Aquesta novel·la de 2009 de l'autora finesa Kristina Carlson ens transporta a Downe, un poble als afores de Londres on el naturalista Charles Darwin va viure amb la seva família gran part de la seva vida adulta fins a la mort. La presència del pare de l'evolucionisme al poble és tan sols una premissa argumental que utilitza Carlson per recrear amb minuciositat i empatia els sotracs emocionals, filosòfics i espirituals que pateix la comunitat, especialment punyents en el cas del jardiner dels Darwin, Thomas Davies, vidu i amb dos fills discapacitats. És una novel·la sobre el dol i sobre la duresa de l'existència humana, especialment en un indret i un període històric, a l'Anglaterra victoriana a la segona meitat del segle dinou, en què la resignació cristiana ha deixat de ser el remei per a tots els mals, i la presència cada cop més hegemònica dins l'imaginari col·lectiu de la ciència i els avenços de la tecnologia planteja noves preguntes existencials, però no acaba d'omplir del tot el buit deixat per Déu als cors de la gent senzilla del poble. Totes aquestes persones, alguns de classe acomodada i d'altres de classe treballadora, entomen les batzegades de la vida amb diversos graus d'acceptació, i dirigeixen les seves pregàries i dubtes a un Déu silenciós també amb diversos graus d'escepticisme pel camí.
Dins d'aquesta comunitat petita i tradicional, el jardiner gal·lès representa una excepció i un enigma per al poble, una presència inquietant en un món de certeses absolutes, perquè exterioritza el seu dol obertament més que reprimir-ne les emocions, mentre que en el pla teòric es declara ateu. És així com es forma una esquerda, al poble, entre creients i ateus, en un moment històric en què les respostes antigues ja no serveixen per a les preguntes del present, de manera que són els personatges sense esperança els que, paradoxalment, encaren l'existència amb una major enteresa. Com si es tractés d'un Job modern, el protagonista acaba afrontant les desgràcies que li toca acceptar amb resiliència i tenacitat, i declara l'amor que sent cap als seus fills i la natura com a únic revulsiu per continuar vivint, mentre que són els feligresos convençuts els que observen aquests patiments, els de Davies i també els propis, com si es tractés d'alguna mena de greuge còsmic. Tanmateix, la novel·la ens fa arribar tots aquests conflictes a través dels fluxos de consciència de diversos personatges que se'ns van transmetent a salts dels uns als altres i sense cap fil de continuïtat aparent, de forma que les tensions no arriben a esclatar mai en les relacions dels personatges entre ells, i es queden en tot moment en el pla dels pensaments i les suposicions de cadascú i només, en algun extrem, arriben a materialitzar-se en forma d'enraonies locals.
Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la difícil, tot i la seva brevetat i senzillesa aparents. No hi ha un argument definit més enllà d'un parell d'episodis esparsos, com l'arribada a la fonda d'un foraster amb antecedents tèrbols al poble, o els projectes futurs del senyor Davies per a l'hort de casa seva. Més enllà d'això, i seguint els cicles de l'any litúrgic, els oficis de diumenge i els preparatius per al Nadal, la vida del poble es va desenvolupant de forma tranquil·la i impertorbable, almenys pel que fa a la seva manifestació exterior. El centre d'interès de la novel·la es converteix en el debat de postures entre diversos habitants del poble - alguns amb inquietuds artístiques i intel·lectuals, d'altres amb anhels més immediats i materialistes - i les opinions que van guardant els uns sobre els altres. Els petits conflictes familiars, els secrets inconfessables que cadascú guarda dins la seva ment, i les diverses maneres d'enfocar la presència de la mort i el pes de l'existència a les vides de cadascú són motius recurrents que es van repetint al llarg de les divagacions entretallades de cada personatge.
Entenc que no és una novel·la per a tots els públics, i reconec que resulta una mica desconcertant un cop llegida. La manca de conclusió o d'un fil argumental clar poden resultar una mica decebedors en arribar al final, però tot i així, a mi m'ha convençut. Hi ha un mèrit afegit en la solidesa i la coherència interna de la recreació històrica, venint d'una autora finesa contemporània: Carlson aconsegueix l'equilibri just entre la recreació de la mentalitat de l'època, que fa els personatges versemblants, i les qüestions intemporals que poden seguir cridant l'atenció als lectors d'avui dia. L'aposta per un estil postmodern basat en el flux de consciència i sense una veu narradora definida també sembla un punt a favor, ja que dona naturalitat a la narració, encara que pugui xocar en començar a llegir. Tanmateix, és cert que és una novel·la una mica massa breu per resultar rodona, i que la manca de definició de la proposta dilueix una mica el seu potencial inicial.
Sinopsi: En un poble rural als afores de Londres, la vida transcorre amb placidesa d'acord amb el ritme de les estacions i els temps litúrgics. Les tensions i els conflictes queden sovint soterrats dins dels pensaments mateixos dels habitants del poble, que se'ns van oferint en forma de fluxos de consciència continuats. A través d'aquestes subjectivitats, anirem reconstruint com diversos personatges encaren el dolor per la mort dels éssers estimats, la manca de sentit de la vida i la competició filosòfica entre ciència i fe, matèria i esperit, especialment punyent al lloc de residència del famós naturalista Charles Darwin.
M'agrada: M'han agradat especialment alguns moments d'introspecció dels personatges, que aporten reflexions molt colpidores sobre l'existència i la mort, des de veus diferents i amb diversos punts de vista sobre els mateixos fets.
No m'agrada: És un relat que se m'ha fet excessivament curt donades les premisses, un punt massa ambicioses per al poc desenvolupament que reben al capdavall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada