Història de la bellesa (#601)

Pot ser que, més enllà de diferents concepcions de la bellesa, hi hagi unes regles úniques per a tots els pobles i en tots els temps. En aquesta obra no ens entossudirem en l'intent de buscar-les i trobar-les totes, sinó que ens dedicarem més aviat a posar llum a les diferències. Haurà de ser el lector qui busqui la unitat que roman en aquestes diferències. Aquest llibre parteix del principi que la bellesa no ha estat mai quelcom absolut i immutable, sinó que ha anat adoptant diferents rostres segons l'època històrica i el país: i això és aplicable no tan sols a la bellesa física (de l'home, de la dona, del paisatge), sinó també a la bellesa de Déu, dels sants o de les idees. . . 

Aquest assaig visual del pensador italià Umberto Eco (1932-2016) en col·laboració amb Girolamo de Michele es va publicar per primer cop l'any 2004, i és una aproximació divulgativa a la història de les idees estètiques, més pensat com a obra de consulta que per llegir sistemàticament. No s'hauria de confondre amb una història de l'art, tot i que en podria ser un complement perfecte, ja que la Història de la bellesa és un esbós sobre la filosofia de l'art, és a dir, sobre com la idea o la noció del que és bell en una determinada època dona forma a la cultura d'un determinat lloc, al que col·lectivament es considera acceptable i de bon gust. Precisament per això la idea de bellesa és difícilment destriable de nocions ètiques i metafísiques, de marcs de creences més amplis sobre el que es considera veritat o objectiu en un determinat moment i en una cultura dominant. En aquest sentit l'enfocament de l'estudi no ens hauria de sorprendre: Eco i de Michele se centren exclusivament en la cultura occidental i des d'un punt de vista eminentment masculí i privilegiat, però val a dir que l'art que se'ns ha anat transmetent al llarg dels segles des de les institucions de poder ens ha vingut precisament d'aquesta cultura dominant. 

Ara bé, l'exposició dels autors fa molt per, si més no, desestabilitzar aquesta percepció homogènia i aparentment inamovible que ens arriba de l'art a través de la història. A través de múltiples textos que es van fent servir de contrapunt els uns als altres, i que il·lustren els fils de les argumentacions i de les explicacions tan bé com les imatges mateixes, l'assaig posa l'accent precisament en la mutabilitat de conceptes que tot sovint s'han considerat objectius. L'assaig mostra com el concepte de bellesa canvia a través de la història perquè determinar el que és bell és un acte essencialment subjectiu, i ja des de l'antiguitat grega es defineix el que és bell com "allò que és estimat", en una expressió que posa l'accent en l'acte de percebre per part del subjecte. No serà, però, fins a la Il·lustració, a partir del segle divuit, que es començarà a sistematitzar una teoria estètica basada en la percepció del subjecte. D'aquesta forma, el text s'entreté especialment a mostrar com diversos conceptes que aparentment tenen unes bases teòriques clares van evolucionant al llarg de diversos períodes històrics, i també a mostrar tensions i contradiccions entre ideals estètics oposats en el mateix període històric, cosa que es fa especialment evident als capítols dedicats als segles dinou i vint. Tot i així, aquesta voluntat dialèctica i de contrast recorre tot el text sencer, i és molt interessant de notar especialment a l'edat mitjana, l'anàlisi de la qual sovint tendeix a caure en simplificacions i reduccions, i que Eco analitza amb la seva habitual expertesa. 

Un altre element que cal destacar de l'anàlisi és que l'ordre de l'exposició no és estrictament cronològic. Tot i que sí que hi ha una progressió cronològica al llarg de tot el llibre, d'uns capítols a uns altres, l'exposició és principalment temàtica. A través de la història de l'art europeu, dins de cada tema tractat els autors fan salts cronològics que ens porten a contrastar diferents visions que s'han tingut sobre la mateixa idea en diferents etapes històriques, o entre diferents moviments artístics en el mateix període històric. El resultat és una mena de diàleg sincrònic, a través de les èpoques i dels països, que suggereix idees i interpretacions en determinats moments, però que deixa les preguntes obertes perquè els lectors les puguem anar ponderant. Per exemple, Nietzsche apareix tot just al començament del llibre, als capítols dedicats a la Grècia antiga, per no tornar a aparèixer més en tot el llibre; la transició de l'antiguitat a l'edat mitjana és quasi imperceptible i, molt més endavant en el text, quan arriba a la descripció del concepte de sublim ja al segle divuit, l'exposició torna als grecs per recordar-nos la Poètica d'Aristòtil. Aquests salts cronològics no enfarfeguen el text, més aviat al contrari, el doten d'un dinamisme i d'un ritme particular, que fa la lectura especialment amena i suggeridora. 

Continguts: Després d'una breu introducció, els dos primers capítols estan dedicats a l'antiguitat clàssica i a la lectura que en fa Nietzsche; el tercer capítol ens porta de l'ideal de proporció de l'antiguitat grega a l'edat mitjana; els capítols quatre, cinc i sis analitzen diversos aspectes de la cosmovisió medieval, i els capítols set, vuit i nou ens porten del segle quinze al disset. A partir del capítol deu, entrem als ideals estètics dels segles divuit i dinou; el capítol onze analitza el concepte de "sublim"; el capítol dotze exposa els ideals del romanticisme; i el capítol tretze entra en les reaccions a aquests moviments, com el decadentisme i el simbolisme. Els quatre darrers capítols són més aviat temàtics, i ens porten de les acaballes del segle dinou al vint: el capítol catorze se centra en el concepte d'objecte i en la bellesa que es deriva de la nova mentalitat burgesa de la mà de la industrialització; el capítol quinze se centra en el concepte de màquina; el capítol setze entra en l'abstracció a partir de la idea de matèria i, finalment, el capítol disset analitza el nou concepte de bellesa que neix de la cultura de la comunicació de masses i la societat de consum. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta del text pels contrastos i les contradiccions, lluny de presentar èpoques històriques com si es tractés de blocs monolítics de pensament, i el fet de fer dialogar autors de diferents èpoques al voltant de cada tema.