flama no és l'obra completa de l'autor, però resulta almenys una mostra prou representativa del que trobareu si us doneu l'oportunitat de recuperar l'obra d'aquest magnífic poeta. 

Continguts: El volum recull alguns dels poemes més representatius de l'obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que havien aparegut originalment en els tres reculls seus publicats: Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i Imitació del foc (1938). 

M'agrada: M'ha costat molt triar-ne només uns quants, però provem-ho amb I i III de Nou poemes, "Sonet marí", "Noça", "Dansa de la mort", "Pluja brodada", "A Mallorca, durant la guerra civil", "El captiu" i "En la meva mort". 

Mestissa (#638)

Sento una compassió, una comprensió immensa per qualsevol ésser humà enfangat en una situació d'on no sap com sortir quan tothom veu la manera. Els somnis són importantíssims a la vida, però si els segueixes a ulls clucs se't pot desintegrar l'ànima. 

Mestissa és el volum de memòries de l'activista indígena canadenca Maria Campbell, i es va publicar amb gran èxit l'any 1973, en ple auge del moviment pels drets civils dels indígenes i mestissos canadencs. És una qüestió que continua vigent avui dia: la reedició del llibre el 2019, amb la restauració de l'episodi de la violació que va patir la Maria als catorze anys per part d'un policia, que originalment havia estat censurat, va coincidir amb els escàndols internacionals pel tractament que els indígenes havien rebut a les escoles missionals canadenques i les esterilitzacions forçoses de les dones indígenes. Es tracta d'un intent sistemàtic d'esborrament de les llengües i la cultura pròpia dels natius americans, que veuen com les institucions els fan fora de les seves terres i proven d'assimilar-los a la cultura dels colonitzadors, des d'un discurs racista basat en la seva inferioritat per defecte. Una gran part d'aquest procés és dóna dins del sistema educatiu, que Campbell retrata des de la seva pròpia experiència. El llibre descriu en profunditat aquesta situació des del punt de vista de la comunitat mestissa (el poble Métis) del nord de Saskatchewan. Aquesta comunitat queda fora del marc legal del sistema de reserves dels nadius americans i, després de perdre les seves terres a mans del govern a principis del segle vint, van quedar relegats a les terres sense valor al marge de la carretera (les Road Allowances), on sobreviuran com podran a partir de la cacera furtiva i petites feines estacionals mal pagades. 

Maria Campbell, nascuda el 1940, retrata una infància de penúries econòmiques dins d'aquest territori, en una família nombrosa en què els nens i les nenes es veuen obligats a reproduir els patrons d'opressió i misèria que han vist a les generacions anteriors. La derrota de la rebel·lió mestissa a Batoche el 1884, i després la política governamental de repartiment de sòl agrari que posa els mestissos en inferioritat de condicions a l'hora de construir una nova vida, deixa la generació dels besavis, els avis i els pares de la Maria amb un fort sentiment d'humiliació i avergonyiment, un trauma col·lectiu que es tradueix en alcoholisme i addicció a les drogues, pobresa, manca d'oportunitats educatives per als infants, que han de deixar l'escola ben aviat per posar-se a treballar, i l'amenaça constant de la violència de gènere i sexual per a les noies i dones. En aquest context advers, la Maria, la gran de set germans, haurà de lluitar per treure endavant els germans petits, en especial després de la mort de la seva mare. Comptarà amb l'ajuda del seu pare i la seva besàvia, la Cheechum, que l'encoratjarà a no rendir-se i a superar l'autoodi que ha vist reproduir-se dins la seva família, i que es tradueix a voler emular els privilegis dels blancs sense tenir igualtat d'oportunitats efectiva. 

Per evitar que els serveis socials s'emportin els seus germans, la Maria decidirà casar-se, a l'edat de quinze anys, amb un home a qui no estima, cosa que la sumirà en una espiral d'addiccions, depressió i autodestrucció, de la qual sortirà amb penes i treballs, i després d'haver-se dedicat a la prostitució de luxe i al tràfic de drogues a la ciutat de Vancouver. El relat, especialment en la segona meitat, és la història de la seva recuperació, que va lligada al seu desvetllament de la consciència política. Un aspecte molt interessant del relat, en aquest sentit, és la crítica que fa a l'activisme mateix dels mestissos, que ella va viure primer indirectament de petita, a través dels esforços d'organització política en què es va veure immers el pare, i després més tard ella mateixa com a agent del govern en un projecte de recerca sobre una reserva indígena. Després de l'embranzida inicial de protestes i d'organitzacions de base, Campbell descriu amb decepció com el govern ofereix petites concessions a base de càrrecs i sous públics als líders dels moviments. Això en desvirtua les reivindicacions inicials, ja que les inclou en un marc d'intervencions planificades des de dalt, i que no són mai prou profundes com per arribar a atacar-ne les causes sistèmiques.

Mestissa és una lectura molt recomanable. És un llibre que retrata una situació molt dura sense cap mena de concessió al victimisme. Campbell és crítica amb els defectes i febleses de la seva pròpia comunitat, amb el seu autoodi heretat i la reproducció d'espirals d'opressió i violència entre la seva pròpia gent, sense perdre de vista en cap moment el marc de racisme sistèmic que els ha portat a la situació present. El seu retrat de la cultura mestissa defuig els essencialismes, en gran part perquè es tracta d'una cultura a mig camí entre les tradicions ancestrals dels nadius americans i el llegat cristià dels colonitzadors blancs. El poble Métis és hereu d'ambdues branques de la identitat, i es troba en una posició especialment sensible a l'opressió de raça, perquè es veu bandejat tant pels blancs com pels indígenes de les reserves. Campbell fa un retrat molt matisat i complex d'aquesta situació, filtrat per la seva pròpia experiència personal de totes les privacions i penúries que ha hagut de passar per tal de poder-ho explicar. 

Continguts: El llibre recull les memòries d'infància i joventut de Maria Campbell, mestissa d'una comunitat al nord de Saskatchewan. Des de ben petita serà testimoni de les mancances i privacions que els mestissos han de suportar a causa de la segregació i el racisme sistèmic que caracteritza la societat canadenca. El seu pare es dedica a la caça furtiva, mentre que ella ha d'ajudar a criar els seus germans petits sempre amb l'amenaça latent d'haver de deixar l'escola. A part de la discriminació constant que viurà a l'escola i a l'església, també haurà d'afrontar el risc de perdre els seus germans, especialment després de la mort de la seva mare, en què la situació econòmica de la família cada cop s'anirà fent més precària. 

M'agrada: El to distanciat i desapassionat del llibre, que d'alguna manera escau a la mena de relat que Campbell ofereix, sempre dur i sense concessions. 

Acte de violència (#637)

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA. 

Si fa pocs dies acabava Sobre la violència de Hannah Arendt, en què la filòsofa alemanya exposava l'antagonisme directe entre els conceptes de violència i poder, i com la feblesa de l'un porta a l'enfortiment de l'altre, i a l'inrevés, aquesta novel·la de Manuel de Pedrolo (1918-1990) no en podria ser un exemple millor. Acte de violència és una distopia ambientada en una ciutat de Barcelona alternativa, governada autocràticament per un líder suprem imposat per la força després d'un conflicte armat. Després de quinze anys de poder, però, el jutge Domina veu com la seva autoritat comença a trontollar davant d'un moviment ciutadà que es manifesta passivament. Ningú no sap com ha començat ni qui en són els instigadors, i la policia i l'exèrcit de seguida es mostren impotents a l'hora de perseguir un enemic que sembla no ser enlloc i manifestar-se a tot arreu alhora: de cop i volta l'eslògan És molt senzill: quedeu-vos tots a casa ha esdevingut una consigna amb què els ciutadans es recorden la seva força a l'hora d'actuar concertadament. 

Així doncs, la novel·la arrenca un dia en què, de bon matí, ningú es presenta als seus llocs de feina, i la vida de la ciutat queda completament paralitzada per incompareixença de la seva ciutadania. La novel·la ens retrata una ciutat fantasma en què ni els transports, ni  els negocis, ni l'educació, ni els mitjans de comunicació han arribat a posar-se en marxa i, davant l'estupor general, qualsevol persona que sigui vista circulant pels carrers serà perseguida immediatament com a sospitosa per les forces de l'ordre. A través de breus capítols independents els uns dels altres, que ens ofereixen petits retrats de la vida quotidiana de diversos personatges de la ciutat, la novel·la ens ofereix un mosaic molt ric i complet de la vida sota la dictadura: començant per un retrat social de les múltiples formes d'assentiment - la por, la tradició, l'apel·lació a la prosperitat econòmica, la moral catòlica - que han reforçat a nivell ideològic el discurs de la necessitat de la dictadura i la seva justificació, i a través dels múltiples rostres que aniran exercint els seus particulars gestos de resistència, des dels més organitzats fins als més quotidians i espontanis. 

Un dels punts més forts del relat que en fa Pedrolo és l'accent en el detall de les vides quotidianes de la gent, en comptes d'oferir-nos un relat de resistència organitzada des de dalt. La novel·la centra la tensió narrativa precisament en les petites decisions que es veuen obligats a prendre determinats personatges donades les circumstàncies, i cadascun des de la seva percepció parcial i limitada dels fets que s'estan esdevenint. El rerefons ideològic del text és la lluita de classes en termes marxistes: la classe obrera acaba rebel·lant-se contra l'explotació que pateix a mans d'un estament burgès que es beneficia a bastament dels privilegis que proporciona un règim dictatorial. Tanmateix, la part interessant de l'anàlisi és com aquesta lluita s'articula en tot moment en termes de llibertats individuals i col·lectives: més enllà de l'anàlisi de classe, els ciutadans expressen una voluntat d'alliberar-se d'una minoria d'edat perpètua que els nega el dret a la participació política, i que els ha estat arrabassada a través de múltiples complicitats amb els països estrangers i amb els mitjans de comunicació com a mecanismes de control social. 

La novel·la, per tant, ens fa un retrat molt lúcid i realista de les múltiples facetes de l'opressió durant la dictadura. El seu punt més fort, al meu parer, és precisament aquesta aposta formal per no centrar el relat en un protagonista concret sinó anar fragmentant la informació a través dels punts de vista de diversos personatges. Amb aquest recurs, Pedrolo va explorant diverses formes de resistència, amb més o menys èxit depenent del cas. També destaca l'accent en una elit intel·lectual que s'ha encarregat de posar les llavors perquè es pugui produir el canvi en la consciència col·lectiva: escriptors, artistes, periodistes i professors van tenint les seves petites intervencions al llarg de la novel·la, però tampoc són retratats ni com a herois ni com a instigadors directes del canvi. L'estructura narrativa ens ofereix una escalada de tensió que també està molt ben pensada i dosificada: no serà sinó a mesura que anem avançant en la lectura que ens anirem apropant al centre del poder a la ciutat, i que se'ns anirà revelant més informació sobre l'elusiu Domina fins a un final que m'ha semblat apoteòsic. És una bona metàfora del tipus de rebel·lió que proposa Pedrolo en el seu món distòpic: de la perifèria cap al centre, d'allò que és aparentment anecdòtic fins a arribar a sacsejar les bases en què s'instal·la una determinada concepció del poder. 

De la mateixa manera, els personatges femenins queden sempre en un segon pla, però al capdavall subjectes al mateix mecanisme narratiu de situacions concretes que requereixen decisions concretes: un exemple n'és el cas d'una dona que descobreix, cap al final de la novel·la, que la relació clandestina amb el seu amant no és la via d'alliberament personal que havia esperat que fos. Val a dir que la sexualització del cos de les dones en quasi totes les seves aparicions és un recurs típic de la narrativa de Pedrolo, i un dels aspectes que es veuen més envellits de la novel·la sencera: a l'època, la repressió en termes morals que imposava el franquisme sobre la sexualitat feia que aquestes imatges es veiessin agosarades i transgressores per més que es basessin a objectificar les dones per al gaudi exclusiu de la mirada masculina. És el mateix fenomen que es va donar al cinema espanyol fins força després de la dictadura: per exemple, costa trobar una pel·lícula espanyola dels anys vuitanta (i encara a les dècades següents) en què no hi figurés un nu integral femení, que normalment no venia gaire a tomb de l'argument. Tot i així, crec que Pedrolo l'encerta a l'hora de presentar uns personatges femenins que defineixen la seva situació i en prenen consciència en termes polítics, i en aquest sentit m'ha semblat millor, en aquest aspecte en concret, que altres de les seves obres. 

Acte de violència és una novel·la molt recomanable. Tot i que Pedrolo l'havia escrit l'any 1961, no va ser fins el 1975, poc abans de la mort del dictador, que va veure la llum definitivament amb el seu títol actual. L'any 2016, Sembra Llibres en va treure una reedició que, pel que sembla, encara es pot trobar en format de butxaca. En aquell moment, en els temps de màxima efervescència del procés independentista català, la redescoberta de la novel·la de Pedrolo va impactar especialment per la seva vigència a la vista dels fets de 2017 i posteriors. El fet de paralitzar un país per inactivitat o incompareixença em recorda especialment els fets del 3 d'octubre, i a la llum de la reacció del cap d'estat en aquell moment concret, l'actualitat d'Acte de violència és fa més que evident. El fet que se m'hagi ajuntat aquesta lectura amb la de l'assaig d'Arendt ha estat totalment fortuït, però de vegades passen aquestes coses a la vida lectora, que no fan altra cosa que enriquir l'experiència. 

Sinopsi: Al cap de quinze anys de dictadura fèrria del jutge Domina sobre la ciutat de Barcelona, els seus ciutadans exerceixen una forma inaudita de resistència civil. Un bon dia, la ciutat sencera queda paralitzada quan pràcticament ningú no es presenta als seus llocs de treball. La novel·la es divideix en tres jornades en què se'ns va exposant, a través de les perspectives concretes i parcials de múltiples personatges de la ciutat, les conseqüències més greus que anirà tenint aquest insospitat acte de rebel·lió contra el dictador. 

M'agrada: El plantejament de la novel·la és d'un idealisme que es fa molt agraït de llegir. També l'aposta estructural i narrativa de la novel·la, que va guardant petites sorpreses a cada secció amb una tensió narrativa creixent. 

Sobre la violència (#636)

En resum: en termes polítics, no n'hi ha prou a dir que el poder i la violència no són el mateix. El poder i la violència són contraris; quan un dels dos mana absolutament, l'altre no hi és. La violència apareix quan el poder està en perill, però si se la deixa seguir el seu curs acaba fent desaparèixer el poder. Això implica que no és correcte pensar que el contrari de la violència és la no-violència; parlar de poder no-violent és, de fet, una redundància. La violència pot destruir el poder; és totalment incapaç de crear-lo. 

Aquest breu assaig de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) es va publicar el 1970 i, de fet, es considera una de les seves obres menors. És un text que revela un arrelament molt gran en els fets històrics concrets en què s'emmarca, a finals dels anys seixanta, en ple moviment estudiantil tant als Estats Units com al continent europeu: als Estats Units, els estudiants universitaris es manifesten en contra de la guerra del Vietnam, i una part important del moviment afroamericà pels drets civils abraça obertament la violència com a mitjà per portar a terme les seves reivindicacions. D'altra banda, a Europa tot just s'acaba de produir el maig del 68 a París, mentre que la primavera de Praga ha resultat tot un desafiament obert a la repressió del govern soviètic. Tot i que és un text important per entendre part de la teoria política de l'autora, i la seva aportació més important és l'aclariment sobre la relació entre els conceptes de violència i poder, també cal reconèixer que certs aspectes del text han envellit malament, i revelen més dels biaixos interpretatius de l'autora davant la política del seu moment que no pas veritats suposadament neutres i intemporals. 

Pel que fa a la teoria política, Arendt desafia obertament una concepció del poder com a dominació, que implícitament es redueix a imposició de la voluntat del governant per la força, tant si és de forma legítima com tirànica. Davant d'aquesta visió més estesa, Arendt proposa, per tal de poder entendre el funcionament de les relacions polítiques, un retorn a la idea clàssica de la res publica: és a dir, un conjunt de ciutadans que comparteixen un espai públic en què actuen de forma concertada. Aquesta és la font veritable del poder: la capacitat d'actuar que prové de decidir coses juntament amb els altres. Per tant, en comptes d'una visió vertical del poder, d'arrel judeocristiana, en què una part disposa i l'altra obeeix, el que Arendt proposa és una noció de poder que neix d'una relació horitzontal entre subjectes polítics que comparteixen un objectiu comú. A través d'aquest plantejament l'autora rebat, a la primera secció del text, els nous revolucionaris marxistes - sobretot es refereix a Sartre i a Frantz Fanon - que, segons ella, normalitzen la violència per aconseguir objectius polítics, i els acusa de no haver entès prou bé la teoria marxista en primer lloc. De la mateixa forma, a la secció tercera rebat les teories més psicologistes i biologistes del poder i la violència que, per dir-ho de forma breu, acusa de massa simplistes. 

Aquesta complementarietat que proposa entre violència i poder és un dels punts més forts del raonament, al meu parer: mentre que la violència és fonamentalment instrumental, és a dir, un mitjà que pot servir per portar a terme determinades reformes o reivindicacions a curt termini, com a tal és contrària a la noció de poder en si mateixa, perquè es basa en la imposició per la força i no en l'acció conjunta. On l'exercici del poder és ferm, legítim i reconegut, la violència no fa cap falta. Així és com Arendt s'endinsa en l'anàlisi de les crisis polítiques, amb esclats de violència inclosos, i els veu com a afebliment d'una determinada institució política: quan esclata la revolució, vol dir que un nou centre de poder, el de l'acció conjunta dels ciutadans, està oposant-se a una institució obsoleta, que ja ha perdut la legitimitat i, per tant, només té com a mitjà de supervivència aferrar-se a la repressió violenta. A l'altre extrem de l'espectre s'hi trobarien els règims totalitaris, o règims del terror, que es basen en l'exercici extrem de la violència com a forma de dominació, on el poder ja ha desaparegut totalment: la forma d'anihilar l'acció conjunta de la ciutadania és crear una societat atomitzada, en què l'espai públic ha desaparegut totalment. És un procés que l'autora explica amb més detall a Els orígens del totalitarisme. Part d'aquest fenomen és la creixent burocratització de la vida pública, que Arendt reconeix com a símptoma de la imposició de processos cientificotècnics dins la vida humana. En aquest sentit, quan aquesta dinàmica de reproducció automàtica s'imposa a l'acció, ens trobem davant d'un perill, ben tangible i real a l'època en què Arendt escrivia, durant la guerra freda, per a la humanitat mateixa. 

D'altra banda, hi ha moments del text que resulten més febles pel que fa a l'argumentació, i que revelen uns biaixos, possiblement fruit del context polític de l'època, que Arendt ja deixava entreveure en altres obres seves. Com que el poder s'imposa a través de la força numèrica, com passa amb les revolucions, la raó de les reivindicacions de les minories no queda reconeguda dins del seu plantejament polític. Per a Arendt, els models són la revolució francesa i la revolució americana, de matriu il·lustrada, i per això, em penso, es mostra tan incapaç en aquest text en concret de reconèixer la legitimitat de les lluites anticolonials del moment, que Fanon articulava en la teoria. Segons la seva anàlisi, les reivindicacions dels universitaris afroamericans són poc més que capricis gratuïts que surten a la llum pública perquè la discriminació positiva en l'accés a les universitats els ha posat en un lloc que no mereixen: el racisme casual del text i la condescendència amb què mira les reivindicacions estudiantils són els defectes més flagrants d'aquest llibre. 

Una altra prova d'aquesta desconfiança de base contra les minories és quan es mostra sorpresa per l'emergència del que ella anomena "un nou tipus curiós de nacionalisme" que identifica com a ètnic: els exemples que posa són l'escocès, el gal·lès, el bretó i el provençal, "grups ètnics l'assimilació exitosa dels quals havia estat prerequisit per a l'auge dels estats-nació", i que ara "s'inclinen cap al separatisme en rebel·lió contra els governs centralitzats de Londres i París" (tradueixo al català des de l'original anglès). Arendt utilitza aquest exemple per demostrar com el poder d'una entitat política s'afebleix a mesura que el seu aparell burocràtic-administratiu va creixent fora de mida i, per tant, es va fent cada cop més difícil de gestionar a la pràctica, però al capdavall a mi m'ha servit per entendre millor el tipus de crítica que dirigeix a les reivindicacions de les minories i el seu biaix cognitiu a favor dels estats centralitzats. Els nacionalismes sense estat europeus no són ni "nous" ni "curiosos", ni la seva assimilació als "estats-nació" centralistes devia ser tan exitosa com Arendt assumeix, pel que sembla, si la seva lluita encara continua avui dia. La seva assimilació no va ser prerequisit per a l'auge dels estats-nació: ans al contrari, va ser precisament la imposició d'aquests models d'estat centralitzat el que va portar a una assimilació forçosa a través de la repressió de la identitat minoritària. 

Arendt pateix, al meu parer, d'un biaix habitual dins la història de la teoria marxista i socialista: la incapacitat de llegir altres motivacions polítiques per a l'acció conjunta o altres lluites identitàries que no siguin exclusivament les de la classe obrera. Val a dir, en descàrrec d'Arendt, que el discurs interseccional i el seu estudi no es posarien en marxa fins als anys vuitanta, i que l'autora no els va arribar a veure, però precisament per això aquests aspectes del text són els que es veuen més envellits. En conclusió, em sembla un assaig desigual, i no està a l'alçada dels textos més brillants de l'autora, tot i que venint d'Arendt, és clar, el llistó queda molt alt d'entrada. En la relectura hi he pogut descobrir matisos que se m'havien escapat quan el vaig llegir per primer cop, i dins dels seus punts més forts cal comptar-hi el capgirament que fa del concepte de poder respecte de les teories polítiques més clàssiques, incloses les contractualistes, i la seva aposta ferma per deslegitimar l'ús de la violència en el seu exercici. 

Continguts: El text consta de tres seccions breus, en què Arendt exposa les seves reflexions sobre la naturalesa de la violència i el poder. A la primera secció, comença parlant de les amenaces que el desenvolupament armamentístic proposa per al futur de la humanitat, i critica les noves teories marxistes que es mostren obertes a l'acció violenta com a mitjà per a la revolució. A la segona secció, que és la més teòrica, aclareix els conceptes de Poder, Força, Potència, Autoritat i Violència, i en descobreix les relacions amb les fenòmens de la revolució com a motor de canvi polític i l'estat burocràtic repressiu com a extrem de l'imperi de la violència. Finalment, la tercera secció recull idees expressades anteriorment, i dedica una crítica a les teories psicologistes i biologistes sobre la violència. 

M'agrada: L'originalitat del plantejament teòric pel que fa a la relació entre violència i poder: el fet de prioritzar les relacions horitzontals, la participació i l'acció conjunta amb els altres, per sobre dels esquemes verticals de poder-dominació és el moment més fort del raonament. 

No m'agrada: Arendt hi revela un biaix racista i condescendent que es fa més patent precisament per gratuït i innecessari, ja que no aporta res de substància a la teoria política que exposa en aquest text. 

