"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

15 de juny 2017

Trumbo (#136)

De petit i de jove era brillant, tolerablement brillant, però no crec que tingués cap talent especial per l'escriptura, perquè el talent s'hauria de desenvolupar més de pressa. Vaig trigar anys a aprendre a escriure. Existeix una mena de talent que no es pot negar. Quan el veus el reconeixes. Però jo en vaig haver d'aprendre. 

L'any 1976, el periodista nord-americà Bruce Cook (1932-2003) s'embarca en l'aventura d'escriure la biografia de Dalton Trumbo (1905-1976), amb la col·laboració del seu protagonista i els testimonis d'un conjunt d'amics i familiars que el coneixien bé tant a nivell personal com professional. Dalton Trumbo, amb una salut molt deteriorada a causa del càncer i una condició cardíaca, esmerça esforços ingents a parlar amb Cook, en el que sembla un compte enrere per tal que el carismàtic autor de Jonnhy Got his Gun expliqui la seva pròpia versió de la seva vida. Al capdavall, mai no ha deixat de ser, principalment, un narrador d'històries. 

Tot i ser un relat completament verídic i documentat, es llegeix amb l'adrenalina del relat de ficció, potser perquè Trumbo mateix va decidir ser fidel al seu personatge fins a límits insospitats. Potser és que ens agraden els herois que pateixen, i ens agraden els finals feliços, i tot plegat té un aire de conte de fades made in Hollywood que precisament sobta per la seva realitat. Els seus inicis d'heroi americà a l'estil de Gatsby, i les seves aventures d'alienació i injustícia social a l'estil de Sinclair Lewis ens fan sentir empatia amb l'heroi que s'ha de fer a si mateix, i potser contribueixen a la interpretació de les contradiccions més flagrants a la vida de Trumbo. Per estrany que pugui semblar, l'historial de privacions i desgràcies familiars de les primeres dècades del segle vint alimenta de la mateixa forma la seva consciència de classe amb la posterior afiliació al partit comunista, que seria la font dels seus problemes, i la seva obsessió malaltissa per fer sempre més diners i aparentar un tren de vida per a ell i la seva família que no sempre podia mantenir. 

Per això el llibre que ens ocupa queda molt lluny del retrat d'heroïcitat i de l'hagiografia: quan pretenem llegir-lo en aquests termes, les contradiccions del personatge ens colpegen amb la seva evidència al llarg de tota la lectura. Una altra d'elles, per exemple, és el fet que sempre posposés l'escriptura de les novel·les serioses que hauria tingut talent sobrat per escriure si s'hi hagués posat. Alguns testimonis coincideixen a pensar que Eclipse i Johnny Got his Gun van ser només un petit tast del que podria haver arribat a ser el Trumbo novel·lista, però els productes per a la pantalla s'escrivien més ràpid i eren més fàcils de vendre. Tanmateix, és quan arriba la Guerra Freda i la paranoia respecte a l'enemic intern que arribem a copsar la magnitud de la tragèdia de la lluita política americana i la injustícia implícita en l'episodi de la llista negra. 

Si bé l'experiència per a Dalton Trumbo acaba essent superada, i en aquest sentit trobem un final relativament feliç, també queda clar que la justícia no s'acaba imposant per a molta altra gent que van estar en la mateixa situació i que potser no van tenir el talent -o la sort- del protagonista. Els Hollywood Ten, el conjunt de deu guionistes i directors de cinema que el 1947 van haver de respondre per la seva pertinença al partit comunista davant del Comitè que perseguia les "activitats anti-americanes", van acabar anant a la presó per les seves idees polítiques, i no sols això, sinó que van ser condemnats a l'ostracisme professional pel pacte entre productores de cinema. Els esforços de més d'una dècada per trencar les llistes negres van recollir els seus fruits quan aquests guionistes van començar a guanyar Òscars per les pel·lícules que escrivien sota pseudònim o amb un nom prestat. Ara bé, molts no van poder tornar a reconstruir la seva carrera i, d'altra banda, aquest anonimat relativament fàcil per als autors no era a l'abast d'actors i directors. 

Dalton Trumbo, amb totes les seves complexitats i contradiccions, esdevé una icona de la lluita per la llibertat d'expressió i la llibertat de pensament, anant sempre fins al límit per defensar els seus ideals i la seva integritat creadora a la vegada que, d'altra banda, també va ser capaç de posar-se a la pell dels informadors al final de la seva vida per tal d'avaluar la situació en tota la seva complexitat. Bruce Cook en fa un relat molt mesurat, provant en tot moment d'encabir diferents perspectives i records sobre el personatge, en una obra que es fa molt amena pel relat micro del seu protagonista i pel relat macro del clima polític i històric que reflecteix. Agradarà als amants del cinema de l'època daurada del Hollywood clàssic, precisament perquè darrere del daurat hi veurem les misèries i mesquineses humanes d'una indústria que treballa, principalment, creant il·lusions per als espectadors.

Continguts: El llibre exposa la biografia de Dalton Trumbo, des de la seva infància a Grand Junction, Colorado, a través de les seves penúries econòmiques durant la joventut i la seva carrera primer com a periodista i després com a guionista de Hollywood. Una guerra entre sindicats del món del cinema comença a suscitar alarmes respecte al comunisme, i al final una vintena de persones són posades al punt de mira, entre les quals hi ha Trumbo i el dramaturg Bertolt Brecht. El 1947 els deu de Hollywood compareixen davant d'un Comitè del Congrés dels Estats Units i són qüestionats sobre la seva pertinença al partit comunista. Els drets civils dels acusats queden en suspens quan són enviats a la presó per negar-se a contestar. Un jove Richard Nixon assisteix a una de les audiències preliminars. Juntament amb l'any de presó, els acusats són rebutjats per la indústria del cinema en bloc, amb uns acords que veten els seus noms per participar a qualsevol producció dels grans estudis. El mercat negre dels guions es posa en marxa: els autors segueixen escrivint, aquest cop sota pseudònim i per a productores més petites. No serà fins després de més d'una dècada, a principis dels 60, que grans produccions com Espartac o Èxode tornin a posar el nom de Trumbo a les portades dels diaris.

M'agrada: És força aclaridor de les condicions i els factors que van portar a l'escalada d'animadversió contra les esquerres al sector del cinema, i en aquest sentit el relat és tan detallat que dóna una bona idea de la imatge de conjunt. I al nivell més individual, també és una aproximació fascinant a la personalitat d'un escriptor excèntric i amb un caràcter completament únic. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada