Pàgines

09 de juliol 2025

Història de la lletjor (#602)

Segons Carl Gustav Jung (al seu assaig sobre l'Ulisses de Joyce, de 1932), el que és lleig avui és senyal de grans transformacions futures. Això significa que el que demà serà apreciat com a gran art avui dia podria semblar desagradable, i que el gust va endarrerit respecte de l'aparició del que és nou. 

L'assaig sobre la lletjor del filòsof i semiòleg italià Umberto Eco (1932-2016) és la segona part de la seva Història de la bellesa, i d'alguna forma ambdós volums es necessiten i s'emmirallen l'un a l'altre. Si l'anterior volum era un diccionari visual sobre les idees estètiques a través de la història, ara se'ns presenta el seu contrapunt resistent i contestatari, totes aquelles imatges que a través de la història s'han utilitzat intencionadament per posar en qüestió aquest discurs dominant. D'entrada, l'assaig comença amb la problematicitat de la definició de lletjor: partim d'una definició negativa, dependent del que es considera bellesa en un determinat moment històric o ambient cultural, i la lletjor hauria de ser tot allò que s'hi contraposa. Tanmateix, la definició pot ser encara una mica més problemàtica que això: a través de la història de la lletjor, veiem com aquest concepte no és un significant buit, sinó que transmet un determinat missatge en funció del context històric i cultural, des de la percepció i l'experiència de l'autèntic horror, com poden ser la crueltat o el sadisme, o les representacions intencionades de l'enemic com a abjecte o deformat per ressaltar les qualitats o virtuts ètiques de qui observa, passant per l'ús recreatiu i festiu de la lletjor en el seu vessant més rupturista i carnavalesc, fins a manifestacions contemporànies, com el kitsch o el camp, en què una noció objectiva de bellesa o de veu autorial sobre el tema ha passat a la història. 

En tot cas, el que queda clar a partir d'aquesta lectura és que la lletjor tal com apareix a la història de la creació artística té un vessant polític inqüestionable: com passa amb la ideologia, que se'ns transmet a través de la cultura però que no percebem com a problemàtica fins que no és contestada, l'aparició de la lletjor a l'art i la literatura apunta al caràcter construït de la noció de bellesa de cada moment històric. Mentre que la bellesa és estandarditzada i normalitzada a través d'uns determinats tòpics i cànons que ens mostra com hauria de ser el cos bell en cada moment, el romanticisme introdueix, a través de l'individu lleig o deforme, un principi d'individuació, d'originalitat, difícilment reduïble a un personatge tipus. La culminació d'aquest procés arribarà en el període de la industrialització, amb les avantguardes i l'exaltació de la lletjor com a crítica a la societat burgesa. Fins arribar a aquest punt haurem passat per una progressiva laïcització de la noció del mal i de l'enemic: des de l'estètica del terror a l'edat mitjana, que es basa en la demonització de l'enemic sobrenatural, amb l'arribada de l'edat moderna anirem veient la construcció de l'enemic intern, per exemple en la caça de bruixes. Posteriorment, la Il·lustració ens portarà a un creixent cientifisme que mostrarà contradiccions en el discurs oficial: rere la fascinació aparentment desinteressada pels prodigis de la natura i l'anatomia, s'anirà construint un interès pel tipus criminal que portarà a classificacions racistes i classistes, i que contribuirà també a les persecucions antisemites. 

Un altre exemple d'aquest ús de la lletjor com a arma política és el de la misogínia: el cos de la dona també serà examinat pels autors masculins que tenen l'última paraula respecte l'obra d'art o literària, i l'envelliment de la dona, o la figura tipus de la vella desfigurada com a contrapunt a la donna angelicata seran una constant també a partir de l'edat moderna. En aquest volum, però, la selecció de textos de l'equip editor és força més àmplia que en el volum sobre la bellesa, en què la mirada és exclusivament masculina: aquí, a l'antologia de textos i imatges, hi trobarem unes quantes dones autores, i en tot cas la visió resulta una mica més àmplia que en l'anterior volum. Si cal comparar-los, val a dir que el plantejament és molt similar a tots dos llibres, i que el recorregut històric que proposen és gairebé idèntic: per exemple, el capítol dedicat al concepte de "sinistre" a la Història de la lletjor és un contrapunt interessant al capítol sobre el concepte de "sublim", i passa el mateix amb d'altres moments de l'exposició. Sí que és cert que hi ha moments de l'exposició que se solapen o es repeteixen; tanmateix, la selecció de textos m'ha semblat força variada, i molt aclaridora dels conceptes que se'ns exposen. Igual que passava amb la seva predecessora, la Història de la lletjor és un volum que està pensat per ser consultat, i la selecció de textos i d'imatges que se'ns presenten respon a la perfecció a la seva intenció didàctica. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol ens inicia a la noció de la lletjor vista pels antics. El segon capítol introdueix la visió cristiana sobre la passió i el martiri. El capítol tres amplia la visió medieval amb les aproximacions a l'infern, el diable i la fi del món. El capítol quatre ens introdueix al món dels bestiaris medievals, en què els viatges meravellosos creen la noció de prodigi natural, que comença a allunyar-se de l'imaginari sobrenatural. El capítol cinquè analitza l'obscenitat, la comicitat i la caricatura, des de temps antics fins a temps moderns. El capítol sisè està dedicat a la representació de la lletjor en la dona des de l'antiguitat també fins al barroc. El capítol setè analitza l'evolució de la imatge del diable un cop es comenci a secularitzar i a individualitzar la seva percepció, i també entrarà en el tema de la demonització de l'enemic. El capítol vuitè entra en la descripció de pràctiques sàdiques a través de l'art i la literatura, sovint associades al satanisme i la bruixeria. El capítol novè està dedicat al creixent interès científic per les deformitats i anatomies curioses, que portaran a una creixent secularització en la construcció de l'enemic. El capítol deu està dedicat al romanticisme, que redimeix la lletjor a l'hora de presentar-la com a símbol de distinció i individualitat, i acaba en idealitzacions de la malaltia i la mort. El capítol onzè està dedicat al concepte de "sinistre". El capítol dotze se centra en l'era de la industrialització i en la lletjor associada a l'ambient industrial i urbà com a crítica social, i analitza també el decadentisme estètic com a part d'aquest fenomen. El capítol tretze analitza l'apoteosi de la lletjor sota el signe de les avantguardes. El capítol catorze entra en els conceptes del kitsch i el camp com a desenvolupaments posteriors d'aquesta pèrdua de referents estables de significat. El darrer capítol actua com a conclusió de la reflexió, i explora manifestacions de la lletjor en la contemporaneïtat i possibles sentits que se li poden donar. 

M'agrada: M'ha semblat una mica més complet que el volum precedent. M'ha agradat sobretot la continuïtat proposada entre filosofia, literatura i art, que dona una perspectiva força completa del que impliquen els canvis culturals a través de la història. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada