Alba (#598)

Nosaltres no som jeràrquics, ja ho veus. No ho hem estat mai. Però som poderosament adquisitius. Adquirim nova vida - la busquem, la investiguem, la manipulem, la classifiquem, la utilitzem. En portem l'impuls en una cèl·lula minúscula dins d'una cèl·lula - un orgànul diminut dins de cada cèl·lula dels nostres cossos. M'entens? 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua. 

El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin. 

La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi. 

Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort. 

El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia. 

Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió. 

M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar. 

No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama. 

El negre té nom

Ahir es va emetre per TV3 el documental El negre té nom, de Fèlix Colomer Vallès. A la web de 3Cat en podeu veure els tres capítols sencers. Una lliçó memorable sobre llegat colonial, racisme sociològic i responsabilitat. L'expressió de Ngũgĩ wa Thiong'o descolonitzar la ment és aplicable també a la ment del colonitzador. 

https://www.3cat.cat/3cat/el-negre-te-nom/

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/negre-te-nom-documental-gran-figura-banyoles-estrena-3cat-aquest-dimarts_1435435_102.html

https://www.3cat.cat/324/el-negre-te-nom-un-documental-revela-qui-va-ser-lhome-conegut-com-el-negre-de-banyoles/noticia/3354914/

Fotograma del documental (Font: 3Cat)

A l'est de l'Edèn (#597)

El Salinas era un riu a temps parcial. A l'estiu el sol el soterrava. No era un riu gaire maco, però era l'únic que teníem així que en presumíem - que perillós que era en un hivern humit i que sec que era en un estiu sec. Pots presumir de qualsevol cosa si és l'únic que tens. Potser com menys tens, més necessitat tens de presumir-ne. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Steinbeck (1902-1968) es va publicar l'any 1952, i Steinbeck la considerava un punt culminant de la seva carrera. És cert que és una novel·la impressionant, molt extensa i molt colpidora en els seus moments de més impacte, però també té els seus alts i baixos, i al final m'ha deixat amb impressions barrejades. L'argument s'estén des de la dècada de 1870, amb les últimes fases de la gran expansió dels Estats Units cap a l'oest després de la guerra civil, fins a la seva conclusió durant la primera guerra mundial, i ens ofereix una saga familiar de tres generacions a la vall del Salinas, a Califòrnia, dibuixada a través de grans arquetips extrets del relat bíblic del llibre del Gènesi. Mentre que els membres de la família Trask responen a uns caràcters sobredimensionats, de vegades aclaparats pel seu valor simbòlic dins del relat, com ells mateixos discuteixen obertament en determinats passatges de la novel·la, la família Hamilton, amb els noms reals inclosos, és un retrat fidedigne i un homenatge directe a la família materna de l'autor. Pel que fa als Hamilton, els conflictes que han d'afrontar són molt més realistes i d'estar per casa que els dels Trask, però precisament per això de vegades poden arribar a ser els més colpidors de la novel·la sencera. 

Tanmateix, l'argument principal de la trama, i on el relat s'entretindrà més, és amb la història familiar dels Trask: de fet, la novel·la té dues meitats ben diferenciades per a dues generacions de germans que es veuran encarregats d'encarnar el mite de la rivalitat entre Caín i Abel. D'una banda, Adam i Charles Trask són els fills de Cyrus, veterà de la guerra civil, que esdevé un patriarca dur i despietat en les seves decisions respecte dels seus fills. El ressentiment i la gelosia de Charles envers el seu germà desencadenarà una sèrie de circumstàncies que els portaran per camins vitals molt diferents. Mentre que en Charles exerceix la violència contra el seu germà i queda marcat, l'Adam emprendrà un viatge a l'oest per tal de fundar un nou paradís a la terra prop del riu Salinas a Califòrnia. Els dos fills d'Adam, els bessons Cal i Aron, es veuran enfrontats de la mateixa manera per l'amor d'un pare de sentiments inescrutables, tot i que en aquest cas hi ha un terrible secret familiar que s'interposarà entre tots ells. 

D'entrada, un dels punts més forts de la novel·la és que els dos nivells de lectura, el literal i el simbòlic, queden tan ben travats l'un amb l'altre que es fan impossibles de destriar. De bones a primeres, trobem la crítica de Steinbeck cap a la narrativa triomfalista sobre l'expansió estatunidenca i els mites sobre la construcció del país: l'autor assenyala acuradament la brutalitat del genocidi dels natius americans amb l'objectiu per part dels blancs d'obtenir la propietat i el domini de la terra, i també la presència dels treballadors xinesos a l'estat de Califòrnia, que van rebre un tractament brutal durant la construcció del ferrocarril i després van quedar marcats com a ciutadans de segona pel racisme de la població blanca. El mateix passa amb les dones, a un altre nivell: especialment a la primera part de la narració s'accentua com són tractades només com a cossos, receptacles necessaris per perpetuar les nissagues familiars i cuidar la casa, però sense capacitat real per prendre decisions per elles mateixes. En aquest sentit, queda molt clar des del principi com els protagonistes són part d'aquesta empresa de domini i expansió capitalista: tot sovint l'origen dels seus diners és una font de conflicte i una taca que han de provar d'amagar o ignorar. Al nivell psicològic, també és un relat de com es construeixen les masculinitats dins d'aquest esquema mental: en un món en què el germà considerat més feble o femení rep l'afecte patern perquè el necessita més, mentre que el germà més actiu o masculí ha de lluitar per aconseguir-lo i provar la seva vàlua dins del sistema. 

Steinbeck retrata, així doncs, els mites del naixement de l'Amèrica blanca, sempre a costa d'eliminar del mapa les altres identitats i bandejar-les del relat oficial. És en aquest context que s'entén l'accent en el mite del Gènesi com a fundació d'un món nou: els Estats Units neixen amb la determinació retòrica de construir un nou paradís a la terra, però queden marcats ben bé des del principi pel pecat original de la violència exercida per tal d'aconseguir el domini sobre el territori. Sempre hi ha un mal exercit sobre els altres a l'arrel d'aquesta nova realitat política, i el contrast entre els germans bons/estimats (Adam i Aron) i dolents/marcats (Charles i Cal) sempre té a veure amb la forma com accepten el coneixement sobre aquestes parts més fosques del seu propi món. Mentre que l'Adam decideix confiar cegament en el judici del seu pare a l'hora de fer la fortuna, en Charles és perfectament conscient que una quantitat tan gran de diners no es pot acumular de forma honrada; de la mateixa manera que l'Aron decideix acceptar cegament la versió oficial sobre la mort de la seva mare, mentre que en Cal adopta una visió molt més realista sobre aquest relat perquè en comença a veure les inconsistències. El pecat original, per tant, distancia aquestes dues maneres de veure el món - una que accepta el relat oficial com a dogma de fe i es queda a viure còmodament al paradís de la infància, i una altra que qüestiona l'origen d'aquest mite i pretén accedir a un coneixement més profund sobre la realitat, però al preu de perdre la innocència per sempre i quedar expulsat de l'Edèn. 

Els personatges femenins també són part del mite originari. L'Adam Trask introdueix al seu Edèn somiat un personatge que ell creu que és una Eva però que en realitat és un monstre o una serp disfressada de dona. La Cathy Ames és un dels personatges més pertorbadors del relat sencer i, en la forma com és presentada als lectors al principi de la narració, m'ha recordat quelcom de la reptiliana Elinor Dammert de la saga Blackwater. La narració ens presenta la Cathy com a incapaç de sentir empatia ni d'arribar a entendre els sentiments de les persones que l'envolten, que acaben esdevenint eines per als seus propòsits egoistes. El seu personatge ens condueix possiblement als moments més foscos de la narració sencera, però la seva caracterització acaba fent-se un pèl massa esquemàtica psicològicament, com passa també amb els personatges de l'Adam i l'Aron. A l'altre cantó de l'espectre hi trobem l'Abra, destinada a repoblar el paradís al costat de l'Aron, però que renunciarà lliurement al somni de puresa i benaurança que se li proposa per acabar escollint la complexitat de la vida real. 

Així és com el desenllaç del conflicte familiar m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: Steinbeck assenyala la maldat implícita en la construcció del paradís americà, però l'acaba reforçant igualment en la construcció d'una terra promesa per a la següent generació, que serà capaç de reconstruir el mite des de zero, i havent obtingut la benedicció paterna. L'acceptació de la maldat en la naturalesa humana per part d'en Cal i l'Abra resulta molt sòlida en termes psicològics, i un autèntic alliberament de tensió per a la trama que s'agraeix al final de la lectura, però d'altra banda en termes polítics esdevé molt més problemàtica: és un reconeixement implícit de la presència d'injustícies i violències en el naixement dels sistemes polítics, però sembla abonar la tesi que, si es deixa passar prou temps, aquests crims del passat prescriuran per si mateixos i no mereixeran ni un reconeixement ni una compensació explícits. Pel camí, trobem les disquisicions filosòfiques i l'exegesi bíblica dels personatges, especialment en Lee, el servent xinès que se suposa que encarna la veu de la saviesa ancestral dins la narració, i que es fa un personatge particularment estimable, però que roman estranyament impassible davant la seva pròpia condició de servitud i el racisme casual amb què el tracta quasi tothom al seu voltant. 

A l'est de l'Edèn és un dels grans clàssics de la narrativa estatunidenca, i una d'aquelles novel·les del segle vint que han estat fermes candidates a aquest equívoc honor de "la gran novel·la americana". M'ha agradat molt llegir-la perquè en tota la seva complexitat ofereix moments de gran bellesa i mostra la gran habilitat de l'autor per construir personatges atractius i fer-los avançar a través dels seus conflictes amb el món. També mostra un domini molt ferm de la trama, que els mateixos personatges discuteixen en un toc metatextual que, tot i així, no arriba a interferir del tot en la lectura de la novel·la com a ficció. Si he d'entrar en el tema dels Nobels, com ja comença a ser costum al blog, considero que Steinbeck és un Nobel inqüestionable. Ara bé, també és cert que m'ha deixat amb impressions contradictòries i que en aquest sentit la novel·la no m'ha semblat del tot rodona. És una recomanació, sens dubte, perquè em penso que el debat admet diversos punts de vista i la interpretació del text no és unívoca ni definitiva. M'ha deixat, també, amb força ganes de rellegir El raïm de la ira, per veure quines de les meves impressions primerenques sobreviuen a la lectura. 

Sinopsi: La trama arrenca amb l'establiment dels Hamilton i els Trask a la vall del Salinas, a l'estat de Califòrnia durant els anys posteriors a la guerra civil americana. A través de diverses generacions d'ambdues famílies, s'anirà desplegant la construcció de les fortunes locals. Els membres de la família Trask es veuen caracteritzats per les fortes rivalitats entre germans: tant els germans Adam i Charles com, posteriorment, els bessons Aron i Caleb, a la següent generació, es veuran destinats a reinterpretar el mite de Caín i Abel en els seus propis termes, i decidir què significa per a ells el concepte de paradís. 

M'agrada: M'han agradat molt determinats moments de la trama, alguns possiblement força anecdòtics. Steinbeck troba la forma de sorprendre especialment quan llegeixes amb la guàrdia baixa: en aquest sentit, algunes de les converses entre els personatges són especialment brillants en la seva originalitat. 

No m'agrada: La lectura m'ha deixat una mica esgotada en la seva irregularitat. Entre els canvis de ritme, els episodis secundaris intercalats, i un excés de personatges i trames secundàries en determinats moments, n'he tret una impressió força ambivalent. 

El jardiner de Darwin (#596)

Quan la Gwyin estava a punt de morir no em vaig parar a pensar cap a on se n'anava, sinó en tot allò que deixava aquí, vaig pensar que ens abandonava, a la Catherine, al John i a mi. No se'n va anar donant un cop de porta, al contrari, la seva mort va deixar la porta entreoberta durant mesos i mesos. 

Aquesta novel·la de 2009 de l'autora finesa Kristina Carlson ens transporta a Downe, un poble als afores de Londres on el naturalista Charles Darwin va viure amb la seva família gran part de la seva vida adulta fins a la mort. La presència del pare de l'evolucionisme al poble és tan sols una premissa argumental que utilitza Carlson per recrear amb minuciositat i empatia els sotracs emocionals, filosòfics i espirituals que pateix la comunitat, especialment punyents en el cas del jardiner dels Darwin, Thomas Davies, vidu i amb dos fills discapacitats. És una novel·la sobre el dol i sobre la duresa de l'existència humana, especialment en un indret i un període històric, a l'Anglaterra victoriana a la segona meitat del segle dinou, en què la resignació cristiana ha deixat de ser el remei per a tots els mals, i la presència cada cop més hegemònica dins l'imaginari col·lectiu de la ciència i els avenços de la tecnologia planteja noves preguntes existencials, però no acaba d'omplir del tot el buit deixat per Déu als cors de la gent senzilla del poble. Totes aquestes persones, alguns de classe acomodada i d'altres de classe treballadora, entomen les batzegades de la vida amb diversos graus d'acceptació, i dirigeixen les seves pregàries i dubtes a un Déu silenciós també amb diversos graus d'escepticisme pel camí. 

Dins d'aquesta comunitat petita i tradicional, el jardiner gal·lès representa una excepció i un enigma per al poble, una presència inquietant en un món de certeses absolutes, perquè exterioritza el seu dol obertament més que reprimir-ne les emocions, mentre que en el pla teòric es declara ateu. És així com es forma una esquerda, al poble, entre creients i ateus, en un moment històric en què les respostes antigues ja no serveixen per a les preguntes del present, de manera que són els personatges sense esperança els que, paradoxalment, encaren l'existència amb una major enteresa. Com si es tractés d'un Job modern, el protagonista acaba afrontant les desgràcies que li toca acceptar amb resiliència i tenacitat, i declara l'amor que sent cap als seus fills i la natura com a únic revulsiu per continuar vivint, mentre que són els feligresos convençuts els que observen aquests patiments, els de Davies i també els propis, com si es tractés d'alguna mena de greuge còsmic. Tanmateix, la novel·la ens fa arribar tots aquests conflictes a través dels fluxos de consciència de diversos personatges que se'ns van transmetent a salts dels uns als altres i sense cap fil de continuïtat aparent, de forma que les tensions no arriben a esclatar mai en les relacions dels personatges entre ells, i es queden en tot moment en el pla dels pensaments i les suposicions de cadascú i només, en algun extrem, arriben a materialitzar-se en forma d'enraonies locals. 

Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la difícil, tot i la seva brevetat i senzillesa aparents. No hi ha un argument definit més enllà d'un parell d'episodis esparsos, com l'arribada a la fonda d'un foraster amb antecedents tèrbols al poble, o els projectes futurs del senyor Davies per a l'hort de casa seva. Més enllà d'això, i seguint els cicles de l'any litúrgic, els oficis de diumenge i els preparatius per al Nadal, la vida del poble es va desenvolupant de forma tranquil·la i impertorbable, almenys pel que fa a la seva manifestació exterior. El centre d'interès de la novel·la es converteix en el debat de postures entre diversos habitants del poble - alguns amb inquietuds artístiques i intel·lectuals, d'altres amb anhels més immediats i materialistes - i les opinions que van guardant els uns sobre els altres. Els petits conflictes familiars, els secrets inconfessables que cadascú guarda dins la seva ment, i les diverses maneres d'enfocar la presència de la mort i el pes de l'existència a les vides de cadascú són motius recurrents que es van repetint al llarg de les divagacions entretallades de cada personatge. 

Entenc que no és una novel·la per a tots els públics, i reconec que resulta una mica desconcertant un cop llegida. La manca de conclusió o d'un fil argumental clar poden resultar una mica decebedors en arribar al final, però tot i així, a mi m'ha convençut. Hi ha un mèrit afegit en la solidesa i la coherència interna de la recreació històrica, venint d'una autora finesa contemporània: Carlson aconsegueix l'equilibri just entre la recreació de la mentalitat de l'època, que fa els personatges versemblants, i les qüestions intemporals que poden seguir cridant l'atenció als lectors d'avui dia. L'aposta per un estil postmodern basat en el flux de consciència i sense una veu narradora definida també sembla un punt a favor, ja que dona naturalitat a la narració, encara que pugui xocar en començar a llegir. Tanmateix, és cert que és una novel·la una mica massa breu per resultar rodona, i que la manca de definició de la proposta dilueix una mica el seu potencial inicial. 

Sinopsi: En un poble rural als afores de Londres, la vida transcorre amb placidesa d'acord amb el ritme de les estacions i els temps litúrgics. Les tensions i els conflictes queden sovint soterrats dins dels pensaments mateixos dels habitants del poble, que se'ns van oferint en forma de fluxos de consciència continuats. A través d'aquestes subjectivitats, anirem reconstruint com diversos personatges encaren el dolor per la mort dels éssers estimats, la manca de sentit de la vida i la competició filosòfica entre ciència i fe, matèria i esperit, especialment punyent al lloc de residència del famós naturalista Charles Darwin. 

M'agrada: M'han agradat especialment alguns moments d'introspecció dels personatges, que aporten reflexions molt colpidores sobre l'existència i la mort, des de veus diferents i amb diversos punts de vista sobre els mateixos fets. 

No m'agrada: És un relat que se m'ha fet excessivament curt donades les premisses, un punt massa ambicioses per al poc desenvolupament que reben al capdavall. 

La vall del Mulde (#595)

Algunes victòries són tan sols el final d'una derrota, pensa. Algunes victòries no tenen recompensa. La llei no és justícia. La justícia és un foc follet sobre un pantà. 

Aquest recull de contes de l'autora alemanya Daniela Krien es va publicar en alemany per primer cop el 2014, però la seva traducció al català és força recent i, pel que sembla, no ha estat traduït encara a cap altra llengua. Són relats força curts, caracteritzats per condensar les vides dels personatges amb un gran nivell de detall però de forma molt succinta, de manera que acabem tenint un tast molt ràpid de la desfeta econòmica i social de l'Alemanya oriental després de la reunificació, i de les vides truncades i reconstruïdes que en surten, més o menys airoses. Com la mateixa autora indica al seu pròleg, en la seva totalitat són relats de perdedors a qui el sistema ha assenyalat com a culpables del seu propi fracàs i, sense cap horitzó abstracte de redempció, hauran d'afrontar el rerefons amarg dels seus fracassos amb les eines que tinguin al seu abast. Així doncs, veurem com alguns personatges trobaran una sortida per continuar endavant amb les seves vides, mentre que d'altres només podran exercir una rendició en termes absoluts. 

És un llibre que se'm fa difícil valorar perquè, en conjunt, m'ha semblat força desigual. El plantejament que fa l'autora sobre les vides dels seus personatges és interessant, especialment per la càrrega social de la majoria dels relats, però pel que fa al seu valor literari, alguns m'han convençut i d'altres no. La majoria dels relats m'han semblat massa esquemàtics, i em penso que es podrien haver desenvolupat una mica més o que, a falta d'un fil conductor o un concepte potent que els portés al desenllaç, queden amb una resolució un punt massa indefinida. A més a més, hi ha una tendència de la literatura actual que em provoca una mica de desconcert i que no sé mai com encarar a l'hora de llegir: és la propensió de molts autors contemporanis a descriure amb tota mena de detalls imatges escabroses de violència contra els cossos, que suposo que pretenen causar un impacte en el lector però que a mi en general em provoquen l'efecte contrari, és a dir, que m'insensibilitzen i em mouen poc a l'emoció o a l'empatia envers les desgràcies que s'estan relatant. És potser que m'agraden més els textos que insinuen sense pressionar tant la interpretació dels lectors. Tanmateix, això no ho estic expressant com a crítica directa al saber fer literari de Daniela Krien, sinó que és una tendència més generalitzada que he trobat en moltes altres obres contemporànies de les procedències més diverses; hi incloc, per exemple, la darrera guardonada amb el premi Nobel, Han Kang.  

D'altra banda, els relats més reeixits m'ho han semblat molt, i crec que l'autora excel·leix especialment a retratar les petites misèries quotidianes d'aquests personatges anònims que se'ns presenten tots com a supervivents: no només del marc polític i social més ampli en què es troben encaixats, el canvi sobtat d'un règim polític a un altre amb les conseqüències econòmiques que comporta, sinó també com a supervivents de les relacions familiars tensades, dels prejudicis de classe, i dels fracassos privats a un nivell més íntim. Per això la majoria dels relats ens presenten famílies disgregades i reconstruïdes, o en vies de reconstrucció, i personatges amb diversos graus de resiliència que han de plantejar-se com serà el seu futur a partir d'ara. Els relats tenen un to molt fosc i desolador, fins i tot els que pretenen finalitzar amb una nota més positiva, i Krien és molt bona a deixar anar detalls i notes discordants que els lectors hem d'anar recollint i interpretant en vistes de la imatge de conjunt. Me n'han semblat bons exemples la dissociació cognitiva, quasi distòpica, que es planteja per a la protagonista de "Mimetisme", les tragèdies insondables i quotidianes que ens exposen "Temptació" i "Perspectiva", i la forma com es despleguen les petites connexions entre els tres relats que comparteixen personatges: "La vall del Mulde", "Pla B" i "La vall del Mulde II", que es llegeixen quasi com si fossin una novel·la en petit. La vall del Mulde em sembla una bona recomanació, especialment si us agraden els relats curts, tot i que en conjunt el recull m'ha semblat desigual. 

Continguts: El volum recull onze relats ambientats al voltant de la vall del riu Mulde, a l'Alemanya oriental, una zona de terrenys inundables especialment castigada per la crisi econòmica i la desfeta social després de la reunificació de les dues Alemanyes. "La vall del Mulde" ens presenta una família marcada per un secret de l'era soviètica. "Mimetisme" retrata l'odi i la discriminació que els ciutadans orientals pateixen per part dels occidentals després de la unificació. "Pla B" retrata les vicissituds de dues antigues companyes d'institut que s'inicien en la prostitució per guanyar diners ràpidament. "Temptació" gira al voltant d'un dilema moral que se li presenta a la protagonista, una aturada de llarga durada que treballa de forma irregular fent la neteja del pis d'una antiga companya d'universitat. "Dia d'estiu" narra la desesperació d'un fuster alcohòlic que es veu aclaparat pels deutes. "Tornada a casa" ens narra la tornada a casa, després de sortir de la presó, d'un jove condemnat per un crim molt violent que va cometre quan era adolescent, i ens detalla les circumstàncies que hi van portar. "Sarabanda en re menor" ens narra la història d'un músic de l'Alemanya oriental que, en el moment que s'obren les fronteres, emprèn un viatge a occident per trobar la seva germana, a qui no ha vist de fa vint-i-vuit anys. "Llibertat" és la història d'un avortament que acaba trencant una parella. "Perspectiva" narra les vicissituds d'una mare separada que és acusada injustament de maltractament. "El recollidor de cigarrets" és un retrat molt breu de la vida d'un sense-llar que no ha aconseguit adaptar-se a l'Alemanya reunificada. "La vall del Mulde II" reprèn els personatges del conte inicial i de "Pla B" i ens presenta la conclusió de les seves vicissituds. 

M'agrada: M'han agradat especialment "Temptació", "Sarabanda en re menor" i el tríptic format per "La vall del Mulde", "Pla B" i "La vall del Mulde II". 

No m'agrada: Alguns dels altres relats no m'han acabat de convèncer. 

Mammalia (#594)

Des de fa anys, al bosc dels afores del poble, a prop d'on circula el riu Tet, a vegades se senten unes dones bramar. Ploren i xisclen, nena. Ploren i bramen. Ningú sap què és el que necessiten. Ningú les ha vist mai!

Mammalia d'Elisenda Solsona és una novel·la que es va publicar l'any passat i ha estat un èxit de la ciència-ficció catalana recent, com demostra el premi Ictineu que ha rebut enguany. Després de sentir-ne moltes crítiques positives que em van encuriosir, em vaig decidir a llegir-la i d'entrada crec que aquesta bona recepció ha estat més que merescuda. És un relat amb ambientació distòpica que gira al voltant de la idea de la maternitat i la paternitat, en un món on tenir fills cada cop es fa més difícil per motius físics. La fertilitat de les dones ha fet una davallada a causa de problemes mediambientals, i els úters s'han anat afeblint de forma que quedar-se embarassada per la via natural comporta un elevat risc de mort. Per això, les dones que volen ser mares tenen una única oportunitat de fer-se un tractament de fertilitat, a partir de la implantació d'embrions congelats que provenen de les donacions obligatòries d'òvuls que han de fer totes les dones als vint-i-pocs anys. 

La trama de la novel·la es construeix a base de superposar dos relats diferenciats que responen a dues línies cronològiques diferents. D'una banda, la protagonista, la Cora, continua obsedida amb el misteri de la desaparició de la parella del seu pare quan ella era petita durant unes vacances familiars i, davant del deteriorament cognitiu del pare, es decideix a resoldre l'enigma dels seus propis orígens i la seva adopció. El seu viatge al passat la portarà a una gruta a la Catalunya Nord que va visitar quan tenia vuit anys, i que està lligada a uns fets misteriosos i aparentment sobrenaturals que van tenir lloc en aquell estiu decisiu. A través d'una imatge críptica que la Cora havia vist dibuixada a la paret de la cova, ella i la seva parella aniran estirant el fil del passat per arribar a desentrellar aquest misteri. D'altra banda, se'ns exposa el relat de Synapsida, una clínica maternal enmig d'un bosc les activitats de la qual no acaben de quedar clares fins ben bé al final de la novel·la, quan els dos relats acaben convergint en una mateixa trama i el misteri es resol. Per això la novel·la es llegeix amb un sentit creixent de suspens i va dosificant les preguntes, les trames obertes i les posteriors respostes que anirem obtenint, amb un ritme cada cop més accelerat a mesura que s'apropa al final. 

A través d'aquesta trama de ciència-ficció, Solsona ens va plantejant qüestions molt més àmplies que afecten també la forma com concebem la maternitat i la paternitat en els països occidentals, sovint com un dret que es veu alienat si es dóna la impossibilitat de concebre per algun motiu extern. En aquest sentit, per exemple, l'autora planteja el debat sobre els ventres de lloguer, i els límits ètics i polítics en la lluita per aconseguir un embaràs al preu que sigui. La forma com la novel·la gira al voltant de la fertilitat i el cos de les dones m'ha recordat una mica El conte de la serventa de Margaret Atwood, tot i que després ambdues novel·les prenen direccions molt diferents. D'altra banda, l'accent en el cos de la dona i en la maternitat com a ferida o com a trauma per a totes les dones que apareixen al text m'ha recordat també algunes descripcions i imatges de Mercè Rodoreda, especialment en els passatges més simbòlics i onírics, fortament lligats al simbolisme de la natura. Un altre punt a favor de la narració m'ha semblat que és el fet que defugi les idealitzacions i sublimacions de la maternitat, habituals de vegades a les novel·les actuals, per oferir-ne un relat molt més matisat i complex, que s'entreté especialment a construir relacions maternofilials plenes que tot sovint no són biològiques, i que també dóna espai a la decisió lliure de no tenir fills. 

Mammalia és una novel·la fascinant, que està molt ben construïda i que ens porta al final del misteri a un ritme vertiginós, quasi sense donar-nos temps a lligar tots els caps per nosaltres mateixos. He de dir que, un cop arribat al final, alguns detalls menors de la trama m'han resultat sobrers o poc plausibles, com per exemple l'aspecte relacionat amb l'epigenètica, que m'ha semblat inversemblant i una mica encaixat amb calçador només per aconseguir un determinat efecte en el desenllaç de la narració o, d'altra banda, alguns detalls poc definits de l'univers distòpic que se'ns ofereix. Per exemple, per què només s'ofereix l'oportunitat de provar un tractament per ser mare una sola vegada i tan sols a les dones que ho desitgen, si s'extreuen òvuls obligatòriament a totes les dones? Per què no els permeten tornar-ho a intentar? Si la situació de la davallada de la fertilitat és tan crítica, no s'estan perdent oportunitats pel camí? Tanmateix, val a dir que aquests detalls em semblen menors i que no li treuen interès a la lectura, perquè els cops d'efecte estan tan ben trobats que, al capdavall, els encerts acaben pesant més. He de reconèixer que el gir de guió no me l'esperava en absolut i, de fet, les meves prediccions sobre la trama s'han vist totalment frustrades a mesura que llegia. Per això m'he quedat amb l'originalitat de la proposta i la sorpresa positiva que me n'he endut. 

Sinopsi: En un futur distòpic però no gaire llunyà, la Cora comença a investigar sobre un misteriós dibuix que troba en un tatuatge, i que ella havia vist quan era petita en una cova a la Catalunya Nord, durant una estada de vacances en un poble vora el riu Tet. Aquell estiu fatídic la seva madrastra va desaparèixer, deixant la Cora amb un sentiment molt profund d'abandó i un buit existencial sobre els seus propis orígens que no ha estat mai capaç d'omplir. Poc a poc anirà trobant pistes sobre el misteri dels seus orígens i les activitats tèrboles d'una clínica de maternitat que sembla actuar al marge de la llei. 

M'agrada: M'ha estat tota una sorpresa en positiu. La trama m'ha semblat original i la seva resolució, molt rodona. 

No m'agrada: El ritme de la narració una mica desigual: se m'ha fet lenta al principi i després el final queda força més accelerat. 

Adéu a Ngugi wa Thiong'o

S'ha mort Ngũgĩ wa Thiong'o, mestre de les lletres africanes, a qui el Nobel de Literatura quedava petit. Va ser testimoni de l'opressió colonial britànica sobre Kenya i de la lluita kenyana per la llibertat. Va denunciar el neocolonialisme i l'imperialisme estesos a l'Àfrica postcolonial, i va ser empresonat per les seves idees polítiques. 

Va escollir la llengua materna, el kikuiu - llengua del món! - per escriure i publicar les seves novel·les, i va ensenyar-nos a descolonitzar la ment a través dels seus assajos. La seva obra celebra la comunitat dels vius, els morts i els nonats, i la força de la comunitat per resistir les injustícies i treballar per un món millor.  

Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa.

Fotografia de Shawn Miller/Library of Congress (Font)

https://www.vilaweb.cat/noticies/mort-ngugi-wa-thiongo-gegant-literatura-africana/

https://www.theguardian.com/books/2025/may/28/ngugi-wa-thiongo-kenyan-writer-dies

Zurbarán (sobre)natural

Zurbarán (sobre)natural és una exposició que es pot visitar al MNAC fins a finals de juny. El museu presenta la restauració que s'ha realitzat recentment d'una obra de la col·lecció, Sant Francesc segons la visió del papa Nicolau V de Francisco de Zurbarán, juntament amb les altres dues versions del quadre, una procedent del Museu de Belles Arts de Boston i l'altra del Museu de Belles Arts de Lió. A més de les tres versions del quadre, exposades l'una al costat de l'altra, se'ns ofereix una petita mostra de la pintura de l'autor, juxtaposada amb obres d'art d'autors catalans contemporanis, algunes creades expressament per a l'exposició. 

La visió del papa Nicolau V és una llegenda sense base històrica, que relata la suposada visita per part del papa, al segle quinze, al cadàver incorrupte de sant Francesc d'Assís, exposat per a l'ocasió dempeus dins d'una fornícula i il·luminat amb una espelma. A diferència d'altres interpretacions pictòriques de l'època també presents a l'exposició, que representen l'episodi al complet, amb el sant en escena i els espectadors contemplant-lo, Zurbarán escull presentar-nos només el sant dins la seva fornícula, sense altre context que la llegenda, que devia ser coneguda per als espectadors de l'època. Per tant, el pintor ens situa en la posició del papa Nicolau, i ens convida a recrear l'escena de contemplació del prodigi, aquest cop davant del quadre. 

La proposta és francament original: si el Barroc és un moviment artístic caracteritzat per la teatralitat, aquí Zurbarán porta la idea a un altre nivell fent-nos entrar a nosaltres a escena, un trencament de la quarta paret que pot passar per alt si no coneixem prèviament el relat. El MNAC, a més, fa un pas més enllà posant els tres quadres junts, en un efecte multiplicador que se m'ha fet un pèl alienador, i no sé si convida més a la contemplació mística o a una mena d'inquietud fruit de desnaturalitzar-ne el context. És clar que tampoc traeix la intenció de l'original, segons la qual la visió d'un cadàver que sembla viu havia de portar a una experiència de contacte amb el transcendent. 

Des d'aquest punt de partida, la mostra ens porta a través del diàleg entre art contemporani i art barroc, de forma que ambdós exploren els punts de contacte entre immanència i transcendència, entre materialitat i espiritualitat. La mostra convida a reflexionar sobre el caràcter paradoxal de la matèria i la seva representació artística, en una negociació constant entre el decaïment i la permanència: un cadàver que no es corromp, uns codonys que sí, uns atuells de cuina que són exposats a la mirada del públic amb la solemnitat que es dedica a l'art sacre o, per exemple, l'hiperrealisme del llenç que reprodueix Zurbarán a La santa Faç en contrast amb el rostre desdibuixat, quasi eteri, del Crist que s'hi exposa. De les propostes contemporànies en destacaria Maria (a Francisco Zurbarán) d'Eulàlia Valldosera, una instal·lació lumínica a partir de projectors i objectes quotidians tradicionalment associats a les dones (atuells i pots de detergent) que produeix una imatge ombrívola i inquietant, reminiscent de les mares de déu presents a la iconografia catòlica. 

L'exposició ens mostra el Barroc en acció més que explicar-nos-el, i parteix d'un plantejament molt original, que crea una mirada particular sobre les obres exposades i, en aquest sentit, té quelcom d'immersiu. M'hi ha faltat un punt de contextualització històrica, perquè l'accent en el misticisme i la transcendència de la matèria no hauria d'ocultar, al meu parer, l'enorme poder material de què gaudien l'església catòlica i els ordes religiosos durant el segle disset, i des del qual comissionaven totes aquestes obres en el marc ideològic de la Contrareforma. 

https://www.museunacional.cat/ca/zurbaran-sobre-natural

https://www.nuvol.com/art/mes-enlla-de-zurbaran-423236

Lucy (#593)

"Ets una persona molt iracunda, eh?". Vaig notar l'espant i la compassió en aquella veu. Potser hauria d'haver respost alguna cosa que la tranquil·litzés; potser ho havia d'haver negat. Però no ho vaig fer. "I tant. Què esperava, doncs?", vaig dir. 

Lucy, publicada per primer cop el 1990, és una de les novel·les més conegudes de l'autora antiguana Jamaica Kincaid. La novel·la ens narra les desventures de Lucy, una adolescent antiguana que es trasllada als Estats Units a finals dels anys seixanta per treballar de mainadera per a una família acomodada. La seva veu en primera persona es mostra profundament enrabiada amb el món i amb les vicissituds que li ha tocat viure, especialment amb la seva mare, amb qui manté una relació d'amor-odi molt intensa. D'entrada, la font del seu malestar i el seu odi pel món que l'envolta se'ns descriu en termes polítics: la seva situació com a súbdita d'una terra colonitzada i pobra li crea un xoc cultural molt fort quan arriba a una societat privilegiada que l'observa des d'un paternalisme inconscient. En Lewis i la Mariah, la parella que la contracta perquè cuidi les seves quatre filles, es presenten a ulls de la Lucy com a una imatge de perfecció i bellesa immaculades; tanmateix, ben aviat començarà a veure com la imatge de conjunt és força més complexa i serà testimoni privilegiat de l'enfonsament d'una relació aparentment idíl·lica. 

La novel·la és particularment efectiva perquè es basteix a través del contrast, i la Lucy, com a protagonista, és l'únic personatge que ha tingut accés privilegiat als dos móns i per això en pot esdevenir jutge desapassionat. Els familiars que la Lucy deixa enrere a Antigua tenen una visió del món tancada i conservadora, fruit de la pobresa i la manca d'oportunitats a què es veuen lligats. El masclisme imperant a la seva societat lliga la Lucy a una doble discriminació que no serà capaç de perdonar: a més de veure's víctima de la pobresa, com la resta dels seus semblants, també haurà de veure com se li neguen les expectatives socials i les oportunitats d'educar-se i progressar que esperen els homes. D'altra banda, el món dels Estats Units resulta no ser el paradís somiat que se li prometia: les famílies privilegiades que coneixerà despleguen una hipocresia i un paternalisme punyents que s'amaguen rere una façana de progressisme. Són autènticament reveladors els moments en què en Lewis i la Mariah la inunden amb mostres de generositat i benevolència que ella no pot correspondre perquè sap que es troba en una posició subalterna i ha de mantenir el seu amor propi per sobre de tot. 

Tot i així, aquesta doble opressió que sent, com a desplaçada respecte a la seva terra natal i com a nouvinguda o estranya al món dels blancs, anirà revelant diverses aliances i complicitats que afegiran complexitat a la imatge de conjunt. Quan es comença a fer palesa la crisi matrimonial a la llar dels seus patrons, la Lucy prendrà partit per la Mariah, a qui començarà a veure com una figura materna en substitució de la mare antiguana que odia. D'aquesta forma, la traïció del marit representarà la traïció de tots els homes que coneix que no han estat a l'alçada, entre ells també el seu pare, un personatge que queda força desdibuixat de la novel·la però que s'intueix pel context que ens en dóna la protagonista. Així doncs, Kincaid ens va dibuixant un món de relacions de poder i de subordinació que gira al voltant dels eixos masculí-femení, colonitzador-colonitzat, blanc-negre i autòcton-estranger. Per exemple, són especialment colpidors els episodis en què Lucy es refereix al famós poema dels narcisos de Wordsworth, que per als blancs té una connotació de bellesa pura i innocent, però que per a ella té un significat totalment diferent; o la impotència amb què rep els comentaris dels blancs que han visitat la seva illa com a turistes, i la descriuen com un paradís exòtic i abellidor, quan ella no ha pogut ni tan sols sortir del seu poble. 

No serà fins al final de la novel·la que la narradora ens anirà descobrint les motivacions més profundes de tota la seva ràbia i la seva frustració, de forma que la seva veu arbitrària anirà prenent matisos a mesura que avanci la lectura. De fet, Kincaid ens ofereix el retrat d'una jove en procés de formació, que és molt lúcida respecte de la seva situació a causa de la duresa de les experiències que ha viscut, i que es veu en la necessitat de fugir sempre endavant, marcant els seus propis termes en les relacions que estableix amb els altres. És per això que el seu sentit de llibertat la farà establir relacions amb diversos homes sense arribar-se'n a enamorar, i que consumeix una rere l'altra per omplir el buit de la seva tristor i el seu desarrelament amb una nova sensació de control de la seva pròpia vida. Cap al final de la novel·la veurem la subtil evolució de la protagonista que, si bé no haurà canviat essencialment la seva situació vital i material, començarà a prendre decisions per si mateixa i s'analitzarà amb un sentit de creixent autoconsciència. 

Lucy és una novel·la molt breu però que, tot i així, planteja una reflexió profunda sobre les desigualtats i les ferides obertes que s'estableixen en un context marcat per la colonització. És també una novel·la de creixement, en què veiem l'evolució de la protagonista, però el desenllaç ens la deixa encara en un estadi primigeni, a les portes de l'edat adulta. El relat està escrit en un llenguatge molt planer, que dona els detalls justos perquè els lectors puguem anar traient les conclusions per nosaltres mateixos i que té una forma molt curiosa de frustrar les expectatives que en puguem anar formant a través de la lectura. M'ha semblat una novel·la molt recomanable en la seva claredat i eloqüència, i m'ha deixat amb ganes de conèixer altres obres de Jamaica Kincaid. 

Sinopsi: A dinou anys, Lucy deixa la seva Antigua natal per anar a treballar de mainadera als Estats Units, on l'ha contractada una família blanca d'idees progressistes. De bon principi la Lucy se sent frustrada i insatisfeta amb la seva nova vida, però a la vegada decidida a no mirar enrere cap a la vida del passat i a no contestar cap carta de la seva mare, a qui odia. A mesura que vagi construint la seva nova vida, haurà d'anar afrontant les ferides obertes del colonialisme i el racisme de la societat en què s'ha criat, i la incomprensió i el paternalisme amb què la tracten els seus nous amos. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt completa i molt ben travada en la seva brevetat. 

Quadern d'Aram (#592)

No vull pensar en les nenes ni en l'àvia: elles sí que sabem com les han mortes, però no ho vull pensar ni escriure. El meu pare és un poeta. No dic era, perquè els poetes duren sempre. 

Quadern d'Aram va ser l'última novel·la que l'autora osonenca Maria Àngels Anglada (1930-1999) va publicar, dos anys abans de la seva mort. És una autèntica obra mestra de la literatura catalana més recent, i mostra la inquietud de l'autora per donar una sortida literària a la qüestió de la memòria històrica, i la lluita perquè els crims contra la humanitat no caiguin en l'oblit. La novel·la narra, d'una forma extremadament desencaixada i poètica, el testimoni dislocat i profundament traumatitzat de Marik i Aram, una mare i un fill armenis que aconsegueixen salvar-se per una trista casualitat de la massacre que pateix el seu poble. La cruel mort que patiren l'àvia, el pare, i les dues germanes petites d'Aram és una càrrega que mare i fill hauran d'anar arrossegant durant la resta de les seves vides i, encara que puguin arribar a reconstruir-les amb un profund sentit de dignitat i resiliència, marcarà la seva existència posterior amb els fantasmes del desarrelament, la identitat nacional desplaçada, el sentiment d'impunitat dels botxins i la indiferència de la resta del món. 

El genocidi armeni és una taca al cor d'Europa precisament perquè es troba al naixement de les seves fronteres actuals: d'aquí la polèmica sempre contínua amb el seu reconeixement legal i el negacionisme oficial per part de l'estat turc. La facilitat amb què el genocidi va caure en l'oblit, després d'una onada d'indignació que va sacsejar una Europa en guerra, va ser un precedent perillós que després conduiria al sentiment d'impunitat amb què els nazis van endegar l'extermini dels jueus europeus. Hitler s'hi va referir explícitament. En els temps que vivim avui dia, en què es naturalitza el negacionisme respecte al genocidi contra el poble palestí, per exemple, i es generalitza la indiferència com a anestèsic per a una atrocitat que esborra de la memòria la immediatament anterior, un text com el Quadern d'Aram es fa més rellevant que mai. 

El genocidi del poble armeni va tenir lloc entre els anys 1915 i 1916, quan els governants de l'imperi otomà, havent entrat a la primera guerra mundial, van témer que els armenis fessin valdre les seves reivindicacions nacionals alineant-se amb els seus enemics. L'abril de 1915 els líders turcs van ordenar l'empresonament i deportació dels homes armenis de professions liberals: va ser una persecució massiva de metges, escriptors, professors, periodistes, editors, advocats, empresaris, sacerdots i polítics, que posteriorment van ser torturats i assassinats per la policia turca. Aquest va ser el tret de sortida de les deportacions i assassinats massius, les marxes de la mort cap al desert sirià, i la islamització forçosa i l'explotació sexual de les dones i nenes supervivents, que van portar a la desaparició i mort d'un milió i mig de persones durant aquests dos anys. Va ser la primera vegada que Europa afrontava una onada massiva de refugiats d'aquestes dimensions, que van ser acollits principalment a Grècia, des d'on van emigrar a altres països, una gran part als Estats Units. Marik i Aram aconsegueixen unir-se a un comboi de refugiats i embarcar amb rumb a Marsella, on s'establiran per iniciar una nova vida. 

Anglada recrea aquest patiment inefable amb una aposta extraordinària per la sobrietat de la paraula justa, i un ritme narratiu accelerat i alhora sinuós, que aclapara i corprèn a cada pàgina sense arribar a insensibilitzar els lectors en cap moment. Sense atapeir la narració amb detalls ni sentimentalisme que no haurien aportat res a la lectura, Anglada ens ofereix les entrades del diari conjunt de Marik i Aram, que sonen profundament versemblants perquè són esparses, entretallades, i extremadament reticents, de forma que els lectors hem d'anar reconstruint els fets entre evasives, salts narratius i l'aposta dels personatges per reconstruir-se la vida futura. Els episodis de violència se'ns aniran descobrint poc a poc i de forma força concisa, fins que la novel·la culminarà amb el relat de la mort del pare d'Aram, inspirat en la figura històrica del poeta Daniel Varujan (1884-1915) i el testimoni verídic del seu assassinat. Anglada troba un bon equilibri, així doncs, entre la historicitat dels fets narrats i la invenció literària, i aconsegueix remarcar especialment la rellevància d'aquest episodi en concret de la història traçant-hi connexions a través de tot el mediterrani i assenyalant-ne ressonàncies a través de la història d'Europa. 

Un dels punts més forts del text, m'ha semblat, és la intertextualitat que Anglada crea per al seu propi text, que s'aguanta tan bé, precisament, perquè recorre a la veu dels poetes armenis, a la cultura popular armènia i els documents històrics reals de l'època, per donar a la novel·la una versemblança totalment efectiva. L'autora es va arribar a imbuir de la cultura relatada, gràcies a l'ajut de la traductora Maria Ohannesian i les traduccions anteriors dels poemes armenis al francès i al català. Anglada també crea una connexió catalana per al diari extraviat d'Aram: ens el fa arribar a través d'una família grega autèntica establerta a Cadaqués, i els descendents de la qual Anglada va arribar a conèixer. Així doncs, la novel·la aconsegueix un equilibri magnífic entre la sobrietat periodística, el testimoni de l'experiència personal, i el lirisme corprenedor de la poesia nacional armènia. 

L'autora ens retrata la història del genocidi armeni com a relat essencialment mediterrani, i l'omple de referències literàries a l'antiguitat clàssica. Tanmateix, lluny de conformar una odissea, un retorn a casa, el viatge traumàtic dels protagonistes esdevé el de la pèrdua d'una llar i d'uns éssers estimats que no es podran recuperar mai més i que, per tant, creen en els supervivents el deure de preservar la memòria i la identitat. El mar esdevé una metàfora que s'estén pel text sencer, no del retorn, sinó de la memòria dolorosa i reprimida que els supervivents han d'afrontar sota el risc de perdre la seva pròpia identitat. Amb una lògica quasi freudiana, Aram s'hi submergeix voluntàriament, en un clar contrast amb la cruel mort de l'àvia i les germanes, i espera fer del mar el seu mitjà de subsistència amb l'esperança adolescent de poder-ne sortir il·lès. La contigüitat entre l'accident d'Aram i la descoberta del destí del seu pare és un toc magistral per part d'Anglada que reforça plenament aquesta lectura metafòrica. De la mateixa manera, el descobriment, al principi de la narració, del derelicte grec i l'estàtua d'Afrodita per part d'Aram i Iorgos apunten al deure de mantenir viva la cultura i la tradició que ens arriba com a llegat. Aquests déus mediterranis, silenciats i corpresos per la cavalcada triomfal de la història, ja no ens rescataran mai més de la desferra, malauradament, però ara som nosaltres que tenim el deure d'anar-los a buscar al fons de l'experiència i de la memòria humanes per tal de poder fer-nos-en casa. 

Sinopsi: Quan Marik i el seu fill adolescent Aram s'acomiaden de la seva família per emprendre un pelegrinatge religiós cap a l'interior del país, ignoren que no tornaran a veure mai més l'àvia, ni el pare, ni les dues germanes petites. Les autoritats otomanes han ordenat la deportació massiva i l'assassinat dels ciutadans armenis que havien tolerat tradicionalment dins del seu territori. A través de múltiples penalitats, Marik i Aram aconsegueixen arribar com a refugiats a Grècia, des d'on hauran de començar de nou amb les seves vides arrossegant el trauma de la pèrdua de la llar i l'assassinat dels seus éssers estimats. 

M'agrada: Anglada crea una novel·la concisa i completa sobre uns fets que no haurien de deixar ningú indiferent.