El cel en desordre (#635)

De tant en tant, en rares ocasions, hi ha eleccions i referèndums que sí que importen. Tot i que aquestes eleccions són les úniques que mereixen ser qualificades de "democràtiques", per regla general s'interpreten com a signe d'inestabilitat, com un indici que la democràcia està en perill. 

Publicat el 2021, aquest és un dels darrers assajos del filòsof eslovè Slavoj Žižek, i consisteix en un recull de peces curtes, articles i reflexions, sobre diversos temes d'actualitat que han sacsejat la política mundial els últims anys. Com passa sovint amb els articles d'actualitat, el fort sentit d'immediatesa que queda en llegir-los ve acompanyat també per una impressió general d'obsolescència accelerada. Es circumscriuen a fets que van passar entre 2019 i 2020, com l'assalt al Capitoli per part dels manifestants pro-Trump després de la derrota electoral, i les conseqüències més directes de l'esclat de la pandèmia de Covid. Mentre que hi ha elements posteriors que han marcat l'actualitat i que no queden reflectits al llibre, com la invasió russa d'Ucraïna el 2022, o el segon mandat de Trump, que Žižek no arriba a preveure, també hi ha moments d'una lucidesa que sembla quasi profètica en vistes dels desenvolupaments posteriors dels fets: l'anàlisi de l'auge dels moviments populistes d'extrema dreta arreu dels països occidentals, per exemple, i la lògica fal·laç amb què els defensors del govern d'Israel recorren a l'acusació d'antisemitisme contra qualsevol que critiqui la seva colonització dels territoris palestins. 

És, per tant, un text ple de reflexions breus i de temes molt diversos, que van confluint en un fil conductor de defensa d'una radicalitat alternativa, dirigida a canviar el sistema d'una banda, però també perfectament conscient que els canvis radicals i des de baix no poden tenir èxit sense estructures de poder fermes que puguin mantenir l'estabilitat política el dia després de la revolució. En aquest assaig es veu força clara l'ambivalència característica de Žižek, que sovint apareix davant dels seus crítics indistintament com a populista proper a l'extrema dreta o com a radical marxista defensor dels règims comunistes autocràtics. Hi ha moments del text en què els seus arguments el porten a flirtar amb aquests extrems, és cert, i en aquest sentit hi he vist el Žižek més mediàtic i efectista. Tot i així, aquesta dissolució dels límits entre el discurs d'esquerra i el de dreta és un fenomen fàcil de reconèixer en el panorama polític actual, i fa de bon llegir una argumentació capaç de criticar ambdues posicions, desemmascarar-ne la retòrica, i fins i tot aventurar, en algun moment, plantejaments alternatius. 

Per començar, el fil teòric del text ens situa en la lluita ideològica que es produeix dins les fronteres de cada país: l'antiga divisió de l'ordre mundial en dos blocs ideològics ha quedat rellevada per una tensió múltiple entre diverses reivindicacions dins del territori de cada estat. Dins d'aquesta actualitat extremadament caòtica i confusa d'interpretar, l'autor ens anima a provar d'esbrinar quins d'aquests conflictes són amb moviments autènticament emancipadors, que pretenen crear un sistema de vida més just, i quins són esclats reaccionaris de violència contra aquests mateixos discursos emancipadors, en defensa d'un statu quo que perceben amenaçat. La distinció pot semblar força maniquea a simple vista, i en realitat el text cau en simplificacions i generalitzacions en determinats exemples de casos pràctics que no ajuden a reforçar l'argument, però tanmateix la imatge de conjunt que pretén retratar Žižek és força més complexa que això. La seva crítica pretén desemmascarar una esquerra acomodada en el seu discurs populista, especialment quan accedeix a càrrecs de poder, igual d'interessada a mantenir el funcionament estable del sistema liberal-capitalista que la dreta populista que porta a terme el mateix objectiu amb un discurs més directe i desacomplexat. L'autor acusa aquest sector de l'esquerra d'actuar des de la hipocresia i el paternalisme, per exemple en els debats sobre immigració i ecologia, i en aquest sentit destapa les contradiccions inherents al discurs políticament correcte que l'esquerra en els darrers anys intenta imposar des de dalt. 

D'altra banda, també m'ha semblat interessant la defensa que fa d'una Europa forta, i del seu llegat il·lustrat pel que fa a defensa del multiculturalisme i els drets humans davant les amenaces de les potències autocràtiques actuals. En aquest sentit, la seva anàlisi de l'actualitat política m'ha desconcertat i m'ha aclarit certs conceptes a parts iguals: es tracta d'un Žižek més optimista que no pas cínic, però des d'un optimisme que arriba precisament en el moment en què ja s'ha acceptat que la catàstrofe fa temps que s'ha produït, i que ja estem vivint de fet en un món postapocalíptic. Davant dels discursos alarmistes que posposen una catàstrofe sempre imminent, i que emmascaren una lògica de la inacció i la confiança en el sistema tal com està, l'experiència de la pandèmia va ser un punt d'inflexió a l'hora de crear consciència en els ciutadans d'arreu del món (però especialment els dels països rics i occidentals) del nivell d'incertesa, desemparament i caos informatiu en què ens trobem per defecte. 

Žižek acaba el text amb una reivindicació del comunisme com a única sortida racional a la situació política en què ens trobem actualment, però un comunisme que encara no ha estat definit ni posat en pràctica, un cop s'ha demostrat que no ens salvaran ni el marxisme original, que també cal revisar i criticar a bastament, ni les fórmules autocràtiques esgotades durant el segle vint. És una lectura molt recomanable, tot i que a moments hi pugui sortir el Žižek més mediàtic i provocador, que analitza l'actualitat política actual des de la immediatesa, més que no pas el Žižek més teòric i sistemàtic d'altres obres seves més programàtiques. Tot i així, hi ha moments de la reflexió que són molt reveladors, i que en redimeixen els aspectes més precipitats o que queden més obsolets a la llum de desenvolupaments posteriors dels fets que descriu. 

Continguts: El llibre consta de reflexions força curtes sobre diversos temes d'actualitat que Žižek analitza entre els anys 2019 i 2020. Hi parla dels conflictes armats al Llevant, els moviments de protesta a Hong Kong, els nous desenvolupaments polítics a Bolívia i Xile, l'esclat de les manifestacions dels armilles grogues a França, l'impacte mundial de la pandèmia de Covid i la política estatunidenca a la llum del primer mandat de Trump, entre d'altres temes. A través de totes aquestes reflexions, l'autor aprofundeix en la seva anàlisi de la realitat política en termes ideològics, i exposa com tots aquests fets revelen el rerefons de lluita i conflicte social que sovint queda latent en les lluites polítiques i de discurs. 

M'agrada: El pessimisme desenfadat de Žižek, que brilla especialment a l'hora de diagnosticar la realitat d'una forma molt lúcida i directa, i que critica tant els populismes de dreta com els d'esquerra. 

No m'agrada: De vegades el raonament cau en simplificacions o idealitzacions de certs moviments populistes que demanarien una anàlisi més profunda i matisada de la realitat social que tenen darrere. 

Esperant la primavera (4)

A quatre anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, un any més que costa de creure que hagi passat un any més. En suport al poble ucraïnès, i a una pau que, quan arribi, sigui digna i justa. 

https://www.npr.org/2026/02/24/nx-s1-5721139/russia-ukraine-war

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/diaspora-ucrainesa-surt-carrers-barcelona-quart-aniversari-invasio-russa_1597829_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/negociacions-ucraina-russia-estats-units-ginebra-sense-avencos/

https://www.3cat.cat/3catinfo/dur-atac-de-russia-a-ucraina-el-mateix-dia-que-sasseuen-a-negociar-un-alto-el-foc-a-ginebra/noticia/3395150/

https://www.npr.org/2026/02/21/nx-s1-5720226/kenya-ukraine-russia-war

Fortuna (#634)

Cadascun dels nostres actes està governat per les lleis de l'economia. Quan ens despertem al matí, intercanviem descans per benefici. Quan ens fiquem al llit a la nit cedim hores potencialment rendibles per renovar les nostres forces. I durant tot el dia entrem en incomptables transaccions. Cada vegada que trobem una manera de minimitzar el nostre esforç i incrementar el nostre guany estem fent un negoci, encara que sigui amb nosaltres mateixos. Aquestes negociacions les tenim tan integrades a la rutina que quasi no les percebem. Però la veritat és que la nostra existència es basa en el benefici. 

Aquesta novel·la de l'autor argentí-estatunidenc Hernán Díaz es va publicar fa quatre anys, i ha gaudit de gran fama i reconeixement des de llavors. És una novel·la força curiosa, que manté el misteri i la tensió narrativa ben bé fins al final, i amb un ritme narratiu força àgil, construït a base de suspens i de contrastos entre diferents perspectives sobre els mateixos fets. Ara bé, una aposta formal agosarada i unes premisses força sòlides van quedant un punt desaprofitades a mesura que avancen cap a un final deslluït. La novel·la ens exposa l'auge i caiguda d'Andrew Bevel, un magnat de l'especulació financera a la borsa de Nova York, i la seva relació sempre elusiva i força misteriosa amb la seva dona, la Mildred Bevel. Els Bevel es casen tot just acabada la primera guerra mundial i adquireixen la seva fama com a filantrops i patrons de les arts durant els anys vint i trenta. La fama d'Andrew Bevel com a màgic de les finances va augmentant a mesura que remunta diverses crisis borsàries sempre amb guanys creixents, i adquireix una llegenda negra quan s'anticipa al crac del 29 i en surt encara més reforçat. 

Tanmateix, més enllà de l'argument, el punt fort de la novel·la és la seva estructura i una audaç posada en escena: aquest relat aparentment senzill ens arriba a través de quatre textos diferenciats, que actuen com quatre versions diferents de la mateixa història, i la trama avança precisament a través dels canvis de perspectiva i les discrepàncies, força considerables en alguns casos, que es van establint entre els diversos narradors. Comencem amb una narració de ficció signada pel misteriós Harold Vanner, una novel·la breu de fet, sobre la vida del financer Benjamin Rask i la seva dona Helen. El segon text és un esborrany inacabat de les memòries del magnat financer Andrew Bevel, que pretén escriure la seva autobiografia per contrarestar el perjudici que ha causat la novel·la de Vanner sobre la seva reputació. És en aquests dos textos que les discrepàncies es fan més punyents, i que creen, al meu parer, el joc de miralls més interessant de la novel·la sencera. No cal endinsar-se gaire en la lectura d'aquest segon manuscrit per veure que Bevel ens està oferint una versió força ensucrada i plana de la figura enigmàtica de la seva dona, que havia mort als anys trenta en un balneari als Alps suïssos, i que contrasta fortament amb el retrat molt més impactant que n'havia donat la novel·la de Vanner. 

No és fins que arribem al tercer text que se'ns començaran a oferir claus de lectura per a la novel·la sencera i que se'ns descobriran alguns dels seus misteris: es tracta de les memòries d'Ida Partenza, una secretària italoamericana de classe treballadora que Bevel contracta per ajudar-lo a redactar la seva autobiografia, i que ens resol, finalment, els enigmes sobre l'aparició dels primers dos textos. Aquí és quan la trama ens connecta totes les versions des d'un punt de vista completament nou. Ida és filla d'un immigrant italià anarquista, i des de ben petita ha après la lliçó de la consciència de classe; el seu punt de vista donarà matisos importants sobre la versió profundament ideologitzada que ens havia donat Bevel a l'esborrany de l'autobiografia. Aquí la trama ens portarà per camins creixentment metatextuals quan ens adonem que, en realitat, l'autobiografia autoritzada de Bevel i la seva veu en primera persona no són altra cosa que una ficció que va creixent en mans de l'Ida, a mesura que aquesta va assumint el control sobre la narració. A la vegada, l'argument es complica quan l'Ida es veu amenaçada per un extorsionador que l'obliga a crear una nova versió dels fets, igual de fictícia i elaborada que les altres. En aquest punt de la lectura, la trama em va recordar les anades i vingudes metatextuals d'algunes de les novel·les de Paul Auster, i em penso que va ser per això, precisament, que el desenllaç em va decebre força. 

El problema que li he trobat a la novel·la és que els dos textos inicials plantegen un conflicte ideològic que no acaba de resoldre's en les dues seccions finals. Les dues últimes seccions de la novel·la resulten força anticlimàtiques perquè, en comptes d'aprofundir en el joc de miralls i oferir-nos pistes interpretatives, en realitat ens ofereixen una única solució tancada, força tòpica i simplista, com a clau de tots els misteris. Crec que la novel·la s'hauria beneficiat més d'un final obert o que, almenys, ens hagués deixat algunes possibilitats d'interpretació obertes: la resolució final arriba més com a cop d'efecte que com a solució plausible per als conflictes plantejats per a la trama. A la llum de les dues primeres seccions em pensava que em trobaria una novel·la més obertament política i simbòlica, i no una trama tan típicament convencional. 

Entre els aspectes que em van semblar més interessants del conjunt, en termes literaris, hi ha la caracterització que fa Vanner dels dos personatges principals a la seva novel·la. D'una banda, la manca de vida interior de Benjamin Rask esdevé una metàfora de la seva activitat professional, potser fins i tot de la seva existència sencera: una especulació buida amb el valor numèric de les coses - el seu aspecte quantitatiu, per dir-ho així - que mai arriba a dotar-les de significació. La Helen esdevé un contrapunt molt interessant a la buidor essencial del seu marit, perquè en representa una imatge especular: es troba dotada d'una interioritat tan rica i tan profunda que l'arriba a aclaparar totalment, fins al límit de l'autodestrucció, en no poder trobar una manifestació exterior per canalitzar-la. El conflicte entre dues formes diferents de tractar l'afecció mental de la Helen porten la trama al terreny de la biopolítica: davant d'una via més humanística i holística, que dóna espai a la Helen per recuperar la pròpia veu, en Benjamin acaba escollint la forma de tractament que li obre una possibilitat de rendiment econòmic. 

La gràcia de tot plegat és que sigui precisament aquesta primera secció del text la que ens doni la versió més punyent en termes simbòlics de la novel·la sencera, i això que deliberadament està redactada per sonar com un pastitx de la literatura impressionista del tombant de segle, a l'estil d'Edith Wharton o Henry James. La segona secció de la novel·la ens ofereix un contrast tan directe amb la primera versió del relat que de seguida planta la sospita que es tracta d'una versió falsa, censurada i ensucrada dels fets autèntics. Precisament aquí rau la tensió narrativa de la novel·la: en el fet que el relat obertament fictici sembli més autèntic en les seves implicacions que la versió autoritzada oficialment. La tercera i la quarta parts, però, no aconsegueixen resoldre aquest conflicte interpretatiu, ni tampoc ens donen cap altra versió alternativa que entri en contradicció amb aquestes dues primeres. Al contrari, ens revelen els protagonistes de la novel·la com a personatges totalment plans, que en cap moment canvien de posició respecte a com se'ns ofereixen al principi, ni descobreixen cap capa de profunditat oculta. 

El que fa la novel·la, en canvi, és agafar una premissa argumental molt suggestiva i diluir-la en una trama força fulletonesca, que fins i tot acaba desafiant la plausibilitat històrica dels personatges i l'època que intenta retratar. El fet que l'Ida accepti sense cap mena de resistència la missió que se li encomana, que observi les opcions polítiques del seu pare des d'una distància condescendent, o que arribi a identificar-se emocionalment amb la Mildred sense reconèixer la contradicció de classe en què es veu immersa, podrien explicar-se fàcilment com a enlluernament a causa de la seva jovenesa i les privacions que ha hagut de passar en la seva infància. Hauria estat interessant fer-la evolucionar o fer que tragués alguna lliçó de la seva aventura com a subalterna d'Andrew Bevel, especialment tenint en compte que la seva narrativa ens arriba des de la perspectiva d'una Ida de setanta anys, que en cap moment no ofereix cap comentari sobre el seu jo de joventut ni intenta matisar les seves postures cinquanta anys després. Paral·lelament, passa el mateix amb la Mildred: com que és la figura més misteriosa de totes les versions del text, era d'esperar que l'última secció ens n'oferís un retrat més profund o matisat. En canvi, el que acaba revelant l'última secció és una heroïna novel·lesca, tota intel·ligència i tota virtuts, sense cap defecte que la humanitzi mínimament. 

Trust m'ha semblat una bona mostra d'experimentació a nivell formal, però que s'acaba revelant com a força superficial i buida de contingut si s'analitza a la llum de les seves idees. La crítica al capitalisme especulatiu s'acaba fent força tènue perquè no arriba a desenvolupar una contranarrativa que sigui prou ferma per plantar cara a la retòrica grandiloqüent de l'Andrew Bevel. El potencial de l'Ida per sacsejar els fonaments de la narració es queda a mig camí i força desaprofitat, en part perquè redueix la lluita anarquista del pare a eslògans força buits de contingut, i la relació entre pare i filla, tensions de gènere i de classe incloses, a mer conflicte domèstic. El personatge de la Mildred Bevel m'ha semblat, possiblement, el més maltractat de la narració sencera, precisament perquè quan arriba el moment de revelar-lo totalment, el resultat decep. M'esperava una revelació del caràcter del personatge, més que no pas un gir tan instrumental per a l'argument, com acaba passant. Potser el problema rau en les meves expectatives en començar a llegir, però val a dir que l'aclamació crítica, premi Pulitzer inclòs, no em van ajudar a fer-me'n una idea adequada. 

Sinopsi: La novel·la ens ofereix quatre versions sobre la mateixa història, la trajectòria d'un magnat de les finances novaiorquès, l'Andrew Bevel, que manté una imatge pública força misteriosa i elusiva i una aura d'especulador despietat per la seva capacitat d'enriquir-se obscenament a través de diversos cracs borsaris. La figura de la seva dona, la Mildred, esdevé igual d'enigmàtica, especialment pel que fa al seu autèntic caràcter, la relació amb el seu marit i les circumstàncies estranyes de la seva mort. 

M'agrada: Sobretot m'han agradat els moments més metatextuals, especialment, i encara que sembli contraintuïtiu, a l'hora d'utilitzar el pastitx literari com a eina per retratar una època. Fins ben entrada la tercera secció, m'ha convençut força el joc de miralls que proposava entre les diverses versions del relat. 

No m'agrada: M'ha semblat que la novel·la desaprofita una premissa narrativa força intel·ligent, i que el potencial que es revela al principi de la narració es dilueix finalment en un desenllaç decebedor. 

Jornada de reflexió (15)

• La desqualificació de l'atleta ucraïnès Vladislav Heraskevitx als Jocs Olímpics d'Hivern obre un debat sobre la llibertat d'expressió a les competicions esportives i la suposada neutralitat política de les institucions que les organitzen: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/vladislav-heraskevitx-jocs-olimpics-hivern-ucraines/

https://www.bbc.com/sport/articles/cx2dnd7g209o

• El Tribunal Superior de Londres declara desproporcionada la decisió del govern britànic d'il·legalitzar el grup de protesta Palestine Action sota l'acusació de terrorisme. El setembre passat es van produir milers de detencions de manifestants per donar suport a l'organització. 

https://www.3cat.cat/3catinfo/la-justicia-britanica-declara-illegal-la-prohibicio-del-grup-activista-palestine-action/noticia/3394597/

https://edition.cnn.com/2026/02/13/uk/uk-palestine-action-ban-gbr-uk-intl

• S'acompleixen cinc anys de l'empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél, amb una campanya internacional per reclamar el seu alliberament. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/catedratics-professors-universitaris-reclamen-llibertat-pablo-hasel/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/pablo-hasel-cinc-anys-empresonat-200-professors-universitaris-reclamen-llibertat-raper_1552028_102.html

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (#633)

Llàtzer, aixeca't i camina. Primer, porteu-me el barret de copa i el bastó. Doncs no cal que et moguis d'aquí, esnob. De cap manera, ja m'aixeco. 

Aquest recull de tres relats de l'autora texana Katherine Anne Porter (1890-1980) es va publicar originalment el 1939, i és una gran mostra del seu talent per a la narració breu. "L'antiga condició mortal", "El vi del migdia" i "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet" són tres relats extensos, no crec que arribin a novel·les, que ens desenvolupen psicologies complexes per als seus personatges i ens tempten constantment amb algun misteri obert o ambigüitat intrínseca en la narració que els lectors hem d'acabar ponderant per resoldre'n el sentit complet. Són relats realistes, quasi costumistes en algun cas, però alhora suggereixen un rerefons gòtic o misteriós molt subtil, que tot sovint queda apuntat tan sols a través de la psicologia dels personatges i la seva relació amb el món. Per exemple, a "L'antiga condició mortal", tot i no haver-hi cap element sobrenatural, la fascinació de la Miranda per la seva tia difunta va mostrant alguns paral·lelismes entre els caràcters de totes dues. A "El vi del migdia", la confluència fortuïta de determinats personatges en el mateix escenari pot portar a decisions precipitades que, en algun moment, acaben portant el relat fins al terror psicològic; mentre que a "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", la narració ens endinsa al món oníric i al·lucinatori en què es veu immersa la protagonista, a les portes de la mort a causa de la grip. 

Tots tres relats tenen un punt de connexió molt clar: la fascinació amb la mort i la fina línia que la separa de la realitat més quotidiana dels protagonistes. Com indica el títol, tot sovint la mort es viu com una presència ominosa, sempre constant i indestriable a la vida dels protagonistes, especialment en un context, el tombant del segle vint, en què els avenços mèdics no havien arribat al punt on són ara, els diagnòstics de certes malalties o condicions eren força indefinits, i qualsevol malaltia que avui dia ens sembla lleu i tractable podia comportar complicacions significatives i portar els pacients a un pas de la mort. En el cas de les dones en concret, el conservadorisme de la societat feia que els problemes ginecològics esdevinguessin un autèntic tabú, fins i tot entre les dones mateixes, i que visquessin la seva vida sexual amb un sentit sempre present de risc i de perill, com se'ns revela a la darrera secció de "L'antiga condició mortal". En el cas de "El vi del migdia", passa el mateix, però amb els trastorns de salut mental. A "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", a més a més, aquesta trobada amb el pàl·lid visitant per part de la protagonista, que es troba en un estat límit entre la vida i la mort, i que per això ens ofereix una narració inconnexa i entretallada, es dóna al mateix temps en el context de la primera guerra mundial, en què els soldats que són portats a Europa saben que es dirigeixen a una mort segura. En aquest sentit, el desenllaç, que no puc discutir en detall per no esguerrar-ne la lectura, esdevé especialment agredolç. 

La primera i l'última de les narracions comparteixen la mateixa protagonista, la Miranda, que esdevé un alter ego de l'autora, ja que ambdós relats tenen una forta càrrega autobiogràfica. En ambdós, la protagonista haurà d'afrontar alguna mena de prova o ritual de pas que la portarà a una nova vida, tenint en compte les oportunitats de llibertat que el context econòmic i social de l'època ofereix a les dones. A "L'antiga condició mortal", la Miranda encara és una nena quan queda fascinada per la figura tràgica i desgraciada de la tia Amy, que va viure lliurement els seus amors per acabar morint en estranyes circumstàncies. La tia Amy és una d'aquelles beutats del sud a l'estil de l'Scarlett O'Hara, que semblen manipular els altres a través de la seva bellesa, però que al final semblen les que hi tenen més a perdre en les seves relacions amb els homes. La gràcia del relat és que se'ns construeix a través de diferents versions de la mateixa història, i som els lectors que, a través de la visió parcial que en té la Miranda, hem d'anar reconstruint una possible versió verídica dels fets. 

A "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", en canvi, la Miranda ha aconseguit sortir de la casa familiar i es troba en una ciutat de províncies escrivint per a un diari local: en el context de la primera guerra mundial i de l'epidèmia de grip de 1918, que acaba d'arribar als Estats Units, la Miranda comença a sortir amb un soldat de permís a punt de tornar a ser mobilitzat. Els seus plans més immediats queden trastocats quan ella comença a manifestar els símptomes de la grip. El segon dels relats, "El vi del migdia", no té una connexió directa amb els altres dos, però d'altra banda també explora aquesta fina línia entre la vida i la mort, que pot aparèixer en qualsevol moment de la forma més sinistra possible per capgirar les expectatives del que els protagonistes consideren una bona vida. En aquest sentit, m'he quedat preguntant-me si l'aparició sobtada del desconegut, el senyor Hatch, no és una versió una mica més prosaica i mundana del genet pàl·lid. Aquest recull és una molt bona oportunitat de descobrir una autora no gaire coneguda fora dels Estats Units, i que està justament equiparada a les grans narradores dels estats del sud, com Eudora Welty, Carson McCullers o Flannery O'Connor. Amb un estil molt precís, que barreja la ironia distanciada cap als seus personatges i moments de revelació de la seva profunditat, que poden resultar més inesperats, els relats d'aquest recull són veritables obres mestres de la narrativa breu estatunidenca. 

Sinopsi: El volum conté tres relats llargs. "L'antiga condició mortal" ens narra la fascinació que desenvolupen dues germanes d'una família acomodada de Texas, la Maria i la Miranda, per una tieta difunta que va viure la seva vida sexual i les relacions amb els homes amb llibertat dintre de les possibilitats de l'època. El seu relat misteriós se'ns va oferint a petites dosis i des de diverses perspectives, i el final tràgic d'aquest personatge estableix un contrast amb les possibilitats que se li obren a la Miranda en el moment d'accedir a la vida adulta. "El vi del migdia" ens situa en una granja al sud de Texas, on el pare de família contracta un immigrant suec acabat d'arribar al poble i amb un passat desconegut. Anys després, un desconegut que arriba al poble fa revelacions sobre el passat del suec que trastoquen totalment les vides de la família protagonista. "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet" ens torna a posar a la pell de la Miranda, ja adulta, que ara treballa com a periodista per a un diari local en el context de la primera guerra mundial. El seu festeig amb un soldat a punt de tornar al front es veu trastocat per l'esclat de l'epidèmia de grip de 1918. 

M'agrada: Tots tres relats m'han semblat molt rodons. Són de lenta construcció, però al final els desenllaços acaben fent revelacions que aporten tot un sentit definit a la imatge de conjunt.  

Un fill al front (#632)

La vida és un enigma. Entenc perfectament que si ho haguessis deixat tot per cuidar en George no t'hauries convertit mai en el gran John Campton: l'autèntic John Campton que estaves destinat a ser. I per a tu no hauria estat ni la meitat de satisfactori... ni per a en George, tampoc. Tan sols que, mentrestant, algú li havia de mocar el nas al nen, i pagar-li el dentista i el metge; i ho hauries d'agrair a l'Anderson. No hi ha abelles o formigues, o el que sigui, que es crien precisament per a això?

Aquesta novel·la de 1923 de l'autora estatunidenca Edith Wharton (1862-1937) va ser la seva aportació particular a la literatura de la primera guerra mundial. És una lectura molt curiosa, que se centra més en el món de la rereguarda que no pas en el front, i que beu directament de l'experiència de Wharton a París durant el conflicte, en contacte amb els cercles intel·lectuals i artístics d'estatunidencs acomodats que havien anat a viure a la capital francesa durant els anys de la Belle Époque. El protagonista, John Campton, és un pintor estatunidenc de renom que ha fet la seva carrera a París, on es va casar amb una rica compatriota i van tenir un fill, en George. Divorciat des que en George era molt petit, en Campton ha hagut de competir constantment amb el segon marit de la seva dona, el senyor Brant, un banquer poderós que ha donat a en George Campton totes les comoditats i luxes que el pare no podia permetre's. L'estiu de 1914, en George torna a França des dels Estats Units, on ha acabat els estudis universitaris, i en John Campton es troba il·lusionat amb la idea de passar unes llargues vacances amb el fill i provar de reprendre la relació perduda. 

Tanmateix, el protagonista no compta amb l'esclat de la guerra dins dels seus plans i, com que en George és un ciutadà francès a causa del seu naixement, de cop els pares i el padrastre descobreixen horroritzats que el fill és mobilitzat com tots els altres joves de la seva generació. A través dels mesos següents assistirem a les intrigues burocràtiques i administratives de la família per intentar allunyar en George del front, mentre que Wharton també ens oferirà un retrat, incisiu i despietat, de les organitzacions caritatives que institueixen a la rereguarda aquests americans adinerats i ociosos. La complexitat de la novel·la rau en mirar el conflicte, precisament, des d'aquesta doble òptica: d'una banda des del punt de vista dels ciutadans francesos per als quals la guerra és una realitat directa i amarga que han de suportar en carn pròpia, i de l'altra des de la perspectiva d'una sèrie de residents a França que no fan altra cosa que passejar el seu privilegi sense arribar a ser conscients, en cap moment de la narració, de la seva pròpia hipocresia respecte al país que els acull. 

Un altre motiu recurrent dins la novel·la és la bretxa generacional que divideix els pares dels fills, i que és l'aspecte més tràgic i patètic del protagonista, obsessionat per la necessitat que sent d'acaparar l'amor del seu fill, però incapaç de comprendre, en realitat, els sentiments de ningú altre que no sigui ell mateix. Per a en George Campton, com per a la resta de joves que coneix, el deure de servir al front és vist com una necessitat, potser no volguda però al capdavall ineludible, mentre que els seus pares, acostumats a aconseguir qualsevol cosa que vulguin amb diners o movent influències, donen per fet que allunyar-lo del front és la seva prerrogativa. Mentrestant, Campton pare, acostumat a una vida dedicada a l'art, s'haurà d'ajustar a les realitats més mundanes i materials del món de la guerra, mentre reavalua constantment la relació amb el seu fill, i entra en contacte amb un seguit d'organitzacions benèfiques de suport a les famílies d'artistes joves morts al front. 

La novel·la es desplega a partir de les anades i vingudes d'una trama, força prosaica i frívola al capdavall, que fa entrellaçar les vides de diversos personatges menors: en determinats moments les coincidències i les revelacions inesperades són força fulletonesques, i acaben desvirtuant una mica la imatge de conjunt. A mi la primera meitat de la novel·la m'ha semblat molt ben construïda, amb un suspens que va sostenint el ritme de la lectura, i una recreació molt vívida de l'ambient a la ciutat just abans de l'esclat de la guerra i durant els primers mesos de conflicte. L'impacte que la guerra té a les vides quotidianes de la gent, especialment dels francesos coneguts d'en Campton, queda molt ben dibuixat, especialment contra el rerefons acomodat dels americans, que s'ho miren com a espectadors. A partir de la segona meitat, l'interès de la lectura em va decaure una mica, més que res perquè l'impacte de l'experiència de guerra en el George convalescent amb prou feines queda apuntada, i Wharton opta per introduir-nos-la amb calçador en una trama amorosa que no acaba de trobar el seu lloc dins del conjunt. 

Un fill al front té molts ingredients per a una novel·la interessant, i al meu parer la part que s'aguanta més és l'ambientació de l'època i la immediatesa amb què se'ns descriu la classe d'americans benestants residents a París al tombant de segle. També retrata el debat sobre la intervenció estatunidenca a la guerra, que se'ns explica des del punt de vista de diversos personatges implicats. Ara bé, el personatge protagonista es fa força desagradós en la seva incapacitat de pensar en ningú més que ell mateix, i he llegit la novel·la esperant que hi hauria una evolució del personatge, a través de les seves experiències amb el fill, cap a una posició més empàtica o més madura sobre el seu lloc al món i les seves relacions familiars. En aquest sentit el resultat es fa força irregular, hi ha moments en què sembla que la novel·la ens tempti amb aquesta possibilitat, però les dues seccions finals van diluint totes aquestes expectatives, en un desenllaç, al final, força precipitat. 

Sinopsi: Poc abans de l'esclat de la primera guerra mundial, John Campton, un famós pintor estatunidenc resident a París, espera l'arribada del seu fill George per tal de passar les vacances d'estiu junts. Com que en George és ciutadà francès, quan esclata el conflicte és mobilitzat per servir a l'exèrcit, mentre els altres ciutadans americans residents a la ciutat adopten diferents posicions respecte a la intervenció dels Estats Units al conflicte, i organitzen associacions benèfiques. El pintor Campton es veurà arrossegat pels esdeveniments, i haurà de col·laborar amb la seva exdona i el marit d'aquesta, un banquer poderós, per tal de protegir el fill de la possibilitat d'anar al front. Tanmateix, en George té els seus propis plans, i es veurà obligat a amagar-los de la seva família. 

M'agrada: L'arrencada de la novel·la m'ha semblat molt potent, i també la forma com se'ns presenta el conflicte generacional pel que fa al plantejament de la guerra. La perspectiva dels estatunidencs residents a París durant l'època també es fa molt curiosa de llegir. 

No m'agrada: És una novel·la que va de més a menys, i les seccions finals m'ha semblat que no estaven a l'alçada de les primeres. 

Vergonya (37)

Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que dóna la raó a Carles Puigdemont i els altres eurodiputats exiliats catalans davant la decisió del Parlament Europeu d'aixecar-los la immunitat. Contradient l'anterior sentència del TGUE, i l'opinió no vinculant de l'advocat general de la UE, la sentència assenyala la manca d'imparcialitat del ponent que es va encarregar d'atendre la petició del jutge Pablo Llarena. No fa sinó agreujar la crisi de credibilitat del Parlament Europeu. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-tjue-dona-la-rao-a-puigdemont-i-anulla-laixecament-de-la-immunitat-com-a-eurodiputat-en-una-sentencia-sense-precedents/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/tjue-dona-rao-puigdemont-anulla-aixecament-immunitat-com-eurodiputat_1547930_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/reves-tjue-eurocambra-cas-puigdemont-paper-diputat-ultra-avis-denuncia-danys_1548272_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-tjue-puigdemont-parlament-europeu-retratats-josep-nualart/

https://www.elperiodico.com/es/politica/20260205/varapalo-tjue-tgue-falta-imparcialidad-126470280

https://www.catalannews.com/politics/item/eu-court-overturns-european-parliaments-2021-decision-to-strip-puigdemont-cominand-ponsati-of-immunity

https://www.courthousenews.com/eu-court-restores-immunity-for-catalan-independence-leader/

Actualitzo l'11 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscalia-advocacia-estat-constitucional-amnistia-pugidemont/

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscal-amnistia-tc-puigdemont-trampa-escrit-amnistia/

17 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-responsabilitat-de-jaume-duch-aixi-ens-van-girar-lesquena/

26 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/boye-aixo-els-fot-que-la-sentencia-transcendeix-els-exiliats-i-el-proces/