El cel en desordre (#635)

De tant en tant, en rares ocasions, hi ha eleccions i referèndums que sí que importen. Tot i que aquestes eleccions són les úniques que mereixen ser qualificades de "democràtiques", per regla general s'interpreten com a signe d'inestabilitat, com un indici que la democràcia està en perill. 

Publicat el 2021, aquest és un dels darrers assajos del filòsof eslovè Slavoj Žižek, i consisteix en un recull de peces curtes, articles i reflexions, sobre diversos temes d'actualitat que han sacsejat la política mundial els últims anys. Com passa sovint amb els articles d'actualitat, el fort sentit d'immediatesa que queda en llegir-los ve acompanyat també per una impressió general d'obsolescència accelerada. Es circumscriuen a fets que van passar entre 2019 i 2020, com l'assalt al Capitoli per part dels manifestants pro-Trump després de la derrota electoral, i les conseqüències més directes de l'esclat de la pandèmia de Covid. Mentre que hi ha elements posteriors que han marcat l'actualitat i que no queden reflectits al llibre, com la invasió russa d'Ucraïna el 2022, o el segon mandat de Trump, que Žižek no arriba a preveure, també hi ha moments d'una lucidesa que sembla quasi profètica en vistes dels desenvolupaments posteriors dels fets: l'anàlisi de l'auge dels moviments populistes d'extrema dreta arreu dels països occidentals, per exemple, i la lògica fal·laç amb què els defensors del govern d'Israel recorren a l'acusació d'antisemitisme contra qualsevol que critiqui la seva colonització dels territoris palestins. 

És, per tant, un text ple de reflexions breus i de temes molt diversos, que van confluint en un fil conductor de defensa d'una radicalitat alternativa, dirigida a canviar el sistema d'una banda, però també perfectament conscient que els canvis radicals i des de baix no poden tenir èxit sense estructures de poder fermes que puguin mantenir l'estabilitat política el dia després de la revolució. En aquest assaig es veu força clara l'ambivalència característica de Žižek, que sovint apareix davant dels seus crítics indistintament com a populista proper a l'extrema dreta o com a radical marxista defensor dels règims comunistes autocràtics. Hi ha moments del text en què els seus arguments el porten a flirtar amb aquests extrems, és cert, i en aquest sentit hi he vist el Žižek més mediàtic i efectista. Tot i així, aquesta dissolució dels límits entre el discurs d'esquerra i el de dreta és un fenomen fàcil de reconèixer en el panorama polític actual, i fa de bon llegir una argumentació capaç de criticar ambdues posicions, desemmascarar-ne la retòrica, i fins i tot aventurar, en algun moment, plantejaments alternatius. 

Per començar, el fil teòric del text ens situa en la lluita ideològica que es produeix dins les fronteres de cada país: l'antiga divisió de l'ordre mundial en dos blocs ideològics ha quedat rellevada per una tensió múltiple entre diverses reivindicacions dins del territori de cada estat. Dins d'aquesta actualitat extremadament caòtica i confusa d'interpretar, l'autor ens anima a provar d'esbrinar quins d'aquests conflictes són amb moviments autènticament emancipadors, que pretenen crear un sistema de vida més just, i quins són esclats reaccionaris de violència contra aquests mateixos discursos emancipadors, en defensa d'un statu quo que perceben amenaçat. La distinció pot semblar força maniquea a simple vista, i en realitat el text cau en simplificacions i generalitzacions en determinats exemples de casos pràctics que no ajuden a reforçar l'argument, però tanmateix la imatge de conjunt que pretén retratar Žižek és força més complexa que això. La seva crítica pretén desemmascarar una esquerra acomodada en el seu discurs populista, especialment quan accedeix a càrrecs de poder, igual d'interessada a mantenir el funcionament estable del sistema liberal-capitalista que la dreta populista que porta a terme el mateix objectiu amb un discurs més directe i desacomplexat. L'autor acusa aquest sector de l'esquerra d'actuar des de la hipocresia i el paternalisme, per exemple en els debats sobre immigració i ecologia, i en aquest sentit destapa les contradiccions inherents al discurs políticament correcte que l'esquerra en els darrers anys intenta imposar des de dalt. 

D'altra banda, també m'ha semblat interessant la defensa que fa d'una Europa forta, i del seu llegat il·lustrat pel que fa a defensa del multiculturalisme i els drets humans davant les amenaces de les potències autocràtiques actuals. En aquest sentit, la seva anàlisi de l'actualitat política m'ha desconcertat i m'ha aclarit certs conceptes a parts iguals: es tracta d'un Žižek més optimista que no pas cínic, però des d'un optimisme que arriba precisament en el moment en què ja s'ha acceptat que la catàstrofe fa temps que s'ha produït, i que ja estem vivint de fet en un món postapocalíptic. Davant dels discursos alarmistes que posposen una catàstrofe sempre imminent, i que emmascaren una lògica de la inacció i la confiança en el sistema tal com està, l'experiència de la pandèmia va ser un punt d'inflexió a l'hora de crear consciència en els ciutadans d'arreu del món (però especialment els dels països rics i occidentals) del nivell d'incertesa, desemparament i caos informatiu en què ens trobem per defecte. 

Žižek acaba el text amb una reivindicació del comunisme com a única sortida racional a la situació política en què ens trobem actualment, però un comunisme que encara no ha estat definit ni posat en pràctica, un cop s'ha demostrat que no ens salvaran ni el marxisme original, que també cal revisar i criticar a bastament, ni les fórmules autocràtiques esgotades durant el segle vint. És una lectura molt recomanable, tot i que a moments hi pugui sortir el Žižek més mediàtic i provocador, que analitza l'actualitat política actual des de la immediatesa, més que no pas el Žižek més teòric i sistemàtic d'altres obres seves més programàtiques. Tot i així, hi ha moments de la reflexió que són molt reveladors, i que en redimeixen els aspectes més precipitats o que queden més obsolets a la llum de desenvolupaments posteriors dels fets que descriu. 

Continguts: El llibre consta de reflexions força curtes sobre diversos temes d'actualitat que Žižek analitza entre els anys 2019 i 2020. Hi parla dels conflictes armats al Llevant, els moviments de protesta a Hong Kong, els nous desenvolupaments polítics a Bolívia i Xile, l'esclat de les manifestacions dels armilles grogues a França, l'impacte mundial de la pandèmia de Covid i la política estatunidenca a la llum del primer mandat de Trump, entre d'altres temes. A través de totes aquestes reflexions, l'autor aprofundeix en la seva anàlisi de la realitat política en termes ideològics, i exposa com tots aquests fets revelen el rerefons de lluita i conflicte social que sovint queda latent en les lluites polítiques i de discurs. 

M'agrada: El pessimisme desenfadat de Žižek, que brilla especialment a l'hora de diagnosticar la realitat d'una forma molt lúcida i directa, i que critica tant els populismes de dreta com els d'esquerra. 

No m'agrada: De vegades el raonament cau en simplificacions o idealitzacions de certs moviments populistes que demanarien una anàlisi més profunda i matisada de la realitat social que tenen darrere. 

Esperant la primavera (4)

A quatre anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, un any més que costa de creure que hagi passat un any més. En suport al poble ucraïnès, i a una pau que, quan arribi, sigui digna i justa. 

https://www.npr.org/2026/02/24/nx-s1-5721139/russia-ukraine-war

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/diaspora-ucrainesa-surt-carrers-barcelona-quart-aniversari-invasio-russa_1597829_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/negociacions-ucraina-russia-estats-units-ginebra-sense-avencos/

https://www.3cat.cat/3catinfo/dur-atac-de-russia-a-ucraina-el-mateix-dia-que-sasseuen-a-negociar-un-alto-el-foc-a-ginebra/noticia/3395150/

https://www.npr.org/2026/02/21/nx-s1-5720226/kenya-ukraine-russia-war